Madrid, 21 de novembre de 1902. El rei Alfons XIII, aleshores encara un noi de setze anys, elevat al tron per l’avorriment que generava en la classe política la seua mare i regent Maria Cristina (una cosa semblant, salvant les distàncies, al que succeí en el 2014 amb l’ínclit i intocable fins llavors rei Juan Carlos), signà un Reial Decret elaborat pel ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts del moment, Álvaro de Figueroa y Torres, el comte de Romanones, en què —atenció!— era proscrita la llengua catalana totalment de les escoles.
Ep! En 1902 encara s’ensenyava en català a les escoles? Doncs mireu, sí. Als albors dels segle XX, malgrat lleis i repressions —molta repressió— derivades, els Països Catalans encara continuaven sent majoritàriament monolingües en català. El català era la llengua del país, la que bategava amb normalitat per places i carrers i, malgrat les imposicions i l’exèrcit de mestres forasters enviats a espanyolitzar-los, era la llengua dels escolars. No de l’escola, espanyola —castellana— per decret (Llei Moyano, 7 de setembre de 1857), sinó la dels escolars. Com podeu imaginar, això emprenyava —i molt!— a la Carpetovetònia. Espanya havia nascut en 1707-1714 contra la nació catalana, contra tot allò que no fóra castellà. A mi, personalment, coneixent de quin peu calcen, no em sorprengué gens la sentència del Tribunal —colonial— Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística en català a les escoles i instituts del Principat (2020), ni ara la ratificació feta pel tribunal dels tribunals espanyols, el Tribunal Suprem, o sia, el xiringuito del Carlos Lesmes, l’integrista conservador —vomita dreta extrema a dojo— que pels dídims de l’Alberto Ruiz-Gallardón (us en recordeu d’aquest paio?) el presideix des del 2013. Què us diré? Espanyolada rància i casposa amb una concepció de la «justícia», per molt de tecnicisme que la vesteixin, bastant particular i no gens imparcial. Vaja! No descobreixo la sopa d’all, però —ai llas!— encara hi ha qui predica, capcot i mesell, sotmetre’s a les formes dels espanyols i, vatua!, abaixar-se calçotets i calces i votar-los els pressupostos perquè continuen defecant sobre els catalans. Bé, escoltant-los sembla que els engruts del Pedro Sánchez exhalin bafarades de perfum, però, ep!, quisques són.
El Tribunal —espanyol— Suprem ha enviat a pastar fang la immersió lingüística i el govern de Pedro Sánchez, com un Ponç Pilat qualsevol, es renta les mans. Ni sí ni no. Oficiosament, el català els la sua. Yo no he sido, clama la ministra del ram educatiu, la Pilar Alegría, mentre les seves correligionàries, la Pilar Llop (justícia) i la Isabel Rodríguez (política territorial) es fan l’orni entre somriures d’estàtua etrusca: que sigui el tribunal sancionador qui sancioni. Xe, de pena! Espanya és així, grotescament deplorable, sigui per la dreta (Casado, el tio màster per Aravaca, demana un 155 educatiu immediat) o sigui per l’esquerra, siguin paios o siguin paies, que espanyoladament igual les gasten. Ara toca dissimular, no sigui que el Rufián, fart d’anar amb el cul a l’aire per les terres de la Meseta, s’apugi l’eslip i se li acabi la moixiganga al Sánchez i la seva tropa.
Com llegim a la Vulgata llatina (Ecclesiastes 1: 10), nihil sub sole novum, o, el que és el mateix, no res de nou sota el sol. No res de nou que els catalans no hàgim viscut —patit— abans contra la nostra llengua. En definitiva, un dejà vu, una cosa ja vista, que torna i torna, com el Groundhog Day (dia de la marmota) de la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray. Més encara, jo diria que la relació entre Espanya i els Països Catalans és com una inacabable i soporífera telenovel·la a la turca, com les que emeten contínuament els canals del grup Mediaset, que envaeixen, en la llengua dels espanyols, l’espai radioelèctric català.
