-Com definieixen Chill Mafia?
-JG: Som una quadrilla d’uns dotze amics, més o menys. Alguns fan música, altres grafiti, altres disseny gràfic, altres sound system… Però, en definitiva, som un grup d’amics
-IC: Sí, ens reunim per fer coses.
-El projecte musical, com encaixa dins d’això?
-IC: De mica en mica. És el que hem anat fent sempre. Jo sempre he quedat amb en Beñat per anar a casa seva a fer música. És quelcom natural.
-JG: Gairebé podríem dir que ens vam conèixer per la música…
-BR: Per avorriment. Podria fer un parell de birres o potser faig una cançó.
-En quin moment pensen que això que fan amb els amics ho poden gravar o donar-li una perspectiva més seriosa?
-JG: D’ençà que vam veure que teníem una proposta musical més o menys seriosa. Teníem vuit o nou cançons gravades, les vam repassar i vam dir “cagu’n deu, està guapíssim”. Mai havíem fet un videoclip i vam fer el primer. Vam començar més amb aquest rollo…
-IC: Ens vam focalitzar més, però, en si, estàvem fent el mateix.
-Han tingut una irrupció ràpida a l’escena basca. Com han viscut que, de cop i volta, es parli del grup arreu?
-IC: Bé, vaja…normal.
-JG: Hi ha de tot.
-BR: Ben brotats
-JG: Això!
-IC: Les coses bones son molt bones i les dolentes, molt dolentes. Però, és compensa. Cal portar-ho bé.
-JG: Ara tenim tema de conversa tots els dies. Que si a un se li envà el cap, que si l’altre no sé què… Està guay, és curiós.
-Al disc li posen de nom Ezorregatik X Berpizkundea. Vol dir alguna cosa així com “de res per ressuscitar”?
-JG: Berpizkundea vol dir renaixement. Explica’t Beñat, que és cosa teva…
-BR: Berpizkundea venia per la Renaixença i aquesta merda de Galícia. Aquí, quan hi torna a haver poesia basca i així, se li diu Pizkundea. En principi s’havia de dir només així. Però sonava massa intel·lectualoide i li vam afegir lo altre. Però, la X no vol dir “per”, és per separar. En comptes d’una “i”, posem una “x” que queda més bonic.
-Però, se senten renovadors?
-BR: Doncs, el cert és que sí. Per això el “de res”, què collons. La veritat és que no hi havia res que sonés amb autotune. El que hi havia en euskera era una puta merda.
-IC: No sento que regeneri res. Hem introduït una cosa, però ja estava fet. No hem estat els primers a fer-ho. Aquí potser sí.
-JG: Em sentia més regenerador abans de treure el disc que ara, que crec que se’m menja el paper de la falsa modèstia.
-BR: Però, si és falsa modèstia, és que és falsa.
-JG: En realitat, això de regeneradors… no és que nosaltres anem avançats, és que ells anaven 20 anys endarrerits. Llavors, anar avançat, no és cap mèrit
-BR: Quan torna a haver-hi poesia en basc, no estan fent res nou, ja existia la poesia. Però, la posen en un altre context.
-A qui es refereixen quan diuen que “anaven endarrerits”?
-BR: A l’escena basca.
-Per què?
-JG: Perquè surts de festa i, literalment, només posen cançons que tinguin més de vint anys.
-BR: Que tinguin més de vint anys o que sonin estèticament igual que fa vint anys. Quan mires el top 50 d’Spotify, la majoria està fet per ordinador. Aquí no està passant això.
-IC: A l’hora de fer coses noves, com reggaeton, és com que a la gent li costa molt. Ho veuen com una cosa dolenta.
-Per què pensen que l’escena es queda encallada vint anys enrere?
-BR: Bona pregunta. Fent paranoia, tiraria entre quatre o cinc discogràfiques que han estat molt lamentables. A més, quan va sortir aquí la música dels vuitanta ho va petar molt perquè el cert és que estava superguapa. I la gent s’ha quedat allà fent-se palles. Ens seguíem creient la puta hòstia quan en realitat érem una puta merda.
-JG: Això s’ajunta amb una mentalitat força tancada. Amb molta por al canvi.
-IC: Com que és molt tradicional, la gent pensa que si s’introdueix alguna cosa nova, potser es perd la tradició. Abans d’arriscar-se, prefereixen quedar-se així.
-JG: Estancadíssims.
-BR: El cert és que van dir el mateix del punk i la van cagar. Quan va començar a entrar el Rock&Roll, van dir que era una cosa yanqui. No sé perquè, ara hi ha un estancament molt gran. Hi ha molts factors, però ho haurà d’estudiar algun universitari o així. Nosaltres no.
