El passat mes de febrer es va inaugurar l’edifici Ressò al barri de Sant Muç de Rubí, projectat i construït per un equip de quaranta estudiants d’arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’edifici ha tingut una recepció modesta als mitjans de comunicació, que n’han valorat especialment la vessant social. La construcció no la va promoure inicialment l’Ajuntament de Rubí, ni cap de les institucions que habitualment gestionen projectes similars, sinó que va ser una proposta original del grup d’estudiants que l’ha dissenyat i construït, amb la complicitat d’alguns professors i de la UPC. Ells van permetre que tot avancés sense posar-hi massa obstacles —cosa que, de fet, ja es pot considerar un gran èxit al nostre país. A més, una activa associació de veïns hi ha col·laborat i ha fet seu el projecte.
L’origen de la proposta s’emmarca en la competició internacional Solar Decathlon Europe 2014, en què equips universitaris han de construir prototips d’habitatges aïllats autosuficients i sostenibles. Un repte que els estudiants del Vallès encara van voler més gran fent que el seu prototip tingués una segona vida després del concurs. De manera que van cedir el seu edifici al necessitat barri de Sant Muç, proper a la seva escola d’arquitectura i del qual coneixien bé les mancances, compartides per tants barris de perifèries dels Països Catalans i d’arreu del món. Però a banda d’aquest interès indiscutible com a iniciativa social i docent, la crítica arquitectònica de l’edifici ha estat molt discreta. Un silenci que contrasta amb —per a molts— la inesperada selecció de l’obra entre els candidats als Premis FAD 2017 i al Premi Europeu d’Arquitectura de la Fundació Mies van der Rohe.
Aquestes seleccions, però, no són gens sorprenents si recordem que prèviament el prototip presentat al concurs va ser reconegut amb el primer Premi d’Arquitectura del Solar Decathlon 2014. Un guardó atorgat per un jurat presidit pel prestigiós primer —i únic— premi Pritzker xinès, l’arquitecte Wang Shu. En el discurs de proclamació del veredicte del jurat, Shu va explicar que els seus membres van descobrir una arquitectura tan senzilla que semblava fins i tot “una mica rude”. Però després de revisar-ne tots els detalls i reflexionar-hi, l’edifici es va revelar com estranyament familiar, fins al punt que els membres del jurat es van sentir “una mica com uns nens a l’espai” construït pels estudiants catalans. Unes paraules reveladores de la qualitat arquitectònica de Ressò.
.jpeg)
En efecte, aquesta estranya familiaritat que el jurat internacional va copsar després d’un cert rebuig inicial provocat per la rudesa del seu disseny i la seva construcció apunta cap a la veritable qualitat de l’edifici. Aparentment és tan sols un volum senzill i únic, però és fàcil trobar-hi —per a una mirada entrenada— un llarga sèrie de múltiples i inesperades referències al debat arquitectònic del darrer segle. Des de les discussions constructives i formals de Ludwig Mies van der Rohe a les idees d’espais i estructures de Louis Kahn, i fins i tot també les de Foster, Rogers o Piano, o, per què no, Frank Gehry, i alhora també d’altres més pròximes com les d’Alejandro de la Sota. Incloent-hi també les reflexions sobre la casa, la unitat familiar i el fet d’habitar que han marcat la modernitat —un aspecte advertit pel jurat del concurs.
La riquesa d’aquestes referències i la rudesa essencial d’aquests detalls no van ser decisions plenament conscients. Molt probablement van ser el resultat inesperat de les lluites internes del grup d’estudiants apassionats per l’arquitectura, que van destil·lar la proposta precipitant tot allò essencial que estaven aprenent, sovint de manera inconscient, i suprimint així qualsevol detall superficial que pogués esdevenir font de conflictes. Sens dubte, aquestes qualitats són les que van provocar l’estranya familiaritat del jurat internacional de prestigiosos arquitectes. Perquè, en definitiva, Ressò ens recorda d’una manera gairebé tosca, i malgrat els seus defectes i mancances, com la construcció intel·lectual de l’arquitectura és una part essencial de qualsevol obra arquitectònica, fins al punt que, sense, no hi ha arquitectura.
Una construcció que no és necessari declarar de manera explícita —sovint és millor no fer-ho— però que és ineludible i constitutiva de les grans obres. Així, l’equip d’estudiants, des de la seva prematura genialitat ha estat capaç de superar la pèssima qualitat que sovint caracteritza projectes socials i participatius. Han explorat els límits d’aquesta participació sense caure en el parany d’excusar la mediocritat dels arquitectes i la seva obra en un procés suposadament participatiu que en el fons només pretén justificar allò que no té ni hauria de tenir justificació. És il·luminador, en aquest sentit, en quina mesura els estudiants reconeixen sense complexos “no saber com s’ha de fer” l’arquitectura social, sinó que ells simplement han fet el seu edifici “per a les persones”, i han assumit la seva justa responsabilitat.
D'aquesta manera, l’edifici de Sant Muç ha aconseguit el repte arquitectònic més difícil: esdevenir una autèntica caixa de ressonància de la vida. Un èxit que només es pot assolir quan l’arquitectura és habitada i els seus habitants se l’apropien per viure-hi i viure-la. Aconseguir aquesta fita és, sense cap mena de dubte, un dels reptes més difícils de qualsevol obra d’arquitectura. Fins al punt que és problemàtic precisar què cal fer per garantir aquest objectiu. L’arquitectura experimental de Ressò investiga aquest repte en el seu procés. Així, els veïns del Sant Muç han participat en el procés amb uns límits molt definits, i, cosa més important, només després d’haver estat informats pels estudiants, que els han assessorat en tot moment, també sobre com gestionar els seus habitatges privats fent arquitectura.
Aquesta és, juntament amb la necessària qualitat intel·lectual del seu disseny, la veritable lliçó de l’arquitectura experimental de Ressò, més enllà del seu nombrós equip i la seva inusual construcció, que difícilment podran esdevenir un referent per a la realització de l’arquitectura a causa de les seves limitacions evidents. En definitiva, Ressò ens recorda què vol dir fer arquitectura, no només per als arquitectes. O, en altres paraules, que podrien ser d’Alejandro de la Sota però que són del docent de la UPC Josep Llinàs, ens mostra com és necessari fer arquitectura per saber què és.