Ministeri de la rèplica

A qui interessa difamar Rafa Xambó?

Els sota signants, bons coneixedors de la trajectòria professional, política i humana de Rafa Xambó, volem fer palesa la nostra perplexitat i indignació davant el furibund i innecessari atac a la seua persona perpetrat en aquesta mateixa publicació el darrer 15 de juny. L'article en qüestió pretén, de manera barroera, desprestigiar una figura i una trajectòria personal incontestable de lluita per les llibertats, la cultura i per una societat més justa i igualitària. El més greu de tot és que aquesta maniobra de manipulació no es publica en Las Provincias o La Razón, diaris ideològicament oposats a Xambó i que no paren d'atacar-lo; sinó del que fins ara pensàvem que era referent històric del periodisme nacionalista i del progrés al País Valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'article d'opinió, presentat com un reportatge, duu per títol “Les notes discordants de Rafa Xambó”. Traspua un estil personal que es podria descriure com de “bel·ligerància contra els nostres” o de “foc amic”. És un tir (o molts) per l'esquena a un lluitador capdavanter i valent qui, des de les files de l'esquerra nacionalista valenciana, s'ha enfrontat amb valentia i sense amagar la cara durant més de vint anys a les polítiques conservadores que han enfonsat la nostra cultura, la nostra economia i la nostra autoestima com a poble.

Amb quina autoritat l'autor d'aquest article treu el nas des de la comoditat de la seua trinxera i dispara per l'esquena contra aquell que s'ha atrevit a enfrontar-se cara a cara a l'oponent? On estava Víctor Maceda quan Rafa Xambó reivindicava la nostra llengua? Quan s’implicava en els moviments socials en lluita contra Rita Barberà i Eduardo Zaplana? Quan participava molt activament a la pel·lícula-documental Ja en tenim prou? Quan es tancava per la música en valencià i empentava la creació del Col·lectiu Ovidi Montllor? Quan va denunciar quasi en solitari el balafiament de més de mil milions d'euros d’RTVV? Quan li atacava la dreta dient-li “el Platón del 15M”? Quan una vegada darrere d'una altra alçava la seua veu, tot exposant-se, amb valentia, abans que es posara de moda, per replicar les mentides omnipresents dels gestors dels governs del PP i la seua propaganda mediàtica?

No entenem que Maceda se salte els dos anys de lluita de Xambó contra el PP al Consell d’Administració de l’extinta RTVV, sense fer esment a les dues vegades que va anar a la fiscalia a denunciar el balafiament. Ni per què ignora que els ex-directius d’RTVV estan denunciats per Xambó davant el jutjat de Paterna. No ha trobat aquesta informació en els reculls de premsa? Una recerca senzilla per Internet li ho haguera resolt fàcilment. No, Maceda tria el que curiosament ell creu que pot desacreditar Xambó: una suposada ambició de poder, fam de càrrec, s’inventa una confrontació amb CCOO, Intersindical Valenciana i UGT que no va passar mai d’una discrepància legítima quant a l’ERO d’RTVV, manipula grollerament el resultat de les primàries de Compromís i s’atreveix a dir que “va comminar” referents de la cultura perquè li donaren suport. Més encara: hi posa els noms, no se sap molt bé amb quina intenció, si la de fer-ne una llista negra d’amics de Xambó o furgar per si algú es va deixar engalipar i en pot treure profit. Quant al que diu del resultat del concurs de CulturArts, demostra una gran capacitat fabuladora. I sort que, en aquest cas, no trau la llista de les moltes persones de la cultura que li férem costat. Quina intenció pot haver darrere d'aquesta crítica maldestra?

A qui interessa difamar contra Rafa Xambó?

Es veu massa clarament que la crítica de Maceda té un únic motiu al voltant del qual ha construït un discurs força elaborat. No podem negar-li dedicació i esforç. Tant de bo ho dedicara a coses més útils.

L’únic tema que cou el signant de l'article és, precisament, el barem del concurs públic que la nova televisió ha d'encetar per tal de contractar els professionals que l'han de posar en marxa. És a dir, per defensar una posició corporativista no dubta a carregar contra un dels membres del Consell Rector de la TV, potser el que més ha fet en els darrers anys perquè gent com Maceda puguen treballar lliurement i en la seua llengua.

