Castelló de la Plana, 7 de maig de 2022. A la plaça de bous té lloc el concert que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha organitzat amb motiu de la diada del 25 d’Abril. Ben d’hora, quan no fa molt que la música ha començat a sonar, Àgueda Micó i Maria Josep Amigó agafen el cotxe i se’n tornen cap a casa. Allà es queda Vicent Marzà, que apurarà la nit fins a l’últim minut. Ell està especialment content.
Aquell mateix matí, mentre recorria amb la seua bicicleta prop de 150 quilòmetres en el Mediterranean Epic Gran Fons, el conseller d’Educació, Cultura i Esport ha pres la decisió que deixarà de ser-ho. Dimarts, després d’haver-ho transmès a la seua família i de fer el viatge a Madrid que tenia programat, ho comunicarà a Micó, Amigó i la resta de factòtums de Més Compromís, la seua formació —el nom amb què el Bloc Nacionalista Valenciàva refundar-se el 26 de juny de 2021. Ara fa justament un any.
L’estampa de la plaça de bous descriu, d’alguna manera, el moment que travessa Més. D’una banda, Micó i Amigó, per un altre costat, Amadeu Mezquida i Papi Robles, i en un tercer espai, el ciclista de fons Marzà.
La secretària general Micó, natural de l’Olleria (Vall d’Albaida), i la coordinadora organitzativa Amigó, de Bonrepòs i Mirambell (Horta), continuen mantenint una complicitat especial i conformant trident amb la responsable d’organització i finances, Amparo Piquer, que també és de l’Horta Nord. En concret, de Rafelbunyol.
Mezquida, coordinador d’estratègia, i Robles, secretària general del cap i casal i des del mes de gener passat síndica a les Corts en substitució de Fran Ferri, encarnen el poder ascendent de la ciutat de València al si de Més.
Al seu torn, el castellonenc Marzà, coordinador polític del partit, alliberat de les responsabilitats de govern que ha ocupat durant set anys, conserva una ascendència notable, encara que molts companys el perceben desubicat, massa sol.
Micó, Amigó, Marzà i Mezquida van pilotar el congrés fundacional de Més. El lideratge de la primera pivota sobre un munt d’equilibris interns, però les altres tres persones —que van encarregar-se de les dues ponències, aprovades de manera molt majoritària— havien d’aportar-li la consistència suficient. Sobretot si tenim en compte que, en aquell conclave, la llista alternativa encapçalada per Àlex Ruiz —sense suports institucionals de volada, però amb una capil·laritat substancial en comarques clau— va arribar al 36,7% dels vots dels delegats.
Temps de canvis
D’aleshores ençà, la inestabilitat interna de Més no ha vingut propiciada pel contrapès que hi podia representar Ruiz, exalcalde de Bellreguard (Safor). Ans al contrari, ell va renunciar, des del minut u, a oficiar com a tal. Ni tan sols la negativa de Micó a integrar algun dels membres de la candidatura perdedora va derivar en un xoc frontal.
Si de cas, els tocs d’atenció a la direcció han arribat —esporàdicament— de part del corrent Bloc i País, que assegura comptar amb el 10% de la militància i sí que censura algunes actituds que no li agraden. L’altre corrent de la formació, el de l’antic BES (Bloc d’Esquerres i Sobiranista), també s’hi mostrava crític, però ha optat per abaixar la persiana.
Els episodis de més tensió s’han viscut per les altures com a conseqüència de les renúncies de dos dels principals puntals del partit: Fran Ferri i Vicent Marzà. El primer va anunciar en desembre que posava fi a la seua etapa com a síndic i el segon, un semestre més tard, aprofitava la remodelació governamental de Ximo Puig per abandonar la Conselleria. És el titular del departament que més temps ho ha estat, amb el factor afegit d’haver gestionat les aules en temps de pandèmia. Una prova que ha superat amb nota.
