–Recentment ha celebrat el norantè aniversari. Com es troba?
–Bé, em trobo bé. Que duri!
–Som al mateix pis on va néixer, a Rambla Catalunya, al centre de Barcelona.
–Sí, i dormo al mateix llit on vaig néixer.
–Com recorda aquell entorn familiar?
–Érem els meus avis materns, els meus pares, la meva germana i jo. Els meus pares es van separar quan tenia dotze anys. Es van morir els avis, després els pares, després la germana i també el fillol. Així que estic sol. La meva família era de la burgesia de classe alta-mitjana. Com la majoria de les famílies que hi ha per aquí, l’Eixample i la Diagonal.
–Vostè va nàixer el 1931. Guarda records de la guerra?
–Com que vivíem aquí, vam llogar una caseta a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) per por dels bombardejos. El meu pare es va amagar per por, i la meva mare, ma germana i jo vivíem allà. Recordo algun bombardeig i que portaven una dona ferida. No és molt clar el que recordo.
–Creu que aixì el va marcar?
–No crec. Com a mínim conscientment.
–El batxillerat el va fer als escolapis de Sarrià i de Mataró en règim d’internat.
–Vaig estar intern tot el batxillerat, menys un any, perquè vaig repetir el tercer de batxillerat i aquell curs el vaig fer a l’acadèmia Pérez Iborra. Després vaig fer Dret a la Universitat de Barcelona, però no l’he exercit perquè no m’interessava. Llavors ja em vaig interessar per la genealogia, l’heràldica i la cultura nobiliària.
–I també ha destacat per la defensa dels drets de les persones homosexuals...
–Jo vaig iniciar el moviment gai a l’Estat espanyol.
–En quin moment s’adona que vostè se surt de l’heteronorma que imperava en aquell moment?
–Tard. Vaig tenir una fase bisexual. Fins que en vaig dir prou. «No t’enganyis a tu mateix, no facis desgraciada cap dona ni, de retruc, els fills que puguis tenir». Llavors ja vaig acceptar que era gai.
–Quan arriba el moment en que polititza la seva orientació sexual?
–Va tardar una mica, jo diria. Després sí, evidentment, perquè érem un col·lectiu marginat. Per l’Estat érem perillosos socials, per la medicina uns malalts mentals i per l’església els pitjors dels pecadors. I, per la societat, el pitjor del pitjor en un home. Un home que abdica de la seva masculinitat per esdevenir un marieta o un migfemella...
–Com era sortir de l’armari a l’Espanya franquista?
–Jo no vaig sortir de l’armari a l’Espanya franquista. Em mantenia amagat, fins que amb la democràcia ja ho vaig dir plenament i vaig començar a no estar amagat. Molta gent de les meves amistat ho sabien, però...
–Com vivia el fet d’haver d’amagar la seva sexualitat en aquells anys?
–Quan sents mares que diuen que prefereixen un fill assassí o mongòlic que maricon, ja està tot dit.
–Durant els anys de la clandestinitat, tenia referents en els quals emmirallar-se?
–La història sempre m’ha agradat, i sabia que al llarg de la història havia estat una cosa acceptada en molts moments. Els éssers humans som sexuals per definició. I com a éssers sexuals, podem reaccionar a qualsevol estímul que vingui de fora. Coneixia a més figures i actors. També el cinema m’ha agradat molt sempre.
–La història també li va generar atracció pel món de l’heràldica i la genealogia...
–Quan feia el batxillerat, a tercer o quart, la història m’agradava molt. En aquella època estudiàvem els països pels seu reis. A França hi havia divuit lluïsos. I vaig voler saber quina relació tenien l’un amb l’altre. Així vaig començar. La prova és que ara tinc una base de dades a l’ordinador de totes les famílies reials i sobiranes del món, des d’abans de crist i fins ara. Estic arribant a 68.000 persones. Després tinc la base de dades de la meva genealogia i després la base de dades de famílies nobles, que divideixo en les de privilegi i les immemorials, que són aquelles sobre les quals no hi ha noció de quan van deixar de ser plebeus per ser nobles. Les altres són a partir de Jaume II, 1317, que és on hem trobat el primer privilegi que fa que un plebeu sigui ennoblit pel rei.
