Tot i que d’ençà que va marxar a l’exili viu a Flandes, Toni Comín és a Ceret (Vallespir), a la Catalunya Nord, passant l’estiu. Ens cita a la plaça de la Font dels Nou Raigs, indret on es diu que l’any 1660 es va celebrar la conferència que acabaria definint els nous límits entre les monarquies hispànica i francesa després del Tractat dels Pirineus. “Lluís XIV, després de signar el tractat, va fer girar el lleó de dalt de la font. Originalment mirava cap a Catalunya i ara mira cap a París. Els polítics de veritat saben el valor dels símbols –tant els que són bones persones com les males bèsties”, relata el vicepresident del Consell per la República.
—Com viu l’exili després de quasi quatre anys?
—L’exili és una situació molt injusta. Si ho mires objectivament, hauríem de dir que estem molt malament. Però des del principi hem viscut situacions que ens han permès, a nivell personal, estar bé. Jo estic aquí amb la meva filla i la meva parella va i bé. Per mi era una obligació absoluta reconstruir la vida familiar i que la meva filla tingués una infància feliç. Per tant, no pot tenir una infància feliç si té uns pares desgraciats. Hi ha un altre element que ens ha ajudat a suportar la injustícia de manera positiva. Vam venir a lluitar al front polític i el jurídic, per desmuntar l’estratègia repressiva de l’Estat i defensar la declaració d’independència. Crec que hem anat obtenint victòries en aquest combat. Si jugues un partit, per dur que sigui, si vas fent gols, el vius amb molta més resiliència. En l’àmbit polític, donem molt valor al fet d’haver guanyat el suplicatori.
—Ser a la Catalunya del Nord a l’estiu és una victòria, també?
—Té una dimensió personal i política. En el camp polític, posa de manifest que Europa ens reconeix com a ciutadans lliures, no podem ser detinguts. França reconeix la nostra immunitat i això ens permet trepitjar terra catalana. Posa de manifest que Espanya se salta d’una manera més descarada que Polònia i Hongria les regles del joc de la Unió Europea. Llarena ha fet l’Spèxit en l’àmbit judicial. El Tribunal Suprem ha decidit ignorar les decisions del tribunal de Luxemburg. Ara, a Polònia li obriran un expedient d’infracció perquè els membres del Tribunal Constitucional polonès han dit que el dret polonès està per sobre de l’europeu. El senyor Llarena fa el mateix. Ha decidit que el dret espanyol té autonomia absoluta amb les decisions del Tribunal de Justícia de la Unió. Estar a la Catalunya Nord evidencia l’anomalia que un Estat de la Unió se salti les indicacions de les institucions europees. Alhora, estem a dues hores de Barcelona. Per tant, la vida a l’estiu es pot assemblar molt més a la que fèiem abans de l’exili.
—Ara per ara és eurodiputat. Fins a quin punt no estar vinculat a cap grup parlamentari li permet tenir influència política?
—Al principi ens semblava que ser no inscrits ens trauria molt marge d’acció política. Ara ho veig diferent. Alguns dels inconvenients els hem minimitzat força i hem descobert que ser no inscrit té alguns avantatges. Quan estàs en un grup has d’estar coordinat amb el grup, i això té avantatges, però genera límits. Les cartes s’han de repartir entre els membres del grup. Nosaltres tenim poques cartes, però són nostres i no les hem de negociar. Un exemple clar és la nostra presència als plenaris. És on tu pots col·locar missatges davant la Comissió Europea. Hem fet alguna intervenció amb efectes valuosos. Per exemple, quan vam fer d’altaveu del que li havia passat a Josep Borrell davant el ministre d’afers exteriors rus. Aquella roda de premsa és petroli per la causa catalana. Que una de les grans potències digui que calli a l’alt representant de la Unió, quan aquest li parla de drets humans, perquè té un problema molt gros a Catalunya, és petroli. Vam intentar amplificar aquest fet útil per la causa catalana. Això és possible perquè teníem molts minuts de plenari. El principal inconvenient és la manca de projecció política, i això no ens ha passat. Nosaltres no tenim, per definició, un problema d’anonimat. Existim, encara que no vulguem. A més, el suplicatori ha estat una de les votacions més debatudes d’aquest mandat, de moment.
—Com s’ha rebut a la Unió la concessió dels indults?
