—Escolliu la qüestió gamer perquè entenen que el mon dels videojocs és un espai especialment hostil per les dones?
—Marina Amores: Això naix perquè vaig llegir un llibre molt interessant de Judith Duportail que es diu ‘El Algoritmo del amor’. A més, en diferents mitjans feministes estava llegint moltes aportacions de lectores amb cites de Tinder horribles. Amb aquests inputs, se’m va ocórrer que es podria barrejar amb el tema gamer. A partir d’aquí, proposo a Dani si voldria fer amb mi un experiment sociològic aplicat al món gamer, que és on tots dos convergim.
No tinc dubtes, per la meva experiència, que és un ambient molt hostil per les dones. Creiem que podria portar a qüestions molt interessants. Tant per la qüestió sociològica de la identitat gamer com per qüestions de gènere. De fet, al principi estava més plantejat com un article molt extens, i a mesura que avançàvem en l’experiment, vam veure que hi havia prou material per un llibre.
—Daniel Muriel: Hi havia un encreuament d’interessos. I, òbviament, com hipòtesi de partida si que manegàvem -per l’experiència de Marina- que el món gamer és hostil per les dones. I, jo mateix, en la investigació que faig sobre la identitat gamer, això és un tema que apareix sovint. De partida, ja sabíem que en aquest sentit sí que hi havia un lloc on part de la cultura gamer és hostil per les dones.
—Com descriurien el concepte “identitat gamer”?
—DM: El concepte identitat es pot definir com la manera com ens representem a nosaltres mateixos. Com ens pensem tan individualment com col·lectivament. És la manera com ens identifiquem amb uns i altres i ens diferenciem d’uns altres. Partint d’aquí, la qüestió de la identitat gamer té a veure amb una identitat que es construeix sobre tot allò que té a veure amb els videojocs. No només jugar, també parlar-ne, informar-te sobre videojocs, participar en comunitats que giren al voltant dels videojocs… Es comparteixen des de formes de la identitat gamer més dures o establertes, que té a veure amb la imatge del gamer tradicional associada amb l’home jove, blanc i heterosexual que juga a videojocs. Després, al llarg dels anys, han aparegut altres formulacions que s’han anat obrint pas i que van obrint aquesta identitat. A partir d’aquí hi ha gent que intenta col·locar-hi límits i dir que “tu no ets prou gamer perquè no jugues a certs jocs o no jugues prou hores”. Aquí hi havia un dels patrons que es repeteixen sobre les dones, que d’entrada no se’ls sol considerar gamers des d’aquests llocs.
—A la introducció assenyalen Tinder com una aplicació que té un algoritme patriarcal. Per què?
—MA: Això és la biografia de Judith Duportail. Parla, d’un costat, d’un sistema ocult de deshabilitat. Una puntuació secreta, interna de Tinder, que varia. Està gamificada. Cada vegada que fas un swipe a dreta o esquerra, es produeix una mena de batalla, com un torneig Pokémon. Tu, en funció de la puntuació que tens, si li dones sí o no, li puges o li treus rang en funció de quina sigui la teva classificació. Per què és un algoritme patriarcal? Perquè afavoreix les relacions desiguals patriarcals. Afavoreix relacions entre dones més joves i nivell d’ingressos i estudis i inferiors amb homes més grans que tenen més poder adquisitiu i amb un major nivell d’estudis. Parlem d’un sistema de deshabilitat i d’un algoritme que prioritza els perfils que veus fent que pugi o baixi la teva nota. També parlem de com Tinder s’aprofita d’aquesta sensació del “destí”. Com llegeix tot el que tens al teu perfil i què hi ha a les fotos. Et classifica en funció de si ets runner, escalador, t’agrada la música o ets gamer. Tot el que hi poses i la informació que dones, Tinder la fa servir en favor al seu algoritme que està esbiaixadíssim.
