PAÍS VALENCIÀ

«Sense Puig a la presidència, el Botànic hauria fracassat»

És el vicesecretari general del PSPV-PSOE i el síndic socialista a les Corts valencianes. Advocat de prestigi, estimat pels seus rivals polítics i pels companys de partit —cosa sovint més difícil—, ha decidit que no continuarà com a portaveu del seu grup després dels pròxims comicis. En aquesta entrevista repassem una legislatura en què ha estat, sens dubte, el principal actor secundari de l’Acord del Botànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Vostè és el diputat més botànic del Botànic...

—Jo? Per què?

—Milita al PSPV, no desentonaria gens a Podem i podria militar perfectament a Compromís.

—Com [Antonio] Montiel i Fran Ferri! Sempre he dit que la militància política a l’esquerra és accidental, té a veure amb les relacions familiars, afectives i de tradició. De fet, Fran va estar a punt d’afiliar-se al PSPV, però va declinar-ho el 2006, quan vam acordar la reforma de l’Estatut amb el PP. La militància a l’esquerra és destructiva, però molts de nosaltres som intercanviables. De botànics, n’hi ha molts.

—Vostè havia sigut l’advocat ocasional de Mónica Oltra i tenia una ànima podemita evident. Per això va recuperar-lo Ximo Puig ara fa quatre anys?

—Mai no li ho he preguntat, però és cert que calia algú que coneguera l’anterior experiència de govern socialista i que tinguera unes relacions normalitzades amb Podem i Compromís. Hi ha gent a la qual li costa més mantenir aquestes relacions i una altra gent, com jo, a qui no li costa tant. Amb tot, fa 38 anys que milite al PSPV i moriré militant al PSPV.

—El PSPV valencianista que encarna Puig i el PSPV clarament escorat a l’esquerra que encarna vostè mateix no s’assemblen molt al PSPV real.

—Aquesta és l’essència del PSPV. Hi ha uns altres PSPV, però jo no entendria un PSPV que no tinguera un perfil netament d’esquerres i valencianista.

—No fa tant que alguns dirigents exploraven el centre i plantejaven un canvi de nom per dir-li PSCV.

—Ara som el que sempre hauríem d’haver sigut.

—Girem la vista enrere, quan va negociar-se l’Acord del Botànic i vostè va aplegar en un dinar Puig i Oltra perquè acostaren posicions. Montiel assegura que fou ella i no Podem qui va renunciar a pressionar més per ser presidenta.

—Mónica, un bon dia, va deixar de donar una batalla que era estèril. No tenia massa sentit. El PSPV, que era la primera força política de l’esquerra, mai no hauria votat una presidenta d’esquerres d’una altra formació. Qui així ho pense, no coneix el PSPV ni el PSOE. A més, vist amb perspectiva, cal dir que la presidència de Ximo ha estat tot un encert: la seua aposta per la centralitat política ha redundat en benefici del Botànic.

—Fa poc, a la cartellera Turia, vostè ha afirmat que hi ha un “agermanament” entre el PSPV i Compromís. S’estimen tantíssim?

—Molt més, molt més! Hem patit junts, hem gaudit junts, hem plorat junts... Governar és una tasca titànica, però quan persones de forces diferents s’uneixen i governen en favor de la gent, es produeix aquest agermanament.

—Portes enfora no s’han percebut grans crisis de govern, però, portes endins, el “mestissatge” dels segons i tercers graons de les conselleries ha generat més conflictes.

—Han existit menys conflictes dels que hi hauria hagut en un govern monocolor del PP, del PSPV o de Compromís. La naturalesa humana —i política— ens fa buscar espais de confrontació, de diferenciació, però als governs d’un sol partit hi ha moltíssims problemes. Al capdavall, un executiu és un govern de concentració entre el departament d’Hisenda i la resta.

—Podem va equivocar-se, en no accedir-hi?

—Era difícil. Excepte Montiel, la resta de membres no tenien una experiència traslladable a l’administració. De fet, allà on ha gestionat, Podem ha generat una certa frustració: a l’Ajuntament de València no han fet res del que havien proposat. Gestionar no és senzill, costa molt. Compromís sí que disposava d’una base municipalista potent, d’uns coneixements i de lligams amb el moviment associatiu i, fins i tot, empresarial.

—Podem els recrimina que hagen tingut manca de valentia.

