Entrevista

Pare Massot: «Joan Fuster és un personatge irrepetible»

Josep Massot i Muntaner, el pare Massot (Palma, 1941), celebra enguany el seu vuitantè aniversari. Monjo de Montserrat i historiador de rica trajectòria, també fa cinquanta anys de la seva ordenació presbiteral i és al capdavant de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Tot plegat ha comportat la publicació d’una miscel·lània en honor seu, ‘El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021), que arribarà a les llibreries després de Nadal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com ha rebut la publicació de la miscel·lània al seu honor?

–Ha estat una sorpresa. Mira, són aquelles coses que diuen que, per l’edat, et toquen, i no pots dir que no. No té més importància.

Contrasta amb l’experiència que va tenir vostè quan va intentar fer la de Coromines i que al llibre es recull que s’hi va negar…

–Bé, però a mi no m’ho van pas demanar. Si m’ho haguessin demanat, el que no hauria volgut és que ho fessin des de la meva editorial, això és evident. Però bé, m’ho vaig trobar fet. És la segona vegada que em fan una mala passada d’aquestes. Fa uns deu anys em van fer un llibret que era la bibliografia que havia anat fent aquells anys. Tampoc en vaig saber res fins que va sortir.

Un cop publicada, n’està content del resultat?

–Sí, clar. Què has de dir… Com a mínim és una mostra que tinc molts amics. Tothom a qui li han demanat hi ha col·laborat. I se’m queixen molts que hi haurien volgut ser. Però jo no hi vaig intervenir, i qui ho va muntar em va dir que ja arribava a les sis-centes pàgines i no podien allargar-ho més. És evidentíssim.

Vostè neix a Palma el 1941. Com recorda la seva infantesa?

–Els primers anys recordo que no s’acabaven mai. Quan ets petit el temps no és com quan ets gran, que ja no existeix. Era un moment, potser no me n’adonava gaire, molt dolent. Feia dos anys que havia acabat la Guerra Civil. De petit en vaig sentir a parlar moltes vegades. Per una banda era un tema tabú i per l’altre un tema constant, del que senties a parlar moltes coses esgarrifoses. Per altra banda, ja havia començat la segona Guerra Mundial. Abans, els italians s’enduien menjar d’aquí i en portaven d’altre. A banda que Mallorca era una societat molt agrària i més o menys tothom podia menjar. A partir de la Segona Guerra Mundial la cosa canvia molt. Recordo que, quan començava el batxillerat, es va tornar a reprendre el turisme a poc a poc. Abans de la guerra ja n’hi havia, tot i que era més aviat selecte, i es va anar convertint en un turisme de masses que al final ha acabat sent excessiu. Fa quatre anys que no he pogut anar a Mallorca, d’ençà que vaig tenir l’infart. A Montserrat em trobo bé, però no puc anar a fora, llevat d’un dia.

Què va suposar per vostè anar a estudiar a Barcelona?

–Un canvi radical. No havia sortit mai de Mallorca. El curs preuniversitari el podies estudiar on volguessis, però t’havies d’examinar en una universitat. La nostra era la de Barcelona. En aquell moment encara no hi havia la Universitat de les Illes Balears. Potser no és per dir-ho en una entrevista, però la Universitat de les Illes Balears no es pot comparar amb la de Barcelona, és una universitat de provincial. Per mi va representar passar d’una illa que estava sola dins el mar a una capital. Vaig entrar en contacte amb tota una vida cultural i política clandestina que a Mallorca era absolutament impensable.

En quin moment decideix fer-se monjo?