—L’estratègia del PSOE és fer una certa propaganda dient que el procés ja està en vies de sol·lució. Crec que hi ha un punt d’exigència europea per fer els indults. Crec que la Unió no es pot permetre quatre rodes de premsa com la de Rússia. A efectes dels interessos geopolítics de la Unió generava molts costos i s’ho volia treure de sobre. La Unió està condicionant explícitament els fons Next Generation a Polònia i Hongria al compliment de drets. Crec que passa una mica el mateix, de forma implícita, amb Espanya. Com que és una exigència, la Unió els ha rebut com que Sánchez ha complert el que li reclamaven. A més, els indults els va anunciar en un Consell Europeu i els va executar el dia abans del següent Consell Europeu. No crec que sigui casualitat del tot.
—La concessió dels indults els obre noves vies? Esperen que d’alguna manera els pugui permetre entrar de nou a l’Estat espanyol?
—La nostra tornada a l’Estat espanyol ha de venir de la mà del reconeixement de la immunitat per part de l’Estat espanyol. Per tant, primer s’ha de resoldre el tema al tribunal europeu. Si ens dona la raó, haurem de lluitar perquè Espanya respecti les regles del joc.
—Com va ser el reencontre amb els presos polítics indultats?
—Va ser un dia molt emotiu. Va primar, absolutament, la dimensió humana i personal. No va ser un dia per parlar de política. Hi havia massa coses personals a compartir.
—L’últim cop que s’havien vist amb Oriol Junqueras formaven part del mateix partit i ara són en partits diferents apostant per estratègies diferents. En van parlar?
—Jo era independent, no era militant d’ERC. No vam parlar d’això a la trobada. L’últim cop que m’havia vist físicament amb l’Oriol va ser just després de la declaració d’independència a les escales del Parlament.
—Els indults haurien d’ajudar a cohesionar l’estratègia independentista?
—Haurien d’ajudar. Calen moltes hores de conversa per aclarir malentesos i discutir discrepàncies. Els indults, però, no són una vareta màgica que precipiti la unitat estratègica en cinc minuts. No són suficient, però són una condició útil.
—Han començat aquestes converses?
—Sempre hi ha converses.
—Com valora el pacte de Govern entre Junts per Catalunya i ERC?
—Vam fer un comunicat des del Consell. M’atinc al que deia. Saludàvem la investidura i el fet que hi hagués un govern. Explicàvem la nostra expectativa que aquest govern fes honor al 52% dels vots independentistes. Tenim majoria en escons i vots, i això ens legitima per fer el que toca. El Govern no hauria de quedar atrapat, encara que sigui involuntàriament, en una deriva neoautonomista. Sobretot, veníem a dir que entenem que el Govern català s’ha donat un marge per negociar amb el Govern de l’Estat, però que és imprescindible treballar l’alternativa per si la negociació no ens permet aconseguir el reconeixement del dret a l’autodeterminació.
—Dins de Junts hi ha veus que han criticat la manera com va negociar Jordi Sànchez. Hi ha qui atribueix l’absència d’Elsa Artadi o Josep Rius a l’executiu a això. Com s’ha vist des de Brussel·les?
—Jo no era a l’equip negociador. Parlar sense tenir coneixement directe de com van funcionar les coses en aquell moment em semblaria molt frívol. Qualsevol procés de negociació genera insatisfaccions. Entre les parts i dins de les parts.
—Què en pensa dels dos anys de marge per al diàleg amb Madrid?
—M’importa més que preparem l’alternativa. Tan important com preparar la mesa de negociació és treballar seriosament sobre quines capacitats hem de tenir quan aquesta taula col·lapsi per actuar amb una estratègia diferent a la negociació. És molt important preparar l’estratègia de negociació, però més treballar l’alternativa. La condició mínima necessària en relació als dos anys, és que es vagi avaluant. Podem anar a Madrid i donar-li un temps, però no vol dir que si això és un fracàs des del minut u hàgim d’estar dos anys. Això no té cap lògica política. Cal una avaluació i uns indicadors concrets per fer-la. Els dos anys segurament se’ns faran molt llargs. Si fem bé l’avaluació, no sé si caldrà esperar dos anys per constatar que el PSOE tampoc es mou.
—Potser cal revisar el termini de dos anys?
—No ho dic jo, ho diu l’acord. Són dos anys condicionats a una revisió permanent. El PSOE està essent molt clar. Diuen que si volem independència, tindrem confrontació. Ofereixen negociació condicionada a que l’independentisme renuncii a la independència.
