-El suïcidi s'ha instal·lat com a una de les principals causes no naturals de morts entre els joves. Durant la pandèmia, fins i tot, s'han incrementat els suïcidis en els trams d'edat més novells. Quina dimensió té aquesta problemàtica?
Abans de la pandèmia, els problemes de salut mental en els joves i adolescents eren molt importants. La majoria de les malalties mentals, més del 70%, apareixen en joves menors de 24 anys. En diversos estudis elaborats en relació amb l'any 2019, és a dir, en temps prepandèmic, assenyalen clarament que els joves menors de 24 anys tenien en un percentatge molt rellevant de problemes de salut mental, consumien substàncies addictives, o experimentaven problemes amb alcohol. De fet, en aquest estudi confeccionat per a tota Europa, s'indicava el suïcidi com a una de les cinc causes més destacades de mortalitat en els joves menors de 24 anys. Amb la pandèmia, com bé indiques, les dades corresponents a l'any 2020 mostren un increment a les taxes de suïcidi. En el cas de la Comunitat Valenciana, quan es mira la mortalitat per conductes suïcides en menors de 35 anys, s'observa un augment del 20%. Les dades preliminars del 2021, corresponents als seus primers sis mesos, en canvi, evidencien una disminució de les conductes suïcides, la qual és provocada pel descens en les dones joves i adolescents. En el cas dels barons, es manté igual.
Si analitzes, a més, altres dades d'autolesions i de conductes violentes corresponents a l'any 2021 s'observa una continuació considerable d'aquesta mena de problemes. Les mesures que es van posar en marxa per evitar l'onada de contagis ha tingut efectes sobre els més vulnerables, encara que siga per qüestions d'edat. Les persones més joves necessiten no només de la connexió de les xarxes socials, sinó també de la presencial, la qual és fonamental per al seu desenvolupament. Els joves han patit incertesa, pèrdua d'éssers estimats en condicions terribles i traumàtiques, han viscut dificultats familiars per la pèrdua de treball i d'ingressos, així com l'experiència d'haver d'estar convivint en espais reduïts, o tots junts, en situacions que poden ser problemàtiques.
-Malgrat aquestes oscil·lacions en els anys de pandèmia, és preocupant la problemàtica que hi ha envers els suïcidis en joves i adolescents?
Des del meu punt de vista, rotundament sí. Un s'ha de preguntar, com a ciutadà, fins a quant està disposat a tolerar, fins a quina xifra està disposat a tolerar de pèrdues i morts per suïcidis. Em pregunte si són tolerables l'existència de morts per suïcidis. No són tolerables aquelles morts que es podrien evitar.
-En el cas dels joves, com ha pogut afectar la criminalització que han partit durant la pandèmia?
No sabria explicar per què es produeix aquesta tendència de menysteniment, de culpabilitzar-los pels contagis de les persones majors. S'ha de tenir en compte que mentre es feien aquests discursos, la nostra societat enyora i idealitza de manera constant la joventut. Part d'aquesta criminalització, és possible que puga estar relacionada amb l'enveja. El desconcert de veure morir als nostres majors ha provocat que alguns mitjans de comunicació i creadors d'opinió pública s'haja concentrat aquesta ràbia contra les pèrdues humanes en els joves, criminalitzant-los per comportaments no solidaris enfront de les persones majors que s'estaven morint. No obstant això, l'evidència assenyala que els joves han assumit la pèrdua d'éssers estimats en la distància i la soledat; que han trencat la seua formació confinant-se, sense dir res; que han interromput el seu desenvolupament acadèmic i social, la seua socialització sense dir res perquè calia ajudar. Els joves, en línies generals a Espanya, han acatat les mesures de restriccions, d'horaris sense dir res. Hi ha una evidència clara d'un comportament solidari i exemplar. Quan estudiem l'efecte de la pandèmia en el benestar mental dels joves i adolescents, els estudis ens indiquen que, per exemple, a la regió d'Ontario, al Canadà, es van disparar en més d'un 10% les sol·licituds de visites per quadres d'ansietat, depressius o per conductes suïcides en els joves. Per tant, ja està bé amb aquesta mena de comentaris. Si hi ha un grup que ha demostrat solidaritat, són els joves.
-Des de dècades enrere, ha augmentat els suïcidis en joves i adolescents?
S'han mantingut més o menys constants.
-La pandèmia, tanmateix, ha erosionat el tabú que existia sobre els suïcidis. Aquest cert tabú és un llast per a la prevenció dels suïcidis?
Una de les característiques de la pandèmia, de la situació de trauma i malestar en les quals estem immersos, és que ens atrevim a parlar d'aquestes qüestions. El suïcidi, com altres malalties mentals, ha estat una paraula tabú, estigmatitzada socialment o psicològica, perquè es pensa que si se'n parla, es propagarà. I, per tant, s'ha optat de manera equivocada perquè fos un assumpte que quedara reduït a les persones i les famílies que ho pateixen. En la construcció d'aquest tabú, hi ha elements de vergonya, ja que les mateixes persones que han patit aquestes situacions, se senten mal, culpable, tenen vergonya i acaben autoestigmatizant-se. Hi ha certes concepcions que alimenten aquest tabú i que converteixen el suïcidi en un fet inevitable, impossible d'aturar. Com és possible que un xaval se suïcide, si ho tenia tot, si no hi ha cap determinat social que ho explica? Aquesta mena de preguntes reforcen aquesta concepció d'inevitabilitat. Es tracta d'una cosmovisió, d'un element, que contribueix a mantenir el silenci sobre el suïcidi, com si fóra una llosa que ha de tenir un mateix.
