Maria de Quesada va viure fa uns anys una experiència ben colpidora. En una sessió de ioga, un company va narrar-li que durant la seua adolescència s’havia intentat llevar la vida, apartar-se del món. Aquella història de caràcter tràgic i, al seu torn, de superació d’un moment complicat en la seua existència no era desconeguda per aquesta periodista resident aleshores als Estats Units d’Amèrica. Quan tenia 15 anys, en una etapa de la seua biografia amb una gestió dolenta de les emocions i una concepció distorsionada de la vida, va intentar suïcidar-se. La por, afortunadament, va evitar el desenllaç fatal.
“Des de la meua infància, tenia una percepció de la realitat molt distorsionada. No estava trista, ni depressiva, però em sentia com l’última mona de tot. Tenia la sensació que no servia per a res, que era una càrrega en una llar on ma mare havia d’estar pendent del meu pare, que patia problemes de salut mental”, explica. La confessió del seu company de ioga va suposar un punt d’inflexió vital. Maria de Quesada no havia comentat aquell episodi ni amb la seua parella, ni amb les seues amigues. Tampoc ho havia parlat a casa, ni a l’escola, ni havia acudit a cap teràpia per evitar les presumibles seqüeles d’aquell sotrac dramàtic. “Ho havia deixat baix del llit. Només la por m’havia allunyat de tornar a intentar-ho”, apunta.
En el mateix instant que el seu company de ioga va finalitzar la seua narració, va emergir-li per dintre una voluntat de relatar la seua vivència, d’expressar-li que havia passat per una situació idèntica. “No ho vaig poder fer. La ferida encara estava molt viva i abans de tot, ho havia de contar al meu entorn, el qual ho desconeixia. En el moment que els ho vaig comentar, vaig pensar que calia fer alguna cosa més”, assenyala. Arran d’aquella necessitat d’anar més enllà, va escriure el llibreLa niña amarilla: Relatos suicidas desde el amor (Vergara, 2021). L’obra és na narració de la seua experiència, així com d’altres vint històries de suïcidi. “La meua història era una entre milers. I per això, vaig decidir fer un llibre amb més històries. En aquell moment, jo en sentia preparada per contar-ho. Però hi havia gent que pel tabú i l’estigma encara no ho estaven. No debades, jo vaig necessitar vint anys per explicar-ho a la meua parella o a les meues amigues”, subratlla sobre una obra que ha estat el germen de l’associació valenciana La Niña Amarilla.
L’obra de la periodista valenciana és un conjunt de visions personals sobre una problemàtica gens aïllada. El suïcidi, sense distincions d’edat, s’ha instal·lat com la primera causa de mort no natural de l’Estat espanyol. D’acord amb l’Institut Nacional d’Estadística, van produir-se 3.671 suïcidis l’any 2019. Una xifra que és inquietant: representa el doble de persones que van perdre la vida per accidents de trànsit, que ascendirien a 1.842, i multiplica diverses vegades les morts per homicidi. A causa de la pandèmia, l’any 2020 va haver-hi 3.941 suïcidis. Del total de les persones que s’havien llevat la vida, 300 tenien entre 14 i 29 anys.
L’emergència sanitària ha provocat un augment d’intents suïcides a les noves generacions. Segons un informe de la fundació ANAR, va haver-hi un increment de temptatives del 250% en joves d’entre 15 i 29 anys. Altres estudis corroboraven aquestes dades: una investigació promocionada pel Consell General de Psicologia d’Espanya mostrava com les idees suïcides estaven més esteses en les fornades més joves. Mentre a la població de totes les edats les idees suïcides havien afectat el 15,5% dels habitants de l’Estat espanyol, aquest percentatge es disparava fins al 25,7% entre els joves de 18 a 25 anys. La crisi vírica havia deixat panorames alarmants, com ara l’augment d’un 30% dels suïcidis al País Valencià a la franja d’edat compresa entre els 20 i els 39 anys.
