-Quina dimensió atresora la problemàtica del suïcidi?
Per dimensionar la qüestió dels suïcidis, ens trobem amb un problema de dades disponibles. Només coneixem les morts per suïcidis. No tenim un registre d'aquelles persones que, per exemple, intenten suïcidar-se i acaben amb seqüeles de per vida. És cert que a Catalunya s'ha realitzat un primer intent amb el codi del suïcidi, però disposem de dificultats en la rigorositat de les dades. Una vegada feta aquesta apreciació, s'ha d'assenyalar que el pic màxim del registre va produir-se l'any 2020, amb quasi 4.000 morts per suïcidis en Espanya comptabilitzant totes les edats. Anualment, de fet, hi ha entre 3.600 i 4.000 morts per suïcidis, la qual és una tendència quasi perpetua. Crec que l'any 2022 serà dolent per a la nostra salut mental: la pandèmia ha arribat un any tard, ja que hem copsat aquesta mena de patiments a partir del 2021. De fet, l'any passat va donar-se un 300% més d'intents de suïcidis, d'acord amb la nostra assistència mèdica.
-Per què la pandèmia ha exercit com a un factor multiplicador dels suïcidis als joves i els adolescents?
La pandèmia ha accelerat processos que estaven en marxa, que ja s'havien iniciat com ara la digitalització o el teletreball. Ara bé, s'ha d'assenyalar que la problemàtica dels suïcidis ja era inassumible abans de la crisi de la COVID-19. L'emergència sanitària ha provocat que hi hagi una conscienciació més gran, però s'han produït de la pitjor manera: s'ha incrementat la consciència perquè hi ha més afectats. En les dues darreres dècades, els accidents de tràfic s'han reduït un 75%. Lustres i lustres enrere doblaven les morts per suïcidis i ara només representen una tercera part. Mentre s'han fet intervencions i campanyes de prevenció dels accidents de tràfic o contra la violència de gènere, el suïcidi ha estat oblidat. De fet, segueix sense tenir el focus, sense resoldre aquest deute pendent. I perquè quedi clar: la pandèmia no ha provocat el suïcidi. Aquesta problemàtica ja hi era abans i, malauradament, seguirà després de la crisi vírica.
Una investigació interna de Facebook revelava que Instagram, controlada per la companyia de Mark Zuckerberg, havia contribuït a la generació de trastorns de conducta alimentària i de pensaments suïcides en els adolescents. Quant de temps han estat els joves connectats a aquesta xarxa social durant la pandèmia? Diria que n'han estat més exposats. És positiu que es facin decàlegs de l'ús de les xarxes socials per part dels adolescents i dels joves perquè si advertim als més menuts de no trepitjar barris perillosos, hem d'advertir-los igualment de com emprar les xarxes socials. I crec que durant la pandèmia, els adults no hem estat a l'altura. Els adolescents i els joves han estat a casa, han complit amb les normes per evitar una expansió dels contagis. Ara bé, en compte de felicitar-los, els hem revictimitzat amb discursos que poden erosionar la seva salut mental. Per exemple, s'ha repetit constantment que han perdut els millors anys de la seva vida, quan això no és cert, ni s'agafa per enlloc. Cal veure quins missatges emetem. Hem d'evitar que els joves i els adolescents ho tinguin encara més difícil perquè no és gens engrescador repetir-los que han perdut els millors anys de la seva vida.
-Fins al moment, el consens era evitar el tractament d'aquest drama. Hi havia la idea instal·lada que visualitzar el suïcidi podria generar un increment d'aquestes conductes.
Depèn de com es parli, augmenten les morts per suïcidis. Aquesta línia editorial dels mitjans de comunicació era comprensible en una etapa anterior a internet i les xarxes socials. Els periodistes no volien contribuir al tabú, ni estigmatitzar aquestes conductes, sinó que buscaven com ajudar perquè no hi haguera més suïcidis. En l'actualitat, tanmateix, aquesta opció no hi és. Amb internet i les xarxes socials, els periodistes només podem donar criteri i seny a la informació, orientar-la amb certesa i rigorositat. Altrament, crec que s'hauria d'haver trencat el tabú sobre el suïcidi perquè hem comprovat com el seu manteniment no ha ajudat gaire a evitar morts.
