Annals de la 'gentrificació'

La sacsejada dels barris vells

El procés de ‘gentrificació’ i la massificació turística de Barcelona han fet vessar litres de tinta i han omplert hores de tertúlies. És interessant, però, desplaçar el focus cap a les altres capitals catalanes, on aquests fenòmens han tingut una penetració desigual, però no poc rellevant.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Flaix! Ja t’han caçat. Aviat estaràs sumant likes al mur d’Instagram d’un guiri qualsevol. Resa perquè hagis sortit afavorit i prepara’t per a la següent captura en 3, 2, 1...

Recapitulem. Són les 12 del matí d’un diumenge d’agost i has sortit a fumar al balcó del teu pis de pedra vista del Barri Vell de Girona. Repenjat a la barana, has fet enrogir la punta del cigar i t’has deixat estabornir pel sol de migdia.

Ara, sense saber massa com, has acabat formant part d’una estampa bonica de carrers empedrats amb la catedral de fons. Una peça de museu.

La situació es repeteix a desenes de ciutats d’arreu. Totes amb les seves múltiples variables idiosincràtiques, però amb un factor comú: l’expulsió de la població tradicional per uns altres habitants o turistes amb més capacitat adquisitiva.

A Catalunya, qui s’endú la palma d’aquest procés és, sens dubte, Barcelona. Preus dels pisos disparats, turistes monopolitzant la Rambla, botigues de muffins de coloraines...

Tanmateix, bé que en una dimensió distinta, els barris antics de ciutats com Lleida, Girona o Tarragona s’han vist tocats, en alguna mesura, pel fenomen de la gentrificació o el de la massificació turística.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

Tarragona, a foc lent

La gentrificació és un procés d’elitització que la sociòloga britànica Ruth Glass va definir com la invasió d’alguns barris obrers per individus de classe mitjana. Aquests rehabiliten la deteriorada edificació residencial i fan pujar el preu de l’habitatge i provoquen l’expulsió de les classes populars que originalment havien ocupat la zona.

A la ciutat de Tarragona, el fenomen ha agafat força sobretot a la Part Alta. Tot i que, a diferència de Barcelona, allà s’està duent a terme més a poc a poc i de manera menys agressiva.

Així ho viu l’Esperança Cobo, membre de la tarragonina Plataforma Oppida. Diu que “amb el lloguer de pisos turístics han pujat els preus malgrat la crisi econòmica. És una tendència progressiva que va fent fora la gent que no pot pagar els nous preus”.

“Fins als anys 90, quan es començaren a notar els efectes de la declaració de conjunt arqueològic de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat, aquesta àrea havia estat estigmatitzada com la zona perillosa”, exposa Miguel González, doctor en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili. Ell mateix assenyala “la restauració de la plaça de la Font”, una de les més cèntriques de Tarragona, com a epicentre de la metàstasi.

Amb l’avanç d’aquest procés, la població empobrida es començà a desplaçar a unes altres zones de la ciutat quan veien afectat el seu perfil social.

Hi ha, però, un segon focus. El barri pescador del Serrallo, amb fama de rude i brut, va viure un punt d’inflexió amb la reforma del passeig de vora mar. En paraules de González, això va fer “que la nova edificació del barri fos de més prestigi que l’anterior, per la qual cosa rebé nous habitants”.

La renovació del passig marítim va revaloritzar el tradicional barri pescador del Serrallo, a Tarragona.

Paral·lelament, l’augment del turisme, fa que “el teixit comercial de tota la vida tanqui i, alhora, obrin més locals d’oci nocturn, bars i restaurants”, exposa Cobo.

Aquesta situació genera greuges. L’activista esmenta les reclamacions de la seva plataforma davant el que consideren una manca d’espais d’ús social. “Tenim un sol centre cívic a tota la Part Alta de la ciutat que és molt petit i les biblioteques són deficitàries”. Amb l’objectiu de tenir un espai millorat, aquest mes de maig van ocupar l’històric edifici de la Tabacalera.