–Què és el que més l’ha sorprès de la investigació?
–No ho sé. Però, si vas pujant amunt, veus coses. Aquí, si et dius Sentmenat o Cardona, de seguida enllaces amb la noblesa europea. Igual que passa al revés.
–Com ha estat la seva relació amb l’aristocràcia?
–Sempre molt bona. Soc un d’ells. He aconseguit que bastantes famílies de la noblesa depositessin els seus arxius, per salvar-los, a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
–Creu que tenen sentit avui en dia les qüestions nobiliàries?
–Tenen sentit mentre la gent li doni la seva importància. Sempre és una cosa que se surt de la norma. Ara, al món hi ha gent per tot.
–I a nivell de poder, se segueixen respectant?
–Si a més de ser un potentat industrial ets noble, evidentment, també. Però, si no destaques, no tens cap importància.
–En un dels seus llibres explica que Catalunya és l’únic país sense escut. A què es deu això?
–Oficialment no està blasonat enlloc. L’escut de Catalunya és el dels comtes de Barcelona. El primer escut que coneixem és de finals del 1200 i principis del 1300. Aleshores es va estendre l’heràldica per tots els països perquè era la manera de reconèixer una família, però no va ser oficialitzat per un decret. L’estatut no diu res de l’escut, però l’escut de Catalunya és un escut d’or amb quatre pals de gules [així s’anomena el color vermell en heràldica]. Es van anar formant en aquella època.
–Creu que aquest interès per l’heràldica l’acabà acostant a l’activisme monàrquic durant el franquisme?
–Sí, crec que sí. Jo era antifranquista total.
–Això l’acaba portant a la presó el 1957. Què va passar?
–Vaig ser a presó per monàrquic. Un regne posava uns monàrquics, per monàrquics, a la presó. Però no volíem una dictadura. Volíem un monarquia moderna, liberal, democràtica. Jo repartia propaganda monàrquica. Sempre anava amb propaganda a la mà i quan veia un cotxe amb una finestra oberta, li’n donava. I érem un grup de monàrquics que ens reuníem. Algú que deia que estàvem a favor de Don Joan –perquè el nostre rei era Don Joan, comte de Barcelona– ens va delatar. Van detenir altres monàrquics. A mi no em trobaven perquè m’havia amagat. Al final, com que n’havien detingut bastants, em vaig presentar a presó. La primera vegada vaig estar al subterrani uns deu o dotze dies, i d’allà al Palau de Justícia i a la Model. I multa de 25.000 pessetes.
–De fet, vostè va ser membre del secretariat polític de Joan de Borbó (1913-1993). Com era ell?
–Un home molt agradable, que m’encantava. La persona a qui més temia Franco era don Joan. Representava una institució que era contrària al seu règim.
–En quin moment fa el pas al republicanisme?
–Gran part de la culpa la té Joan Carles I, que sempre he dit que era un tarambana. El vaig conèixer i vaig ser al seu casament i altres festes. En un moment li vaig dir que seria convenient que hi aparegués el català, i ell em va dir: «sí, home, i el gallec i el basc». Això ja demostra com era. No està a l’alçada del que hauria de ser. Abans era monàrquic i ara soc republicà, crec que he avançat. Abans era espanyolista i ara soc independentista. I abans era catòlic i ara soc ateu. Jo considero que és un avenç.
–Creu que té data de caducitat la corona espanyola?
–Això dependrà del país. De com vagi la majoria de la gent. Té data de caducitat la monarquia anglesa, l’holandesa o la Noruega? Son països molt estabilitzats i la monarquia fa el seu paper i funciona. Els que no n’han sabut, els han tret.
–Veu menys estable la monarquia espanyola que les altres que ha mencionat?
–Jo diria que sí. El rei actual fa tot el possible per no semblar-se al seu pare, però jo diria que és així.
–A principis dels setanta, vostè va muntar el Movimiento Español de Liberación Homosexual amb el pseudònim de Roger de Gaimon. Vist amb perspectiva, quin considera que fou el llegat d’aquella organització?
–La llibertat que hem aconseguit. En aquella època érem un perill social, uns malalts mentals.