—Valentia en quin sentit? Valentia per posar un impost a les begudes ensucrades? Valentia per...?

—...per establir una taxa turística.

—El país és divers. Sempre els hem dit que calia trobar la solució jurídica que permetera un impost de caràcter exclusivament municipal. Aquest era el camí.

—Si Podem haguera integrat el Consell, potser acararia les eleccions amb unes expectatives més bones. Un afonament de Podem, per contra, pot comportar la fi del Botànic...

—Podem és presoner de l’hiperlideratge de Pablo Iglesias. Allò que fa Madrid condiciona tota l’estructura del partit. És una formació molt centralitzada. Jo mai no havia vist una papereta electoral com la seua de 2014, amb la foto del candidat al requadre del logotip.

—Molts dels diputats de Podem han preferit no continuar a partir de maig.

—Per a la política valenciana és un veritable drama que persones com David Torres, Fabiola Meco, Montiel, [Antonio] Estañ o [Josep Francesc] Almería no continuen. Se’n van ara que ja saben com funcionen les coses i que disposen d’una mirada àmplia de la vida parlamentària.

—Si haguera de fitxar-ne tres per al PSPV, a qui escolliria?

—Fabiola, Estañ i Montiel.

 

Manolo Mata sobre el Govern del Botànic: “Han existit menys conflictes dels que hi hauria hagut en un govern monocolor del PP, del PSPV o de Compromís”. / Eva Máñez

—Parlem de l’altre partit nou, Ciutadans. Com ha viscut la seua evolució en aquests quatre anys?

—Ah! Ha tingut una evolució?

—Vol dir que han involucionat.

“Encara no conec quin és el full de ruta de Ciutadans; Madrid els orienta de forma permanent, cosa que ho complica tot”

—El primer esglai va ser quan Carolina [Punset] es va perdre pel carrer [el primer dia va confondre les Corts amb el Palau de la Generalitat] i va referir-se a “l’aldea”. Poc després, però, va assumir una realitat propositiva i era prou fàcil d’entendre-s’hi. Més tard, amb Alexis [Marí], la relació va ser excel·lent, ell sí que ha experimentat una evolució personal significativa: es pensava que el món era blanc o negre i ha pres consciència de la complexitat que existent. No va dubtar a donar suport al Consell quan pensava que això beneficiava el poble valencià i ja no trau la bandera del debat identitari. Fins aleshores Ciutadans va mostrar-se com una força centrista, però l’eixida de tots dos s’ha notat molt a nivell de treball parlamentari. El grup actual són [Toni] Woodward i vuit més. Jo encara no conec quin és el full de ruta de Ciutadans. Madrid els orienta de forma permanent, cosa que ho complica tot.

—Punset i Marí també serien fitxables pel PSPV?

—També, jo crec que sí. Hi podrien encaixar. Potser al Baix Segura, on tothom és castellanoparlant [riu]... Sí, pense que tots dos hi tindrien encaix.

—S’imagina una evolució semblant en el cas de Toni Cantó o ho descartaria per complet?

—Malauradament, no. Fa massa anys que viu a Madrid, tan sols ha vingut per ací quan, esporàdicament, Rita Barberà el contractava —molt ben pagat— a sou de l’Ajuntament. Toni Cantó ha triat una sobreactuació que demostra un desconeixement profund de la nostra realitat. No el veig predisposat a evolucionar.

—De la feina opositora del PPCV, què n’ha de dir?

—Respecte molt l’actual grup parlamentari del PP i la seua presidenta, Isabel Bonig. No fa tant que van travessar una època molt difícil, amb deu imputats asseguts als escons, i tant Alberto Fabra abans com ella ara s’han esforçat a descontaminar el partit. Bonig ha fet l’oposició que li pertoca a un grup de dretes, espanyolista, cada vegada més escorat a l’extrema dreta. Ja s’ho faran.

—Com a líder de l’oposició, María José Català hauria situat el partit en una posició més òptima?

—No ho sé. És una grandíssima política i té una imatge molt centrista, però les seues primeres declaracions com a alcaldable [a València] no van en aquesta direcció. No oblidem, però, que Isabel Bonig té el seu públic dins del PP i que s’ha dedicat a enfortir aquest espai. Trobe que és un espai cada vegada més reduït, però sap retenir-lo bé.

—Bonig va signar una declaració institucional a les Corts contra uns Pressupostos de Rajoy i a favor de la reprovació de Barberà com a senadora. D’agosarada, sí que ho va ser.

