Viatges. Una selecció de Stephan Zweig (Univers, 2021)
L’editorial Univers publica setze viatges de Stephan Zweig, traduïts per Oriol Gil Sanchis. La saviesa de l’escriptor vienès es condensa en aquests escrits d’entre 1909 i 1940, que recorren tota Europa (Oostende, Sevilla, Bruges, Chartres, Salzburg, Dijon) i fan una parada als Estats Units (al Hyde Park de Nova York).
Evidentment, els viatges de Zweig no són gens turístics sinó una escapada a la cultura universal i al seu propi jo d’aquell temps. La més universal, potser perquè no parla d’una ciutat sinó de tota Itàlia és la que titula Reveure Itàlia i està datada el 1921: «Recordo –escriu Zweig– com nosaltres mateixos, en aquella època, gent jove de totes les nacions, alemanys, escandinaus, anglesos, italians; poetes, historiadors de l’art, pintors, músics, gent de totes les classes, posicions i nacionalitats, passejàvem en alegre companyonia per Roma i per Florència i ens ajudàvem els uns als altres amb apassionament i entusiasme. I d’aquells dies (i també, en part, dels dies de París) n’hem après una mena d’íntima camaraderia que la vida en l’estretor de la pàtria mai no ens havia permès de conèixer; aquells dies i aquelles nits d’Itàlia han esdevingut per a cadascú de nosaltres hores i anys imperdibles, de tal manera que per a tots nosaltres dins del nom d’Itàlia hi ressona el record d’una alegre joventut».
Una vil·la a Florència, de William Somerset Maugham (Viena Edicions, 2021)
La literatura estimulant, vitalista i un pèl frívola del britànic William Somerset Maugham és un antídot contra la desgana i la mandra que encomana la calor de l’estiu. Una vil·la a Florència, magníficament traduïda per Julià de Jòdar és un affaire que es complica, una aventura nocturna a la capital de la Toscana, amb preàmbul i desenllaç, és clar.
El prolífic autor -format en el teatre- construeix un conte amb aires de Scott Fitzgerald, un relat amb dones independents, cràpules de bon cor, poetes romàntics i cavallers d’ànima negra. Escrita el 1941, la novel·la conserva un to de modernitat perquè fa esclatar les barreres de la novel·la romàntica -en segueix el model però d’amor romàntic no n’hi ha- i de les intrigues amb assassinat -però sense investigació policial-. Només l’esmentada frivolitat dels personatges -i en part de l’autor- amb el personatge de l’immigrant fa grinyolar una mica la lectura actual.
Una habitació amb vistes, d’E.M. Forster (Viena Edicions, 2021)
Sense deixar la ciutat de l’Arno ni l’editorial Viena Edicions, un altre viatge clàssic d’E.M. Forster: Una habitació amb vistes, novel·la que confronta -al voltant d’una pensió florentina i amb l’excusa d’una relació amorosa- les diferents maneres de veure el món per part de les classes socials acomodades -amb prou recursos com per viatjar a Florència.
Els carrers de Florència, i sobretot l’església de la Santa Croce -que decep profundament la protagonista- són escenari de la primera part de l’obra, que després es trasllada a Londres.
(Vegeu la crítica que en va fer Ramon Pla fa uns mesos).
La meva família i altres animals (Empúries, 2021)
L’èxit de la sèrie The Durrells, a Filmin, ha animat Edicions 62 a reeditar el llibre que la va inspirar, La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, una aventura divertidíssima d’aquesta família, que es va traslladar a l’illa grega de Corfú quan l’autor tenia deu (el seu germà gran Lawrence -després autor d’El quartet d’Alexandria- en tenia 23; en Leslie, 19 i la Margo, 18). Cinc anys de vacances amb la mare i una literatura vitalista i llibertària. Un cant a la descoberta del món, la natura -la veritable passió de l’autor- i la cultura amb curiositat d’entomòleg i sense prejudicis.
La meva família... és, de fet, el primer llibre d’una trilogia que continua amb Ocells, bèsties i parents (també reeditada a 62) i El jardí dels déus (Viena Edicions, 2014). Un veritable llibre de viatges que, sobretot, retorna el lector a la infantesa i a la natura. Però vagi per davant l’avís del mateix Durrell: «De primer m’havia proposat escriure un estudi tocat de nostàlgia sobre la història natural de l’illa, però vaig cometre un greu error: ja a les primeres pàgines del llibre van aparèixer-hi els meus familiars. Tots solets van emparar-se del paper, s’hi van repapar ben repapats i van convidar diversos amics perquè hi compartissin els capítols. Amb grans dificultats i amb una considerable dosi d’astúcia, però, he aconseguit salvar quatre pàgines disperses que he dedicat exclusivament als animals».
