En prendre aquests folis, que em cremen, a les mans, em sobten, pura meravella indòmita, feréstega, uns versos, senzills i reblerts de claredat, i també de misteri, pels quals donaria jo, de bon grat, allò que tinc i àdhuc allò que encara no tinc.
“Caminaven
estels solitaris
mariners
del seu nom.”
Són uns versos que m’han retornat, amb una bellesa intensificada, bellíssim, enigmàtic, sencer, tot un món; el món de les nits, fresques, a la muntanya, els aljubs, les herbes –entre les quals, certament, sobresurt, predomina, invicta, l’herba d’olives–: l’atracció, incògnita, orientat per una olor de brea de la mar, creuada pels fusts cruixidors que diria’s [sic] que belen tota la nit, tota l’eternitat, com criatures abandonades.
És un aire, o és un bri, de cançó, que, n’estic segur, hauria fet molt feliç, lluny de la seua Mallorca, durant la guerra civil, Rosselló-Pòrcel, cremant amb un espetec de sarments a la nit blava i terrible. Però l’encís, la bellesa, les troballes, continuen, i Fina Cardona, la seua afortunada autora, arriba a la condensació, entre dramàtica i salvatge, de versos, com n’hi ha tants, i entre els quals, només, indique, ara com ara, aquests:
“Deixo
l’exili
d’una vida
I trobo
la presó
del camí.”
Fina Cardona sap com arribar a la tensió, dramàtica, anguniosa, més estricta, amb les paraules justes:
“Pujaré
despenjada
de forces ressentides
les imatges d’un
moribund
genoll que s’incorpora.”
Perquè, molt possiblement, lector, açò que has pres a les teues mans, podria ésser considerat, ben bé, no un llibre, sinó més encara que un llibre: les urgents, les desvetllades, les frenètiques i apressades anotacions, tot al llarg de la nit; anotacions esquemàtiques, “sumàries” de vegades, arrapades amb les ungles a les parets nocturnes, en uns fragments minúsculs de paper: en tot cas, crits, anhels, urgències, S.O.S. per a ningú i per a tothom.
“M’embriago
de fúria
pàl·lidament.
M’acull
l’esquitx
d’una veu nua de llavis.”
O bé:
“Lentament
podria dir
plenitud
i comptant
les síl·labes
dir consciència.”
La soledat, el tacte de colzes, la furtiva companyia, la més alta il·lusió, la mort, planen per damunt de tots els poemes, i donen un to esqueixat, crispat, amb pensament voluntat de càntic antic, rupestre.
“Faria tant de goig...!
que no vull prendre venjança.”
Diu, encara, l’autora:
“Tinc tots els petons
de totes les nits
tancats a la bossa, a l’armari.”
Heus ací, abreujat, savi, en poemes habitualment petits, curts i molt intensos, socarrats, amb un desolat aspecte de cançó, de vegades, el manual, l’itinerari, terrible, d’una vida al través de la nit. O la consciència, amarga i bella, del misteri. Vull confessar la meua admiració i reste esperant, com assegut al bancalet de casa, més llibres, més versos de Fina Cardona.
Vicent Andrés Estellés
El Perelló de Sueca, estiu de 1978.