Una resposta ciutadana a un procés que González anomena “gentrificació per omissió, que no respon al model de desplaçar gent d’un lloc a l’altre, sinó que es dóna perquè tot l’habitatge econòmic es concentra en una zona concreta”.

Aquest antropòleg apunta també a la valorització del patrimoni i la identitat romana, que “aporta una mística sense la qual no s’entendria que habitatges no especialment confortables de la Part Alta siguin més cars que alguns de més còmodes en altres parts de la ciutat”.

L’aparador gironí

Aquesta valorització del patrimoni també es produeix a Girona. Si bé en l’actualitat el principal focus se situa sobre el turisme, el Barri Vell ja va patir un fort procés de canvi abans de l’entrada del nou segle amb la millora urbana del que fins llavors s’havia conegut com a barri xino.

“Fins al 1991, quan va començar el pla estratègic al Barri Vell, havia estat bastant abandonat i era una zona perifèrica en l’imaginari col·lectiu. La gent anava a uns altres llocs a viure i s’abandonaven espais de la ciutat perquè eren foscos i humits”, recorda la directora del màster de turisme cultural de la Universitat de Girona, Dolors Vidal.

El caràcter museístic de la ciutat de Girona l'ha portat a ser plató de sèries i pel·lícules, reforçant-ne l'atractiu turístic.

A partir de llavors es començà a transformar el Barri Vell amb la rehabilitació de les cases que queden a tocar del riu Onyar, la recuperació del call jueu i la ubicació a la zona del campus de la Facultat de Lletres. Era el punt d’inici de la remuntada del valor simbòlic del nucli antic gironí.

Al cap de 26 anys, la ciutat entra en una nova fase: la massificació turística. “Ara no hi ha un relleu de població, sinó que els pisos es buiden perquè passen a tenir un ús turístic. El problema no és el turisme, però, sinó l’especulació que es fa amb aquests habitatges”, detalla la doctora en geografia per la Universitat de Girona i regidora durant 20 anys del govern local de Joaquim Nadal (PSC), Isabel Salamaña.

Des de 2013, la ciutat ha vist com es multiplicaven els habitatges d’ús turístic. Si llavors n’hi havia 31, segons Salamaña, a data d’1 de maig la xifra pujava als 400.

L’actual tinenta d’alcaldia de l’àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Girona, Glòria Plana, creu que a la ciutat, “ara com ara, no hi ha cap problema” i detalla que “si hi ha hagut un increment de pisos turístics és perquè la Generalitat de Catalunya n’ha fet les inspeccions i s’han legalitzat”.

Tanmateix, aquest fenomen no deixa indiferent part del veïnat de la zona. Des de l’Associació Cultural de Sant Pere de Galligants es va impulsar una assemblea oberta veïnal a la qual van assistir més de 80 veïns.

La Ruth, que és membre d’aquest col·lectiu, veu amb preocupació el fenomen: “No estem en contra del turisme, però no volem que ens facin fora de casa. Hem de mirar què es pot fer per no arribar a l’extrem de Barcelona”.

Concorda amb ella Salamaña. Segons ella, el problema és “l’especulació que s’està fent per treure unes rendes més altes dels lloguers provinents del turisme. Això fa que es vagi fent fora la població a canvi d’especular amb el patrimoni del Barri Vell”.

En aquest procés, l’aprovació de l’ordenança municipal de civilitat de 2012 va aixecar polseguera entre el veïnat. Es prohibia, entre més coses, estendre roba en llocs visibles, regar les plantes entre les 8 del matí i les 10 de la nit, circular en bicicleta fora dels carrils bici o “jugar a pilota i anar amb patins, monopatí, bicicleta o similars, sempre que suposi perill, manca de respecte o molèsties a les altres persones, o deteriorament dels béns”.

