La trencadalla (Kosteltzkya pentacarpa) és una planta singular. Es tracta de l’única espècie europea del seu gènere, Kosteletzkya, que no està en ambients tropicals. I la reserva natural de La Ricarda és l’únic lloc del Delta del Llobregat on creix i un dels pocs llocs de la Península on es pot trobar. De fet, segons els botànics, «els Països Catalans concentren totes les localitats de l’espècie a la Península Ibèrica. A les de l’albufera de València (Costa et al., 1984), el delta del Llobregat (Sennen, 1925; Bolòs i Bolòs, 1950), la platja d’Algaiarens de Menorca (Llorens, 1979) i la platjola de ses Cabres de Cabrera (Palau, 1954) cal sumar-hi la trobada recentment a l’hemidelta nord de l’Ebre (Guardiola et al., 2012)». No hi ha més poblacions a l’estat, segons afirmaven Josep M. Seguí, Andrés Valverde Martínez, Rafael del Hoyo, Valentín González i Joan Pino al capítol dedicat a les plantes vasculars dins d’Els sistemes naturals del Delta del Llobregat, editat per la Institució Catalana d’Història Natural-ICHN el 2018.
A la trencadalla li agraden els «aiguamolls de les mars Mediterrània, Negra i Càspia». La Ricarda és un dels seus bastions més occidentals i també més aïllats i vulnerables, perquè té un total de 673 adults en deu poblacions disseminades per la zona protegida.
Cal tenir en compte que, si bé les poblacions «de l’albufera de València i el delta de l’Ebre són formades per milers d’exemplars», en canvi «les localitats balears, amb poblacions reduïdes, es poden donar per desaparegudes».
Per imaginar el perjudici que l’ampliació de l’aeroport podria provocar només cal llegir el final de l’esmentat article, on els botànics i experts afirmen que la salut de la trencadalla és bona però «el seu creixement i la seva fecunditat es veuen afectades d’una manera recurrent per paràsits minadors de les tiges (...) i, puntualment, per la manca d’aigua a les maresmes, que va assolir nivells crítics durant l’ampliació de l’aeroport de Barcelona».
Si tenim en compte que la trencadalla està inclosa en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya com a «vulnerable», en la Directiva 92/43 de la UE i en el conveni de Berna sobre protecció de flora i fauna silvestre, les poblacions de La Ricarda esdevenen encara més valuoses.
I és que, com assenyalava Joan Pino en una entrevista recent a EL TEMPS, aquesta petita Reserva Natural és molt fràgil però molt important perquè fa de «barrera hídrica contra la intrusió d’aigua de mar, contra la intrusió salina. Això és molt important», destacava Pino, «per assegurar que no se’ns salinitzi el delta, que es mantingui un sistema hídric funcional».
La salinització afectaria tot l’ecosistema del Delta del Llobregat i, abans que res, la mateixa llacuna de la Ricarda, a les seues poblacions de trencadalla i d’altres espècies que han trobat en aquest estany de 29 ha -el més extens del delta- un refugi singular. És el cas de la rata d’aigua, l’eriçó europeu, l’eriçó clar i diferents espècies d’orquídies.
La pineda.
En l’ecosistema del Delta, la Ricarda és important perquè no és exclusivament una llacuna; inclou un tamarigar («el millor exemple» de bosquet de tamarius del Delta) i una pineda que ha esdevingut la més autèntica de la zona: «Les millors pinedes naturals», diuen els naturalistes a Els sistemes naturals..., estan «concentrades entre la riera de Sant Climent i el riu, a les finques de La Ricarda i Can Camins». Més al sud ja «abunden les pinedes alterades en curs de renaturalització».
Una pineda pot semblar poca cosa però a La Ricarda es conserva la més verge d’una zona on porten camí de desaparèixer per una recessió constant. Per a demostrar-ho, els naturalistes inclouen a l’obra esmentada una comparativa de les pinedes naturals el 1956 i el 2007 que demostra que s’han reduït a la meitat.
