Al carrer de la Vilavella de Castelló hi ha el col·legi públic Lluís Revest. El nom és ben visible, amb lletres gruixudes i entremaliades, en una de les façanes de l'edifici. Hi estudien més de 400 alumnes en dues aules per curs. A principis dels 80, en bona part per la insistència d'algunes famílies, s'introduí una línia en llengua pròpia. Fa una quinzena d'anys, amb el canvi de direcció, l'ensenyament passà a ser íntegrament en valencià. El seu compromís amb l'idioma, des d'aleshores, ha estat i és inequívoc. Com també ho fou el de Lluís Revest, un home cabdal en la història de la normalització de la llengua. Arxiver, professor i membre fundador de la Societat Castellonenca de Cultura, Revest va establir les bases ortogràfiques de les Normes de Castelló signades el 1932, un document que, en última instància, significava l'acceptació tàcita de la unitat de la llengua. Home poliglot i il·lustrat, la contribució de Revest fou essencial perquè aquell document veguera la llum.
I tanmateix, el nom de l'escola podria tenir els dies comptats. Perquè tant el centre educatiu com el carrer 'Cronista Revest' apareixen en el catàleg de vestigis franquistes que el passat 16 de setembre va fer públic la Conselleria de Qualitat Democràtica. Perquè Revest, a més de la seua faceta cultural i lingüística participà activament en els processos de depuració de mestres en els anys següents a la instauració de la dictadura. Fou, a més, delegat de justícia de la Falange a Castelló de la Plana.
La presència de Lluís Revest en el llistat de la Conselleria ha generat una forta polèmica a Castelló. No només la seua presència, sinó la d'altres noms que, tot i haver estat vinculats d'alguna forma al franquisme, van fer contribucions a la història local i avui figuren en el nomenclàtor municipal. Entre els noms hi ha Manuel Segarra Ribes, fundador del Pregó de les festes de la Magdalena, un acte d'un enorme valor simbòlic per als castellonencs i castellonenques. El rebombori, a la capital de la Plana és majúscul. L'ofensiva de la dreta mediàtica, voraç. Alguns han vist en aquesta anècdota una excusa per alimentar el particularisme castellonenc i criticar l'intervencionisme de València.
De res no ha servit que Conselleria haja insistit que el catàleg és preliminar i que, per tant, hi ha temps per fer esmenes. L'equip de govern, on figuren PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem, ja ha dit que té intenció de revisar el llistat amb l'objectiu d'indultar alguns dels noms que apareixen. Aquesta mateixa setmana l'alcaldessa, Amparo Marco, manifestava que són "persones que han fet molt per la ciutat". "Es tracta d'un tema de ciutat i no és just barrejar determinades coses", afegia la primera edil.
Ara fa vuit dies, la regidoria de Memòria Democràtica va demanar al cronista de la ciutat i al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC) informes sobre cadascuna de les personalitats que ara estan en la diana. Es tracta del metge José Clará Piñol; l'advocat Fernando Herrero Tejedor; Joaquín Santos Vivancos, membre de la división azul condecorat pel nazisme; Carlos Fabra Andrés, secretari provincial del Movimiento i president de la Diputació de Castelló a la dècada dels 50; Vicente Traver Tomás, alcalde de Castelló el 1930; el metge Vicente Altava; i el metge i secretari local de Falange durant la guerra Ángel Sánchez Gozalbo, a més dels ja citats Segarra Ribes i Revest. Sobre Herrero Tejedor, Santos Vivancos i Fabra Andrés hi ha consens històric i polític: no són mereixedors del reconeixement públic.