–A mi mai se m’havia acudit. Tenia clar que en acabar la carrera seria professor. Ho he fet igualment, però des de Montserrat. Quan era petit, l’única cosa que sabia de Montserrat era que la festa era el 27 d’abril, perquè el meu germà segon va néixer aquell dia. Quan vaig anar a Barcelona, els meus avis havien viscut a Barcelona i el meu pare hi havia estudiat, i el meu pare em va dir que anés a veure un amic seu. Em va portar algunes vegades a Poblet i a Montserrat. El primer cop vaig venir a Montserrat com a turista. Més endavant estava en un col·legi major i un dia uns companys van dir de pujar-hi. Vam estar uns quants dies aquí i ens van acollir molt bé, que és una de les característiques del monestir. Després, els anys següents, vaig seguir venint-hi. S’ha de dir que jo era una persona que venia d’una família molt religiosa. No va ser una conversió, com Sant Pau, era una cosa normal per mi. Poc a poc, un dia, vaig pensar que seria un bon lloc. Era el moment en què començava el Concili Vaticà II, era una època molt moguda, molt interessant a Barcelona. Vaig llegir la regla de Sant Benet i em va agradar molt. Vaig llegir altres llibres i vaig parlar amb un capellà, amic de Barcelona, que em va dir que el nou abat era molt amic seu. Em va dir que escrivís de part seva. Vaig venir, vaig dir que volia ser monjo i encara hi soc.

El va estirar més la fe o Montserrat?

–No ho sé. Son aquelles coses que no sap d’on va o ve.

/Mireia Comas

Com van viure al monestir els anys del franquisme?

–Vaig entrar en un moment en què dins el monestir hi havia un antifranquisme bastant declarat. Tampoc no es podia expressar gaire, però a Montserrat hi va haver l’any 1947 les festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat que va ser aprofitada, sobretot a través de Josep Benet –que havia estat escolà– per fer la primera campanya pública en català. Amb l’excusa de la Mare de Déu es van poder fer centenars d’actes a tot Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes. Aquest també és un dels temes que segurament em van ajudar a decidir-me per aquí. Els meus pares em deien que anés a Mallorca. Però jo allà no m’hi hagués aguantat, perquè eren una gent franquista. Jo tenia un esperit que en dèiem progressista i antifranquista total. Vaig poder intervenir en una Montserrat que en aquells moments servia per fer coses que no es podien fer en altres llocs. Dèiem que era una funció de suplència. Venien polítics de totes les tendències i en alguns dels casos hi vaig tenir molta relació. Això va contribuir a que tingués tot un cercle d’amistats i que estigués en contacte amb les necessitat i problemes de tot el món. El que recordo més és la tancada d’intel·lectuals de desembre de 1970. Un dels més importants que van venir, el Jordi Carbonell, era molt amic meu. Ens coneixíem de l’Institut d’Estudis Catalans. A més d’estudiar a la universitat, vaig tenir una segona universitat clandestina, que eren els Estudis Universitaris Catalans. Allà vaig tenir de professor el Joaquim Molas i el Ramon Aramon. Per això, a la reunió d'intel·lectuals van venir tota una colla de persones que en aquells moments sabia qui eren. A Montserrat Roig la vaig conèixer en una sala d’aquí el costat. Va ser un moment molt complicat perquè el monestir va quedar rodejat per la Guàrdia Civil. Per veure fins a quin punt ens implicàvem, quan van marxar, teníem por que els escorcollessin, cosa que finalment no va passar. Però en tot cas, entre uns quants vam anar agafant un munt d’agendes que jo les vaig guardar dins els meus fitxers per si entrava la Guàrdia Civil a registrar. Al cap d’uns dies les van venir a buscar.

Vostè ha destacat pel seu paper de director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM). Hi ha qui li atribueix el mèrit d’haver actualitzat l’editorial. Què li va fer pensar que calia que les PAM no només editessin llibres religiosos?