—Quines expectatives té de la reunió prevista pel setembre?
—Anem allà amb tota la honestedat per veure què ens poden oferir. Hi ha una cosa que hem de fer millor. Els partits espanyols s’agafen a una mentida absoluta, que és que el referèndum d’independència no cap a la Constitució. Això no té cap sentit polític ni jurídic. És un argument fals. Potser, la primera cosa a fer és deconstruir aquest argument de manera contundent per la part catalana. Potser la primera part de la negociació amb el PSOE és desmuntar això. Aquesta mentida, al final, es remet a l’article segon de la Constitució [el de la indissoluble unitat de la nació espanyola]. És, precisament, l’article que va venir redactat directament per part dels militars franquistes el 78. És brutal que un partit com el PSOE s’aferri al nucli franquista de la Constitució per negar-nos l’autodeterminació. Una lectura democràtica de la Constitució no hauria d’agafar mai l’article segon com un article sagrat. En aquest sentit, desbordar l’article dos de la Constitució és acabar amb el franquisme. El franquisme segueix viu a l’article segon de la Constitució. Seguir brandant l’article segon és franquisme, encara que ho faci el president del PSOE. L’independentisme català és l’últim capítol de la lluita antifeixista del segle XX. L’únic feixisme del segle XX que no ha estat plenament derrotat és el franquisme.
—Creu que es podria acceptar un referèndum previ sobre quelcom que no fos l’autodeterminació?
—Si la taula de diàleg acaba proposant que es voti un nou estatut, els partits independentistes hauran incomplert el que van prometre als seus electors.
—Quin serà el rol del Consell per la República durant aquests dos anys?
— Hauria de tenir un paper en la tasca de la preparació de l’alternativa. A vegades hi ha un malentès: no triem nosaltres la confrontació, la tria l’Estat. Hem de triar si responem. No respondre-hi és renunciar a la independència. La confrontació no és una opció estratègica de l’independentisme. És una condició que ens imposa l’estat. Sense confrontació no farem la independència. Cal fer-ho amb responsabilitat, no de manera temerària, amb una estratègia que ens porti a la victòria. Necessitem repetir la metodologia de l’1-O de manera més massiva i sostinguda.
—Veu Esquerra Republicama disposada a respondre la confrontació?
—Qui ha imposat la confrontació és l’Estat. Per tant, la pregunta no és si veig un partit disposat a respondre la confrontació. La pregunta és si veig un partit disposat a renunciar a la independència.
—Veu ERC disposada a renunciar a la independència?
—Crec que no. Vull pensar que no.
—Veu Esquerra disposada a preparar la confrontació?
—Crec que sí.
—Si en dos anys no s’avança en la preparació de la confrontació, serà motiu per trencar el govern?
—És bo que els governs estiguin cohesionats. Però han de durar en el temps si segueixen tenint sentit. Si no, millor que no es perllongui. Quan un govern perd la capacitat per tirar endavant el seu projecte polític, deixa de tenir sentit.
—Al setembre, el Consell per la República celebra eleccions per l’Assemblea de Representants. En què consisteix aquest òrgan?
—El Consell és necessari per culminar el procés iniciat l’1-O. No volem que tingui només una legitimitat derivada de l’1-O, que és la central. Existeix perquè ve de l’1-O i és el Govern a l’exili. Però, volem que tingui una legitimitat democràtica. Distingim entre la legitimitat d’origen i d’exercici. Les institucions han d’estar justificades, però després han de fer les coses de manera correcta. Per tant, el Consell ha de tenir una base ciutadana. Aquests ciutadans han de ser els que democràticament elegeixin els dirigents del Consell. Per tant, cal una assemblea de representants. Té aquesta funció de representació i és qui tria l’òrgan executiu i el president. A més, té la facultat d’aprovar les normes del Consell per la República.
—Quantes persones són cridades a votar? Amb aquestes dades, té el CpR la legitimació popular necessària per reivindicar-se com a tal?