-JG: Això, tinc ganes de llegir aquest llibre, a veure si hi sortim!
-BR: Segur!
-Creuen que el seu projecte és una cosa aïllada o és part de quelcom que està passant a Euskal Herria més transversalment?
-IC: Crec que és puntual. Sí que hi ha molta gent de la nostra edat que se sent molt identificat amb això, perquè és de la nostra generació, ha viscut les mateixes coses que nosaltres i ho arriba a entendre. Però, jo crec que és com puntual.
-BR: Si hi ha una generació que ens ha entès de puta mare només sortir, potser no és puntual, és generacional.
-JG: També estan sortint grups.
-IC: Dic que és puntual perquè jo no ho veia a venir. Ha estat de sobte
-Es pot parlar d’una escena més àmplia o és aviat?
-BR: Es pot parlar d’una generació que arriba trencant força coses.
-JG: Però, per ara, tampoc es pot parlar d’una escena. Veig quatre grups….
-BR: Com a molt veig l'embrió del que pot ser una escena, si es fa molta feina i no es crema.
-On creuen que ha fet el canvi de xip la seva generació?
-JG: Literalment estan fins als ous. És algo que passa de forma natural.
-Fins a quin punt és important el factor generacional en les seves lletres i la seva manera d’entendre el grup?
-IC: En tot. Al final és el que som. Condiciona tot el que facis.
-BR: És impossible fer música sense que es noti el factor generacional. Com qualsevol tipus d’art.
-IC: Al final hi haurà coses que et soni més juvenils o més de vell, i després és igual que siguis jove o vell.
-Els encaixen a la generació Z. S'hi senten còmodes?
-JG: A mi m’és igual
-IC: A mi em sembla un nom lleig.
-BR: A mi m’agrada, la Z té més ganxo que millennial. El dolent és que s’assembla a Zetak, però Z mola, sona a superheroi.
-IC: Anava a dir al mateix, sona a superheroi.
-Dins de la qüestió generacional, tiren molt d’ironia a l’escriure?
-JG: Tota l’estona. Tot i que jo procuro molt mantenir la línia divisòria entre ironia o mem i paròdia. No creua cap a paròdia. Que es mantingui en mem o ironía.
-BR: Penso que això de la ironia ho fem a totes les facetes de la nostra vida.
-JG: I allò dels memes també.
-Per què?
-BR: Ho fem servir molt. Ens vestim amb moltes capes d’ironia tota l’estona. Em sembla més graciós pensar en la meva merda vida de forma irònica que de forma no irònica.
-IC: Rius. És una merda, però pot ser divertit a vegades.
-És fruit de la precarietat?
-JG: Pot ser
-BR: Jo crec que sí.
-JG: En comptes de queixar-te, rius. En comptes de patir, rius. És riure per no plorar.
-Senten que la música el dona una sortida?
-JG: Pot obrir-nos alguna cosa, però no deixa de ser un mercat ultraprecari.
-IC: A més, ara, no sé, és com que està com de moda ser pobre..
-JG: A mi m'és igual això.
-BR: Viure de la música és d’allò més precari que pots trobar, és casi pitjor que l’hostaleria. També t’he de dir, que prefereixo viure de la música que de cambrer. Jo tinc una malaltia del cap, saps.
-JG: Literalment, ara puc treure més diners de la música que d’altres llocs, perquè no m’agafen a cap feina. Però no és que la música envii a la merda la precarietat
-Les seves cançons són plenes de referències a la infantesa i al barri. Com era la vida a la perifèria d’Iruñea quan eren petits?
-IC: És guai. A mi m’agrada. És petit, i es coneix tot el món.
-BR: Està clar que és pitjor nàixer a la Rocha que a algun altre barri de Pamplona. Però, tampoc és el mateix nàixer a la Rocha que en un barri xungo de Barcelona. Als onze anys ja vas arreu amb la bici i t’ajuntes amb la gent.
-Fins a quin punt els marca?
-JG: Igual que el factor generacional.
-BR: Tampoc puc saber del tot quina part de la meva personalitat és per ser d’un barri o una generació. La qüestió és que ho sóc. Jo crec que molt, però no ho puc quantificar.
-Per què decideixen recuperar elements de la seva infantesa com Doraemon, Ronaldinho o el Colacao -tot i que a la cançó no és que tingui el sentit literal, pecísament-?
-BR: Perquè es vivia millor abans de preocupar-te per independitzar-te o per si trobes un puto curro i aquestes merdes.
-JG: També és divertit, és com: record desbloquejat.