L’ofensiva anticatalana de 1902
A Espanya les qüestions a resoldre políticament, que els espanyols defineixen menystenint-les com a «problemes», se li podreixen a les mans. El problema cubà, de tanta podridura, al final li esclatà i vet ací que arribà el 1898, amb la pèrdua definitiva del seu imperi d’ultramar. La presència al nord d’Àfrica, però, encara s’obstinen a mantenir-la malgrat la putrescència que exhala i els problemes que genera. Ja em direu, més enllà d’alimentar la testosterona reaccionària i casernària espanyola, quin interès té avui dia exhibir la rojigualda a l’illot de Perejil, als penyals de Vélez de la Gomera i Alhucemas i a les illes Xafarines? I, vaja!, què us diré de Ceuta i Melilla?
Als espanyols els ben esbatussaren a Cuba i la ràbia que això els produí la dirigiren cap a la nació peninsular que reivindicava històricament la seva singularitat. Catalunya —els Països Catalans— no s’esgotaren en 1707-1714. El dret de conquesta esgrimit pel borbonàs Felip V no suposà la mort de facto de la nació conquerida. Així que arribem als albors del segle XX i els catalans (Sènia al nord, Sènia al sud i Illes), tretze són tretze, continuen parlant català. Ah! I, si era possible, perquè tota llei injusta i mal feta (els espanyols són experts en redactar lleis matusseres) té escletxes per on esquivar-la, que el mestre de primeres lletres continués adreçant-se als seus pupils en català. Això és el que li succeïa a l’anomenada llei Moyano o Ley de Instrucción Pública de 9 de setembre de 1857, elaborada per Claudio Moyano Samaniego, ministre de foment del gabinet de Francisco Lersundi, un titella del general Narváez, líder del Partit Liberal Moderat. La llei Moyano, al seu article 2, obliga a l’ensenyament únic de la llengua i en llengua castellana. Ara bé, aquesta llei, al seu article 87, diu que la doctrina cristiana seria estudiada a través del catecisme designat pel prelat de la diòcesi. Així que, si el catecisme estava en català, com el tenien les diòcesis estrictament catalanes, les del Principat (les valencianes són una història a part), doncs la doctrina cristiana s’impartia en català, la llengua dels nens. I així, amb normalitat i sense que ningú posés cap objecció a l’autoritat dels bisbes, al Principat la canalla rebia doctrina cristiana en català. I passà el temps i, ja que impartim doctrina en català, doncs també utilitzem el català —cosa natural— per a impartir altres matèries. I bé, malgrat la proscripció de la llengua pròpia de Catalunya, els mestres anaven fent en català i ensenyant, almenys al Principat.
El 6 de gener de 1900 el bisbe de Barcelona Josep Morgades i Gili, el restaurador del monestir de Ripoll, feia pública una pastoral en què exhortava als seus capellans a anunciar i fer anunciar la Divina Paraula en català i que el catecisme fos ensenyat en català als naturals del país. I concloïa dient (cito textualment): «Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.»
Ep, què diu aquest capellà? Als espanyols, de veritat, la pastoral els ben tocà els pebrots. Ells que es pensaven que els catalans eren un poble cautivo y desarmado, i que els esbirros de l’espanyolització s’havien ensenyorit del país, ara els eixia ni més ni menys que el bisbe de Barcelona vindicant la llengua catalana per a pregar a Déu. Allò de «Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» cogué a Madrid. Ja veieu, resulta que això que tant els agrada creure als espanyolassos (es corren de gust sentint-lo), que en boca del seu rei resident a Abu Dhabi ve a dir que «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes», era una monumental mentida. I Espanya reaccionà, vaja que sí! Els sicaris de l’espanyolització foren enviats al Principat i —sorpresa!— advertiren que Catalunya, efectivament, no era Espanya.
