—El drama del suïcidi s’ha convertit en una de les principals causes de mort no natural entre els joves i els adolescents. Per què estem en aquest punt?
—La problemàtica del suïcidi era anterior a la pandèmia, a partir de la qual ha empitjorat. Durant el confinament, els joves van rebre classes online a la seva llar. Hi ha joves que van passar-ho malament perquè tenien problemes a casa i estaven privats del seu desfogament d’estar amb els amics o a l’escola. Altres joves que a l’institut ho passen malament per l’assetjament escolar, la pressió acadèmica o la timidesa, en canvi, es van sentir més còmodes a casa. Arran d’aquestes situacions, no vam detectar cap augment dels suïcidis. Sí que vam començar a notar-ho a partir de novembre del 2020. A partir d’aquest mes, els serveis de psiquiatria ens van advertir d’un augment del 30% de mediació i temptatives suïcides. Vuit mesos més tard, el creixement va donar-se en els adults, amb un augment de fins al 50% en matèria de mediació i temptatives.
Els joves foren els primers a notar els efectes de la pandèmia perquè són una població amb menys recursos, més vulnerable, amb menys ferramentes per enfrontar-se a la vida. S’ha de recordar que tant l’adolescència com la joventut són èpoques molt complicades. Els adults, les famílies, hem estat malament per situacions com ara els morts per la covid, l’experimentació de dols molt tràgics, la irrupció de les dificultats econòmiques, estar immersos en una precarietat econòmica que encara arrosseguen... La salut mental de la població s’ha ressentit. I si els adults estem malament, si la nostra salut mental s’erosiona, els primers que ho perceben són els joves. Els adults som la seva contenció, el seu suport, a qui recorren per demanar ajuda. Si han vist que estàvem trencats, que no estàvem en un bon moment, és possible que no s’hagen atrevit a dir-nos res per no carregar-nos de problemes. La pandèmia ha complicat la situació i ha derivat en un augment del malestar emocional.
—En 2020, el primer any de la pandèmia, van produir-se a l’Estat espanyol 3.941 suïcidis, dels quals 300 corresponien a persones d’entre 14 i 29 anys. Es tracta de xifres realment importants.
—En aquest mateix any, per exemple, van doblar-se les morts en menors, en xiquets. Va haver-hi 14 morts per suïcidi, la qual cosa representa una xifra elevadíssima per a aquestes edats. A les illes Balears, però, hem experimentat una tendència contrària a l’estatal: s’ha registrat un descens del 10% en morts per suïcidis al conjunt de les edats quan la mitjana espanyola ha comptabilitzat un dels seus punts màxims en 20 anys. Ara bé, per fer una valoració de l’evolució, cal esperar a les dades del 2021, del 2022, etc.
—Existeixen causes generals, factors de risc o senyals d’alerta que ens poden advertir de futures conductes suïcides?
—Els senyals d’alerta, tant en adults com en joves, són evidents, però el problema és que, en tractar-se d’una qüestió tabú, estigmatitzada, no ho volem veure. Quan tenim un fill adolescent, ens centrem a vigilar i controlar si beu, fuma o amb quins amics surt. Ara bé, no tenim present que el nostre fill podria estar sofrint humiliacions, problemes de salut mental i meditant la idea de suïcidar-se. Una consideració que ens ajuda a la prevenció és assumir que el suïcidi és possible. Relacionem molt el suïcidi amb el trastorn mental, amb un trastorn que serà exclusiu dels altres i que a nosaltres no ens afectarà, ni tampoc als nostres fills. Però és una conducta molt freqüent, tal com mostren les xifres, ja que tripliquen els accidents de trànsit registrats.