Lluny de l’Àfrica (Viena Edicions, 2021)
Xavier Pàmies tradueix la novel·la més famosa de l’escriptora danesa Isak Dinesen -nom de ploma de Karen Blixen-, Lluny de l’Àfrica, que als anys vuitanta es va fer molt popular per la versió cinematogràfica de Sidney Pollack, Memòries d’Àfrica (Out of Africa, 1985). Tot i que la pel·lícula se centra en la relació sentimental de la protagonista amb Denys Finch Hatton, la novel·la és molt més: una intensa descripció de la serra de Ngongo, a les planes altes de Kènia, a 1.800 m. d’altitud, de Nairobi i d’altres espais naturals. Però també és un viatge des del punt de vista del colonitzador que alguns autors kenians, com Ngugi Wa Thiong’o, han denunciat més d’un cop. Cal llegir-lo valorant-ne l’atractiva forma d’escriure de Dinesen però també com un lector del segle XXI: desemmascarant la condescendència del colonitzador i l’antropologia de pa sucat amb oli de la narradora. Com quan diu sobre el seu cuiner: «Alguna vegada tastava el menjar que cuinava, però ho feia amb una expressió de recel, igual que una bruixa que fes un xarrup de la seva caldera. Es mantenia fidel a les panotxes dels seus pares. En això la intel·ligència l’abandonava, i era capaç de venir-me a oferir algun requisit kikuiu -un moniato a la brasa o un tou de greix de xai- de la mateixa manera que un gos manyac, que ha viscut molt de temps amb persones, pot deixar-te un os a terra davant teu com a present».
El Marroc sensual (:Rata_, 2021)
També Aurora Bertrana va viatjar amb certs prejudicis a El Marroc sensual, editat per :Rata_, però la cronista catalana fica el nas per tot arreu i ho explica sense concessions a l’objectivitat. Els hotels i els mercats són descrits per Bertrana però també els bordells de Fes o el Busbir de Casablanca -un barri tancat on hi vivien «3.000 cortesanes», segons l’escriptora. En realitat, un invent del primer general del «protectorat» francès que hi va traslladar més de 600 prostitutes i en va fer un barri tancat.
Bertrana, al pròleg, exhibeix falsa modèstia sobre el seu estil: «Totes les meves pretensions literàries es limiten a la pintura dels paisatges i dels monuments vistos pels meus ulls profans, curiosos i àvids de viatgera inlassable, i a la descripció dels tipus que s’han creuat en el meu camí, dibuixats a través de les meves reaccions sentimentals intel·lectuals».
Una confessió amorosa de Chiyo Uno (Edicions de 1984, 2021)
Un viatge al Japó de començament del segle XX de la mà d’una de les seues escriptores més venerades, Chiyo Uno, literata valenta i feminista precoç. Explica la història de com el pintor Jõji Yuasa torna al Japó després d’alguns anys vivint a París i comença a rebre les cartes apassionades d’una jove que se n’ha enamorat. Però Chiyo Uno tampoc cau en la trampa de l’amor romàntic. Res no és tan senzill en aquesta novel·la sobre una parella a punt de separar-se; una noieta aparentment assetjadora i una relació marcada per la diferència d’edat.
Publicada el 1935, Una confessió amorosa és una mostra literària excepcionalment moderna procedent d’una societat, en teoria, profundament tradicional: una oportunitat per desfer prejudicis sobre el Japó mentre Uno arrossega el lector pel seu cabal narratiu imparable.
Zugunruhe de Fúlvia Nicolàs (Univers, 2021)
Viatges personals -i màgicament literaris- de la periodista i escriptora Fúlvia Nicolàs a les Illes Fèroe en el seu «anhel de nord», un neguit estival per migrar que l’autora -amant dels ocells i els seus costums- identifica amb la paraula alemanya Zugunruhe: «Ve de Zug (‘moviment, migració’) i de Unruhe (‘ansietat, inquietud’). Els ornitòlegs de tot el món anomenen així el neguit nocturn dels ocells migratoris quan s’acosta el moment d’emprendre el viatge: una urgència interior que els porta a bellugar-se amb inquietud, a batre les ales i perdre la son».
Per sort, Fúlvia Nicolàs té la mateixa ànsia per la literatura que pels viatges al fred i aquest llibret de 150 pàgines és un regal per als lectors. No és una guia però orienta; tampoc és una novel·la però narra i no és un reportatge però informa. Com que són retalls de diverses escapades d’una mare amb els seus fills -i, fins i tot, un és un homenatge al primer viatge del seu pare al nord- els vincles familiars son escenaris de fons tan importants com el gel o les aurores boreals.
L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i dos viatges més de Josep M. Espinàs (La Campana, 2021)
Lliçons pausades de literatura i viatge. Com el mateix Josep M. Espinàs destacava des del començament, els ‘A peu...’ no són guies de viatge ni una selecció del saber enciclopèdic sobre una comarca; són les mirades personals del paisatge, les converses amb els veïns que s’hi troba, les sorpreses del temps meteorològic i de la taula parada.
La Campana ha reeditat L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran (1957); A la taula dels altres. A peu pel Priorat (1959) i Viatge a la frontera de la llengua. A peu per la Llitera (1999), tres joies que guanyen amb el pas del temps.