—I tant! Van ser dues decisions —en especial, la segona— que li van generar uns problemes greus.

—El PSPV hauria signat una declaració com aquella contra uns Pressupostos perniciosos de Pedro Sánchez?

—De segur que sí. Des de 2015, la nostra posició és inamovible. Ens hem mostrat molt exigents amb ell i amb la ministra d’Hisenda [María Jesús Montero], a qui hem exigit la condonació de 350 milions d’euros de deute de La Marina. 

—Hi ha la percepció que el discurs reivindicatiu del PSPV amb relació al finançament ha perdut pes. Al debat de política general, al discurs de cap d’any del president, en el dia a dia...

—L’eclosió d’aquesta reivindicació va arribar amb un Govern de Rajoy que necessitava el suport parlamentari del PSOE per aprovar un model de finançament nou. Ara el Govern té el suport de 83 diputats i és impossible que trobe aliats suficients per aprovar un nou sistema al Congrés i al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). Serà difícil que, en els propers 25 o 30 anys, hi haja un nou model de finançament autonòmic...

—... 25 anys?

“Serà difícil que, en els propers 25 o 30 anys, hi haja un nou model de finançament autonòmic”

—Com a mínim això. La fragmentació política és enorme i has de tenir una majoria qualificada al Congrés i el CPFF. Hi ha dirigents territorials —també del meu partit— que no hi votaran a favor si no es té en compte l’Espanya rural empobrida, envellida i dispersa. En canvi, jo sóc d’un país en què la gent viu en concentracions urbanes, que disposa d’un model industrial i que no està tan empobrit. Galícia, Astúries, Cantàbria, la Rioja i Castella-Lleó, que estan suprafinançades, mantenen una posició comuna. Nosaltres, Madrid, Catalunya, Balears i Múrcia estem infrafinançats, però l’espill del turisme i d’una economia més dinàmica ho tapa tot. Un acord d’aquesta mena només serà possible amb l’entesa dels grans partits nacionals. Algunes formacions més petites sospiren per tenir més diputats a Madrid a fi d’influir-hi més... Com no en tinguen 170, no sé com pensen aconseguir-ho! El disseny polític espanyol és el que és i hi ha problemes afegits: si la dreta elimina determinats impostos, encara costarà més de quadrar un finançament just. A Andalusia acaben d’extingir els de patrimoni i successions, però després de segur que exigiran més finançament al Govern central. Davant una realitat tan complexa, és urgent obtenir una compensació pel nostre infrafinançament crònic. És clau el 10% d’inversions als Pressupostos i que s’inventen les transferències que calga per posar-hi remei.

—I la condonació del deute.

—Exactament. I la condonació del deute, una solució que ja es va adoptar al seu dia en el cas d’Andalusia i d’Extremadura. Nosaltres quantifiquem el deute vinculat a l’infrafinançament en més de 20.000 milions d’euros, prop de la meitat dels 45.000 milions de deute total que tenim. Hem de pactar amb l’Estat de quina manera ens allibera d’aquests diners en un termini més o menys raonable.

—L’arribada de Sánchez a La Moncloa ha suposat una distorsió dins de la relació PSPV-Compromís? Compromís ha conclòs que això podia ser perjudicial per al seu interès electoral?

—Jo sempre repetisc dues frases: primum non nocere, allò més important és no fer-nos mal, i que no es pot fer política botànica contra el Botànic. Com que a la política institucional jo sóc més del Botànic que no del PSPV, m’agrada buscar solucions botàniques. El futur serà botànic o no serà.

—Molt bonic, però no m’ha respost si l’accés de Sánchez ha elevat la tensió.

—Tot sovint la tensió és artificial! L’estiu passat vam viure un parell de moments... Sobretot es tractava d’omplir diaris. Les nostres tensions no són com les del PP quan s’espiaven entre ells o quan hi havia una plantada de diputats.

—A l’estiu va haver uns dies que la relació Puig-Oltra va quedar tallada. Va recuperar vostè el paper de Celestina?

—Per solucionar els problemes, jo parle amb qui calga. A l’estiu vaig fer alguna declaració per traure-li ferro...

—Més enllà de declaracions públiques, va mediar novament entre ells?

—Que jo recorde... Sí [riu].

—I?