I què hi ha de la resta? La intenció de la regidoria de Memòria Democràtica és facilitar a Conselleria les noves dades i que siga aquesta qui emeta un veredicte. La qüestió, en tot cas, també ha tocat la fibra dels sectors valencianistes de la ciutat. Perquè en la llista figura també Ángel Sánchez Gozalbo, metge i escriptor, fundador de la Societat Castellonenca de Cultura, persona determinant a l'hora de donar continuïtat a la publicació dels butlletins d'aquesta entitat, i signant de les Normes del 32. Persona molt estimada entre els cercles valencianistes de la ciutat, Sánchez Gozalbo fins i tot va rebre a la dècada dels 80 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seua contribució a la cultura i a la llengua. Però també fou nomenat secretari local de FET i de les JONS quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat. L'abril de 1939 va exercir el càrrec de segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament, mentre ocupava l'alcaldia Vicente Traver Tomás. Durant el manament d'aquest, segons ha documentat el GRMHC, 738 persones van ser afusellades al riu Sec de Castelló.
El cap de setmana passat, Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d'ocupació i persona amb ascendència dins el valencianisme de la ciutat, publicava en el seu blog un article on criticava obertament la inclusió de Revest i Sánchez Gozalbo en el catàleg de vestigis franquistes de Conselleria. "Van viure una època convulsa, sí. Algun fins i tot va ser regidor. Cert. Podia haver-se negat probablement, però ningú no té l’obligació de ser un heroi. l al cap i a la fi, actuà com servidor del poble dins d’una realitat complexa", escrivia Nomdedéu de Sánchez Gozalbo.
Gent d'ordre
Així doncs, el tema és més que delicat i les preguntes, incòmodes, són moltes. En quina mesura la participació en el règim franquista invalida o no les aportacions culturals d'una persona? Pot una persona que ha destacat per les seues contribucions culturals i lingüístiques tenir els honors de figurar en el nomenclàtor d'una ciutat si va ocupar càrrecs de responsabilitats durant la dictadura? Pot desllindar-se una cosa de l'altra? Es poden determinar graus de participació en el franquisme? On és el límit? I qui l'estableix? Té la mateixa responsabilitat qui va afiliar-se a les JONS per passar desapercebut que qui va militar-ne orgullosament i participant de la maquinària repressora? Com es gestionen aquestes biografies polièdriques? Ha passat massa de puntetes la historiografia oficial sobre determinats aspectes de la vida d'aquells valencianistes?
I, encara, abans de tot això, hi ha una altra pregunta que sobrevola tot aquest assumpte: què dimonis feien dos persones de tarannà aparentment valencianista i signants de les Normes de Castelló, ocupant llocs de responsabilitat en el primer franquisme?
"Als ulls actuals això ens pot semblar una incoherència, però no ho era pas en aquell moment -afirma Ferran Archilés, professor d'història de la Universitat de València i autor de diversos llibres que aborden aquell període-. Entre els signants de les Normes de Castelló i els fundadors de la Societat Castellonenca de Cultura hi havia alguns valencianistes que eren profundament conservadors. Eren gent de dreta, catòlics i carlins. I, a més d'això, també valencianistes. En aquells moments, no hi havia cap contradicció".
En un context d'alts índex d'analfabetisme, són persones il·lustrades, amb un bagatge cultural i un capital social notable. Sánchez Gozalbo (o 'don Ángel', com el referien en la ciutat), per exemple, havia pertangut abans de la II República a la Unión Patriótica de Primo de Rivera i va ser regidor amb càrrec de suplent a l'Ajuntament de Castelló el 1924 i diputat provincial el 1925. Com Lluís Revest, era una persona d'unes profundíssimes conviccions religioses i això és substantiu en una ciutat que girava al voltant de dos pols ideològics bàsics: el clericalisme i l'anticlericalisme, que és la gran fractura de la política castellonenca en el primer terç de segle al Castelló del XX.
Cal suposar, doncs, que la proclamació de la II República deguera ser per a ells un trasbals. La victòria de les forces d'esquerra qüestionava el control d'aquesta elit en la ciutat i la laïcitat preconitzada pels republicans xocava de front amb les seues conviccions espirituals. Cal suposar que els aldarulls amb l'esclat de la guerra i l'assassinat de persones significades de la dreta per part d'escamots d'exaltats republicans, deguera significar una experiència angoixosa per aquests prohoms. En aquell context no només veien en perill la seua posició preeminent en la societat sinó també la seua pròpia vida. Lluís Revest, de fet, fou perseguit durant aquest període i foren els seus amics republicans els qui intercediren per salvar-li la pell.