El problema de la televisió valenciana no ve de la seua reobertura, sinó del seu tancament. Després de vint anys de lluita contra unes polítiques nepotistes i autoritàries, ha arribat l'hora de construir una societat nova i això requereix molt de treball, sacrifici i generositat. No s'entén que des de la tribuna d'una publicació nacionalista com EL TEMPS algú pretenga ensorrar d'aquesta manera un autèntic referent de la lluita pel nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura com és Rafa Xambó. I tot per fer evident una reivindicació personal o una baralla corporativista... o perquè se senta bé amb la seua veu cridant "que hay de lo mío".

El periodista vol presentar Xambó com un personatge ambiciós i àvid de poder, que no dubta a l'hora de fer palesa la seua militància política, i que s'expressa amb molta (massa?) llibertat quan li toca defensar les seues idees o respondre els atacs dels seus adversaris ideològics.

Potser cal recordar-li que la militància política i el compromís amb unes idees no són una taca en la personalitat de ningú sinó que, més aviat al contrari, haurien de dir molt en favor de la gent que es compromet i que roba temps a la seua vida privada, laboral i familiar, per lluitar pel benestar de tots o que lluiten per valors que estan per damunt d'ells.

És una llàstima que Maceda haja comprat el discurs del pensament únic, la gran victòria del neoliberalisme, que pretén fer veure que la política és bruta i qui s'hi dedica ho fa només pel benefici personal. Aquest pensament ha permès que les elits econòmiques conservadores ens hagen governat durant dècades amb l'única finalitat de fer negoci privat amb els diners públics.

Si s'haguera informat mínimament, el periodista hauria descobert que el compromís polític de Xambó no ha estat en cap moment fruit d'una ambició personal, ni de l'ànsia de poder ni de diners. Els qui el coneixem sabem molt bé que Rafa viuria més a gust dedicant-se només a la seua activitat universitària i a la creació artística, i que hem estat precisament la gent del seu entorn, companyes, companys i amics, els qui li hem demanat, una vegada rere una altra, que acceptara assumir llocs de responsabilitat o de gestió relacionats amb la Cultura i la Comunicació, dos disciplines per a les quals resulta difícil trobar gent més preparada que ell al nostre país i per a les quals ens cal gent valenta, lluitadora, amb conviccions i, sobretot, honesta.

Aquesta honestedat de Rafa Xambó és la que el mou a no amagar-se, a anar de cara i expressar en veu alta el seu pensament i les seues conviccions. I també, per honestedat, l'hem vist deixar-se convèncer, negociar i acceptar tesis dels seus oponents per facilitar la convivència i el progrés de la societat.

El mateix Maceda ens recorda molts d'aquests mèrits i, en una maniobra rocambolesca, pretén fer veure que es tracta de trets negatius. Sembla que és negatiu el fet que hom diga el que pensa, que fer front als delinqüents demostrats que ens han governat durant dècades és censurable, que respondre els improperis o el menyspreu dels qui ens tenen per inferiors no es pot permetre... És certament intrigant aquesta pretensió per acusar una persona d'aquelles coses que, en realitat, demostren el seu valor, la seua manca d'autocensura, la seua sinceritat i el seu compromís amb un model de país que res té a veure amb el que ens han imposat durant els terribles anys de la desfeta i el balafiament dels bens públics per part del PP. Quina jugada tan interessant, i potser tan sospitosa, la de l'articulista que pretén acusar una persona pel seu valor, la seua coherència i el seu compromís amb unes idees de progrés i d'igualtat. Al remat, del que acusa Maceda a Xambó és de ser clar i usar la contundència del llenguatge contra els gàngsters que ens han robat i continuen espoliant els recursos dels valencians, contra els que ens neguen drets i llibertats.

Maceda fa també un desglossament d'intervencions mediàtiques i piulades de Rafa amb la mateixa cura que un d'aquells fiscals que fa servir la llei “mordassa” per treure's de davant aquells que no pensen com ell. I ho fa traient-les de context, sense adonar-se que el missatge té el seu moment i el seu context, sense dir moltes vegades a què contestava Xambó iradament. Convé recordar, pels qui no han llegit l’article de Maceda, que el recull de piulades de Xambó que exhibeix, com a mostra de mala educació, són en la quasi totalitat contra el PP i les seus polítiques. Que Xambó diga que li donen fàstic, ho compartim.