La crisi derivada de la derrota colonial en 1898 deixà Espanya amb les vergonyes a l’aire. Mentrestant Catalunya emergia de la seva letargia i reafirmava la seva personalitat. Espanya havia estat bastida contra Catalunya i, perdut l’imperi colonial, Catalunya es convertí en el territori favorit amb què encebar-se, cruixint-lo a impostos. No debades, aquelles contribucions abusives provocaren la reacció catalana amb la protesta del Tancament de Caixes (20 d’octubre de 1899), o negativa dels botiguers i industrials de Barcelona a pagar impostos. Els catalans també anaven descobrint, a força de ser estigmatitzats fiscalment, que no eren espanyols i que —ah!— aqueixa Espanya per la qual havien apostat d’antuvi les seves classes benestants no era rentable i, el que encara és més contundent, que no era el seu país. I, és clar, d’això al naixement del catalanisme polític de masses hi ha un pas que aviat es donà. Si en 1892 el catalanisme polític naixent havia elaborat unes bases per a la constitució regional catalana (les Bases de Manresa), en 1901 naixia la Lliga Regionalista, que a les eleccions generals del 19 de maig d’aquell any obtingué sis diputats per la circumscripció de Barcelona, malgrat el sistema electoral corrupte i caciquil de la I Restauració Borbònica.
Sí, els de la Lliga Regionalista eren burgesos benestants, diran alguns, però burgesos del país que per primera vegada en dos-cents anys eren capaços de constituir un contrapoder autònom a l’ofegadora Espanya dominant i —permeteu-me l’expressió— putrefacta. I bé que la lamentaven, la putrefacció del seu país, els literats espanyols de l’anomenada Generació del 98. Ja ho apuntava, desesperat, la figura emblemàtica d’aquesta generació d’escriptors, l’Ángel Ganivet, al seu Idearium español. Però Espanya, com és ben sabut, és incorregible. Contra l’eclosió del catalanisme, repressió: suspensió de les garanties constitucionals a la província de Barcelona com a conseqüència del Tancament de Caixes, llei de l’1 de gener de 1900 contra els atacs a la integritat de la nació espanyola, especialment pensada contra els catalans, suspensió dels Jocs Florals (4 de maig de 1902) per negar-se els assistents a hissar la bandera espanyola... Hi hagué detinguts, als quals se’ls aplicà la llei «antiseparatista» de 1900 i foren jutjats per tribunals militars. Us en parlaré d’això en un altre moment. I —atenció!— la guinda: el Reial Decret de 21 de novembre de 1902 que prohibia expressament que s’impartís doctrina cristiana en català.
Contra el catecisme en català
Un Sagasta (el president espanyol de la derrota de Cuba) rebordonit, esgotat i putrefacte encapçalà el primer govern del regnat del jove Alfons XIII. L’ofensiva política i judicial contra Catalunya continuava i el govern de Sagasta, sobretot el seu ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, el Romanones, no oblidava que els catalans ensenyaven doctrina cristiana en català i que això no es podia tolerar. Per a aquest ministre resulta que parlar en català, un acte lingüístic ben natural entre els catalans, era un «hecho anómalo» que s’havia d’eliminar. Mireu com ho explica al text de la nova llei que, per enèsima vegada, proscrivia l’ús del català a les escoles:
«Un hecho anómalo, de aquellos que no provocan clamoreos en la opinión porque se producen de un modo silencioso, disfrazándose con la santa apariencia de la tradición y de la costumbre, ha llegado a noticia del ministro que suscribe, por los informes que en cumplimiento de los deberes de su cargo le han dirigido algunos inspectores provinciales de primera enseñanza, acerca de la situación anómala creada a la instrucción primaria en las escuelas visitadas por aquellos funcionarios en alguna región de nuestra patria [Catalunya] donde se dan enseñanzas, tan importantes como la religión, en lengua distinta del castellano.»