-A l'obra «Morir antes del suicidio. Prevención en la adolescencia», fa referència a una sèrie de mites que són perjudicials de cara a la prevenció de les conductes suïcides. Quins serien els més perniciosos?
No volia que els mites formessin part del llibre, ja que volia desmuntar-los des d'una explicació rigorosa i veraç de totes les circumstàncies que envolten el suïcidi. Els mites, generalment, són tremendament útils. Posem un exemple: si un familiar o un amic et diu que està pensant a matar-se, aquella nit no podrem dormir i ens gitarem amb una angoixa brutal. Si ens diem a nosaltres mateixos que aquells que ho diuen no ho acaben fent, ens quedarem més tranquils i aquesta angoixa es reduirà. Ventilar-ho així, però, suposa deixar a la persona en la més absoluta soledat, deixar-la més aïllada. I més quan la nostra resposta es vehicula amb expressions com ara «no diguis bajanades». Com més calma produeixin els mites, pitjor, ja que et sents més desvinculat de la tasca de prevenció del suïcidi. Perquè diguem-ho clar: o la prevenció la fem entre tots, o no aconseguirem evitar aquestes conductes.
Hi ha mites que són menys greus, com ara aquell que diu: «Només els psicòlegs i els psiquiatres poden prevenir el suïcidi». Es tracta d'una afirmació inexacta, però, com a mínim, compta amb una part de veracitat. Si amb l'aplicació d'aquest mite condueixes la persona cap a un psicòleg, cap a un especialista, estaràs contribuint a la prevenció. Al final, estaràs actuant com si t'ho hagueres pres seriosament. Posem un exemple: si un amic et diu que està pensant a matar-se, no li has de dir que comptes amb el seu suport, que el tens al seu costat per parlar. Has de prendre la iniciativa, fer d'amic pesat. La gent que se sent assoles, que considera els seus problemes com a una càrrega per a la resta, normalment pensen: «No amargaré al meu amic contant-li els meus problemes». No has d'esperar, per tant, perquè la persona et demani ajuda. Has d'intervenir. És igual que en altres problemàtiques com ara l'assetjament escolar. Ens hem de fer càrrec, sota les premisses de conèixer, informar i acompanyar. Insisteixo: aquest mite no és tan perillós com altres.
-Assenyala un altre mite prou expandit: el 90% dels intents de suïcidi s'adscriuen a un diagnòstic de salut mental, però només el 30% estan realment relacionats amb aquest trastorn. Per què existeix aquesta percepció?
La veritat és que no tinc massa clar perquè es creu que gran part dels intents de suïcidis corresponen a diagnòstics de salut mental. Sí que sóc conscient de l'acceptació d'aquesta premissa com si es tractés d'una realitat, quan aquesta visió no s'ajusta en la meva experiència del dia a dia, ni tampoc a les dades. De fet, crec que no és real ni en els suïcidis que es produeixen en persones adultes. Tractar els trastorns de salut mental per intentat frenar els suïcidis no és adequat. El suïcidi no cap dintre de la depressió, sinó que va molt més enllà. Tinc clar de la meva experiència personal, d'haver estat acompanyat durant els darrers nou anys a milers de famílies, d'una vegada revisats fins a 3.000 episodis, que aquesta afirmació està allunyada de la realitat.
-Quins són els factors de risc que, en termes generals, es donen perquè puguin aparèixer conductes de caràcter suïcida?
En l'assumpte dels factors de risc, s'han invertit molts esforços i hi ha molta recerca, la qual em sembla necessària. Ara bé, mai aconseguirem dir: si una persona fa aquestes coses, hi haurà segur un intent de suïcidi. Els factors de risc s'engloben en qualsevol situació que provoqui dolor i patiment. O dit d'una altra manera: qualsevol fet que generi dolor i patiment, estarà relacionada amb el suïcidi. L'assetjament escolar, els abusos sexuals, el maltractament o qualsevol situació que generi malestar pot acabar en una conducta suïcida. A partir d'aquesta realitat, hi ha una sèrie de fases que determinen si una persona pot acabar pensant a llevar-se d'enmig, com ara la seva manera d'adreçar-se al dolor, la seva forma d'interpretar-la, d'imaginar que la situació dolorosa tindrà un final, de si hi ha esperança per superar-la. També de si hi ha una voluntat de vida, és a dir, de si col·loca en la balança qüestions que provoquen el gaudi de la vida, que ajuden a tolerar i, fins i tot, a deixar enrere el dolor. Tots, de fet, hem viscut situacions impossibles de solucionar que, al remat, s'han resolt.
