Fina Cardona ens ha deixat després d’una llarga malaltia. Es tracta d’una de les persones de la cultura que van contribuir, de manera directa, al canvi en els anys setanta a través de la seua producció literària. Cardona va quedar finalista als Premis Octubre l’any 1978 amb Plouen Pigues, un poemari que seria editat per Tres i Quatre i que prologaria Vicent Andrés Estellés.
Tres anys més tard, la col·lecció desapareguda Llibres del Mall, fundada als setanta per Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, entre altres, va publicar una altra obra de Fina Cardona, aquesta prologada per Maria del Mar Bonet. Es tractava de Pessigolles de Palmera, un altre poemari que va enriquir aquella iniciativa editorial, amb seu a Barcelona, desapareguda el 1987.
Cardona escrivia, en aquesta última etapa vital, articles al digital Valencia Plaza, on feia reflexions culturals i un reflectia relats literaris. La desapareguda també va treballar com a guionista de televisió a TVE i Canal 9 i va treballar com a professora de secundària de Llengua i Literatura a l’Institut Ramon Llull de València, ubicat entre els districtes de Vega Baixa i Algirós del cap i casal.
El 1985, aquest setmanari destacava novetats literàries entre les que hihavia La vella peu de l’alba, un llibre d’Antònia Cabanilles editat per 3i4 –al si de col·lecció L’Ham– que feia un recorregut vital pels principals poetes valencians del segle XX entre els qui hi havia Fina Cardona al costat de noms com ara Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Andreu Morell, Pere Bessó, Joan Navarro, Vicent Salvador, Gaspar Jaén, Marc Granell o Salvador Jàfer, entre més. Poden llegir aquell text, publicat al número 74 de la revista EL TEMPS, als quioscos durant la tercera setmana de novembre de 1985, tot seguit.
Acaben d'arribar a les llibreries tres nous llibres valencians, lligats per un factor comú: tots tres s'ocupen de parcel·les distintes de la literatura catalana produïda al País Valencià, si bé enfocant períodes i gèneres distints.
D'entrada, convé dir que l'operació de confeccionar (i de publicar) antologies és ara especialment necessària, malgrat els riscs inevitables que tota tria comporta. I és necessària perquè s'estan incorporant noves onades de lectors que, d'altra manera difícilment podrien tenir accés a l'obra d'una sèrie d'autors (de vegades ja fora de mercat i només accessibles a les biblioteques); també, perquè les antologies suposen sempre la presentació d'un panorama, i també hi ha una manca de visions de conjunt de la literatura valenciana.
Assajar és opinar
«Tebeos» per a intel·lectuals, de Vicent Salvador, proposa al lector una selecció de textos assagístics de les darreres dues dècades: Sanchis Guarner, Joan Fuster, José Vicente Mateo, Rafael L. Ninyoles, Emili Gómez Nadal, Antoni Ròdenas, Josep Vicent Marqués, Joan F. Mira, Vicent Ventura, Josep Iborra, Antoni Seva, Josep Piera i Lluís V. Aracil, són els autors presents.
Les proses elegides juguen amb l'extensa indefinició bàsica del gènere, tot deixant de banda (tret d'un fragment de Nosaltres els valencians) l'assaig de tema històric. Llevat d'això, la temàtica hi és prou àmplia, malgrat la inevitable contribució a les qüestions «sobre el país» i «des del país», ja que són aquestes qüestions les que, per raons ben fàcils d'explicar, més han ocupat l'atenció dels nostres intel·lectuals.
Aquests «tebeos» tenen, a més a més, una altra significació, extraliterària: són el testimoni del naixement i de la majoria d'edat d'un gènere que al País Valencià, i en català, pràcticament no havia tingut conreu fins que van aparèixer els primers dels autors reportats per Vicent Salvador. Un gènere que, d'altra banda, té ja assegurada la continuïtat.
Poesia dels 70
Antònia Cabanilles s'ocupa en La vella peu de l'alba dels poetes valencians nascuts entre 1938 (Jaume Pérez Montaner) i 1958 (Manuel Rodríguez Castelló): un seguit de noms que han donat volum i varietat a la «poesia valenciana», amb tota mena de registres i intencions. A banda els noms citats, hi ha Josep Piera, Andreu Morell, Pere Bessó, Joan Navarro, Vicent Salvador, Gaspar Jaén Urban, Marc Granell, Josep M. Palomero, Salvador Jàfer i Fina Cardona.
Es tracta d'una nova promoció, després continuada amb veus més joves, d'una notable exigència estètica i d'una presència —sovint col·lectiva, a través de plataformes culturals comunes— profundament renovadora.
Tot això, com l'antòloga es preocupa d'assenyalar, en un ambient difícil, que no ha deixat d'influir sobre l'activitat creadora dels poetes, facen o no poesia militant, o realista.
Burlar-se del poder
Pel seu cantó, Ricard Blasco fa, en La insolent sàtira antiga, una aproximació a la poesia valenciana de caire popular, tot recollint un conjunt d'estudis sobre els col·loquis, els rudiments del teatre valencià en el segle XVIII i, ja formant un altre bloc, la sàtira política durant la guerra de Successió (a principis del XVIII) i durant la Segona República i la guerra d'Espanya (1931-39), a més d'un capítol sobre la perduració d'alguns mitjans primitius de comunicació social (pasquins, fulls solts, etc.) en el segle actual.
Els abundants exemples que Blasco reporta justifiquen que, en alguna mesura, aquesta obra puga ser considerada, també, inici d'una antologia sobre poesia popular.