Per tant, tant Revest com Gozalbo formaven part d'una elit que van veure en l'entrada de les tropes de Franco a la ciutat, el 14 de juny de 1938, una salvaguarda, un salvavides que els garantia el seu estatus social. Ara bé, explica això la seua participació en els primers anys de la dictadura? Per donar resposta a aquesta pregunta cal tenir present algunes qüestions històriques rellevants. Amb la victòria franquista, la Falange estava cridada a estructurar políticament el Règim, però la realitat era, com explica Andreu Ginés en el seu llibre La instauració del franquisme al País Valencià (Publicacions de la Universitat de València) que el partit "mancava d'una base social forta que li permetera erigir-se en un agent polític autònom i real".
Així doncs, relata Ginés, la Falange va haver de recórrer a les oligarquies locals per establir les primeres estructures institucionals amb què s'havia de bastir el franquisme. "Fou l'oligarquia qui aportà els quadres dirigents, i a ella acudí la Falange quan necessitava ajuda d'algun tipus. Tanmateix, l'oligarquia no s'acabà d'implicar en el Partit més enllà d'utilitzar-lo per satisfer els seus interessos econòmics o com a mosta d'adhesió al Règim", explica.
Així doncs, la realitat és que una part d'aquell valencianisme conservador que va fundar la Societat Castellonenca de Cultura i va signar les Normes del 32 es va trobar còmode amb el nou ordre feixista. "Eren valencianistes, sí, però en aquest període avantposen el seu tradicionalisme i el seu conservadorisme a qualsevol altra consideració", exposa Ferran Archilés. Al règim franquista ja li va bé comptar amb persones com Lluís Revest o Sánchez Gozalbo per legitimar-se: són persones de reconegut prestigi intel·lectual, amb ascendent social. El seu valencianisme és un regionalisme conservador, inofensiu, perfectament compatible amb el franquisme. "La seua incorporació a l'arquitectura institucional va servir per blanquejar el franquisme", adverteix Maribel Peris, fundadora del GRMHC.
Els homes en qüestió
Què en sabem de tots dos? Lluís Revest -qui compta amb un carrer a la ciutat, a més del col·legi públic- va ser nomenat diputat del Col·legi d'Advocats de Castelló el 1938, ja sota control franquista. D'acord amb l'informe del Grup per la Recerca de Memòria Històrica, va participar en el dictamen sobre el canvi de nomenclàtor de la ciutat de Castelló pel qual es substituïren els noms republicans per noms de persones afectes al règim. El 1939, ja acabada la guerra, va ser nomenat secretari provincial de la Delegació de Justícia de la Falange a Castelló de la Plana, on va participar en els processos de depuració i repressió. Fou, també, regidor de l'Ajuntament entre l'abril del 1939 i el març del 1944.
Més concretament, va ser, a més, membre de la comissió depuradora de mestres del Ministeri d'Educació Nacional i, a partir de març de 1939, va participar com a vocal en la Comissió de Depuració del Magisteri Primari de la Província de Castelló, segons documenta el llibre Miedo contenido y silencio sumiso. La depuración del magisterio en Castellón (1939-1943), de Víctor Vilanova (Publicacions de la Universitat Jaume I). Va exercir també el càrrec de jutge instructor de la depuració dels funcionaris municipals de Castelló de la Plana. Així mateix, va ser membre de la Comissió Gestora del Col·legi d'Advocats encarregada de la depuració en aquesta institució.