Intento fer, per tant, una aproximació crítica als factors de risc, d'intentar demostrar que no és veritat la premissa de com els suïcidis són complicats de predir, també són difícils de prevenir. És cert que el suïcidi és molt tossut de predir. No sabem si una persona en dos anys intentarà suïcidar-se. En canvi, la prevenció, la incorporació d'elements perquè una persona no intento suïcidar-se és molt fàcil. Insisteixo: el suïcidi és més complicat de predir que de prevenir. De fet, sabem com actuar: reduint el dolor, incrementant l'esperança en les persones, millorant la seva vinculació a la vida i disminuint la seva capacitat de suïcidi, per exemple amb la prevenció sobre mitjans letals.
-Abans ha comentat que no existeixen campanyes contra els suïcidis. Quins són els dèficits que presenta l'actual xarxa sanitària pel que fa a la prevenció d'aquestes conductes?
No sabria per on començar. D'entrada, per exemple, no hi ha un pla nacional de prevenció del suïcidi, tot i que sí que existeixen a l'àmbit autonòmic. Catalunya, no debades, va aprovar-lo fa poc. Un altre dels dèficits més importants és la manca de claredat en la responsabilitat de prevenir els suïcidis, com sí que ocorre en el cas de la prevenció contra les morts per accidents de tràfic. Hi ha, tanmateix, una iniciativa interessant que s'ha impulsat a les Illes Balears, on s'ha creat l'Observatori del Suïcidi. Es tracta d'un organisme que està desenvolupant iniciatives que fan enveja en matèria de prevenció. No sobta, per tant, que les Illes Balears, d'acord amb una comparativa elaborada per l'Associació Espanyola de Salut Mental, hagi estat capaç de reduir l'any 2020 les seves xifres de suïcidis. És crucial que s'abordi la problemàtica del suïcidi amb iniciatives com l'engegada a les Illes Balears. No hem d'oblidar que el suïcidi és la primera causa externa de mortalitat entre els joves. Ens calen estructures com aquestes, on es visualitzi de manera clara qui ostenta la responsabilitat de la prevenció i que aquesta mena de grups siguin els encarregats de redactar els diferents plans de prevenció. Es tracta d'una problemàtica prou rellevant per dedicar-li tots els nostres esforços.
-És evident que el suïcidi és una problemàtica intolerable a l'Estat espanyol. Tanmateix, les nostres dades són alarmants en comparació amb els estats del nostre entorn de la Unió Europea? O estem, per contra, en taxes més baixes?
La millor manera de valorar la taxa de suïcidi és calcular les morts per suïcidi per cada 100.000 habitants. En aquestes comparacions europees, Espanya n'havia sortit prou bé. L'última vegada que vaig revisar-ho, on s'oferien dades encara corresponents a l'any 2016, estàvem pitjor que països com ara Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, no arribàvem a les taxes d'altres països europeus. Val a dir, però, que, segons s'indica en determinats articles científics, hi ha problemes en la qualitat dels registres per morts de suïcidis. Sigui per l'estigma que encara hi ha sobre el suïcidi o sigui per una altra raó, existeix la tendència a no inscriure una mort per suïcidi, d'estalviar-se-la i qualificar-la d'una altra manera. A més, i com he remarcat abans, no hi ha cap registre que mesuri temptatives suïcides en persones que encara arrosseguen seqüeles.
--------------------------------
Telèfons d'ajuda:
Telèfon de l'esperança: 717 003 717
Emergències: 112
Asociación Barandilla: 91 18 53 85
Telèfon contra el suïcidi: 911 385 385
Telèfon gratuït de prevenció del suïcidi de l'Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi IIles Balears: 657 71 63 40
Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya: 061