I, com el Juanca el d’Abu Dhabi en el 2001 (lliurament del Premi Cervantes), apel·lació a Cervantes —pobre Cervantes!— i a la imposició del castellà a les terres sotmeses: «Fuera temeridad pensar que si educamos a la generación de hoy no enseñándola los principios fundamentales de la religión en castellano, en el idioma de Cervantes, en aquél que nos sirvió en el Nuevo Mundo para propagar nuestra fe y nuestra civilización, tendríamos mañana ciudadanos unidos por la fraternidad, amantes de la patria común y capaces de servirla y de engrandecerla». El mateix reguitzell de tòpics espanyolistes de sempre: que si Cervantes cap amunt i cap avall, que si Nuevo Mundo, que si patria común... Tot això per a prohibir que s’ensenyi el catecisme en català, amb dures penes per als infractors: a la primera falta rebrà amonestació i la segona significarà l’expulsió pura i dura del cos de mestres. Ah! I si no hi ha catecismes en castellà a les diòcesis catalanes, que adopten qualsevol aprovat per l’arquebisbe primat de les Espanyes (el de Toledo).
El decretàs, escandalós, fou rebatut pels diputats catalans en la sessió del Congrés del 24 de novembre, fins i tot pels liberals de les formacions centralistes, com Lluís Ferrer-Vidal, que no sortia del seu astorament. Eren els del seu partit els que governaven i —vegeu!— quina manera d’atacar als catalans. Per a aquest diputat era natural que s’ensenyés en català a nens que desconeixien el castellà. El Romanones, com un Wert qualsevol, impertèrrit, contestà al·legant que amb l’excusa del catecisme els mestres catalans explicaven tot —tot!— en català. Oooooooh! Gruny l’espanyolada entre rostres d’estupefacció. I el Romanones, ben tibat, etziba: «Para ser maestro no se necesita ser, ni hablar catalán, sino hablar y poseer el castellano». Aplaudiments enfervorits. I, a continuació, rebla el clau: «¿se puede consentir que en las escuelas de España se enseñe un idioma o dialecto que no sea el español? Esa es la pregunta que hago yo a todos los señores diputados». Més aplaudiments i crits d’entusiasme, fins i tot l’ultra de torn (del Partit Integrista o Vox de l’època, Ramón Nocedal) que llança un esgarip amb els ulls sortint-li de les òrbites, com l’Ayuso d’avui: «¡el catalán es español!». Què us diré? Nihil sub sole novum. Espanya és així.
Un altre diputat català militant en el partit liberal espanyol, Joan Cañellas, està avergonyit. Per a ell —reprodueixo les seves paraules contestant al Romanones— «lo que su señoría entendía que era absurdo, a saber, que los maestros pagados por el estado explicaran en catalán, yo entiendo que es la cosa más natural del mundo». Efectivament, la cosa més natural del món, cosa que ni entenien els espanyols en el 1902 ni continuen entenent en el 2021. I també aparegué l’anticatalanista militant Alejandro Lerroux proclamant, entre consignes anticlericals, que l’idioma oficial sigui un.
El diputat de la Lliga Albert Rusiñol, el germà del conegut modernista Santiago, intervingué en un discurs apassionat en defensa de la llengua i la nacionalitat catalanes: el Reial Decret que ha elaborat el ministre «no nos afecta a los catalanistas, sino que afecta a Cataluña entera, afecta a nuestra personalidad, a nuestra antigua nacionalidad, a lo que es para nosotros más querido, a la facultad de aprender la religión y dirigir nuestras plegarias a Dios en nuestro idioma». Acusa al Romanones i als ministres del gabinet de Sagasta de ser «continuadores de la obra de destrucción del conde-duque de Olivares» i els recrimina seguir «la política secular y fatal para España, una política que hace trescientos años estáis desarrollando y que nos ha aislado de todos los pueblos que han vivido con nosotros.»
