La conjura del jupetí roig

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No se’ls pot negar ni la perseverança ni la capacitat de mobilització virtual ni la legitimitat que suposa la defensa dels propis interessos. Tot ben madurat entre l’exabrupte i la paciència jesuítica. Dos extrems i al mig un gran buit que provoca un vertigen que bé podria ser patologia auditiva, doctrina o una literatura tan dolenta que frega la maldat castigada al codi penal. I quan s’arriba a una absència de decòrum tan absoluta, poc importa guardar les mínimes formes. Si fem història, el Partit Popular va tancar la radiotelevisió pública a les acaballes de 2013. Una operació amb cert aroma d’eutanàsia que deixà en el carrer 1.608 treballadors, bona part apadrinats per la mateixa formació dretana després d’arraconar ideològicament els bons professionals que no plegaren davant una manipulació informativa de lustres.

Un mal comú, el del comiat, amb un curiós, tot i que esperable, efecte sociològic. Dignes i servils, contestataris i afectes al règim, s’ajuntaren en benefici d’un bé superior: recuperar el lloc de treball malgrat que tots els sindicats, llevat de la minoritària CGT, firmaren l’ERO d’extinció amb què acceptaren abaixar la persiana. Fou la conjura del jupetí roig, la peça de roba amb què vestiren les protestes a les portes del Palau de la Generalitat. Un pacte entre damnificats que encara dura i que té resultats tan grotescos con la recent convocatòria publicada al Diari Oficial de la Generalitat d’una borsa de treball temporal per a 25 perfils entre tècnics i directius. Un edicte cosit a mesura.

Els barems no deixen lloc al dubte, ja que haver format part de la plantilla de Canal 9 té un triple premi. Primer, hi ha 0,07 punts per mes treballat a RTVV enfront els 0,04 mensuals de qui ho haja fet en qualsevol empresa privada. Això fins a un màxim de 19 punts, que assolirien els primers amb 22 anys d’experiència enfront dels vora 40 anys que necessitarien els segons. Però els irreductibles de la professió, amb quatre dècades als muscles, ja no podrien competir amb els 7,5 punts atorgats als qui hagen superat “processos selectius en el grup de l’antiga RTVV”. I cal subratllar allò de “processos selectius” i no “oposicions”, terme defensat des de l’orde del jupetí roig com si fóra un títol nobiliari. No, no tenien cap categoria de funcionaris ni drets de funcionaris, tal com ens volgueren fer creure amb una lletania propera a l’udol. Finalment, i per molt proclius que hi siguen, els papers oficials deixen les coses al seu lloc.

Però encara n’hi ha més. En una tercera valoració de fins a 2,5 punts es premien “els serveis prestats en altres categories professionals en el grup de l’antiga RTVV”. Un apunt destinat, sobretot, als anteriors càrrecs directius, precisament els més afins al Govern del Partit Popular i més tacats de manipulació. En resum, tres favoritismes o tres discriminacions per vulnerar la més elemental normativa de contractació pública, des d’on s’exigeix una rigorosa proporcionalitat i igualtat d’accés laboral. I és també un atac a la mateixa llei de creació de la nova RTVV, on s’apunta que es valorarà la feina feta al vell ens, però no l’atorgament d’uns beneficis més propis d’heroismes a la resistència francesa contra els nazis. Des de la Unió de Periodistes ja s’ha anunciat la impugnació d’un barem que, si es consolidara, marcaria la pauta per als vora 170 periodistes que hi ha previstos contractar de forma temporal després de l’estiu. Tot això abans del 30 de juny, que és quan finalitza la vigència del la clàusula sisena de l’ERO d’extinció que demana prioritzar la contractació dels antics assalariats. Evidentment, una mera coincidència.

Per tant, la conjura del jupetí roig continua en marxa. I té unes bones aliades: la mateixa directora general del nou ens, Empar Marco, i la seua mà dreta, Esperança Camps. Totes dues van signar una novel·la que narra la història de la desfeta d’RTVV. Es tracta de Vertigen, editada per Sembra Llibres. En realitat un panegíric en favor dels ex-treballadors, amb uns personatges més frèvols que el suro tòxic dels ninots fallers. Hi destaca el periodista grec Andreas Konstantinos, una pobra recialla del comissari Jaritos de Petros Márkaris. I un element decoratiu per buscar la trampa comparativa amb la televisió pública grega, on els seus treballadors resistiren mesos dins les instal·lacions, emetent de manera alternativa, després de ser acomiadats. Res paregut amb els valencians, per molt que Marco i Camps escriguen que foren “expulsats per la força”. Aquell matí del 29 de novembre de 2013, els qui que ocupaven l’edifici cediren sense resistència a la policia els comandaments de la televisió. Així foren els fets per molt que el vertigen ens provoque la sensació aparentment real d’un moviment que no existeix.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.