-A 31014 dieu que al vostre barri “uns volien ser el Chapo i altres Josu Ternera”. Els Chill Mafia cap on tiraven més?
JG: Jo era un freak Pokémon de la hòstia.
-BR: Siguem realistes, més per Josu Ternera. Som uns jurrus, però som jurrus desencantats.
-JG: Resentits. Després serem reresentits.
-BR: Tenim certes afinitats amb Josu Ternera. No concretarem molt, que després ens trucaran de l'Audiència Nacional, però…
-IC: Hi ha coses…
-A les cançons toquen molt el tema de la droga i les dificultats del carrer. Són coses que viuen o que van amb l’estil?
-BR: Són coses que viu tot el puto món. La droga és de les poques coses que toca totes les capes de la societat.
-IC: El que veus és el que hi ha. Tampoc cal entrar més en detalls. És així.
-A Hire Mixeria i Cicatriz, sembla que fan una picada d’ullet, per l’estil, al punk basc. Quina relació tenen amb aquest estil?
-JG: Ens vam criar amb això, amb el punk. Ens movíem per aquests entorns més punkis i ens agradava.
-BR: Els primers concerts als que vam anar eren de grups molt punks. I els primers discos que vaig escoltar amb el meu vell eren de Cicatriz.
-JG: També em vaig donar compte l’altre dia al concert que les dues úniques cançons on em vaig motivar de veritat van ser aquestes. És com que sortia alguna cosa de mi. Està guay.
-BR: També nosaltres som molt punks, ens agrada molt fer el macarra.
-JG: I trobo a faltar ballar fort.
-És una de les coses que trobeu a faltar del confinament?
-IC: Sí, i ara també. Cada vegada menys. Ara ja es pot sortir, més o menys.
-Pensant en les referències dels anys del rock radical basc, per la manera d’entomar els temes, potser recorden més a grups que se sortien del patró com els Kojón Prieto y los Huajolotes o els Tijuana in Blue. Ho senten així?
-BR: Moltes gràcies. Tijuana in Blue a mort. M’alegra molt la comparació.
-Potser per la manera menys explícita o directa de fer la crítica…
-BR: Sí. També, perquè dins aquest ambient, Tijuana in Blue té un rollo més de riure. Eren més gamberrillos.
-Quina relació mantenen amb l’esquerra abertzale, s'hi senten vinculats com ha passat en alguns moments amb el rock radical basc?
-BR: Crec que aquesta vinculació entre rock radical basc i esquerra abertzale és falsa. És un mite que es va muntar de puta mare l’esquerra abertzale. Tinc por que no vulguin fer el mateix amb nosaltres. Quan va sortir el Rock & Roll, l’esquerra abertzale el enviava a prendre pel cul. I, a nosaltres, també ens enviaven a prendre pel cul.
-IC: Relació amb ells la tens perquè al final estem tots al mateix lloc. Som molt pocs, i t’acaben posant a les seves mogudes.
-JG: Al final venim una mica d’allà també…
-IC: Hi ha influències..
-JG: Ideològiques, d’amics. Tinc col·legues que hi estan molt posats. A nivell de pensament, hi ha moltes coses amb les que no estem d’acord. Però, a nivell musical o artístic, no.
-BR: Ideològicament, estem clarament més a prop d’Hernai que d’un senyor de l’Opus Dei. Però, no se m’ocorreria votar a Bildu ni jarto de grifa.
-Creuen que el fet que la seva adolescència no hagi estat marcada per la lluita armada els diferencia dels projectes musicals d’aquests ambients dels noranta o inicis dels dos mil?
-IC: Nosaltres, al final, érem molt petits quan ETA deia les armes. Ho hem viscut diferent i, per tant, la resposta és diferent. Potser no és tant directa. Som, ja, com els fills d’això.
-BR: El poc rap basc que hi havia el 2011, tot parlava de presos i així. En el moment en què deixen les armes, la gent comença a parlar del que sent… Que a vegades és més polític i tot.
-Canten combinant el castellà i l’èuscar. És una elecció conscient o és natural?
-JG: Natural i conscient. Les dues coses. Em sembla bonic i interessant políticament cantar en euskanyol i fer servir l’euskanyol, però em surt natural. Escriure una cançó només en èuscar em porta la vida de temps, i necessito recórrer al castellà.
-IC: Jo no canto en èuscar. No m’hi sento tan còmode. Però, ells sí.
-Al disc versionen un tema del cantautor Xabier Lete, Gazte arruntarenkoplak. Per què fan aquesta tria i opten per una posada en escena del videoclip força singular?