—Bé. Vaig fer-los algunes reflexions que considerava rellevants. Vaig tindre una conversa llarga amb Mónica, de molt bon rotllo. “Però per què han de passar aquestes coses?”, li vaig preguntar.

—Teràpia de parella, vaja.

—Cadascú exposa les seues raons, però la relació entre ells dos és molt més bona que no hauríem esperat en 2015.

—Més enllà dels que han transcendit, en quin moment ha patit més?

—Les complicacions de debò, com passa a tots els governs, han vingut en negociar els Pressupostos internament, en especial els d’enguany.

 

Mata sobre la topada d'Oltra amb Puigdemont: “Mai no he entrat en una polèmica directa per Twitter. Aquella conversa personal, faltant-se el respecte, no va agradar-me... Ni amb ell ni amb qui siga”. / Eva Máñez

—S’ha avançat en matèria de drets, però alguns paràgrafs de lleis com la de la funció social de l’habitatge han estat suspesos pel Tribunal Constitucional.

—En aquest cas ja sabíem que era molt difícil d’aplicar algun paràgraf concret de la llei [com ara l’expropiació de pisos buits en mans dels bancs, que envaeix competències estatals], però som tres forces polítiques i has de fer-hi concessions. Vam tibar la corda fins als límits de la pròpia Constitució. En altres qüestions, ens hem topat amb els efectes de la llei Wert, que ha impedit el tancament d’unitats concertades excedents o la baixada de les ràtios a les escoles. En canvi, un augment sí que és viable.

—El TSJ valencià va tombar el decret de plurilingüisme i algunes altres mesures impulsades pel titular d’Educació, Vicent Marzà. S’havia actuat correctament o la justícia juga a fer política?

—Ara tenim una llei [de plurilingüisme] que s’ajusta a allò que demana el Tribunal Suprem i que és com la que demana el PP català. Una llei que garanteix que els xiquets i xiquetes sàpiguen valencià, castellà i anglès.

—Parlem d’un altre fill del Botànic: À Punt. Li agrada?

—A mi m’agrada, però a l’era de les plataformes digitals i de la televisió a la carta, la televisió convencional té un altre espai: el de servei públic. Des d’aquest punt de vista, allò que capta més l’atenció són les nostres tradicions, les nostres festes, el localisme... Però serà interessant comprovar com es desenvolupa la campanya electoral a la televisió pública en plena onada de fake news. Al capdavall, és un servei públic imprescindible.

—Al qual s’han negat a incrementar-li el pressupost de 55 milions, malgrat els seus comptes “expansius”.

—Són expansius en polítiques socials.

—Els demanaven 14 milions més.

—Eren massa diners. Aquests diners, en benestar social o educació, serveixen per a fer moltes coses.

—Un dels eixos opositors és l’anticatalanisme. Li fa por?

“Ara ja no parlen de valencianisme contra catalanisme, sinó d’espanyolisme contra independentisme, que és una evolució del discurs radical”

—Tingué molt d’èxit els anys 80 i a començaments dels 90, però les generacions criades sota la llei d’ús i ensenyament del valencià [LUEV, 1983] observen totes aquestes polèmiques com una marcianada. Ara, això, ja no tindrà tant d’èxit. Una altra cosa és la qüestió política vinculada a l’independentisme català. Ara ja no parlen de valencianisme contra catalanisme, sinó d’espanyolisme contra independentisme, que és una evolució del discurs radical. El caldo de cultiu de la dreta sempre és la crispació. Igual com a Donald Trump van encimbellar-lo homes blancs cabrejats, la tasca de la dreta política, econòmica i mediàtica  consisteix a estendre aquest fenomen a la resta del planeta. La meitat dels nordamericans i dels francesos afirmen que fa 50 anys es vivia millor, una cosa completament falsa. El presumpte adoctrinament a les escoles és un altre fet peculiar: l’altre dia, una dona va aturar-me pel carrer per dir-me que li semblava fatal! Vaig respondre-li que són els mateixos professors que hi havia abans i que la nit electoral, de sobte, no els havien dit a les seues parelles: “Demà he de començar a adoctrinar els meus alumnes, que han guanyat els rojos!”.

—Què li va semblar la discussió d’Oltra amb Puigdemont via Twitter?

—Mai no he entrat en una polèmica directa per Twitter. Aquella conversa personal, faltant-se el respecte, no va agradar-me... Ni amb Puigdemont ni amb qui siga. També és cert que, si ell no haguera marxat, possiblement no hi hauria polítics presos a Catalunya.

