A sobre d'un cavall i lluint barret a tota hora, el mestre i sindicalista Pedro Castillo ha capgirat el tauler polític del Perú, tradicionalment alumne avantatjat del neoliberalisme a l'Amèrica Llatina junt amb Colòmbia i Xile. Enfrontant-se a les elits peruanes amb un discurs que combina conservadorisme social i progressisme econòmic, Castillo ha aconseguit des de les perifèries del país andí accedir a la presidència. En un estat soscavat per la corrupció sistèmica i immers en el drama de la pandèmia de la COVID-19, va aconseguir imposar-se la setmana passada per un estret marge del 50,12% a la seua rival als comicis presidencials, la dretana Keiko Fujimori. Filla del dictador condemnat per violacions dels drets humans Alberto Fujimori, la seua derrota ha suposat una bufetada de la població als poders fàctics del Perú, a les elits que resideixen a la capital, Lima.
La victòria de Castillo és el triomf d'una persona desvinculada de l'establishment polític del país andí. «És una mena d'outsider, una figura que no pertany a les forces tradicionals del Perú. Ara bé, sí que ha tingut vinculació amb la política regional i amb diversos moviments de protesta», indica Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB). Mestre de primària en una escola rural des de 1995, va ingressar en política l'any 2002, quan va enrolar-se en les files de la formació progressista Perú Possible, la qual havia estat fundada per l'expresident Alejandro Toledo, qui posteriorment seria detingut per corrupció dintre de la macrocausa Lava Jato. De fet, va competir sense èxit per l'alcaldia d'Anguia, una població septentrional d'escassa musculatura demogràfica. Va conservar l'afiliació fins al 2017, quan va saltar a l'escena mediàtica per convertir-se en un dels rostres de la vaga educativa que va acabar amb la dimissió de la ministra d'Educació, Marilú Martens.
A partir d'aquell moment, va intentar forjar un partit de professors. Una aventura política que va estavellar-se contra la realitat. I aplicant, precisament, una visió pragmàtica, amb una visió més de conveniència que de convicció, va acabar en les files de Perú Lliure, una formació marcadament d'esquerres la qual està encapçalada pel neurocirurgià Vladímir Cerrón. Vestint els colors d'aquest partit, Castillo ha aconseguit arribar a la presidència d'un país devastat per la pandèmia de la COVID-19. «Perú és l'estat amb més mortalitat per coronavirus pràcticament del planeta. Arran de dècades de neoliberalisme i manca d'una mínima xarxa d'assistència sanitària, hem vist com el govern deixava desemparat als peruans, molts dels quals havien de pagar quantitats inassumibles per una bombona d'oxigen. Aquest drama ha impulsat, entre altres factors, Castillo a guanyar les eleccions. Amb la seua figura al capdavant de l'executiu peruà, s'obri una etapa progressista inèdita, de construcció i garantia dels serveis bàsics de sanitat i educació», analitza Sergio Pascual, membre del consell executiu del Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica i exdirigent de Podem.
«Perú ha estat un país que, com ara Xile, havia experimentat un creixement econòmic si fa no fa vigorós, però amb un repte pendent de desigualat. La COVID-19 ha provocat que aquestes costures siguen més visible, i ha empentat a les classes mitjanes urbanes a decantar-se, en certa manera, per Castillo. No només ha fonamentat la seua victòria amb el vot de les capes més empobrides, especialment de les zones rurals. També ha estat determinat aquest segment de la població», desgrana Ayuso. «El triomf de Castillo és una clatellada a les elits centralistes de Lima, una victòria simbòlica d'aquell Perú mestís que sovint és oblidat. Si un visita Perú, veurà com la zona cèntrica, a Lima, hi ha un paisatge assimilable a qualsevol ciutat europea. En canvi, quan surts d'aquestes conrades, et trobes un altre Perú, el qual està marcat per la pobresa, l'analfabetisme, els desastres mediambientals, una manca notable de presència de l'administració pública, etc. Aquestes zones han votat en proporcions del 80% a Castillo. Fujimori ha aconseguit aquests resultats als barris rics de Lima, en els quals viuen, generalment, persones de raça blanca», complementa Pascual.
Per atraure el vot de les capes populars, el candidat de Perú Lliure ha practicat unes intervencions contràries a les elits, de renegociació dels contractes amb les multinacionals estrangeres extractivistes, d'extensió dels drets socials postergats per la llarga ombra neoliberal. «Tot i ser una persona que reclama els drets dels sectors més empobrits, és molt conservador en aspectes com la família, la religió catòlica o la mà dura contra la delinqüència. És un populisme sense una ideologia no massa marcada; no podem assimilar-lo a altres dirigents llatinoamericans del socialisme del segle XXI, com ara el chavisme. En termes comparatius, i salvant algunes diferències, podrien traçar un paral·lelisme amb el MAS d'Evo Morales a Bolívia», interpreta Ayuso.