Pel que fa a Sánchez Gozalbo, va ser nomenat secretari local de la FET i de las JONS el juny de 1938, tan bon punt les tropes franquistes van ocupar la ciutat. Fou un període en què la Columna d'Ordre Públic i Servei d'Investigació i Informació d'aquest partit s'encarregava de portar a terme la primera repressió. Entre les tasques de la Columna, segons el GRMHC, es comptava la detenció i interrogatori de qualsevol persona sospitosa de no ser afecte al règim, que posteriorment era entregada a l'autoritat militar.
Com a regidor de l'Ajuntament va presidir la Comissió de Foment, que es dedicava a la policia urbana i rural, obres públiques municipals, parcs i jardins, serveis públics. També fou vocal de la Junta Provincial Antivenérea. El gener de 1940 va ser nomenat president del Col·legi Oficial de Metges, càrrec des del qual, segons el GRMHC va participar en la depuració de metges de la província. En els expedients investigats apareixen metges depurats per bé que també consta que Sánchez Gozalbo va emetre informes favorables d'amics intel·lectuals com Bernat Artola i Enric Soler i Godes, en el marc de les comissions de depuració de Magisteri.
Mala peça al teler
Així doncs, la qüestió és controvertida. Què se n'hauria de fer amb aquests prohoms, promotors de la normalització de la llengua i amb una fecunda producció cultural per a la ciutat? Com mesurar (i jutjar) el grau de responsabilitat que van tenir aquestes persones en l'apuntalament d'un règim dictatorial? Foren 'col·laboracionistes'? Al capdavall aquest no és un debat nou i se n'ha parlat a bastament a països com ara Alemanya o França. L'assaig Los amnésicos, de la periodista Géraldine Schwarz, retrata aquesta qüestió amb una clarividència meridiana. D'aquesta qüestió versa, també, L'esperit del temps, de Martí Domínguez.
Així doncs, en la introducció a l'informe que ha fet arribar a la regidoria de Memòria Democràtica, el GRMHC es manifesta obertament a favor de retirar els honors a Lluís Revest en considerar que la seua permanència en el nomenclàtor "és incompatible" amb "la qualitat democràtica de la nostra societat". La seua participació en la FET y de las JONS, segons el GRMHC "el fa partícip de la política repressiva del moment".
La qüestió, tanmateix, no es veu de la mateixa manera des del món cultural castellonenc, que en general es mira amb certa perplexitat la inclusió d'aquests prohoms en el catàleg de vestigis franquistes publicat per Conselleria. Tothom coincideix que és necessari eliminar els vestigis franquistes de la ciutat, però això no lleva perquè es reta homenatge a les contribucions que, a nivell històric, intel·lectual i cultural, han fet determinades personalitats.
Vicent Pitarch, filòleg, representant a Castelló de l'Institut d'Estudis Catalans considera "absolutament destarifat" que es qüestione el nom de Sánchez Gozalbo, amb qui va tractar durant anys, abans de la seua mort, el 1987 . "És molt fàcil jutjar amb els ulls actuals l'actuació de Revest o Sánchez Gozalbo, però em sembla que és equivocat. Ells eren persones de dretes i es van adaptar al moment històric que vivien", argumenta Pitarch, qui troba, això no obstant, reprovable la participació en els organismes de depuració. Ara bé, "crec que no hauríem de caure en una visió reduccionista, segons la qual, en aquell període, o eres franquista o eres resistent. Les coses eren més complexes que això".
En un sentit semblant es manifesta Toni Royo, durant més de 30 anys representant d'Acció Cultural del País Valencià a Castelló. "A don Ángel no se li va posar un carrer pels càrrecs que va tenir durant el franquisme, sinó per la seua contribució a la cultura i a la defensa de la llengua. No crec que tinga sentit dur l'aplicació de la llei de Memòria Històrica fins a l'extrem d'eliminar aquests noms", assegura Royo, qui encara recorda la participació de Sánchez Gozalbo en la manifestació del 25 d'Abril de 1982 a Castelló.