Com ens podem adonar que una persona pot estar ideant llevar-se la vida? Primer, si t’ho diu, encara que la tendència habitualment és no creure-t’ho, relativitzar-ho. Un altre símptoma és que canviï la seva conducta. Si és una persona extravertida, un senyal d’alerta és que comenci a aïllar-se, a parlar menys, a ser una persona més callada. En el cas que sigui tranquil·la, que estigui nerviosa, evitable. Val a dir que el primer símptoma de la depressió en joves i adolescents és la irritabilitat. Un jove que comença a donar portades, a tenir sortides de to, sol relacionar-se en el fet que està a l’adolescència, però s’ha d’anar amb compte. Deixar de dormir, tenir problemes amb el son, l’augment del consum d’alcohol, la pèrdua de l’apetit o regalar els seus objectes més cobejats són altres comportaments que ens han de fer estar vigilants. És cert que aquests canvis de conducta poden indicar només un malestar. Ara bé, un malestar pot fer-se més gran si estàs atrapat en un túnel al qual no veus sortida, no veus solució. Un dels factors que ha estat present és la desesperança, la qual fa que es bloquegin les teves capacitats per resoldre les teves dificultat. Quan estàs malament, sols bloquejar-te. L’altre seria la ruptura dels vincles, és a dir, no sentir-se útil per a ningú, considerar-te una càrrega per a la resta, com la font de patiment dels teus pares i dels teus professors. És el moment quan penses que la solució és matar-se, perquè aleshores desapareixerà el patiment.
—Hi ha veus que denuncien la proliferació de mites al voltant del suïcidi. Considera que s’han perpetuat al llarg del temps?
—Els mites són una ferramenta de la societat per no mirar de cara el problema del suïcidi. No debades, estem parlant d’una problemàtica molt estigmatitzada, que fa moltíssima por i t’impedeix actuar. Afirmar que, quan una persona diu que vol llevar-se la vida, no ho farà, és un dels principals mites. La majoria de les persones que ho han dit s’han suïcidat. Una persona pot dir que “vol morir-se” o “vol matar-se” i no fer-li cas perquè el nostre cervell no ho concep. Un altre mite: creure que preguntar a una persona si ha pensat a matar-se o autolesionar-se l’incitarà al suïcidi. Justament, és al contrari. Parlar-ho, preguntar-ho, és una de les ferramentes de prevenció, ja que és més important parlar-ho perquè pugui demanar ajuda que ho pensi sense dir-ho i comentar-ho amb cap persona. Preguntar és una vàlvula d’escapament, és l’única manera de poder rescatar aquesta persona. Hi ha molts mites que fan mal, perquè no contribueixen en res a la prevenció.
—L’emergència sanitària, tanmateix, sembla que ha erosionat el tabú que hi havia sobre el drama dels joves que es lleven la vida. Què explica aquest trencament?
—A partir de la pandèmia, s’ha parlat més de suïcidis i, per extensió de salut mental. I això ha estat possible perquè l’emergència sanitària ha tingut incidència en aquest aspecte sobre més població. Ara bé, es tracta d’una problemàtica que ve de lluny. L’OMS va expressar en 2014 que calia posar-se les piles i que la prevenció havia de ser un imperatiu global. Les xifres de suïcidi, no debades, eren elevades arreu del món i, de manera general, s’havien tapat. L’estirament d’orelles de l’OMS i la pandèmia ha fet que les autonomies impulsen plans de prevenció. De fet, l’Observatori contra el Suïcidi de les Illes Balears és una coordinació autonòmica del conjunt d’actors i institucions implicats, ja que es treballa amb els serveis socials, amb les residències de la tercera edat o amb les escoles. La crisi de la covid-19 ha empitjorat el nostre malestar emocional. I, per exemple, ha deixat situacions com gent que encara té por d’eixir de casa per temor a contagiar-se.
—Què implicava l’existència del tabú sobre el suïcidi? Antigament, s’argumentava que visualitzar el suïcidi comportava un efecte multiplicador.
—En la universitat i en les facultats de comunicació, es deia als periodistes que no s’havia de parlar dels suïcidis per l’efecte contagi. Aquest efecte existeix, ja que hi ha un component d’imitació. Ara bé, perquè es produeixi aquesta reacció, la notícia ha de portar una sèrie d’ingredients, com ara el mètode; l’espai en el qual s’ha produït; associar el suïcidi a una sola causa, la qual cosa, per cert, és falsa perquè mai hi ha un sol factor. Si, en canvi, es parla del suïcidi posant l’accent en la prevenció, recollint el testimoni dels supervivents i dels familiars, és a dir, visualitzar la seva existència, com s’arriba a aquesta situació i la manera de prevenir-lo, comporta un efecte de prevenció. Si tinc intencions suïcides, no ho contaria a cap persona. Però si veig un article que en parla, podria motivar-me a contar-ho a una altra persona.