El relleu de Ferri va obrir la porta de la sindicatura a Marzà, que ja feia temps que mostrava signes de cansament. Les tres setmanes que van transcórrer entre la publicació de l’adeu de Ferri i el nomenament de Robles com a nova síndica van exportar una imatge de desunió. Feia l’efecte que Marzà aspirava a ocupar aquest càrrec i que el partit li ho impedia.
Malgrat aconseguir el 36,7% dels vots en el congrés d’ara fa un any, Àlex Ruiz ha renunciat a exercir-hi com a contrapès
“Si Marzà haguera volgut ser síndic, ho haguera estat”, expressa Micó de manera taxativa. De fet, ella mateixa va elevar-li la proposta. El problema consistia a trobar-li un substitut de garanties i, més enllà d’això, a presentar-li un projecte engrescador. Perquè si bé Marzà no veia malament la possibilitat d’esdevenir el nou síndic parlamentari, però exigia un full de ruta consensuat que precisara l’estratègia a seguir per reeditar el Botànic. Un full de ruta que superava les fronteres estrictes de Més i de Compromís i que involucrava també el PSPV i Unides Podem: quin discurs havia de fer cada partit per retenir, en 2023, els vots obtinguts en les convocatòries de 2015 i 2019.
“El cicle de Vicent no havia conclòs i convenia reforçar el perfil de Papi, que pot desenvolupar un paper important amb vista al futur”, assenyala Mezquida. “Si ell s’haguera convertit en síndic, tots els mitjans haurien afirmat que ja es preparava per succeir Mónica Oltra, cosa que no ens hauria aportat la tranquil·litat necessària per acarar un recanvi tan difícil com el de Fran, el qual va fer molt per Compromís i la cerca de consensos amb la resta de socis”, afegeix.
“El cicle de Vicent no havia conclòs i convenia reforçar el perfil de Papi”, justifica Amadeu Mezquida sobre la no elecció de Marzà com a síndic
Vist amb perspectiva, Mezquida se’n felicita: “Patisc per Papi, perquè és una bona amiga meua i ha assumit una responsabilitat importantíssima, però cada vegada la veig més còmoda i tinc clar que sabrà guanyar-se la complicitat de persones molt diferents… És allò que se’n diu una gran ‘fontanera’”, somriu. Els arguments que van barrar el pas de Marzà a la sindicatura del grup guardaven relació amb el moment —encara incert— que es vivia a causa de la covid. Sis mesos més tard, sense mascaretes ni separació dels grups als patis dels centres, materialitzar-ne el traspàs de poders ja no semblava tan agosarat.
En aquest sentit, Raquel Tamarit n’ha resultat nova consellera. I això satisfà especialment la secretària general del partit: “És el moment de les dones a Més Compromís; fins ara els lideratges femenins corresponien a Iniciativa”. I l’elegida, segons la pròpia Micó, reunia un altre requisit fonamental, com era “dotar de continuïtat la gestió de la Conselleria i de culminar un relleu ràpid”. Tot plegat va fer descartar, de manera automàtica, alternatives com la d’Amigó o la del diputat provincial d’Alacant per la Marina Alta, Gerard Fullana.
Robles i els joves
De l’onada de canvis, fins i tot per davant de la nova consellera, la gran beneficiada ha estat Papi Robles. Quan gira la vista enrere, a les festes de Nadal que van acabar amb ella com a síndica, es mostra concloent: “Tant Amadeu com jo no érem partidaris que Vicent abandonara la Conselleria; el vèiem insubstituïble”.
“Àgueda i Maria Josep [Amigó] tenen relació directa amb Vicent de fa més anys i empatitzen més amb ell, mentre que Amadeu i jo pensem més en clau organitzativa, de partit”, continua Robles. “A Vicent li hauria agradat ser síndic, però va relegar aquest desig i va anteposar el sentit de la responsabilitat”.
