Som el que mengem, o encara millor, mengem el que som. No mengem les mateixes verdures a la Xina que als Països Catalans, i en algun cas no mengem les mateixes que a Espanya o el nostre país.
Som el que mengem. Aleshores una de les coses més estúpides –per no dir una altra cosa– és el racisme i la xenofòbia. Si acceptem els aliments que mengem, vinguts d’arreu del món, com no hem d’acceptar la gent d’arreu?
Molts dels aliments que consumim, en general, no tenen pas el seu origen en el nostre propi país sinó que, des d’antic, han viatjat fruit del comerç, les guerres, el colonialisme, i fins i tot, l’esclavitud. I també hi ha la tria cultural, aquell fet que fa que cada poble tingui les seves preferències palatals, a vegades derivades del clima, de raons històriques o d’altres no objectivables. Per què al País Valencià mengen cards –o cardets, com també en diuen– i en canvi a Catalunya, si més no actualment, són menystinguts? Per què els gallecs mengen grelos o nabizas (brots de col o de nap) i nosaltres no?. En aquest cas hi ha, segurament, raons climàtiques. Per què les hortalisses preferides pels turcs i els mallorquins són les albergínies? O perquè hem deixat de menjar créixens, verdolagues, cosconilles o màstecs?
Productes emblemàtics de l’anomenada dieta mediterrània, com el blat, l’olivera o la vinya, ni tan sols tenen el seu origen a la Mediterrània occidental. I d’altres, que hi estan incorporats d’una forma fonamental –com els tomàquets o els pebrots– han vingut d’Amèrica. Verdures com l’albergínia –o la canya de sucre– varen venir de l’Índia, i fruites com el préssec, l’albercoc o la taronja, foren aportats pels àrabs –o també els romans–, si bé procedents de la Xina o d’Àsia. I aquest procés de viatge dels aliments i aculturació encara continua.
Aquest mateix camí s’ha fet en direcció a altres continents, i així productes d’Europa, d’Àsia i d’Àfrica varen ser portats a Amèrica pels europeus, que també els han aportat –juntament amb els d’Europa a Austràlia o Nova Zelanda.
Aquest procés encara continua, a vegades a través de camins tortuosos. Així, el kiwi, originari de la Xina, ens ha arribat a través de Nova Zelanda, i alguns fruits tropicals que ens venen d’Amèrica tenen el seu origen a Àsia, l’Índia o Àfrica.
A continuació us proposem una llista d’ingredients diversos amb menció del seu origen i, si s’escau, data aproximada (o coneguda) de difusió i camins o recorregut.
Hi ha pobles, com els portuguesos, que tenen una importància cabdal en la difusió de molts d’aquests aliments que han difós arreu: d’Àfrica a Àsia, passant per Amèrica.
Les verdures i hortalisses, amb els llegums, són l’aliment principal de la Humanitat. Apareixen a totes les cuines dels cinc continents, i caracteritzen l’alimentació d’importants comunitats vegetarianes: a l’Índia, al Japó, etc. Als Països Catalans hi trobem verdures i hortalisses d’ús general –només en pot canviar el nom segons la zona– i d’altres d’ús restringit, local o regional.
Les verdures poden ser bulbs (cebes, alls, porros), tubercles (patates, moniatos, nyams, xufles valencianes), arrels (salsafins, raves vermells i blancs, pastanagues, naps...) verdures de fulla i tronxo (espinacs, bledes, enciams), inflorescències (coliflor, bròquil, carxofa, badocs o flors de carbassera), fruites (carbassó, pebrot, tomàquet, cogombre...), brots (espigalls) i d’altres.
Entre les primeres hi tenim les patates (creïlles, trumfes, trumfos, pataques, pomates de l’Alguer...), les cebes, els alls, els porros, les mongetes tendres (bajoques a Tarragona, fesolines a Palafrugell...), les cols, coliflors (colflori, col-a-flor de l’Alguer...) i bròquils o bròculis, l’api, les carbasses i carbassons (carabassa, carabassí, rabequet...) ,les bledes, els espinacs, les remolatxes o bledes, els raves, les pastanagues, les faves, els pèsols (txíxaros a Mallorca), els tirabecs o pèsols de garrova, les xirivies, els naps i els napicols valencians... Així com les hortalisses que en realitat són fruites: albergínia (albergínia, berginya a l’Alguer...), pebrot (pebre, pebrera, pimentó...), tomàquet (tomata, tomàtic, tomàtiga, tomaca)... I hortalisses locals com els espigalls del Penedès, els grells (grills de ceba) de Mallorca, les pastanagues morades o els napicols valencians.
A més, moltes d’aquestes hortalisses presenten nombroses variants: carbassons verds o blancs, allargats i rodons, albergínies morades, de dos colors o blanques, cols, verdes, de pell de galàpet, blanques, vermelles, enciams meravella, del sucre o francès, llarg, de fulla de roure, lollo, ruca o rúcola, escarola, endívia, xicoina, radicchio, tomàquets pera, de Montserrat, d’en Benach, de Mutxamel, de ramellet, de ferro, de penjar, de Barbastre, Monterrosso i Monterosa (híbrid creat a Catalunya), de la pometa, cor de bou pebrots verds, vermells, grocs, de Padrón, de Mèxic... patates blanques, grogues i vermelles, kennebec, del bufet, espàrrecs blancs i verds, carxofes verdes morades o violet (Catalunya Nord), pastanagues taronges, blanques i morades, endívies blanques i vermelles, cebes blanques, vermelles, bavoses, de Figueres, vigatanes, mongetes tendres rodones i plans o Perones, bajocons valencians, bledes verdes o roges... Hi ha variants juvenils: cebes tendres, alls tendres, brots, germinats (alfals o userda i altres) i versions baby o miniverdures (pastanagues, faves...), etc.
Hi hem d’afegir els cereals: blat, civada, ordi, arròs, i els nous arribats, com l’arròs salvatge, la chia i altres, alguns considerats superaliments. I, és clar, els llegums: mongetes (fesols, al País Valencià, Tarragona, Garrotxa...), fesolets (mongets, escurçat-tites, guixons, fesols de careta, caragirats...), els cigrons, la soja i altres que estan arribat de fora, per mor de la moda vegana.