Xambó és defensor aferrissat de la llibertat d'expressió, i l'exerceix sense cap por. Les piulades que presenta Maceda formen part, totes, d'un corpus coherent i valent d'opinions i crítiques amb les quals, qualsevol votant d'esquerres, o qualsevol que s'estime el seu país i la seua cultura, no podria estar més d'acord. O vol també Maceda carregar contra els que les han compartides? No resulta hilarant que Maceda “denuncie”, des d’EL TEMPS, que Xambó si poguera votaria en el referèndum català o que done suport a les opinions de Gabriel Rufián?

Cal agrair a Maceda que les pose totes juntes, en aquest treball que ha fet d'orfebreria comunicativa, per adonar-nos que darrere dels textos breus esmentats hi ha una persona compromesa i valenta, un dels pocs que s'atreveixen a alçar la veu davant els poderosos, els corruptes o els ignorants.

Així doncs, conscients que es tracta d'un professional del periodisme avalat per una bona trajectòria en la qual aquest article no hauria de ser més que una mala petjada, pensem que finalment haurem de donar les gràcies a Víctor Maceda. Perquè ens ha donat l'oportunitat, a tants com ens estimem Rafa Xambó i admirem la seua incansable lluita, de retre-li un merescut reconeixement públic que en altres condicions el mateix Rafa no ens permetria. Aquest intent frustrat de desprestigi ens fa possible alçar la veu en suport d'una persona compromesa amb les persones, amb la cultura i amb les polítiques a favor de la majoria. Una persona a qui admirem i respectem profundament. Una d’aquelles persones honestes i valentes que representen l'essència d'aquests versos d'Estellés:

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

Volem un país millor, necessitem comptar amb totes i tots els qui estiguen disposats a continuar treballant per aconseguir-ho, estem en la lluita, i estem contents de tenir al nostre costat a Rafa Xambó.

 

Signen aquest escrit:

Alfons Cervera, escriptor; Pilar Almeria, actriu; Enric Valero, coordinador Ca Revolta; Isabel Donet, periodista; Miquel Gil, músic; Lola Bañón, periodista; Joan Garí, escriptor; Manuel Molins, dramaturg; Antoni Canet, director i productor de cinema; Sandra Obiol, professora sociologia UV; Arantxa Grau, professora sociologia UV; Joan Gregori, tècnic en patrimoni cultural; Margarita Belinchón, doctora en biologia; Dídac Ballester, dissenyador; Isabel García Canet; Tonetxo Pardiñas, president Societat Coral el Micalet; Mònica Parreño, gestora en comunicació i cultura; José Ignacio Pastor, president ACICOM; Magda Lázaro, periodista; María Poveda, sociòloga; Josep Pèrez, professor sociologia UV; José Manuel Rodríguez, professor sociologia UV; Paco Simó, economista; Vicent Tamarit, guionista i director de cinema; Antonio Mansilla, productor audiovisual; Isabel Pérez Ruiz, junta directiva DMD (Dret a Morir Dignament); Lluis Rivera, director i realitzador audiovisual; Andreu Tobarra, professor sociologia UV; Gil Manuel Hernández, professor sociologia UV; Lourdes Roca, arqueòloga; Joan C. Martín, enòleg, escriptor i periodista; Carmen Montalba, professora treball social UV; David Muñoz, professor sociologia UJI; Nel·lo Pellisser, professor comunicació audiovisual UV; Lluïsa Sifre, grup Bones Pràctiques Ca Revolta; Susana Rey, realitzadora audiovisual; Jesús Timoneda, professor programació web; Josep Lluis Galiana, músic; Joan Baptista Miguel, director i productor de documentals; Xavier Mas, musicòleg; Lluís Ivars, compositor; Vicent Monsonís, director i productor audiovisual; Emma Gómez Nicolau, professora sociologia UJI; Xavier Ginés, professor sociologia UJI; Joan Carles Garés, actor i gestor d'arts escèniques; Manuel Camarasa CGT; Marina Requena, investigadora UV; Antoni Navarro, catedràtic d'ensenyaments artístics; Francesc Fenollosa, doblador i productor audiovisual; Xurxo Estèvez, web tv de Ca Revolta; Rafael Castelló, professor sociologia UV; Salvador Calabuig, conservador de museus; Oto Luque, president Societat Valenciana de Psicologia; Artur Aparici, sociòleg; Àngel Martí, Escola Valenciana, Federació d'Associacions per la Llengua

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.