Gràcies a la pandèmia, per exemple, molts ciutadans han pres consciència de la possibilitat de posar-se tristos, d'estar enfonsats, de sentir-se nerviosos i amb la idea de llevar-se d'enmig, de com aquestes emocions formen part de la naturalesa humana. Moltes persones han pres consciència del dret que tenim a pensar què passa amb nosaltres en situacions difícils i, el més important, a parlar-ho, a no quedar-se-ho un mateix, a no avergonyir-nos. Existeix el problema que molta gent no vol escoltar aquests pensaments amb risc de conductes suïcides perquè es pregunta: que faré jo? Doncs, realment, en estar, en escoltar, encara que no dónes cap frase ni meravellosa, ni increïble, és suficient perquè alguna persona s'ature, no pense a llevar-se d'enmig i demane ajuda. Arran de la pandèmia, hi ha més gents disposada a contar els seus problemes, la qual cosa comporta uns canvis molt profunds, tel·lúrics, que si sabem canalitzar-los, podem aconseguir que siguen permanents.
-Quins factors de risc perquè es produïsquen conductes suïcides?
El factor més important és la presència de problemes mentals. La presència de trastorns depressius importants, o la presència de trastorns afectius, de la personalitat, sobretot en les situacions límit. A banda d'aquests factors, hi ha altres de tipus social, com ara les situacions de maltractament dintre de les llars, o fora d'elles com ara a l'escola o al centre de treball. Imagina els joves que inicien el seu procés de carrera professional, que s'introdueixen per primera vegada en l'entorn laboral i que són víctimes de maltractaments de tota mena. Hi ha sectors productius on els inicis són especialment durs, en els quals la persona més jove que arriba a les quadrilles rep, de vegades, processos d'entrenament molt humiliants. Aquests elements influeixen. Com, per descomptat, tenir un historial d'abusos, haver patit abandonament durant la infància, un maneig inadequat de les situacions estressants de la vida, etc.
-Entenc que hi ha causes diferents entre els joves i els adolescents. Els elevats nivells de precarietat, les insuportables taxes d'atur juvenil i, en general, la falta d'un horitzó laboral poden ser factors de risc? Hi contribueixen a l'aparició de conductes suïcides?
En els adults joves de 20 i tants anys, com ara de 25, 26 o 27 anys, el pes dels determinants socials és un factor de risc important. L'existència d'una incertesa respecte del seu futur professional pot derivar en aquesta mena de situacions. En aquests casos, les conductes que es posen en marxa per llevar-se de damunt són conductes molt poderoses, molt violentes, especialment en el cas dels barons. De fet, actuen d'una forma tan poderosa, contundent i definitiva que, generalment, no es comet cap errada en la seua intenció suïcida. En les persones més joves, de vegades estan relacionades amb alguna mena de situació o factor estressant, on és possible que el potencial suïcida i el marge d'error siga major. També depèn molt dels àmbits on es produïsca.
-Quins senyals d'avís hi ha de futures conductes suïcides?
El més rellevant és que els joves que plantegen un canvi de conducta, generalment d'aïllament, de replegar-se, d'evitar el contacte social, de preocupacions excessives, les quals facen referències a la vida i la mort, al sense sentit de les coses, siguen detectades per un amic, el company o un adult. Aquesta persona quan observe aquestes llums roges, aquests senyals d'alarma, no ha de mirar cap a un altre costat. Sempre ha de plantejar la pregunta: vols que parlem? Ha de dir-ho des d'una posició allunyada de l'empipament, de la por, del desconcert. Ho ha de fer des d'una posició tranquil·la i serena, disposant de la sensibilitat per assenyalar al jove que hi ha persones que poden ajudar. Tot, i insistisc, des d'una posició de tranquil·litat, desproveït de ràbia. És cert que veure un fill que presenta aquesta mena de llums roges genera por, preocupació. També pots preguntar-te: què diré? Doncs no t'exigisques dir res. Simplement, has d'estar de cara a l'assumpte i, en la mesura del possible, buscar ajuda.
-La crisi financera del 2008, el xoc econòmic del coronavirus, una pandèmia inacabada, una guerra a Europa amb les seues conseqüències econòmiques, els efectes del canvi climàtic... Com pot afectar aquest còctel de circumstàncies a la salut mental dels joves, especialment quan albiren un horitzó vital farcit d'incertesa?
Hi ha científics socials que estudiaven els efectes dels traumes col·lectius sobre la salut mental de les persones. El problema, en aquests moments, és que s'experimenta una concatenació de traumes. Quan s'han estudiat els efectes de la situació que viuen els pobles d'Israel fronterers amb el territori de Palestina, de com era conviure cada dia rebent amenaces de possibles trets i projectils, dels efectes que tenia en la conducta dels residents i en el seu benestar emocional, així com en la seua salut física, s'ha conclòs que hi ha un augment exponencial dels trastorns d'ansietat, dels trastorns depressius, dels trastorns per estrès postraumàtic. Aquests estudis oferien, amb tot, una conclusió interessant: en aquelles comunitats i pobles que tenien una xarxa social, suports familiars, és a dir, hi havia intervenció comunitària i col·lectiva, els problemes de salut mental disminuïen dràsticament en comparació amb els pobles que s'organitzaven d'una manera que predominava el campe qui puga. I aquesta és una lliçó important en els temps actuals.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Telèfons d'ajuda:
Telèfon de l'esperança: 717 003 717
Emergències: 112
Asociación Barandilla: 91 18 53 85
Telèfon contra el suïcidi: 911 385 385
Telèfon gratuït de prevenció del suïcidi de l'Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi IIles Balears: 657 71 63 40
Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya: 061