—Prop de 100.000, que això no vol dir que votin totes. Encara seria pitjor que haguéssim fet un consell sense un registre ciutadà. L’alternativa era no demanar a ningú que reconegués el Consell. La legitimitat encara seria més discutible. Què passava si només fèiem la investidura del president Torra la tardor de 2018, quan neix el Consell? Si només fèiem això, tornàvem a l’ordre autonòmic i, per tant, cancel·làvem l’1-O i la DUI de facto. Si algú ho vol fer, que sigui explícit. Però no ho ha fet ningú dins l’independentisme. No és acceptable que hi hagi una mena d’estratègia per cancel·lar la DUI de facto. No s’ha publicat, d’acord, però la vam votar. Si l’independentisme se’n vol desentendre, que ho faci explícitament.
—La DUI no es cancel·la de facto en el moment en què a l’octubre de 2017 no es fan les accions necessàries per tirar-la endavant?
—No. No es fa perquè hi ha el 155. Més a favor del que et deia. El moment clau és el dia que aixequem el 155. Què fem aquell dia? Si només aixequem el 155, si només investim al president Torra, llavors estaríem cancel·lant la DUI. Com que la decisió del partits va ser no renunciar al capital polític de l’octubre de 2017, es crea el Consell per la República. Es crea perquè els partits independentistes diuen que tot allò segueix essent legítim.
—Van acordar una reformulació del Consell per incloure-hi ERC i la CUP, que ara mateix no en participen. Té sentit fer aquestes eleccions sense la seva presència?
—Vam oferir que si es creava una direcció estratègica a cinc, que el consell fos el marc institucional on es pogués inserir aquest òrgan. Si es decideix que la direcció estratègica entra al Consell, hauríem de decidir com es repartien les funcions amb l’assemblea de representants o el Govern del Consell. Però això no vol dir que oferim la congelació del desplegament institucional del Consell per la República. Seria un frau als seus inscrits. Ara, hem ofert que uns actors que volen crear una direcció estratègica la puguin incorporar al Consell. Això té poc a veure amb la data de les eleccions.
—S’ha treballat en la reformulació?
— Es va fer una ronda de contactes inicial que ha tingut continuïtat.
—L’acord és a prop?
—No m’atreveixo a dir-ho
—Hi ha una proposta concreta?
—De moment, s’ha volgut que les converses siguin absolutament discretes per poder treballar tranquils.
—Entén que ERC i la CUP vegin el consell com un òrgan partidista?
—És una profecia auto-complerta. És partidista si ells no hi entren. És la seva decisió. La solució està a les seves mans. El president del consell el votaran els membres de l’Assemblea de Representants i aquesta la votaran els ciutadans. I s’hi inscriu qui vol, només cal omplir el registre i pagar 10 euros. Com més partits hi hagi actius al Consell, millor. Però no hi ha cap voluntat de partidisme al Consell. Al revés. De fet, Junts no hi té cap pes especial al Consell. Els que estem al capdavant del Consell no participem de la vida orgànica de Junts. I els que estan al capdavant de Junts, no tenen un pes al si del Consell per la República.
—El president del Consell és el president de Junts, Carles Puigdemont.
—Però és una presidència des d’un esquema… No hi ha cap instrumentalització del Consell per part de Junts. No pensem mai res pensant en fer la vida fàcil a Junts. Si de cas, al revés. Junts, en molts moments, pren decisions pensant en el que pot convenir al Consell.
—És una roda. Vostès diuen que no és plural perquè ells no hi entren i ells diuen que no hi entren perquè no és plural. Li fa por que les eleccions acabin amb una assemblea de representants molt escorada a Junts que dificulti el preu d’entrada d’aquests partits?
— Sí, però l’alternativa quina era? Aquest risc l’hem d’evitar. Jo espero que sigui molt plural. Els 100.000 inscrits no són de Junts, perquè Junts té 5.000 militants. El Consell desborda, en molt, la militància d’un partit política català avui. Estic segur que tindrem candidatures de gent de la base, que no estigui enquadrada en cap organització específica.
—Si un canvi de lideratges ajudés a fer el consell més plural, vostè hi estaria disposat?
—Tots hi estem disposats. Tots hem dit que nosaltres farem el millor pel Consell. Insisteixo: a més, és una institució. L’assemblea vota un president. Has de preguntar al president amb qui es voldrà acompanyar al Govern del Consell. Ell triarà el seu equip i veurà quines són les persones que millor poden seguir impulsant el projecte. No hem fet el Consell per interès personal, perquè sobretot ens dona problemes i maldecaps. I moltes alegries, també. No hi ha una necessitat personal. L’única necessitat és mantenir viu el marc republicà de l’octubre de 2017. Si no, que portin una resolució al parlament per derogar la DUI.