“Àgueda sospita que fou Morera qui va filtrar a la premsa la manca d’acord existent, que va prolongar en excés la designació de la nova síndica”
El ben cert és que va publicar-se que la via Marzà no reunia el suport unànime de la direcció. Entre els detractors hi havia el president de les Corts i president de Més, Enric Morera. “Àgueda sospita que fou ell qui va filtrar a la premsa la manca d’acord existent, que va prolongar en excés la designació de la nova síndica”, apunta una font que demana romandre en l’anonimat.
Ni Morera ni el conseller Rafa Climent ni el diputat al Congrés, Joan Baldoví, no volien Marzà com a síndic. Malgrat que ha despuntat com a titular d’Educació, assolint un protagonisme significatiu en negociacions que no tenien res a veure amb la seua cartera, n’hi ha que li retreuen una ambició desmesurada.
En comunicar el seu adeu a la Conselleria, Marzà va dir que es dedicaria a “enfortir” el projecte polític de Compromís de cara al cicle electoral tan intens que guaita a la cantonada.
“Més ha passat de ser un partit a una colla d’amics, el controlen quatre o cinc persones sense connexió real amb la societat i les agrupacions locals”, lamenta un alt càrrec de la formació
“Més ha passat de ser un partit a una colla d’amics”, assevera un alt càrrec de la formació. “El controlen quatre o cinc persones sense connexió real amb la societat i les agrupacions locals”. “El partit no s’ha professionalitzat gens, continuem tenint les mancances organitzatives de fa 10 anys, i això que en portem set a tots els governs més importants del país”, complementa aquest observador privilegiat.
De colles, en sap molt Papi Robles. Provinent del moviment escolta, on va conèixer gent del Bloc amb la qual després va decidir compartir militància política, el seu poder emergent resulta tan inqüestionable com la capacitat de treball que exhibeix.
“El col·lectiu comarcal de València sempre havia estat dividit en diverses faccions, mentre que ara sí que està unificat”, explica ella. “Quan aconsegueixes una cosa així i governes un Ajuntament tan important com aquest, pots promocionar molt bona gent a la resta d’estructures del partit”. Amb tot, Robles subratlla que Més, a la ciutat de València, “és un espai associatiu, més que no partidista”. Aquesta força creixent, però, ha generat uns recels que van in crescendo.
La força creixent del col·lectiu local de València i de Joves PV, que està guanyant molts més militants que no Més, genera recels
Està acumulant Més, a la capital, un poder excessiu en detriment de la resta de comarques? És un debat viu a moltes agrupacions, que transita en paral·lel a un altre: la força imparable de Joves PV, que està guanyant militants a molta més velocitat que l’organització mare. El desig d’obertura de Més expressat en el darrer congrés no ha comportat una allau d’altes; en canvi, el ritme de carnets expedits per la filial juvenil sí que s’aproxima al d’una comissaria de policia.
“Joves PV és una colla d’amics cada vegada més gran”, observa Quique Castelló, regidor a Almenara (Plana Baixa) que va ser-ne el secretari general i fins ara integrava Més Compromís, el corrent hereu de l’antic BES que ha cessat la seua activitat. Davant les veus del partit que censuren la pèrdua de pes del discurs nacionalista —en favor d’uns altres, com ara el dels drets LGTBI— entre la militància més jove, Castelló ho nega de ple i assegura que “la qüestió nacional està plenament integrada al costat d’unes altres, com fem nosaltres a Almenara i com fan la CUP o el BNG”.
Ell és dels que pensa que, “malauradament, les decisions cada cop estan en menys mans”, cosa que provoca una “desafecció” progressiva. “Per això, després, quan ens diuen que tenim un bus a la nostra disposició per acudir a un acte que se celebra a València, no aconseguim omplir-lo... I l’emoció amb què acaràvem unes altres eleccions tampoc no és comparable a la d’ara. Ens van dir que tornaríem a ser el Compromís de 2015, però és encara pitjor que el de 2019. Ja no parlem de com superar el PSOE, sinó de resistir i prou.”
