Els Crítics

Una mirada perspicaç, un compromís commovedor

Simona Škrabec (Ljubljana, Eslovènia, 1968), crítica i traductora, és una valuosa i singular peça en l’engranatge present de la literatura en català. Amb el volum ‘Una pàtria prestada’, aquesta estudiosa comparteix les seues “lectures de fragilitat” sobre Rodoreda, Fuster, Estellés, Calders o Moncada amb un compromís commovedor envers la cultura catalana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Em puc imaginar Simona Škrabec de menuda, a la seua Ljubljana natal, en posició d’esponja, obrint els porus de bat a bat en les primeres i decisives lectures. Les que marquen un destí associat indefectiblement, com en un pacte de sang, a la literatura en general. Una trobada escrita a la pissarra amb retolador permanent. 


L’encontre de la traductora i escriptora eslovena amb la literatura catalana, tingué, de segur, un component més accidental, més volàtil, de camins bifurcats que es troben. En Una pàtria prestada, en un dels moments més estimulants del llibre, l’eslovena relata el descobriment de Gabriel Ferrater, en un curs de doctorat amb Dolors Oller, a la Pompeu Fabra, l’any 1997, a través del poema “Literatura”. “La insolència de Ferrater em va colpir com una bufetada i em va demostrar la meva pròpia limitació”, escriu. S’havia adonat que la seua maleta d’alumna aplicada de lletres estava ancorada en una tradició “lleugerament inútil”. 


Abans i després de Ferrater, arribarien moltes més descobertes, una relació ben profitosa, gairebé simbiòtica, que d’alguna manera es resumeix en Una pàtria prestada. A més de ser una signatura prestigiada en l’àmbit crític pel seu rigor i per la capacitat de connectar la nostra literatura amb la tradició europea, Škrabec ha exercit de difusora en una doble direcció: traduint al català autors serbis i eslovens com Drago Jankar o Danilo Kiš, però també traslladant a l’eslovè Pere Calders, Jesús Moncada, Gabriel Ferrater, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal o Maria Barbal. Traduccions que l’eslovena mamprèn “per decisió pròpia”, diu a l’epíleg, “creient que explicaven alguna cosa important i havien de ser coneguts”. “La meva intenció de construir Una pàtria prestada és fàcil d’entendre: he volgut explicar per què els he llegits jo, aquests títols, per què m’han emocionat i per què han obert les reflexions que aquí plantejo”, rebla. Amb això, “teixim una tela rica, densa, de relacions cada cop més elaborades”, perquè “la cultura que ens pertany és aquesta que hem fet nosaltres mateixos, cap altra”. I som nosaltres els responsables de pouar en la tradició i desenterrar del passat “allò que ens resulti útil, el que sembli justificable”.


Cites que expliquen el contingut del bonic i expressiu títol del llibre. Ens resta, però, l’enigmàtic subtítol, la referència a les “lectures de fragilitat”: “L’ofici de ‘saber’ llegir literatura amb el temps esdevé molt dur: aprens a veure massa, a comprendre massa bé les implicacions (...) Tot esdevé fràgil, llavors: l’entorn es torna conflictiu i sord”. Una fragilitat que té implicacions personals: “Escriure és sempre (...) arribar fins a l’últim límit d’un mateix. L’escriptura és un encontre —devastador— amb les pròpies limitacions. I escriure sobre els altres, que és el meu passatemps preferit, encara més”.


 

Escriu des de la consciència de les limitacions però, alhora, des de la convicció que la crítica i la recerca són també exercicis literaris i han de tenir volada i intenció literària

Escriu des de la consciència de les limitacions però, alhora, des de la convicció —no explicitada— que la crítica i la recerca són també exercicis literaris i que, com a tals, han de tenir també volada i intenció literària. Filosofia que es fa palesa en el bell pròleg del llibre. “A Eslovènia, les cases baixes desapareixen sota terra com una civilització que s’enfonsa, literalment, davant els ulls. Cada cop que han de renovar el paviment, el nivell del sòl puja una mica i les pedres velles se submergeixen una mica més en els sediments acumulats, com si les cases s’enfonsessin en el fang de l’oblit”, escriu abans de fer una comparativa amb els carrers de Barcelona, “un palimpsest més ric”. Prosa bastida des de l’autoexigència, tenint clar que “no volia escriure en una llengua postissa, apresa com un joc de regles gramaticals i paraules trobades en el diccionari”.


Amb aquestes armes, l’eslovena estructura un discurs ben elaborat, amb certeses i intuïcions pel que fa a les derivades literàries de la construcció europea. Un edifici d’idees que, amb més o menys clarividència, sempre de manera molt intencional, lliga Goethe amb Maragall, Calders amb Kafka o Fuster amb Zweig. L’escriptora esfulla lectures interessants i poc evidents de l’obra de Rodoreda (magnífic el capítol “Què hi ha darrere les flors?”, en el qual reivindica la innocència com a força subversiva), traça una molt sucosa reflexió sobre poesia i traducció a través de les interpretacions, entre més, dels poemes de l’indòmit Estellés, dinamita amb encert la tramposa i superficial dicotomia entre urbanites i ruralistes literaris o formula raons convincents i gens convencionals sobre la vàlua literària d’autors com Moncada. 


Sobre aquesta pàtria prestada, Škrabec llança una mirada perspicaç que cerca renovar lectures i projectar la tradició literària. Un esforç útil que revela alhora un compromís commovedor i gratificant. 

Una pàtria prestada Lectures de fragilitat en la literatura catalana
Simona Škrabec
Publicacions de la Universitat de València València, 2017
Assaig, 439 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.