“Jo prefereixo conèixer els altres”. Aquesta és la màxima de Josep Maria Espinàs, segons explica Isabel Martí, que ha estat, durant dècades, editora de La Campana i companya de viatges i de vida de l’escriptor barceloní. Ho explica a la introducció dels tres volums de viatges a peu que acaba de reeditar la nova La Campana, editorial que, des de fa dos anys, pertany al grup Penguin Random House. Diu Isabel Martí que la màxima ‘Coneix-te a tu mateix’ va “en la direcció oposada a la dels viatges a peu de l’Espinàs”. Quan algú li ha recordat aquesta màxima, sovint l’escriptor “ha contestat, irònic i burleta, més o menys amb aquestes paraules: ‘I si ho aconsegueixes i llavors no t’agrades, què fas?’”.
La filosofia del Josep Maria Espinàs a l’hora d’escriure els seus llibres de viatges no és la del guia ni la de l’erudit ni la del tafaner. La intenció és esprémer el viatge, treure’n l’essència i obtindre una obra literària, esperonar l’escriptor que viatja dins seu, el barceloní que surt de l’entorn urbà. Els llibres de l’Espinàs són per damunt de tot un artefacte —molt efectiu— per llegir, per viatjar sense moure’s de casa —o movent-se, tant se val. En aquest sentit, els millors A peu... són poderoses eines de foment de la lectura, i principalment d’altres A peu....
Per això els editors de La Campana hauran pensat que estaria bé publicar-ne tres de cop. Ja són a les llibreries L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, publicat per primera vegada el 1957; A la taula dels altres. A peu pel Priorat, del 1959, i Viatge a la frontera de la llengua. A peu per la Llitera (1999). Tots tres tenen noves, i atractives, cobertes il·lustrades per Pep Montserrat, que donen personalitat pròpia a aquesta reedició. I nous títols, perquè l’editorial ha volgut donar un caràcter únic a cada llibre i deixar l’A peu... com a subtítol. Ho explica el director editorial de La Campana, Joan Riambau: “Ens hem permès posar-los títols nous —basats normalment en el títol d’algun capítol— i subtitular-los. Volíem mantenir la unitat dels A peu... però també donar-los una singularitat a cadascun, perquè cada viatge és una història. I defugir així la possible confusió que sigui llegit com una guia de viatges, perquè estan molt lluny de ser-ho”.
Riambau creu que “les guies de viatge han envellit molt malament perquè ara tots anem amb GPS i, amb internet, arribem a qualsevol lloc, però els llibres de l’Espinàs no són en cap cas una guia. Són llibres d’escriptor amb un relat que està subjecte a l’atzar del camí mateix —al Viatge a la frontera de la llengua hi ha un xàfec horrorós que li dona cert dramatisme—, però en altres ocasions no hi ha cap cataclisme d’aquesta mena”. Els llibres de viatges de l’Espinàs, segons Riambau, “són una invitació per redescobrir els llocs i fer-ho de la manera que ho feia ell: gaudir del viatge per a descobrir les persones”.
El mateix Espinàs exposava, en el pròleg de la reedició del 1999 de l’A peu pel Priorat, què esperaven alguns lectors dels seus llibres i què no hi podran trobar. “Com que del Priorat no se n’havia publicat pràcticament res —només algun treball d’especialista—, algú esperava que jo fes una mena d’enciclopèdia de la comarca, i d’altres trobaven a faltar que no hagués fet d’economista, de sociòleg, d’historiador, que no expliqués la fil·loxera o els orígens d’Scala Dei”. Aquell 1999, “amb la publicació de nous llibres de viatge, ja s’ha entès que són narracions d’una experiència personal, que pertanyen a un gènere literari que no té cap punt de contacte amb la redacció de textos d’investigació o de divulgació”. Tot i aquest avis previ, al llarg del llibre ho recorda per deixar-ho clar: “La Vilella Baixa és un d’aquests pobles tot just flairats, i el que més em dol és no haver-lo trepitjat a consciència. Per sort, no m’he proposat de fer una guia, sinó un viatge. Les meves notes sobre la Vilella, doncs, són a ben segur insuficients, però tanmateix fidels”.