“Àgueda governa, però no mana, no gaudeix del marge de maniobra que esperava”, comenta un crític
Una veu discordant amb l’executiva de les comarques del nord ho resumeix de manera planera: “Àgueda governa, però no mana, no gaudeix del marge de maniobra que esperava”. De nou, la sensació generalitzada que el seu lideratge, construït a partir d’acords a moltes bandes, ha acabat afeblint la posició preeminent que ostenta.
“Hem estat capaços de consolidar el nou espai que volíem ocupar, amb una visió més oberta i transversal —més moderna, en definitiva— de la política”, es defensa la secretària general. “La gestió de la covid ens ha passat factura; molts dels nostres regidors i regidores han estat sotmesos a una tensió enorme, i ara hi ha un desig de retrobar-se amb el partit”, sosté.
El retrobament necessari
Aquest retrobament ha de produir-se, en especial, amb les agrupacions locals i comarcals. La majoria de les fonts consultades coincideixen en aquest punt. “El municipalisme necessita vitamines”, ve a sintetitzar en nom de tots ells la vila-realenca Mònica Àlvaro, diputada a les Corts que acaba de cedir el seu escó de síndica adjunta a Vicent Marzà.
Àlvaro opina que, del congrés fundacional de Més, “va eixir-ne més enfortit el sector crític que no la direcció”. Ella no formava part de la llista alternativa, però és la cara més visible del corrent Bloc i País, que va arribar a reclamar la dimissió de Micó després que es filtrara que Marzà no disposava dels suports suficients per esdevenir el nou síndic.
“Ara es nota més la pressió de l’aparell que no quan estava Ferri”, explica Mònica Àlvaro des del grup parlamentari
Segons ella, l’arrel dels problemes jau en l’òrgan de decisió mancomunat de la coalició: “Durant molt de temps no ha estat l’executiva de Compromís, sinó la comissió de coordinació institucional, la que ens deia per on hem d’anar”, comenta. “Les decisions s’han adoptat en clau de govern, no de partit, cosa que ha bandejat la visió municipalista que sempre ens havia caracteritzat”. Pel que respecta al grup parlamentari, Àlvaro afirma que “ara es nota més la pressió de l’aparell que no quan estava Ferri”.
En la línia d’alguns companys i companyes, aquesta diputada entén que “massa decisions es prenen pensant exclusivament en la ciutat de València”. Potser per això s’ha alegrat tant del pas que ha fet Marzà. “A les comarques de Castelló estan desitjant reunir-se amb ell”, diu Àlvaro. Pel seu carisma i la seua experiència, pensen que pot ser la persona idònia per revitalitzar unes bases que se senten oblidades.
N’és bona mostra el col·lectiu local de la Jana (Baix Maestrat), que la setmana passada decidia dissoldre’s —i els seus tres regidors, passar a ser no adscrits— per haver-se quedat, per tercer any consecutiu, sense un euro de les ajudes al despoblament que transfereix periòdicament la Generalitat Valenciana. Els intents desesperats d’alguns diputats i d’un parell d’alts càrrecs de la Generalitat que van desplaçar-se a sufocar l’incendi van esdevenir infructuosos. La mesura de la dissolució ja estava presa i s’ha consumat.
La manca de feeling amb el Consell està provocant un malestar palpable. Des de les conselleries pròpies reiteren que no poden prestar-los tanta atenció com voldrien, perquè han de gestionar per al conjunt del país; tanmateix, en alguns casos el conflicte ha encallat pel dèficit de comunicació.