–L’any 1970, quan vaig tornar d’un semestre que havia passat a Alemanya, l’Abat Cassià Just em va dir que voldria que la nostra editorial fes més coses. Em va demanar un informe del que es podria fer. Li’l vaig fer i quan el va llegir em va dir que ho fes. Això no és el que havíem quedat, jo havia de tornar a Alemanya l’any següent, però ho vaig acceptar. Per una banda vam seguir fent llibres religiosos –perquè anava lligat a la casa, però perquè des d’un punt de vista de política cultural, en aquella època, convenia molt que hi hagués llibres religiosos en català. Després volíem fer llibre infantil, perquè a les escoles no en feien servir i només dues editorials –nosaltres i Galera– en fèiem. Quan va entrar el català a l’escola ho vam haver de deixar perquè en aquell moment les editorials grans s’hi van interessar i ens van ensorrar. D’altra banda, com que la meva formació era d’humanitats, de seguida vaig tenir la idea de fer una mica el que feien en aquell moment editorials com ara Curial i Edicions 62. Hem tingut la sort que hem fet col·leccions que són ben reconegudes dins els índexs editorials. La nostra sempre ha estat amunt i els darrers anys encara més, perquè hem fet un consell editorial. Hi he posat amics i amigues meus, he mirat que hi hagi una mica de paritat. Hi ha professors de la Universitat de Barcelona, una professora de la Universitat de València, professors dels EUA, el Paul Preston del Regne Unit… Sense fer res especial, això ha augmentat el nivell. Els llibres són els mateixos, sempre he intentat que sortissin tan bé com fos possible, però calia adaptar-se a les exigències del món acadèmic actual.

Sobretot ha historiat la Guerra Civil a Mallorca, però també va fer un llibre sobre la Guerra Civil a Montserrat. Potser no gaire gent sap que el monestir va estar a punt de desaparèixer…

–A Montserrat vam tenir la gran sort que la Generalitat la va protegir. Gràcies a l’ajuda, sobretot d’uns quants consellers, un d’ells Ventura Gassol, els monjos van poder, una part, amagar-se a Barcelona i una altra part marxar a Itàlia. Així i tot, en van matar 23 en temps de la guerra. La Generalitat va expropiar el monestir per salvar-lo. Hi va haver un comissari, Carles Gerhard, d’Unió Socialista de Catalunya, que va aconseguir que Montserrat es mantingués sense que desapareguessin moltes coses. A partir de l’any 1938 s’hi va posar un hospital militar. Quan la guerra ja estava perduda van donar l’ordre de retirar els soldats que hi havia i una colla de coses de valor que van dur a Olot. El que va ser més perillós va ser que des dels comandaments dels metges van donar l’ordre de destruir Montserrat perquè era un objectiu de guerra. Fins i tot van arribar a portar la dinamita per destruir-ho. Llavors, en aquell moment, el director de l’hospital, el doctor Josep Riu –que era catòlic– es va posar d’acord amb el comissari polític, que es deia Muñoz i era del PSUC, i tots dos van dir que de cap manera destruirien el monestir, encara que a ells els portés problemes. Va venir de no res. Si haguessin complert les ordres hauria desaparegut tot.

Vostè, a nivell d’estudis i promoció, ha fet coses molt àmplies. Quin creu que és el fil que relliga tota la seva tasca?

–Quan tenia 17 o 18 anys vaig publicar els meus dos primers articles en revistes. Un era de literatura i un d’història, perquè m’ho havien encarregat per un congrés un treball sobre un bisbe de Mallorca. Va ser la primera vegada que em vaig passar un estiu treballant en un arxiu i l’inici de molts centenars d’articles i llibres. Sempre he tractat els mateixos temes: llengua, literatura i història. Ara els estudis són molt especialitzats. Quan jo estudiava hi havia uns cursos comuns on feies una mica de tot i uns altres on feies temes més concrets. En el meu cas, va ser el que en dèiem romàniques. Com que m’interessava una mica tot sempre he continuat amb aquesta línia de treballar d’una manera que ara se’n diu interdisciplinària. L’eix és que intento aprofitar tots els coneixements que he anat acumulant per un cantó o per l’altre. A Montserrat he tingut la sort de tenir una biblioteca de temes sobre la Guerra Civil, si no no m’hi hauria dedicat. Quan vaig venir aquí, la primera vegada que vaig parlar amb el pare Cassià Just, que era el meu mestre de novicis, em va preguntar què en pensava sobre el llibre que va fer Georges Bernanos sobre els cementiris de Mallorca i la Guerra Civil a l’illa. Jo li vaig dir que no l’havia pogut llegir mai perquè estava prohibit. El primer que vaig fer va ser anar a buscar-lo i llegir-lo. Després vaig voler saber què hi havia de veritat i de mentida. Sense la biblioteca d’aquí m’hauria estat impossible. Sobretot treballant en un moment en què era un tema gairebé tabú. També vaig començar amb la literatura popular. Hi he treballat molt perquè vaig tenir la sort que ens van donar l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Perquè ha decidit dedicar tants esforços a aquesta Obra del Cançoner Popular de Catalunya?