En aquest sentit, Josep Daniel Climent, doctor en filologia i estudiós de les Normes de Castelló i dels seus protagonistes, advoca per una solució intermèdia que implicaria explicitar en les plaques dels carrers dedicats a aquestes personalitats l'aspecte de la seua biografia per la qual els ha estat dedicat la via pública. "Per exemple, podria posar-se "Lluís Revest. Signant de les Normes del 32". Es tractaria de deixar clar que l'homenatge se li fa per un aspecte concret", explica. Caldria saber, a més, indica Climent, quin va ser el seu grau de participació en els comitès repressors i si van actuar a favor de la revisió de les penes. "La pregunta que ens hem de fer és on es fixen els límits per decidir si una actuació és punible o no. Perquè hi ha unes determinades generacions de persones que van tindre algun tipus de participació en el franquisme. Joan Fuster, sense anar més lluny tenia carnet de falangista i va ser cap d'esquadra".
Responsabilitzar-se
Per a l'historiador Ferran Archiles, la dificultat rau a jutjar de forma taxativa unes biografies complexes. "La realitat és que Revest i Sánchez Gozalbo van ser dues persones importants en la normalització de la llengua i també per les seues contribucions culturals. Per tant, té sentit reconèixer aquest aspecte. Però tampoc no és pot negar que van participar d'una forma o una altra en aquell primer franquisme -explica-. La memòria històrica és complexa i valorar només una dimensió no té sentit. La Llei de Memòria Històrica és un instrument molt important, però la història és plena de clarobscurs i en aquests àmbits la seua aplicació és complicada".
Enfront dels qui intenten disculpar-los per les seues accions, historiadors com Francesc Mezquita, que en l'actualitat és regidor de l'Ajuntament de Castelló per Compromís, considera que no es poden defugir les responsabilitats personals dels actes. "Estem parlant de gent que va passar per tribunals de depuració; és a dir, gent que determinava si una persona podria mantenir la seua feina o ser desterrada. I això és molt greu -exposa-. La gent canviem, però hem de responsabilitzar-nos de les nostres accions. Es podrien haver inhibit, podrien haver rebutjat aquelles responsabilitats. No ho van fer i això comporta una responsabilitat". I afegeix: "Humanament se pot arribar a entendre que les persones s'adaptaren al nou context polític per sobreviure-hi. Però es pot sobreviure de moltes maneres". No es pot passar per alt, per exemple, que la comissió depuradora de la què formà part Lluís Revest va sancionar 179 mestres. Les sancions tenien diferents graus: des d'inhabilitació per un període de dos anys fins la prohibició de treballar en la seua província. "Hi hagué altres intel·lectuals d'aquella colla que van adoptar altres actituds, com Sos Baynat o Bernat Artola i van patir fortament la repressió", recorda.
La qüestió, en tot cas, resulta incòmoda també dins les files del partit valencianista. Són pocs els qui opinen com Mezquita. Al capdavall, s'estan qüestionant algunes de les patums de la ciutat. Per al valencianisme, una mena de pares de la pàtria. La intenció de la regidoria de Memòria Històrica, que comanda Verónica Ruiz, es guiar-se per criteris professionals. "No és la regidoria qui ha de decidir, sinó els experts", reitera Ruiz.
"El que s'està posant a sobre de la taula és que membres de la Societat Castellonenca de Cultura i signants de les Normes de Castelló van participar de forma activa en el franquisme -argumenta Maribel Peris, qui forma part del comité tècnic d'experts en memòria històrica de la Generalitat Valenciana-. Això no és res nou, ja se sabia de fa temps, el que passa és que durant molt de temps s'ha mirat cap a un altre costat i la història oficial ha obviat aquests fets. Hi ha hagut un silenci molt evident perquè aquesta era una qüestió incòmoda. Crec que s'hauria de superar aquest corporativisme cultural i preguntar-nos si de veritat aquestes persones són mereixedores del reconeixement de la ciutat".
Podeu consultar l'informe del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló en aquest enllaç