El colp de Gandia, on 30 militants han entrat de colp a Iniciativa, pot reproduir-se en més municipis de la Safor
En d’altres, per motius diferents, Més també està de dol. A Gandia, la zona zero de la Safor —la comarca amb més inscrits del partit—, una trentena de persones acaben d’afiliar-se a Iniciativa. Entre ells, Josep Alandete, vicealcalde i regidor d’Urbanisme, que pertanyia al col·lectiu dels adherits directament a Compromís i no a cap de les formacions que l’integren. En 2019 va enfrontar-se en les primàries a Alícia Izquierdo, molt propera a Micó, tot obtenint el 53% dels vots.
El colp de Gandia ha estat sonat i podria tenir continuïtat amb l’emigració d’uns altres militants de la comarca. Saltar de Més a Iniciativa no significa imitar Toni Cantó —ambdues forces integren Compromís—, però tampoc no és cap broma, sinó el símptoma del neguit que es respira a escala local. Encara més si tenim en compte que Ivà Bonet és la mà dreta d’Amigó a la Diputació de València i un dels dos coordinadors de les comarques centrals nord.
El gener passat, Maria Josep Ortega, que havia estat alcaldessa de Carlet (Ribera Alta) entre juny de 2015 i octubre de 2021, ja va renunciar a la seua acta de regidora per les diferències amb la majoria del col·lectiu municipal. Ortega, membre de l’antic BES, anunciava que prenia “una de les decisions més complicades de la meua vida”. Així que va cedir-li la vara de comandament al PSPV en virtut del pacte subscrit en 2019, la direcció local va retirar-li les noves competències i la dedicació exclusiva de què gaudia.
Micó: “Amb la creació de sis àrees amb dos coordinadors cadascuna, hem millorat la connectivitat amb les nostres agrupacions”
Micó considera que la relació entre la cúpula i el territori és ara més bona. “Amb la creació de sis àrees amb dos coordinadors cadascuna, hem aconseguit millorar la connectivitat amb les nostres agrupacions”. De la seua banda, Mezquida troba que “hi ha més feedback entre la direcció i les bases”, i posa l’èmfasi en les convencions que tenen lloc de cap a cap del país: “La primera, l’any passat, amb quatre sessions, va girar al voltant del dret a l’energia. La segona, prevista per enguany, constarà de sis sessions i versarà sobre els drets en temps de crisi”.
Segons ell, “la percepció de deixadesa de les agrupacions prové de l’etapa anterior”, quan més d’un terç de l’executiva va decidir marxar. “Aquell malestar es va plasmar en el nostre congrés”, afirma en referència a la llista d’Àlex Ruiz. Sobre els retrets per la preponderància excessiva del col·lectiu de València, Mezquida deixa anar que “els col·lectius només diuen això quan veuen que tenen problemes; si no, fins i tot rebutgen l’ajuda que els ofereix la direcció”.
Primàries a la vista
Les primàries per als comicis de 2023 no seran com les de 2015 i 2019. “No han de ser tan encotillades i han de garantir l’autonomia municipal”, anota Mezquida imaginant diversos tipus de processos d’elecció de candidata i que cada agrupació es decante pel model més oportú.
“El sistema actual afavoreix l’individualisme; tinc dubtes de la conveniència d’obrir-les a la ciutadania, com hem fet fins ara”, opina Papi Robles sobre les primàries
“El sistema actual afavoreix l’individualisme. Tinc dubtes de la conveniència d’obrir-les a la ciutadania, com hem fet fins ara”, corrobora Papi Robles. Al seu parer, la fórmula vigent “no dona garanties plenes perquè no hi haja trampes” i, en segons quins casos, “permet l’elecció de candidats i candidates que no se senten representants del projecte polític, sinó del grup de persones que l’ha votat”. Per això mateix advoca per “la generació d’equips de treball”, en lloc de la competició entre candidats que tenen la llibertat d’inscriure amics i coneguts que potser ni tan sols no voten Compromís.