De fet, la lectura de les obres de l’Espinàs revela que allò que ell ha volgut preservar, per damunt de tot, és la seva llibertat, la possibilitat de triar el que escrivia sense pressions de cap mena. Una comparació ràpida entre el primer i el segon A peu... (entre L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i A la taula dels altres. A peu pel Priorat) fa palès que, en el segon títol, Espinàs s’hi sent més segur i ho demostra amb una obra que és encara menys guia i menys obra erudita que la primera. Si al Pallars l’autor no podia evitar contar les historietes dels comtes del Pallars, introduir-hi algunes informacions supèrflues sobre rius i muntanyes i moltes cançons i poemes medievals; l’A peu pel Priorat bull de converses de cafè, retrats de personatges i silencis clamorosos. Espinàs ha renunciat del tot a forçar cites erudites o històriques o a fer de guia de ningú.
El mateix Espinàs ho reconeixia al pròleg, quan deia que “caminar pel Priorat va ser fer un pas, per a mi inoblidable, pel camí de la llibertat de l’escriptor de viatges. I és aquesta llibertat —continuava— la que em va proporcionar les més profundes satisfaccions, a canvi de renunciar a l’exploració sistemàtica”. L’autor es deixa portar per les seves passes i la gent que troba, per bé o per mal per a ell —però sempre pel bé del valor literari de l’obra. Per això A peu pel Priorat és una obra rodona. Sorprenentment, Espinàs va saber mantenir aquesta màgia en un altre llibre (Viatge a la Segarra, del 1972), deixar-ho córrer durant 20 anys més i reprendre-ho a finals dels vuitanta amb A peu per la Terra Alta i A peu per la Llitera, fins a sumar vint títols, que el van portar de la Mallorca interior fins al Matarranya i el Comtat i la Marina. Tal era el compromís d’Espinàs amb la llibertat que, quan la seva popularitat va distorsionar la seva relació amb la gent que s’hi trobava, va traslladar els seus viatges fora de les terres de parla catalana, fins a Castella, Andalusia, Galícia, el País Basc i Múrcia.
La selecció
La intenció de La Campana és reeditar dos o tres llibres de viatges A peu... cada any, segons el seu director editorial, Joan Riambau. De moment, han “fet una tria per la singularitat dels viatges: no volíem començar per altres llocs de la península Ibèrica sinó pels més propers, i hem anat a buscar geografies diferents dels Països Catalans: del Pallars al Priorat i a la Llitera, que és un viatge amb un punt d’interès sociolingüístic. No volíem fer una ordenació estrictament cronològica, sinó despertar l’interès del lector oferint-li un ventall ampli geogràficament”.
Riambau diu que “hi ha alguns títols que han envellit pitjor, o perquè ha canviat molt el territori o perquè estaven subjectes a fets concrets, però la idea és recuperar-los gairebé tots”. En el fons, reconeix l’editor, “editar aquests llibres era una manera d’homenatjar la figura entranyable de l’Espinàs, de la seva manera de veure el món, i sobretot una manera de dir que en aquestes obres hi ha una lliçó de vida i de descobrir el món amb una mirada personal”.
Per què ara?
Joan Riambau explica que la idea de reeditar els A peu... va nàixer en el moment que Penguin Random House va comprar La Campana: “Vam estar mirant coses del fons de La Campana que fossin interessants de rellançar i de seguida ens van cridar molt l’atenció els A peu...”. El confinament provocat per la pandèmia els va acabar de convèncer: “Rellegint-los en ple confinament, ens vam adonar que són uns llibres que et transporten a un altre lloc, tant geogràficament com humanament i, fins i tot, a un altre temps. Els viatges de la Vall d’Aran i del Priorat, que ara reeditem, són del 1957 i 1959. Parla d’una Vall d’Aran que no està explotada pel turisme, tot just s’estan fent les primeres pistes d’esquí. I els llegeixes i t’hi retrobes. La gràcia, realment, és que no era un excursionista sinó un escriptor que volia treure suc de la realitat que l’envoltava i en aquests viatges veus que sempre busca la trobada casual amb algú, des del caminant que s’hi troba fins a la terrassa d’un cafè a la plaça d’un poble. El que busca és aquesta geografia humana, que a mi em sembla un retrat molt interessant del país”.