La pineda més gran de La Ricarda (la del sector oest, que fa 16 ha) està a tocar de la pista de l’aeroport que es vol ampliar. Les conseqüències d’una nova ampliació també es poden extreure fàcilment de la lliçó de l’última expansió del terreny d’AENA: «L’ampliació de l’aeroport ha comportat la tala d’una part de la pineda i una alteració greu del sistema hídric de l’estany, per l’eliminació de l’aportació d’aigua dolça d’un canal de reg. L’eutrofització i la salinització de l’aigua posteriors són els causants de l’alarmant disminució d’ànecs experimentada». Era un dels advertiments de Xavier Larruy, Raúl Bastida i José García al capítol «Els ocells del Delta del Llobregat. Un exemple de resposta als canvis ambientals».
El silenci de l’ànec xiulador.
Un dels casos que, efectivament, demostren la fugida d’ànecs de La Ricarda és el cas de l’ànec xiulador. Tot i que «el seu indret preferit era la Ricarda» i el 2005 «se n’efectuà el major registre hivernal (202 exemplars)», el seu nombre va caure fins «als 25 exemplars de 2013», després de l’ampliació anterior, i «ara ja no es detecta a la Ricarda». Els autors de l’article admeten que podria haver-hi d’altres raons perquè «a escala estatal, se n’ha constatat una regressió» però «no ha estat el cas del Delta de l’Ebre» i, per tant, no seria tan estrany que la població de La Ricarda s’hagués mantingut estable en condicions més adients.
En el cas de les aus, la pèrdua de reserves naturals significa una marxa enrere significativa. L’última ampliació de l’aeroport, per a construir la T-1, va afectar una zona coneguda com el Pas de les Vaques, que «presentava el canyissar més extens de tota la plana deltaica». Aquesta zona «era l’única localitat de nidificació de l’arpella vulgar de la província de Barcelona». Aquest rapinyaire no ha tornat mai més. També «hi niava l’agró roig i s’hi formaven importants joques d’ardeids, d’arpelles i passeriformes».
Les orquídies.
El Delta del Llobregat és un paradís per les orquídies. El 1996 s’hi van comptabilitzar 24.000 exemplars. Doncs «les zones més importants, tant per la diversitat com per l’abundància en orquídies, van ser el Remolar-Filipines i les pinedes de la Ricarda i de Can Camins». A la zona «de pineda pulviniforme de la Ricarda es van trobar les poblacions més importants d’Aceras anthropophorum, Ophrys tenthredinifera i Spiranthes spiralis, mentre que en els prats de plantatge marí de la rereduna hi havia poblacions molt nombroses d’Ophrys apifera, Orchis coriophora, Serapias parviflora i Spiranthes spiralis». A les zones més «clarejades» de les «pinedes de la Ricarda i Can Camins, l’espècie més abundant era Ophrys fusca».
La rata d’aigua.
Aquesta espècie de rosegador està considerada vulnerable -el pas abans de considerar-se «en perill»- segons la Llista vermella de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (IUCN). És cert que «és un rosegador semiaquàtic àmpliament distribuït a Catalunya», però és que només es troba a la Península Ibèrica i a l’estat francès. «Actualment, l’espècie és poc abundant i presenta una distribució força reduïda al delta del Llobregat», però a La Ricarda encara hi és.
No és l’únic mamífer que viu a La Ricarda, és clar. Els autors del capítol d’Els ecosistemes... centrat en «Els mamífers terrestres» (Ramon Solís, Jacint Ventura i Maria Josep López-Fuster) afirmen que «en aquestes àrees s’han detectat mamífers d’un gran interès faunístic com és el cas de la mostela, espècie considerada com a bioindicadora pel seu valor faunístic i ambiental, l’eriçó europeu, l’eriçó clar i la rata d’aigua, aquestes tres protegides per la legislació vigent. En conseqüència, la seva conservació mereix una especial atenció, ja que es podrien considerar espècies clau o bioindicadores de la ‘bona salut’ dels ecosistemes del Delta».
La destrucció de La Ricarda seria un cop duríssim a la feina de conservació i recuperació del delta del Llobregat.