Un fet històric, el premi a un col·lectiu que prengué la decisió aparentment suïcida de localitzar-se a una petita ciutat de la Garrotxa, Olot, i tractar de transcendir des d'aquella modesta base d'operacions. El temps els ha donat la raó: treballar des de l'àmbit local no els ha impedit guanyar crèdit internacional entre la professió, la qual cosa ens transporta a un debat social i arquitectònic molt interessant però que requereix de visions més expertes que la nostra.
En tot cas, sí que pararem atenció a una qüestió tangencial al premi, la manera amb què aquest reconeixement ha estat rebut pels mitjans catalans, estatals i internacionals. La tímida plasmació en les portades d'alguns diaris catalans mereixeria un comentari a banda, un escassa sensibilitat que no es pot justificar pel pes del cas Millet i unes altres notícies del dia. Paradoxalment, foren alguns mitjans estatals els més generosos amb el Pritzker a RCR. A canvi, és clar, de subratllar l'espanyolitat de l'estudi d'uns arquitectes que en un grapat de mitjans internacionals apareixen significativament com a "catalans". Fins i tot, la presentadora d'un informatiu estatal donava la notícia en Twitter acompanyant-la del hashtag #MarcaEspaña. No en fou l'única.
Los arquitectos españoles Carme Pigem, Rafael Aranda y Ramón
Vilalta ganadores del Premio #Pritzker
2017#MarcaEspaña
#ENHORABUENA
—
Mónica Carrillo (@MonicaCarrillo) 1 de
març de 2017
Ben mirat, era l'única manera de contemplar com a propi l'èxit d'uns professionals de la Catalunya "més profunda" i menystinguda a Espanya. D'un estudi molt arrelat al territori, amb el tipus de plantejament arquitectònic, mediambiental i social que tant s'allunya de la concepció majestàtica de bona part de l'arquitectura produïda a l'Estat, i d'això en sabem bona cosa al País Valencià. Considerar RCR com a "Marca España" és interessat i, en certa mesura, oportunista.
Revela la tensió que hi ha a Espanya entre l'admiració que genera la capacitat catalana d'obrir-se al món a través del seu talent i de la seua capacitat d'innovació i el desig d'encotillar-los i controlar-los. Una tibantor que bascula entre l'esperit d'assimilació i l'insult, entre l'enlluernament i la incomprensió. Una mentalitat i uns esquemes mentals incapaços d'entendre la diversitat de l'Estat i, menys encara, d'interioritzar que Espanya sols podia funcionar conceptualment a partir del reconeixement de la multipolaritat, de formar part d'una construcció sostinguda per més d'un pilar. Supremacisme i interessos polítics i econòmics disfressats de constitucionalisme.
Desconec l'opinió dels interessats, però des del meu modest punt de vista, aquest no és un èxit de la "Marca España", alguna cosa que es puga socialitzar, com els triomfs esportius. És el premi a una mentalitat i una ètica molt determinades, a la "profunda integritat", com remarcava el jurat del Pritzker, d'un trio d'arquitectes que renunciaren a llançar la seua carrera des de Barcelona o Madrid. Una visió allunyada de la grandiloqüència, l'egocentrisme i la presumptuositat. Quelcom d'europeu i modern que, salvant totes les excepcions que se'ns ocórreguen, no s'assembla massa a l'essència espanyola.