“Les mesures que es van posar en marxa per evitar l’onada de contagis ha tingut efectes sobre els més vulnerables, encara que siga per qüestions d’edat. Les persones més joves necessiten no només la connexió de les xarxes socials, sinó també la presencial, la qual és fonamental per al seu desenvolupament. Els joves han patit incertesa, pèrdua d’éssers estimats en condicions terribles i traumàtiques, han viscut dificultats familiars per la pèrdua de treball i d’ingressos, així com l’experiència d’haver d’estar convivint en espais reduïts, o tots junts, en situacions que poden ser problemàtiques”, desgrana Rafael Tabares, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de València i comissionat de presidència de la Generalitat Valenciana per a la salut mental. “La pandèmia ha accelerat processos que estaven en marxa”, completa Francisco Villar, coordinador del programa d’atenció de suïcida al menor a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.
Les dades recollides per aquest centre hospitalari, segons l’expert, mostren, precisament, un augment del 300% dels intents de suïcidis l’any 2021. “L’epidèmia de la COVID-19 ha contribuït de diverses maneres en l’auge dels suïcidis i de les conductes autolítiques. Ha impactat en la salut mental dels joves amb un increment de l’estrès de la seva vida diària i amb una disminució dels elements de distensió i de regulació emocional, com ara l’oci o la possibilitat de relacionar-se amb altres persones. Tot plegat tens un còctel molt perillós que ha produït un esclat de problemes de salut mental. Un augment de les dificultats de salut mental i de malestar emocional que tenen un lligam molt profund amb les conductes suïcides”, desgrana Roger Ballescà, coordinador del comitè d’infància i adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “La problemàtica dels suïcidis ja era inassumible abans de la crisi de la COVID-19”, puntualitza Villar.
En els darrers lustres, de fet, s’han multiplicat les hospitalitzacions per autolesions entre els 10 i els 24 anys, segons les xifres del Ministeri de Sanitat. Si a principis del nou mil·lenni van comptabilitzar-se 1.270, l’any 2020 se’n van registrar 4.048. “Hi ha estudis confeccionats per a tot Europa i anteriors a la pandèmia que ja assenyalaven el suïcidi com una de les cinc principals causes de mortalitat en els joves menors de 24 anys”, anota Tabares. “Ja es parla del suïcidi com a primera causa de mort entre la població de 15 a 34 anys”, reforça Ballescà.
Trencar el tabú
La pandèmia, tanmateix, ha tingut un efecte relativament positiu dintre de l’auge del drama: una visualització més gran d’aquesta problemàtica, una erosió del tabú que existia envers el suïcidi. “L’emergència sanitària ha provocat que hi hagi una conscienciació més gran, però s’ha produït de la pitjor manera: s’ha incrementat perquè hi ha més afectats”, precisa Villar. “És positiu que s’estiga erosionant a poc a poc el tabú sobre el suïcidi. Se n’ha de parlar per desmuntar algunes de les creences irracionals que existeixen”, agrega el psicòleg i divulgador Nacho Coller.
Per tradició, el suïcidi havia estat silenciat mediàticament. “Els mitjans de comunicació havien seguit les recomanacions dels experts, els quals advertien d’un possible efecte crida”, indica Jesús Pérez, vicepresident del Telèfon de l’Esperança de València, el qual afegeix: “El suïcidi, a més, ha estat mal interpretat per l’Església catòlica i ha estat estigmatitzat per la societat”. “En aquests últims anys, però, l’Organització Mundial de la Salut i els professionals de la psicologia i la psiquiatria han canviat aquesta postura. No debades, han demanat als mitjans de comunicació que aprenguen a difondre notícies, perquè poden contribuir a la prevenció”, complementa com a responsable d’una entitat amb mig segle d’història, la qual ha desenvolupat un servei d’atenció a les persones amb problemes de salut mental que ha estat àmpliament reconegut.
“És cert que, depèn de com es parli, augmenten les morts per suïcidis. Aquesta línia editorial dels mitjans de comunicació era comprensible en una etapa anterior a internet i les xarxes socials. Els periodistes no volien contribuir al tabú, ni estigmatitzar aquestes conductes, sinó que buscaven com ajudar perquè no hi haguera més suïcidis”, matisa Villar, que afegeix: “En l’actualitat, tanmateix, aquesta opció no hi és. Amb internet i les xarxes socials, els periodistes només podem donar criteri i seny a la informació, orientar-la amb certesa i rigor. Altrament, crec que s’hauria d’haver trencat el tabú sobre el suïcidi perquè hem comprovat com el seu manteniment no ha ajudat gaire a evitar morts”.