—La falta de visualització, de fet, ha comportat que la prevenció del suïcidi siga pràcticament escassa. Quins són els dèficits de prevenció que arrossega l’Estat espanyol?
—A escala estatal ho han delegat prou a les comunitats autònomes. Tothom demana un pla estatal de prevenció del suïcidi, el qual podria recollir totes les iniciatives interessants que s’han dut a terme per part dels executius autonòmics. Mentre que, per exemple, en governs com l’existent a les illes Balears s’ha mostrat interès per la qüestió, a escala estatal no n’hi ha hagut tant. Ho han incorporat en una estratègia de salut mental, però donant poc espai a l’assumpte de la prevenció del suïcidi.
—Vostè coordina l’Observatori contra el Suïcidi de les Illes Balears, un organisme que diversos especialistes consideren pioner en la prevenció d’aquesta problemàtica. Quina és la tasca que desenvolupeu?
—Som com una xarxa de prevenció. Organitzem molta formació per al personal sanitari, com ara l’atenció primària i el 061. També duem a terme aquesta mena de tasques per a les institucions de les illes Balears que ens ho demanen. Per exemple, aquests dies hem impartit sessions formatives a docents i orientadors escolars, així com a personal dels centres de menors i treballadors socials. Es treballa, al seu torn, amb els mitjans de comunicació per reflexionar sobre com canviar l’enfocament per tractar aquesta problemàtica. Amb totes les institucions en les quals faig feina, els pregunt quina és la seva percepció sobre el suïcidi i com podem col·laborar. Amb la Conselleria d’Educació, per exemple, hem treballat moltíssim. Hem editat una guia, un protocol i hem impulsat un programa de salut mental, on s’incorpora una infermera especialitzada en gestió de casos de salut mental a les escoles. De fet, és l’encarregada d’actuar de pont entre els col·legis i els professionals, de donar pautes si hi ha cap cas, etc. Entre les nostres actuacions, destaca que hem dotat a tots els hospitals de les Illes d’un equip específic d’intervenció en cas de suïcidi. D’aquesta manera, cada cas que s’hi detecta, compta amb un tractament per part d’aquest equip.
—La salut mental ha estat un dels aneguets lleigs, junt amb la salut pública, de la sanitat. Quines serien les prioritats per revertir-ho?
—La salut mental fa feina amb recursos humans. Si estiguérem parlant de traumatologia, les necessitats serien equipaments com ara TACs o màquines per fer ressonàncies magnètiques. En el cas de la salut mental, la principal necessitat és de personal, de comptar amb més psicòlegs, més psiquiatres, més infermers especialitzats en salut mental. Amb la pandèmia, els professionals sanitaris estan molt esgotats i cal ampliar les plantilles. A les illes Balears, per exemple, contractarem vuit persones més exclusives per a aquesta àrea. De fet, d’ençà que va constituir-se l’Observatori contra el Suïcidi a les Illes Balears, s’han incorporat vuit persones més.
—La invisibilització del suïcidi ha comportat que moltes famílies i, fins i tot, supervivents s’hagen sentit desemparats. Quina importància té dotar-los d’acompanyament?
—El suïcidi és un drama que deixa un gran dol. De fet, aquest dol té una triple dimensió: primer perquè perds una persona, segon perquè s’ha produït d’una manera tràgica i tercer perquè es tracta d’una mort molt estigmatitzada. Si un familiar mor per un accident de trànsit o per una malaltia, la gent sovint et dona caliu, t’acompanya. Si la mort és per suïcidi, t’acompanya un sentiment de culpa terrible. La gent, a més, sol desaparèixer perquè no saben què dir-te, ni què comentar-te. Per tancar el cercle de prevenció, detecció, tractament, gestió del dol i acompanyament, hem acordat amb la Conselleria d’Afers Socials l’oferiment d’un servei per atendre les persones que han perdut algun ésser estimat durant un any i mig.
--------------------------------
Telèfons d'ajuda:
Creu Roja/Ministeri de Sanitat: 024
Telèfon de l'esperança: 717 003 717
Emergències: 112
Asociación Barandilla: 91 18 53 85
Telèfon contra el suïcidi: 911 385 385
Telèfon gratuït de prevenció del suïcidi de l'Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi IIles Balears: 657 71 63 40
Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya: 061