–Era una cosa que ens van donar a nosaltres. Havia començat a treballar el tema amb 16 anys. El meu avi havia recollit cançons populars i vaig començar amb les seves coses. Quant al material de l’Obra, que no se sabia què se n’havia fet i una part estava a Barcelona i l’altre a Suïssa, ens el van acabar donant al monestir. En el moment en què ens ho van donar el que calia era continuar el que havien començat abans de la guerra. En conjunt, hi ha cançons, danses i costums. Per l’etnografia de tots els Països Catalans és un arxiu extraordinari.

/Mireia Comas

De vostè en destaquen l’esforç per articular una cultura catalana sòlida, amb fonament. Després de tants anys de feina, creu que se n’han sortit, vostè i altres que s’hi han dedicat?

–Fem el que podem. Afortunadament hi ha moltes persones. Quan vaig començar érem molt pocs. Ara en som molts més. Evidentment que hi ha moltes coses que hem aconseguit, però altres, en aquests moments… Des del punt de vista de projecció de la llengua, a partir del 1970, en poc temps vam aconseguir moltes coses. Per una sèrie de circumstàncies, sobretot al Principat, que és el que conec més, hem anat retrocedint perquè des de Madrid no estan d’acord amb el que havíem anat demanant i començant a fer. Ara hi ha tot el tema de la immersió lingüística, que realment és complicadíssim. Ficant els jutges pel mig, només complica les coses. Posen sentències que et posen a la presó. Tot és molt complicat. Ho ha estat tota la vida.

En la seva tasca d’historiador, s’ha fixat molt també en figures cabdals del país. Quines creu que l’han marcat més personalment?

–Intento que les persones amb què treballo no m’influeixin directament. Intento tenir una actitud una mica per sobre, per ser més objectiu. Encara que vulguis, però, sempre et sents atret per unes persones més que les altres. Jo he treballat moltíssim sobre la figura de Marià Aguiló. És mallorquí i va ser la primera persona que va treballar sobre diversos temes de llengua. Va fer un diccionari, va recollir la bibliografia catalana i va publicar tota una sèrie de textos antics. Això ho feia no solament des de Mallorca, també va ser bibliotecari a València i a Barcelona. Abastava tots els Països Catalans. Aquesta persona em va marcar. La vaig estudiar i vaig aconseguir que dues persones que havien estat alumnes meus a la universitat també s’hi dediquessin. També m’he sentit molt identificat amb Pompeu Fabra. He tingut la sort de trobar alguns textos desconeguts en aquells moments de conferències que havia fet i que havien quedat, amb la Guerra, amagats. Més endavant també vaig estar molt content perquè em va arribar un arxiu amb un munt de cartes amb Fabra de després de la Guerra. Permeten saber qui l’ajudava, perquè necessitava diners per viure, i com reaccionava ell davant aquesta situació tan complicada que és l’exili. Després hi ha una altra figura que no em va influir personalment, però que hi he tingut un interès molt especial. Va ser conseller de la Generalitat i a l’exili va crear la fundació Ramon Llull. Es va exiliar a Mèxic i va tenir una intervenció en el món polític d’allà. Era Antoni Maria Sbert, que era cosí de ma mare.