—Són presos polítics?

—Són polítics presos. Això a banda, s’ha frivolitzat amb la presó provisional, se n’està fent un ús desproporcionat. Mai no haurien d’haver estat empresonats.

—Han comès rebel·lió i sedició?

—Segons avança el judici, es veu clar que, com a màxim, parlem de desobediència i ben poca cosa més.

—Com a lletrat, li hauria agradat defensar els polítics catalans?

—A tots! M’hauria agradat moltíssim. M’encisen les causes difícils.

—Tothom dona per fet que seran condemnats durament.

—Jo espere, confie i desitge que l’aparell judicial espanyol actue amb independència. Si en el judici no es demostra la incitació directa a actituds violentes... Si s’haguera proclamat de veritat la independència i els Mossos hagueren ocupat el port i l’aeroport seria una altra cosa, però tot allò no es va produir. La descripció dels delictes de rebel·lió i de sedició van idear-se d’una altra manera.

—Al judici, l’ex-vicepresidenta Sáenz de Santamaría ha expressat que l’1 d’octubre va existir un “assetjament violent” a la policia espanyola.

—I l’altre dia, al partit entre el València i el Celtic de Glasgow! I sempre que hi ha un desnonament...

—Parlem breument sobre la data de les eleccions valencianes. Si Ximo Puig no avança els comicis al 28 d'abril és perquè Compromís no vol?

—Si no s'avancen les eleccions al 28 d’abril serà perquè no ha volgut el president. És una decisió personal, li correspon a ell. Amb tot, de segur que tindrà en compte l’opinió de les forces polítiques que donen suport a l’Acord del Botànic.

—Però aquesta opinió serà determinant?

—No, no ho serà. Farà allò que més li conviga als valencians... I al Botànic.

—Siga quin siga el resultat a l’abril, per a l’esquerra serà millor que no el de maig? Al Botànic li interessa una convocatòria conjunta amb les estatals?   

—N’estic convençut. El maig viurem la ressaca d’un procés electoral molt polaritzat i molt participatiu. I, malauradament, el votant d’esquerres és el més timorat, el més crític, qui primer es rendeix.

—En el pitjor dels casos per a vostès, una eventual victòria de les tres dretes a Espanya podria servir per plantejar les eleccions de maig com un plebiscit sobre el Botànic, cosa que centraria el debat sobre la política autòctona.

—Aquesta possible victòria de les dretes es produiria després d’una gran mobilització de l’esquerra, i la frustració resultant hauria desicentivat la seua participació.

—Segons vostè, per al Botànic seria horrible celebrar les eleccions valencianes el 26 de maig.

—Sí, seria horrible.

 

“Vox ha nascut per matar el PP i tot seguit la democràcia espanyola, de la mateixa manera que Salvini va nàixer per matar la democràcia italiana”, assegura Mata. / Eva Máñez

—Definisca Bonig amb una paraula.

—Passió.

—Cantó.

—Intrús.

—Montiel.

—Polemista.

—Ferri.

—Molt bona persona. Un polític excel·lent, clau per al Botànic.

—Un govern PP-Cs-Vox seria pitjor que les majories de Camps i Zaplana?

—No. El problema és el blanquejament de l’extrema dreta. Vox ha nascut per matar el PP i tot seguit la democràcia espanyola, de la mateixa manera que Salvini va nàixer per matar la democràcia italiana. A Hongria, Alemanya, Suècia o França també en tenim antecedents.

—Si Ciutadans sumara majoria amb la dreta i amb el PSPV, a qui escolliria?

—No ho dubtarà: amb la dreta. I si nosaltres podem repetir el Botànic, tampoc no ho dubtarem.

—I si Podem i Compromís insisteixen a investir presidenta Oltra de nou?

—Tornarien a equivocar-se. La primera força de l’esquerra aporta la centralitat necessària per a la consolidació del projecte. No podem ser un parèntesi després de 20 anys de PP. Sense Ximo Puig com a president, el Botànic hauria fracassat.

—Vostè no vol ser conseller i tampoc no pretén repetir com a síndic parlamentari. Què farà, doncs?

—La litúrgia del poder mai no m’ha agradat, però interpretar com es poden canviar les coses, sí. He sigut feliç. Ara compatibilitzaré la feina de diputat i d’advocat. I aconsellaré a qui m’ho demane.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.