El tabú sobre el suïcidi es veia reforçat per l’estigma que tenia a sobre. “La pandèmia ha tingut un efecte positiu en el fet que ha situat la salut mental en el centre d’atenció de la població i, en certa manera, de l’Administració. Ara bé, el tabú sobre la salut mental continua estant present. I posaré un exemple: imagina que acudeixis a una entrevista de treball i expliques que de jove vas tenir un càncer. La impressió serà que ets una persona forta. Si, en canvi, dius que durant la teva adolescència vas tenir un intent de suïcidi, però que te’n vas sortir i ara estàs bé, la percepció no serà la mateixa. Hi ha la visió que les persones que han patit problemes de salut mental els arrosseguen durant tota la seva vida, i això no és cert”, desmunta Ballescà.
“En la construcció d’aquest tabú, hi ha elements de vergonya, ja que les mateixes persones que han patit aquestes situacions se senten mal, culpables, tenen vergonya i acaben autoestigmatizant-se. Hi ha certes concepcions que alimenten aquest tabú i que converteixen el suïcidi en un fet inevitable, impossible d’aturar. Com és possible que un xaval se suïcide, si ho tenia tot, si no hi ha cap determinant social que ho explica? Aquesta mena de preguntes reforcen aquesta concepció d’inevitabilitat”, agrega Tabares. “Existeixen mites que contribueixen a reforçar el tabú, a tenir una certa imatge sobre el suïcidi”, especifica De Quesada.
Els mites, segons l’obra de Francisco Villar Morir antes del suicidio: Prevención en la adolescencia (Herder Editorial, 2021), són tremendament útils per a la societat en el seu objectiu de mirar cap a un altre costat amb la problemàtica del suïcidi. Entre els mites més estesos, hi ha afirmacions com ara que “les persones que parlen del suïcidi, en realitat, no el duen a terme”, “el suïcida està determinat a morir” o “només les persones amb trastorns mentals se suïciden”. Totes aquestes concepcions són falses.
Senyals d’alerta
Un altre dels mites que recull aquesta obra és que “la majoria dels suïcidis apareixen sense avisar”, la qual cosa és errònia, perquè hi ha tot un reguitzell de senyals d’alerta. “Els senyals d’alerta es poden dividir entre els verbals i aquells no verbals. De verbals, trobaríem comentaris negatius sobre si mateix, la vida, el futur, els relacionats amb la mort amb afirmacions com ara ‘no vull con tinuar vivint’ o ‘no vull viure així’. Entre els no verbals, hi ha canvis bruscos de conducta, increment de consum d’alcohol i drogues, lesions freqüents, regalar objectes personals, tancar assumptes pendents o veure en internet informació referent al suïcidi”, enumera Pérez. “Hi ha senyals com ara deixar notes, regalar objectes molt cobejats, amenaçar amb el suïcidi, aïllar-se, identificar-se amb suïcides reals o ficticis, canvis en els hàbits alimentaris o alteracions en la son, així com la irritabilitat”, completa Coller.
“En el meu cas, jo em vaig aïllar molt, no vaig parlar amb els meus pares. Ara que ja conec els senyals, sí que pense que algun senyal estava donant”, narra De Quesada, la qual remarca: “És molt important que els joves sàpiguen que, quan estan malament i no poden gestionar les seues emocions, han de demanar ajuda als seus iguals, així com als adults que tenen al voltant. Educar en prevenció significa poder donar-los veu, que s’expressen sense jutjar”. “Existeix el problema que molta gent no vol escoltar aquests pensaments amb risc de conductes suïcides perquè es pregunta: que faré jo? Doncs, realment, estar, escoltar, encara que no dones cap frase meravellosa ni increïble, és suficient perquè alguna persona s’ature, no pense a llevar-se d’enmig i demane ajuda”, arredoneix Tabares.