Com a persona al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, com veu la situació de la recerca historiogràfica als Països Catalans en l’actualitat?

–Comparats amb anys enrere, en aquests moments estem en una situació molt bona. Tant de bo que totes les coses que es fan es poguessin publicar. La major part de moltes tesis només es poden llegir per internet. Són llibres de mil pàgines. Llegir-los en pantalla és una pallissa. Però, en conjunt crec que hem fet una pujada important. També la història local ha tingut una gran evolució. Els que ho fan,ho fan amb una metodologia seriosa que han après a la universitat. Abans qui ho feia eren aficionats amb molt bona fe, però que no en sabien gaire.

Els darrers anys han mort persones cabdals dins del que seria l’intel·lectualitat catalana, com ara els monjos de Montserrat Hilari Raguer i Lluís Duch o els historiadors Josep Fontana o Eva Serra. Com veu l’estat de salut de la intel·lectualitat catalana?

–Això és la vida. Uns ens fem grans i anem morint i en surten d’altres. Aquest any celebrarem l’aniversari de Joan Fuster. De Joan Fuster, molt amic meu, no en tindrem cap altre. Surt quan surt i com surt. És un personatge irrepetible. Altres tenen deixebles o companys que continuen la seva tasca. Evidentment hi ha unes persones que s’acaben i altres que surten, però no es repeteixen. Penso en el Josep Benet. Una persona com ell, exactament, no sortirà. Però en sortiran d’altres. Sempre dic que no hi ha ningú insubstituïble. Els que hi som fem el que podem i, quan no hi siguem, n’hi haurà d’altres que també ho aniran fent.

/Mireia Comas

Quin rol ha de jugar el monestir els propers anys?

–Això és ciència ficció. Jo, com a mínim, faig el que puc, però ja estic retirat. El que ha de venir depèn dels més joves. Crec que les línies que hem anat seguint, d’estar oberts al món, de tenir tants contactes com sigui possible, de mantenir una actitud oberta i de treballar en temes de la bíblia, la història religiosa i la litúrgia s’aniran seguint a mesura que hi hagi possibilitats. Espero que no s’acabi, que continuï, si és possible amb més empenta.

Com ha viscut l’elecció del no pare abat, Manel Gasch?

–Vaig estar molt content. És una persona amb qui hi tinc bona relació. Havia treballat amb ell durant una colla d’anys. Ell era el majordom, l’administrador del monestir, i el tema de les PAM també depenien directament d’ell. En aquest aspecte s’havia de fer un relleu, i crec que ha estat un relleu molt encertat. Ell havia col·laborat molt amb el pare Josep Maria Soler i seguirà amb la línia que havíem seguit fins ara.

Li preocupen els casos d’abusos a menors vinculats al monestir que han aparegut recentment?

–Sí. I no només els d’aquí, els de tot arreu. És un tema que no entenc. Sobretot, això passa a les famílies, amb els centres que hi intervenen menors, en llocs d’esport… també passa en llocs religiosos. A vegades, també, la premsa dona més importància a una cosa que ha passat una vegada fa 40 anys. Em preocupa el fenòmen aquest, que hi hagi persones que siguin capaces de fer això a altres persones.

Creuria convenient que l’Església catalana emprengués una auditoria com la que ha fet l’Església francesa?

–Als llocs on hi ha hagut casos ho han fet sense cap problema.

Ho deia perquè han fet una auditoria general…

–Sí, però em penso que França és molt més gran que aquí. Aquí les coses són més concretes. En els llocs on hi ha hagut casos determinats s’han pres de les decisions que s’havien de prendre. Són temes molt dolorosos. A mi em preocupa no només que passi a l’Església, sinó que passi a tot arreu. I que al lloc on sigui més important sigui a les mateixes famílies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.