Per ser pol d’atracció, més enllà d’elements patrimonials, Girona ha fet festivals com el Temporada Alta de teatre o el renovat èxit de Girona Temps de Flors. Ambdós són un reclam per als visitants. “Volen convertir el Barri Vell en un parc temàtic i que la resta de la població visqui fora”, rebla Salamaña. Plana, però, considera que “no estem adaptant la ciutat al turisme. Ara estem en un moment en què podem assumir bé els visitants”, i explica que s’ha decidit “fer un pla turístic per garantir el turisme de qualitat i sostenible”.


Els intents lleidatans

“A Lleida hi ha hagut intents de gentrificació, amb voluntat política que es produïssin, però no han tingut èxit”. Amb aquesta frase conclou la seva teoria el professor de geografia social de la Universitat de Lleida, Joan Ganau, que creu que es buscava com “un element que ajudés a una tasca tan feixuga com la de renovar un centre històric on tires una casa i cau tota l’illa”.

Aquesta fragilitat del barri antic la detecta també el tinent d’alcalde de la ciutat, Rafael Peris, qui considera que “Lleida ha patit molt les guerres i això es tramet a l’estructura de la ciutat”.
Ganau explica que, amb la intenció d’atraure inversió privada per reformar el barri, “es van fer promocions destinades, sobretot, a gent jove. Això ha generat conflicte perquè aquests joves s’han adonat que la zona no s’acabava renovant”.

El centre històric de Lleida, als peus de la seu vella, ha estat objecte d'un procés de gentrificació frustrat.

Per a Llibert Reixach, membre del Casal Popular de Lleida, a la ciutat “s’ha patit un procés de gentrificació mal fet”. Ell assenyala la construcció del Mercat del Pla, l’abril de 2014, a l’estigmatitzat centre històric com un dels principals intents d’engegar aquest procés: “El van posar allí com si fos un adhesiu, la gent venia al barri només a comprar i no hi feia vida. Al final fracassà perquè no era una necessitat de la gent que viu al barri”.

Preguntat pel presumpte fracàs del mercat, Peris nega la major i exposa que actualment “s’està tramitant un canvi d’usos que ha demanat l’empresa concessionària”. El tinent d’alcalde explica també que, a partir d’aquest espai, “als voltants s’han obert més de 60 negocis nous”.

En comptes d’anar al barri vell, Ganau explica que “moltes rendes mitjanes han marxat cap als afores tot buscant cases unifamiliars”.

Preguntat per si aquest procés podria ser la prèvia a un retorn d’aquestes classes al centre de la ciutat, tal com està passant a Barcelona, el professor de la Universitat de Lleida, rebat que “falta una valoració creixent del Centre Històric. A Barcelona el turisme ha estat clau per la revalorització del nucli antic”. Un turisme que a Lleida creix prop d’un 11% per any, però que, segons explica Peris, “per l’oficina de turisme, des que es va inaugurar fa 17 anys, hi han passat 600.000 persones”. Això queda lluny de les xifres de les grans ciutats turístiques.

Malgrat el procés fallit, Reixach creu que el aquesta aposta ha tingut conseqüències. “Abans de fer el mercat teníem un abandonament total del barri i, quan la cosa va anar a pitjor, es van tapiar moltes cases en mal estat i es va fer el Mercat del Pla. S’han perdut cinc anys sense donar solucions a la gent”.

Tanmateix, Ganau creu que “potser en el cas de Lleida, una mica de gentrificació ben portada hauria anat bé per evitar que el barri antic estigués pràcticament caient”, i es planteja el problema de “si és possible la rehabilitació d’un centre històric sense un procés de gentrificació”.

Sens dubte, amb vista al futur, ciutats com Lleida, Girona o Tarragona afronten el repte de fer d’equilibristes entre el salvavides econòmic que suposa l’activitat turística, la rehabilitació de les zones més deteriorades i garantir el manteniment del teixit social veïnal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.