Encara que les causes són múltiples, hi ha tota una sèrie de factors de risc del suïcidi. “La conducta suïcida no s’improvisa, es va gestant al llarg de la vida, tant de manera conscient com inconscient, i es veu influïda principalment per la interacció de quatre factors: la conflictivitat de la família d’origen, amb la qual sofreixen mancances afectives i baixa resiliència, i s’hi perceben molt vulnerables; el perfil de personalitat amb tendència a la impulsivitat, dificultats d’autocontrol, persones molt reservades, perfeccionistes, autocrítiques, amb mancances comunicatives, depressió major, esquizofrènia, etc.; l’aïllament social amb persones que se senten incompreses, que no se senten secundades, amb falta de valors afectius, i sense haver pogut establir relacions gratificants, i l’element dolorós desencadenant, com ara malaltia greu, fracàs escolar, ruptura sentimental, problemes emocionals o mort d’un ésser estimat”, radiografia Pérez.
“Hi ha molts factors, però hi ha una metàfora que ho il·lustra: hi ha persones que, quan neixen, estan més prop del precipici que altres per les seues condicions socials, econòmiques, culturals o familiars”, exposa De Quesada. En els adults joves de 25, 26 o 27 anys, també tindria un paper important, d’acord amb Tabares, “el pes dels determinants socials”: “L’existència d’una incertesa respecte del seu futur professional pot derivar en aquesta mena de situacions. En aquests casos, les conductes que es posen en marxa per llevar-se de damunt són conductes molt poderoses, molt violentes, especialment en el cas dels barons”.
Compartir el dol
La invisibilització del suïcidi va tenir un impacte perniciós en la manera d’afrontar el dol d’una persona estimada que s’ha llevat la vida. L’Associació de Familiars, Amics i Supervivents del Suïcidi de les Illes Balears va néixer el 2018 per compartir el dol i evitar que aquestes persones afrontaren la pèrdua de manera aïllada. “Un any i mig després de la mort del suïcidi del meu germà, vam impulsar l’associació per visualitzar el dol pel suïcidi, la seva realitat i les seves conseqüències”, afirma Xisca Morell, una de les veus de l’entitat balear. Arran de l’estigma i el tabú que existeix sobre el suïcidi, l’objectiu de l’associació “és compartir el dol amb persones que han viscut la mateixa experiència”.
“Hi ha la necessitat de compartir sentiments i emocions amb persones que han passat per un procés similar, de parlar-ho amb una persona que, realment, entén la teva situació. Quan experimentes la pèrdua d’un ésser estimat per suïcidi, et sents aïllat, fins i tot assenyalat. El nostre entorn, per exemple, no sabia com xerrar-nos, hi havia una sensació d’incomprensió. Pel tabú i l’estigma, al remat, no ens deien res, i això és viu malament. Et sents sola”, relata, per remarcar la importància de “recuperar el dol en un sentit comunitari, per poder transitar-lo del bracet d’altres persones”.
La manca d’acompanyament, per exemple, és un dels dèficits que hi ha hagut a la xarxa sanitària envers el tractament i la prevenció del suïcidi. La reclamació d’un increment dels professionals especialitzats, l’elaboració d’un pla estatal inspirat en els fulls de ruta autonòmics i l’impuls de campanyes de prevenció en diferents espais, siga a través de publicitat o de tallers a escoles o a mitjans de comunicació, són algunes de les reivindicacions que comparteixen experts i associacions de familiars i supervivents. “És fonamental augmentar els esforços en matèria de prevenció, ja que, com a ciutadans, ens hem de preguntar fins a quina xifra de morts per suïcidi estem disposats a tolerar”, reflexiona a tall de pregunta Tabares, que conclou contundent: “Cap mort per suïcidi, cap mort que siga evitable és tolerable”.
--------------------------------
Telèfons d'ajuda:
Creu Roja/Ministeri de Sanitat: 024
Telèfon de l'esperança: 717 003 717
Emergències: 112
Asociación Barandilla: 91 18 53 85
Telèfon contra el suïcidi: 911 385 385
Telèfon gratuït de prevenció del suïcidi de l'Ajuntament de Barcelona: 900 925 555
Associació de Familiars i Amics Supervivents per Suïcidi IIles Balears: 657 71 63 40
Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya: 061