El director literari de La Campana creu que els A peu... són especialment atractius en aquesta època: “En el moment que les llancem, que és el moment de retrobar-nos després d’aquest any de pandèmia, aquests llibres són com una doble lliçó de l’Espinàs que, des de fa anys, ja invitava a viure el món d’aquesta manera”.
Certament, en 2021 guanyen sentit alguns paràgrafs d’A la taula dels altres. A peu pel Priorat, com aquest on destaca la importància de compartir taula: “Un s’adona ben aviat que cal menjar a la taula dels altres. Que cal fer, de tant en tant, una cura de desaïllament, de despersonalització, una cura de companyia no triada. Els costums, la sensibilitat, tot allò que hem anat adquirint com a cosa pròpia, han de passar la prova del contrast i la contradicció, perquè després puguem comptar amb una doble i profitosa experiència: el coneixement dels altres i la valoració exacta de nosaltres mateixos”.
També Isabel Martí recorda, en l’emotiva introducció d’aquestes reedicions, que l’escriptor li va destacar aquesta lliçó de l’A peu pel Priorat: “Mentre es prenia un whisky sour, m’explicava coses de la seva vida. Amb aquells ulls rodons de mel, il·luminats per la il·lusió més neta, em va dir: ‘El millor dels viatges és aprendre a menjar a la taula dels altres’. I va recordar aquella escena del plat, amb les restes de vinagre de l’amanida que, imitant el senyor de la casa va abocar-se a la boca, ell que havia estat educat en les normes d’urbanitat d’un nen clenxinat de l’Eixample”.
L’estil
L’habilitat d’Espinàs, la seva saviesa literària, és passar del paisatge a la metàfora i d’aquí a la transcendència, sense pedanteria, cursileria ni superioritat moral. Del paisatge de l’ermita de la Verge de la Consolació de Gratallops salta a la metàfora: “És sabut que els xiprers tenen un valor mític d’hospitalitat, per això se’ls planta al costat de les masies. Per això s’alcen als cementiris, que no neguen l’entrada a ningú. Per això creixen en el cor de la comarca del vi”.
De l’alba a Montardit de Baix (Pallars Sobirà) pot nàixer una altra imatge inesborrable: “En aquesta primera hora del dia el cobreix una boira finíssima, i un pensa que la boira no és altra cosa que la son dels prats”.
Del seu sopar amb el pagès que es beu el vinagre del plat de l’amanida, Espinàs treu una lliçó: “Res no ens obliga a donar la raó als altres, però tot ens obliga a respectar-los les raons”.
Entre tots els estils autobiogràfics, el d’Espinàs és el que dona menys importància al jo, tot i que, òbviament, els viatges estan escrits en primera persona i l’autor és sempre omnipresent. Moltes vegades es refereix a ell mateix com “el barceloní” per reconèixer que és l’estrany entre els habitants del país. Però aquesta és una de les coses que revisa i redueix en les reedicions del 1999, perquè li sembla donar-se més protagonisme encara que utilitzant la primera persona: “El possible lector d’anteriors edicions d’aquest llibre comprovarà que també he renunciat, gairebé sempre, a presentar-me com ‘el barceloní’, fórmula que per repetició es feia feixuga i era innecessària per indicar la meva condició de foraster en aquestes terres. Em sembla més senzill i natural ser ‘jo’”.
De vegades, també remarca el seu origen urbà tot utilitzant el mot ciutadà: “Tots anem pel món disfressats de nosaltres mateixos; vull dir amb les nostres ulleres, el nostre llenguatge, la mena de vida que ens diferencia en qualsevol punt del país. Em refereixo sempre a l’home ciutadà”.
I és que, a pesar de l’experiència de viatger i excursionista, el “nen clenxinat de l’Eixample” que va ser Espinàs no ha deixat de ser un animal urbà, segons Isabel Martí: “Contràriament a la imatge d’home excursionista que aquests llibres de notabilíssim èxit han escampat, la veritat és que l’Espinàs, a la natura, és més aviat un peix fora de l’aigua. És, per vocació i devoció, un urbanita consumat. No ha necessitat mai fugir els caps de setmana. Els semàfors, el soroll i els aparadors són el seu hàbitat natural...”.
Potser si ix de la ciutat i viatja és precisament perquè prefereix “conèixer els altres”.
Un plaer. •