—Sabent això, decideixen crear un experiment a través del perfil de Tinder fals d’una dona que es diu Bea, té 28 anys i que destaca per ser gamer. Com és el procés de crear aquest perfil?
—DM: Tenint en compte el marc heteropatriarcal de l’algoritme, decidim construir el perfil. Li volem donar una forta identitat gamer que es mostra a través de diferents coses. La primera son les fotos, que es fan amb merxandatge gamer i videojocs. Amb una sèrie de claus que diuen que és games. Fem una construcció de la descripció del seu perfil fent servir la paraula gamer en primer lloc, però decidim que no volem que sigui una paròdia. Que no sigui excessivament gamer. Per això posem elements com que li agrada la cervesa, la pasta, sortir de festa… Al final hi ha una petita picada d’ullet per als gamer que és la frase “the cake is a lie”. A part, vam acordar certes coses que no apareixen al perfil: decidim que no tingui estudis superiors, que treballi en una feina que no li reporti molts diners, però que no tingui a veure amb els videojocs per no ser una paròdia. A partir d’aquí, amb aquestes dades, tenint en compte què li agrada a Tinder: que ha de tenir menys de 30 anys i que els ingressos no han de ser alts i no tenir estudis superiors. Amb això, fem un perfil que ens ajuda a generar una sèrie d’informacions que després podem fer servir per a l’anàlisi. Volem fomentar un conjunt d’interaccions a partir del perfil.
—El perfil el porteu vosaltres mateixos?
—MA: Principalment el porto jo. El compte està vinculat a un dispositiu. La porto jo durant un mes. A la que tenia cap dubte o em semblava una cosa remarcable, li enviava la conversa a en Dani i parlàvem. En tot moment vaig estar acompanyada per ell. En algun moment ell tenia més idea de cap on tirar la conversa. Però, la idea era que la portés jo perquè soc una dona i, al final, el personatge de Bea és una versió meva. La noia era una amiga meva, que va posar amb la meva roba i els meus videojocs. Potser, jo podia aportar una conversa més fidel quan em preguntaven per les fotos, les meves coses o els meus gustos.
—DM: Era lògic que el gruix de les converses les portés ella. Comparteix algunes característiques amb Bea. Jo estava allà per opinar de tant en tant. Tenia sentit que ho portés una dona gamer i no tres senyors, com Carmen Mola.
—Què destacaria de l’experiència d’un mes fent servir aquest perfil?
—MA: Nosaltres ja sabíem que no ens trobaríem en un camp amable per les dones. El que no sabíem és com es portarien en un entorn com les aplicacions de lligar. Nosaltres coneixíem l’entorn gamer a les xarxes o als esdeveniments de videojocs. No sabíem què passaria. Tan en Dani com jo érem optimistes i pensàvem que encara que fos amb la intenció de lligar, perquè hi havia un objectiu sexual o afectiu, que dissimularien o s’esforçarien una mica més amb les dones. Encara que fos només façana. El que ens va sorprendre és que, al final, els podia més la identitat gamer i la misogínia que hi havia darrere, per sobre d’una conquesta amorosa o sexual. Això sí que ens sorprèn, que els pugui aquesta identitat gamer de masculinitat tòxica per sobre de l’objectiu de l’aplicació de cites.
—Hi ha elements que siguin especialment distintius del fet gamer en aquestes conductes? Coses que, sobre el paper, no passen si només hi intervé la derivada de la qüestió de gènere.
