Qui pensa que el confinament és la causa principal de l’empitjorament de la salut emocional del jovent s’equivoca. El malestar que provoca tenir un futur incert i un present precari es pot atribuir clarament al sistema econòmic actual i als còmplices necessaris que aquest sistema ha trobat en l’Estat espanyol i els partits polítics que el sustenten. Hi ha causes directes i responsables concrets. Només cal veure les polítiques que es van aprovar en resposta a la crisi del 2008, que han provocat que la generació jove d’avui no coneguem cap altra realitat més enllà de la crisi.
La llista de greuges és llarga, però és del tot necessari exposar-la i denunciar-la. El 2010, el PSOE va impulsar una reforma laboral que va permetre, entre altres, que l’empresa ens pogués reduir la jornada només al·legant “motius econòmics”, sense necessitat d’estar en números vermells. El 2011, va aprovar un reglament de la llei d’estrangeria que deixava sense papers els migrants tutelats en fer divuit anys.
El 2012, el Partit Popular va promoure una altra reforma laboral que, entre d’altres, abaratia els acomiadaments injustificats i els objectius i eliminava els salaris de tramitació deixant els joves sense capacitat de defensa o negociació. Aquell mateix any, Convergència i Unió tampoc es va voler quedar enrere i va pujar les taxes universitàries un 66% a Catalunya. En aquest darrer cas, per sort, la lluita del moviment estudiantil i la feina del Jovent Republicà han aconseguit començar a revertir-ho amb una rebaixa del 30%.
El 2013, el PP va voler coronar-se modificant la Llei d’Arrendaments Urbans, reduint els contractes de lloguer a tres anys i accelerant els processos de desnonament per impagament del lloguer. Dos anys després, el PP també va promoure la Llei Mordassa, una normativa criticada per totes les ONG defensores de drets humans i que provoca, per exemple, que la paraula d’un policia passi a ser “base suficient” per amonestar-te o que per parar un desnonament et puguin posar una multa de fins a 600.000 euros.
Com si tot això no fos prou, mentre s’aprovaven aquestes legislacions precaritzadores s’anaven posant obstacles a d’altres que permetien avenços socials i que eren impulsades pel Parlament de Catalunya. La Llei de Pobresa Energètica, la Llei d’Igualtat Efectiva entre Homes i Dones o la Llei de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial van ser tombades pel Tribunal Constitucional.
Això és el que ha empitjorat la nostra salut emocional. Veure que en la sortida de la passada crisi es va ignorar els joves i van empitjorar les nostres perspectives de vida. Veure que els acomiadaments en massa no són circumstancials, sinó que han arribat per quedar-se. Veure que qui s’emancipa abans del 30 sembla gairebé un privilegiat. Que els contractes de lloguer abusius ens lliguen a una inestabilitat vital pagada amb contractes laborals temporals. I veure com a sobre se’ns criminalitza o se’ns reprimeix per mobilitzar-nos en defensa dels nostres drets no ens hauria d’estranyar que deixi una marca psicològica important.
El jovent volem deixar de viure en crisi i necessitem canvis estructurals. Així doncs, des de les institucions ens hem de conjurar per revertir aquelles polítiques arrosseguem després de la crisi del 2008 i consolidar uns nous pilars socials basats en uns serveis públics robustos i l’enfortiment dels drets laborals. Tot apunta que aquests canvis només seran possibles si l’independentisme seguim organitzats i mobilitzats i si lluitem des de l’esquerra per l’autodeterminació dels nostres pobles.