Siguen com siguen, tot indica que les primàries seran de Compromís en solitari. La idea de bastir una candidatura unitària amb Podem i Esquerra Unida sedueix la direcció de Més en una proporció tendent a zero. “No representem el mateix i no sumaríem tant com per separat”, apunta la secretària general Micó. “Si Yolanda Díaz està esforçant-se per separar-se al màxim de la marca Unides Podem, per què hauríem d’actuar nosaltres en sentit contrari?”, es pregunta Mezquida. En realitat, la possibilitat d’un acord ampli a l’esquerra del PSPV per a les eleccions valencianes no circula en els cercles d’influència de Més.
Encara se’n parla menys en els àmbits del partit que no poden presumir de tanta capacitat de decisió. Ací proliferen les crítiques a la línia argumental del partit i a determinades instantànies que no agraden gens ni mica.
Una veu del sud apunta que l’elecció de Robles com a síndica “és la mostra de la podemització ideològica de Més”
“Si no llegírem els noms i cognoms de les persones que estan arribant a càrrecs de confiança i només ens guiàrem per allò que diuen, pensaríem que són d’Iniciativa o de Podem”, lamenta una veu del sud. “La lluita de tots ells no és el país, en tenen unes altres de molt dignes, però no aquesta”. De fet, el nomenament de Robles ha desagradat els més conscienciats des del punt de vista nacional: “Aquesta és la mostra de la podemització ideològica de Més”.
Entre les fotos que couen més, se’n destaquen les molt glamuroses que van fer-se alguns càrrecs de la coalició durant la cerimònia dels Goya celebrada a València el març passat. Maria Josep Amigó, mà dreta de Micó i vicepresidenta de la Diputació de València, va tractar d’aturar les crítiques amb una entrada al seu compte d’Instagram en què no se’n penedia, en absolut: “Sempre reivindicaré governar amb tot el brilli brilli possible, que per a foscor ja vam tindre massa anys de govern de la dreta”. L’expressió en qüestió va popularitzar-la una influencer anomenada La Vecina Rubia.
Aquesta actitud, que alguns no dubten a qualificar de “banal” i uns altres titllen de “frívola”, reforça l’argumentari dels que troben a faltar un Més connectat a les arrels que van fer germinar la vella Unitat del Poble Valencià (UPV). “Moltes coses no són tal com voldrien, el concepte de valencianisme líquid ho resumeix prou bé”, sentencia, en referència al llibre que Antoni Rubio ha publicat a Tres i Quatre, una de les persones que ara fa un any va alinear-se del costat de Ruiz.
“Oltra, Baldo i Joan Ribó són els tres grans actius de Compromís”, diu Àgueda Micó amb la vista posada en les eleccions de 2023
“No l’he llegit encara”, informa Àgueda Micó, “però els èxits electorals de Compromís, que es remunten a 2015, van tenir més a veure amb la nostra lluita contra la corrupció que no amb el valencianisme”. De qualsevol manera, tot seguit articula una defensa aferrissada del “discurs polièdric” del valencianisme que va més enllà de la llengua o la cultura i “penetra en àmbits com les infraestructures, l’exigència d’un finançament just o la defensa del territori, que han estat algunes de les reclamacions clàssiques del nostre partit”.
La dimissió de la vicepresidenta Mónica Oltra, el proppassat 21 de juny, fa pensar en la possibilitat d’un altre relleu amb vista a les eleccions de 2023. I, en aquest cas, tothom mira cap a una sola persona: Joan Baldoví. “Oltra, Baldo i Joan Ribó són els tres grans actius de Compromís”, rebla Micó.
“Els estudis qualitatius ens diuen que l’ecosistema mediàtic valencià és cada vegada més irrellevant i l’altaveu nostre que representa a Madrid és cada vegada més important… És més fàcil construir lideratges des de Madrid que no des d’ací”, corrobora Mezquida. “El seu és un lideratge dièsel, com el de Ribó”, conclou Papi Robles amb un símil tan contaminant com eloqüent.
Seria el tercer relleu sonat de Més —el més sonat de tots— després del congrés en què va proclamar la seua “revolució valencianista”.