«No ha fet manifestacions massa hostils contra l'avortament o els drets LGBTI. De fet, ha mantingut una postura, finsi tot progressista dintre dels paràmetres amb els quals es mou Perú. Val a dir que des de CELAG hem fet diverses enquestes en les quals s'observa com hi ha un ampli rebuig a l'avortament o altres temàtiques similars, inclús entre les persones que s'ubiquen al bloc de l'esquerra. La societat peruana encara està inserida en aquest estadi», valora Pascual, qui contextualitza la polèmica participació de Castillo en el moviment dels ronderos, és a dir, en grups organitzats de llauradors contra la delinqüència en aquelles zones del Perú perifèric: «Al Perú, per l'estructura nímia de l'administració, hi ha grans zones que no compten amb cap presència de les forces repressives, això és, els militars o la policia. Per protegir-se de les narcoguerrilles, els llauradors s'organitzen en grups d'autodefensa, i d'aquestes entitats n'ha format part Castillo. S'ha de comentar, a més, que aquestes organitzacions nasqueren també per protegir-se la violència de guerrilles d'esquerres».
Amb aquests antecedents i un discurs força progressista a l'àmbit econòmic, Castillo comptarà amb nombrosos entrebancs i limitacions per desenvolupar el seu programa. «Per estendre i garantir drets socials com l'educació i la sanitat públics, es trobarà amb una administració raquítica, amb un sector públic poc desenvolupat», anota l'investigador del CELAG, qui agrega: «Castillo s'enfrontarà, a més, als poders fàctics, els quals han mostrat l'hostilitat cap a la seua figura. La premsa del Perú, la qual és majoritàriament conservadora, s'ha posicionat en contra de Castillo i s'ha alienat amb Fujimori, que representa la versió més dretana de la política d'aquest país andí». «S'ha de contemplar la possibilitat d'una intervenció militar contra Castillo, en cas que les seues polítiques afecten interessos empresarials potents. En Amèrica Llatina, aquest risc sempre està present. De fet, s'ha creat un clima de polarització amb Fujimori agitant el recurs tradicional de la dreta llatinoamericana de la tupinada a les urnes», recorda. I assenyala: «L'escriptor Mario Vargas Llosa, qui a Espanya presumeix de relacionar-se en els cercles autodenominats liberals, van parlar en una entrevista a un canal de televisió llatinoamericà de què hi havia la possibilitat d'un cop d'Estat contra Castillo».
«No ho tindrà fàcil per desenvolupar el seu programa, del qual encara hi ha certs punts d'incertesa, perquè la cambra està dominada per la dreta. Necessitarà trenar aliances amb formacions moderades i progressistes per poder tirar endavant les seues reformes. Si no demostra capacitat de diàleg i d'arribar a acords, el seu mandat estarà marcat per la inestabilitat. Cal recordar que les forces tradicionals tenen una influència notable a la cambra, i que darrerament han estat clau perquè caigueren determinats presidents, com ara Pedro Pablo Kuczynski», dissecciona Ayuso, qui ressalta la inestabilitat que ha tingut Perú en els darrers anys: «En quatre anys, hi ha hagut tres presidents. És una dada que hauria de tenir en compte Castillo. Necessita aliances parlamentàries».
Els acords a la cambra, no debades, seran determinats perquè Castillo puga dur a terme la seua pretensió d'iniciar un procés constituent. «Aspira a promocionar una carta magna de tall socialdemòcrata, en la qual es reconeguen els drets socials, com ara la sanitat i l'educació», indica Pascual, qui completa: «Vol fer-ho seguint l'experiència xilena, la qual coincideix a grans trets amb els processos constituents que s'han donat darrerament en Amèrica Llatina, però amb una redacció per part de la ciutadania. El congrés és una institució amb una valoració bastant negativa al Perú per dur a terme aquesta tasca». «En aquests moments, no té suficient suport per a dur endavant aquesta proposta de transformació constitucional. Necessitaria, en tot cas, una forta demanda social com va passar a Xile», expressa de manera més escèptica la investigadora Ayuso.
Independentment del marge d'actuació de Castillo, la seua victòria suposa una consolidació del progressisme al tauler geopolític d'Amèrica Llatina. «Fa uns anys va donar-se per segur un gir cap a la dreta al continent, però, de moment, observem un panorama més plural, on l'esquerra ha sabut recuperar si fa no fa el terreny que semblava perdre», retrata l'analista del CIDOB. «S'ha d'observar el cicle electoral des d'una panoràmica àmplia. En els primers anys del segle XXI, Amèrica Llatina va viure una onada de governs progressistes, els quals començaren la senda de la redistribució de la riquesa. En el canvi de dècada del segle XXI, però, va produir-se una mena de restauració neoliberal. Després d'aquest cicle, sembla que hi ha un retorn de l'esquerra i, a més, una entrada endarrerida en aquesta onada de països com ara Perú, així com pròximament pot donar-se a Xile i Colòmbia. L'Equador, tanmateix, encara està en la fase de restauració neoliberal», complementa l'expert del CELAG. Perú, de moment, inicia amb incertesa la seua etapa progressista.