—DM: Hi havia casos de masclisme pur i dur que imagino que es poden trobar en altres àmbits que no son el gamer. Això quedava clar, per exemple, en formes de controlar o formes agressives de dirigir-se a la dona. Però, sí que hi havia coses molt “gamers” en la forma d’exercir aquest masclisme. D’un costat, tenen a veure en considerar una anomalia que hi hagi una dona gamer. Sembla una sorpresa i s’associa amb altres coses molt masclistes com que les dones que els agraden aquestes coses no entren dins els canons de bellesa heteronormatius. Una altra qüestió és posar a prova la identitat gamer. Generalment, a altres homes, siguin pitjors o millor jugant, no se’ls qüestiona si son gamer. En canvi, a les dones se’ls fa passar com una mena de test per veure si és gamer de veritat. Li preguntes coses com si la col·lecció de jocs és del seu xicot. Després hi ha la part competitiva, que era molt interessant de veure. Una vegada veien que podia ser una dona gamer més o menys legítima, entraven molt en la idea de competitivitat. Li deien “segur que et guanyo” o li preguntaven quants “platins” tenia en cert tema. Els costa reconèixer que pugui ser gamer i que, si ho és, no creuen que pugui ser tan bones com ell. Tot això, penso que està dins del masclisme associat a la cultura gamer. Després hi ha coses més transversals, més difícils de diferenciar si son pròpies de les aplicacions de lligar, del masclisme general o del fet gamer.
—MA: I les parafílies!
—DM: Això no ho vam arribar a pensar en cap moment que passaria. Hi ha persones a qui els posa sexualment coses relacionades amb els videojocs i, de seguida, ho mostren. És una forma molt masculina d’expressar els seus propis desitjos cap a l’altra persona sense tenir molta consideració.
—Al llibre parlen de la fetitxització de la dona gamer. Què vol dir això?
—MA: És una mica la idea d’unicorn. Els explotava el cap perquè veien una noia que, segons ells, complia els estàndards per ser una veritable gamer i que, a més, Bea, per a ells era molt bonica. Aquesta combinació, de gamer i guapa, no podien assimilar que existís i que, a més, tinguessin accés a ella.
—DM: Hi ha una idealització que parteix d’una qüestió molt masclista que considera que les dones, realment, no poden ser gamer. I ho poden ser perfectament. Com que no les consideren gamer, quan una apareix i pot complir els barems, és el sant grial per a ells. Perquè, si no, la majoria, entre cometes, s’hauria de conformar amb una xicota que toleri que jugui als videojocs.
—Que això passi pot anar lligat al fet que ens els videojocs mainstream la dona hi apareix de forma molt sexualitzada?
—MA: Hi ha tingut part de culpa moltes cosa. La representació és una part. El màrqueting que s’ha fet, també. L’assatjament online a les dones que juguen també ha fet que moltes dones deixin els jocs i que es tingui la percepció de moltes menys dones jugant de les que realment hi ha. Perquè s’amaguen, posen un avatar neutre, no encenen el micròfon… Hi ha moltes coses que permeten entendre el perquè d’aquesta masculinització. El consum de dones s’està igualant al de dones, però segueix aquesta percepció per ple de motius. Tot està canviant, però és perquè hi ha ple de dones que surten a protestar i visibilitzar. Amb molt esforç i dolor s’està aconseguint canviar la percepció que tenim. És senzill veure com en 10 anys el feminisme ha calat en molts videojocs, però és perquè hi ha ple de lluita darrere per visibilitzar i que ha tingut un preu per a moltes dones.
—A les conclusions parlen de les limitacions de la mostra. S'estan plantejant fer un estudi més ampli?
—MA: Ens encantaria, però no ho tenim plantejat. Si se’ns oferís la possibilitat amb pressupost, temps i condicions, ens encantaria. A més, seria interessant amb variables no normatives de Bea. Però, és molta feina i, o sembli o no, és una càrrega mental força important.
—Una càrrega mental pel fet de rebre aquests missatges encara que no siguin per a tu?
—MA: Sí. Hi ha hagut moments força durs. Encara que no t’ho diguin a tu, t’estan preguntat, per exemple, si t’han violat per no voler donar-los el telèfon a la primera. Hi havia moments on la càrrega mental era dura, tot i que jo sabia que no es referien exactament a mi. Tot i això, estic parlant amb ells i s’adrecen a una dona que podria ser jo o la meva amiga. Per tant, per descomptat que afecta.