-JG: No la fem per cap motiu en concret, literalment va ser una pedrada. Em vaig llevar un matí, em vaig posar a fer l’imbècil i va sortir això. Però, després, amb el videoclip, sí que fem una mica més d’aposta. Amb el xandall vermell…
-BR: El videoclip el vam fer de forma natural. Vam decidir tirar del codi frontó, amb un de blau i l’altre de vermell. L’única cosa conscient en la tria de la cançó és la voluntat de reivindicar aquest gran tema. Perquè és un puto tema.
-No son els únics al món del trap que busquen en la música d’arrel per inspirar les seves cançons. Per exemple, ho ha fet fa poc C Tangana. Per què creuen que és interessant això per als creadors de música urbana?
-IC: A l’hora de fer música, de cop han sortit molts mitjans per fer-la. Això feia que abans tot sonés més semblant. Ara, agafant allò tradicional, hi pots posar sons diferents.
-JG: A partir de 2015 hi va començar una escena del trap que literalment es va exportar a les ciutats com Barcelona o Madrid. Aquell codi es va cremar. Tot allò de “em vull fer ric, vull anar a Miami…”. Cremat aquest codi, t’oblides de la teva terra, però hi ha gent que torna. Un cop cremat això d’exportació exagerada a la capital, s’han de buscar nous mitjans per fer alguna cosa original. Llavors és quan surten Ortiga o Boyanka Kostova a Galícia, Califato ¾ a Andalusia, nosaltres a Euskal Herria…
-BR: Al principi tothom volia semblar d’Atlanta, ara ja no i me n’alegro. Fa molt temps que no escolto la paraula nigga a cap cançó. I me n’alegro, està de puta mare.
-Els han plogut crítiques per fer aquesta versió?
-JG: Molts menys dels que ens pensàvem. Ens n’han caigut més perquè a la Irene l’acusaven d’apareixer com objecte al videoclip.
-IC: Com que m’havien sexualitzat perquè sortia al seu costat, però m’és igual...
-JG: Però, això va durar dos dies i ja. Però, hem rebut menys del que esperàvem.
-BR: Hem rebut molt, però una mica per tot menys per la cançó.
-JG: També una mica perquè ho busquem… Perquè estic avorrit… tampoc em queixaré. Em queixo més de que em mengin l’orella de festa per donar-me la seva puta opinió, que m’és igual…
-IC: Que ho facin per Twitter és igual, però que et mengin l’orella…
-BR: La gent no ha assumit que la seva opinió és una mica com la tita. Està molt bé que en tinguis una, però no me l’ensenyis si no t’ho he demanat, si us plau.
-El joc d'agafar coses arrelades i dur-les al seu terreny també el fan amb la tipografia del nom del grup. Va per la mateixa línia d’ubicar el seu estil a allà on son?
-JG: Sí, pot ser.
-BR: Jo crec que sí.
-IC: Al final és una tipografia que hem vist des de petits. Li acabes agafant estima i a més és molt guay. Per què no fer-la servir? No ho sé...
-BR: Aquí, el geni és el nostre dissenyador, Mikel Jara. Li deixem fer, perquè sempre tot el que fa és guapíssim.
-A la cançó Atzerrian col·laboren amb el pastor i cantant de música popular, Erramun Martikorena. Com ha estat l’experiència de gravar amb ell? I com s’ha pres ell el gravar amb vosaltres?
BR: És molt bon tio. És un pastor de Baigorri. Ens va convidar a tots i ens va oferir un formatge i un vi de puta mare.
-JG: També patxaran, però no bec i vaig menjar sucs i formatge. Però sí, molt bon tio. A veure si el veiem, ara anem a Iparralde.
-BR: Però, toquem a les tres del matí, no crec que vingui…
-Quina va ser la seva reacció al tema?
-BR: Li va agradar. Es que Erramun és un fiera. És, literalment, Déu a Baigorri.
-Les seves cançons dibuixen una geografia basca que també incorpora la cultura de carrer. Per exemple, a Doraemon incorporen el terme “pitxulari” (pitxu és un col·loqualisme per referir-se a les anfetamines, com l'speed, i el sufix -lari es fa servir en èuscar per indicar l'ofici d'algú).
-BR: És divertit inventar-se paraules, és graciós. Crec, però, que pitxulari ja el feiem servir com a codi.
-JG: Un pitxulari és algú aficionat a l’anfetamina.
-BR: Ens fa gràcia, quan anem una mica pets, inventar-nos coses divertides.
-Volen afegir res?
-IC: Que ens portin a Catalunya, a la platja!
-JG: I que si en Lil Moss està llegint això, volem fer una col·laboració.