Lluís Domènech i Montaner, el cèlebre arquitecte, historiador i humanista, també diputat per la Lliga adverteix: «¿Cree su señoría que vamos a renunciar nosotros a nuestra vida para venir a servir como de abono al árbol del centralismo, a un árbol que vosotros mismos reconocéis que esta carcomido y con las raíces filoxeradas?». I proclama: «renunciaremos a todo, a todo, a todo, antes de renunciar a nuestro amor a Cataluña y a la personalidad de Cataluña». El Romanones, encerclat pels discursos dels diputats catalanistes, recapacita i se’n surt com pot a la manera com féu Wert rajoyista PePero del 2012 (ja sabeu, Nihil sub sole novum): «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes» deia Wert, i el Romanones, cent anys abans, insistia que el seu interès era únicament que els nens catalans aprenguessin el castellà, sense «entrar en el peligroso camino a que podría llevarme el sostener que en una nación no debe haber más que un idioma y la influencia que tiene en la unidad nacional el idioma único.»
Finalment, el diputat Carles de Camps i d’Olzinelles, marquès de Camps, també de la Lliga, conclou: «como regionalista convencido, he de felicitar, después de mi protesta, calurosamente al señor ministro de Instrucción Pública, porque reconozco que no hay ninguna disposición, nada que pueda hacer más regionalistas en menos tiempo y con mayor facilidad que los que con su ya famoso Decreto ha hecho su señoría». Recordeu allò recent de la «fàbrica d’independentistes» en al·lusió al PePero Rajoy i als seus ministres. Doncs això, el mateix, però en 1902.
Espanya rectifica
El Reial Decret romanonista generà un gran enrenou polític i social al Principat. Per molt que bramessin a Madrid, al Principat es continuaria impartint la doctrina cristiana en català. Aleshores la massa majoritària de monolingües catalans impedien qualsevol altra cosa. Un segle després, però, els monolingües ja no hi són, substituïts per bilingües, el nombre dels quals va minvant en detriment del català. I els esbirros togats del Lesmes ho saben. El moment escaient per a l’estocada perfecta contra el català, com demostra la sentència del TSJC avalada pel TS espanyol.
Sagasta fou descavalcat del govern i, doncs, també caigué el Romanones, el 9 de desembre de 1902. El nou govern del conservador Francisco Silvela volgué apaivagar l’incendi polític provocat a Catalunya i encomana al seu ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Manuel Allendesalazar Muñoz un nou redactat per al Reial Decret que obligava a impartir la doctrina cristiana en castellà. Sí, s’obligava, però quedaven eximits d’impartir en castellà els mestres que s’adrecessin a nens que no sabessin castellà: «Que cuando un maestro se dirija a niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento o vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el oficial.»
L’escola instrument d’espanyolització, així la pretenien des de Madrid i encara la pretenen, però a començament del segle XX grinyolava, almenys al Principat. Al sud de la Sénia, dissortadament, la manca de bisbes del país no permeté impartir la doctrina cristiana en la llengua del país. Mentre a Barcelona hi havia un Josep Morgades (1899-1901), a València la seu episcopal estava ocupada per un espanyolot recalcitrant, de nom ostentós i llinatge putrefacte, com Sebastián Herrero Espinosa de los Monteros. Hi havia veus que s’aixecaven contra la pèrfida castellanització escolar, com la del diputat Manuel Polo y Peyrolón, però encara no amb el suficient ressò per a ser ateses o, si més no, respectades.
Contra l’ús del català a l’escola en 1902, els espanyols elaboraren el Reial Decret de 21 de novembre de 1902, però que, finalment, fou convenientment esmenat. Ara, en el 2021 l’ofensiva espanyolista contra l’escola catalana continua, amb esbirros togats obstinats a completar l’obra per la qual el comte de Romanones i el ministre Wert sospiraven: «españolizar a los niños catalanes». Rectificarà Espanya? De moment, el Sagasta o Silvela de torn, el Sánchez, igual de monàrquic com els altres dos, es fa l’angelot, cínicament desentès i irreverent. I tant que sí! Té a qui des de Catalunya, al mateix Congrés en què Albert Rusiñol i Lluís Domènech i Montaner brandiren espases dialèctiques contra una llei injusta en 1902, li regalarà els vots a canvi de quimèriques taules de diàleg de no se sap de què parlaran o, directament, de no res.