–El 1975, amb la mort del dictador, funden el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i el Casal Lambda.
–Vaig voler, a imitació d’altres països, que hi hagués una organització ideològica, activista, progressista, que era el FAGC. Després, a part, una altra, el Casal Lambda, per aquelles que no havien sortit de l’armari o no volien penjar cartells, que era un centre d’informació i un lloc per socialitzar.
–Durant la Transició també es va implicar en la creació de Nacionalistes d’Esquerra, formació fundada per Jordi Carbonell, Magda Oranich o Tísner, entre més. Des de llavors, però, vostè no ha tornat a militar en cap partit. Per què?
–Tothom ja sap el que soc. Voto sempre a qui crec que he de votar, però no necessito afiliar-me a cap partit. Soc membre del Casal Lambda, de la fundació Enllaç i de la Institució Catalana de Genalogia i Heràldica. Si em demanen de fer un discurs a algun lloc, hi vaig perquè faig conferències.
–El 1978 va ser la primera persona que va sortir públicament de l’armari en una entrevista a TVE. Com va viure aquell moment?
–Molt bé. Semblava que la gent es començava a interessar per això. Mai no m’he negat a fer una entrevista per parlar d’això.
–...
–La paraula gai existeix abans a Catalunya que a Anglaterra o altres llocs perquè ve del provençal gai: alegre, cofoi, etc. Ser homosexual vol dir que ets alegre i feliç tal com ets. Això és ser gai. La vaig introduir aquí quan treballava a la Gran Enciclopèdia Catalana. Jo vaig introduir-la aquest sentit.
–Com veu el moviment LGTBI avui?
–Potser hauria de fer una mica més. Hem aconseguit la reforma del codi de justícia militar, la reforma del codi penal, la reforma del codi civil... Estic molt feliç que s’hagin aconseguit aquestes coses. Tret del rebuig social d’algunes persones, s’ha aconseguit moltíssim. Som un dels països més avançats en això. Però cal fer-se notar més, perquè a vegades sembla que no existim.
–Per acabar, com va viure els esdeveniments polítics que han passat al país els darrers anys, especialment l’octubre de 2017?
–Vaig anar a totes les manifestacions i reunions. Em tenen al costat sempre que hi hagi alguna cosa d’aquestes.
–Com veu el futur del país?
–Per això dic que s’hauria de lluitar més. Trobo que els independentistes haurien de tenir més força i més ànims. Però, dins del que puc, procuro o aconsellar o advertir d’això. Sempre que una persona que sé que és d’aquí em parla en castellà i m’entén, continuo en català. Si és una persona que viu a Catalunya, està obligat a entendre el català.
–Amb noranta anys a l’esquena. Creu que li queda algun projecte pendent per fer? A què dedica el seu temps avui Armand de Fluvià?
–Estic editant les genealogies de tota la noblesa catalana. Vaig començar amb un volum de les cases comtals i vescomtals catalanes.
–Li queda molt per acabar-la?
–No s’acaba mai. A més, cada dia, cada any, neixen persones.
–Ha fet molts escuts de municipis catalans...
–El 2019 van dir que feia massa anys que treballava en això i em van substituir. Jo feia tots els escuts municipals, de les diputacions i comarques de Catalunya: és un model a Europa. Des de que ho he deixat, no sé si se n’han oficialitzat dos o tres. Em va doldre que qui era a la Direcció General d’Administració Local em digués que ja feia molts anys que ho feia. No em fa res dir que crec que soc la persona que més en sap d’això a Catalunya. A més, m’encantava i ho feia amb gust. Set-cents i escaig municipis de Catalunya tenen un escut oficial que jo vaig proposar. I les banderes igual, surten de l’escut. L’escut no pot tenir un color que no sigui a la bandera. I pot tenir, també, els símbols que hi hagi a l’escut.
–I com ha de ser, un bon escut?
–El que segueix les normes de l’heràldica. Per exemple, les figures han de ser el més grans possibles, però sense tocar les vores. La part dreta de l’escut sempre és la principal. En el meu escut, el casc aquell que té a dalt, mira a la dreta. Si mirés al centre voldria dir que soc sobirà, i no ho soc.