La mort
El 3 de juliol de 1971 Pamela Susan Courson es va trobar Jim Morrison mort a la banyera del pis de París on vivien feia uns mesos. El metge va certificar mort per infart de miocardi però cap conegut del líder de The Doors va veure mai el cadàver de Morrison.
Alberto Manzano, escriptor i traductor, descriu les últimes hores del líder dels The Doors a llibre recentment editat Jim Morrison. Cuando la música acabe apaga las luces (Libros Cúpula, 2021). Després d’uns dies amb depressió i problemes respiratoris -sovint estossegava sang-, un amic de la parella els havia convençut per sortir la nit abans. Morrison havia estat molt silenciós tot el sopar. En acabar, va deixar Pamela a casa i se’n va anar al cine. Ningú sap si realment hi va arribar o si, com diuen algunes versions, se’n va anar a aconseguir heroïna al club Rock’n’Roll Circus per punxar-se -fins i tot hi ha qui diu que va morir al club i van traslladar el cadàver al seu pis.
El fet és que no hi va haver autòpsia sinó el certificat d’un metge de «dubtosa professionalitat». I que ningú entenia perquè Pamela havia optat per un taüt tancat. Hi havia raons per amagar la veritable raó? «Què senyals revelava el cadàver que fos preferible no veure?», es demana Manzano. «Que potser Jimi Hendrix i Janis Joplin no havien mort per una sobredosi? Quin mal hi havia a acceptar que Morrison hagués mort per la mateixa causa?».
A Morrison la fi li va arribar als 27 anys, com a Hendrix i a Joplin, i a Brian Jones, dels Rolling Stones anys abans.
The end
‘The end’ és una de les cançons més mítiques i populars de The Doors, possiblement la primera d’una sèrie de lletres que escandalitzarien Califòrnia, EUA i el món a finals dels seixanta, sobretot pels versos que diuen «Father / Yes, son / I want to kill you./ Mother, I want to fuck you». En algunes versions enregistrades no es pronuncia el "fuck you".
La cançó tancava el primer disc del grup, The doors, del 1967. Lletra i música anaven pujant i baixant en intensitat fins al paroxisme, després de l’estrofa que acaba amb «Mother, I want to fuck you» i la que culmina en el «kill, kill, kill, kill». La música comença amb una guitarra amb ressons orientals, bateria i baix; després uns teclats s’incorporen lànguidament i van pujant de to fins que guanya protagonisme la guitarra elèctrica, que permetrà assolir el zenit que precedeix a la relaxació sobtada de la música, símbol de l’última fi: «La fi de les nits que vam intentar morir. La fi». (Llegiu la lletra al final de l’article)
Edip cavalca la serp
Alberto Manzano recorda que Jim Morrison havia relacionat els versos de ‘The end’ amb un dels mites més famosos de la mitologia grega: «Edip, assassí del seu pare (Laios), marit de la seva mare (Iocasta), que va resoldre l’enigma de l’esfinx!», deia Morrison. El líder de The Doors havia estat un estudiant molt intel·ligent però extraordinàriament rebel. Des de l’Institut fins a la universitat, Morrison se sent atret per l’abisme. Estudia els filòsofs (Montaigne, Rousseau, Hume, Sartre, Heidegger) i es queda fascinat per Nietzsche. Estudia els poetes i aposta per Rimbaud. L’enlluerna la generació beat i els seus poetes -Burroughs, Kenneth Patchen i Michael McClure. Comença a escriure poesia. S’acaba matriculant en cinema però vivint per a la música. Quan explicava «The End», Morrison deia que ell «Havia trobat una espècie de fórmula màgica per a entrar en el subconscient. Jeia i repetia una i altra vegada: ‘Folla la teva mare; mata el teu pare; folla la teva mare; mata el tu pare’. És un mantra mitjançant la repetició del qual pots entrar a la teva ment».
Morrison va començar a escriure 'The end' com una cançó convencional d'adéu a una relació. Però a poc a poc es va anar omplint d'imatges sorgides de la "fórmula màgica" del cantant. "'The End' -explica Manzano- havia començat com una senzilla cançó d'adéu de dues estrofes, però, en els últims assaigs amb la banda, Morrison havia inserit nombrosos fragments poètics, i la cançó durava dotze minuts".
Les al·lusions a la serp de la cançó provenien de l'última lectura de Morrison: "Acabava de llegir el llibre Shamanism: The Beginnings of Art (Xamanisme: els principis de l'art), de l'etnòleg alemany Andreas Lommel, en les pàgines del qual el seu autor assenyalava que l'energia creadora del món estava simbolitzat per una serp, i que el "nou xamà" devia anar a buscar-la fins a les profunditats d'un llac i sortir amb ella a la superfície per a cavalcar-la en companyia d'un xamà ancià".
El pare de Jim Morrison, militar de carrera, mai no li va perdonar aquesta lletra. El 1971, quan se’ls comunica la notícia de la mort del seu fill, els pares no van voler fer-se càrrec del cadàver.
The Doors i Apocalypse Now
Si ‘The end’ ja era una de les cançons més representatives i impactants dels The Doors, una circumstància posterior li va donar una segona vida i l’ha fet immortal. El 1979, el director de cinema Francis Ford Coppola la va triar per posar banda sonora al començament de la seva pel·lícula Apocalypse Now (1979) amb una inoblidable i impactant escena d'atac de la costa vietnamita amb napalm.
Amb el director d’Apocalypse Now, Francis Ford Coppola, Morrison havia coincidir als estudis de Cinema de la Universitat de Califòrnia Los Angeles (UCLA) el 1964, però aparentment aquí acaba tota la seva relació directa. Tot i que hi ha més connexions entre els mons de Coppola i Morrison. Segons Manzano, a la universitat, Jim Morrison es fa molt amic de Dennis Jakob, que després serà editor dels estudis Zoetrope de Coppola. Una nit Jakob «està presumint amb Morrison sobre quin del dos coneix millor Nietzsche i tots dos s’engresquen en una conversa sobre Dionís, que, de retruc, els porta a calibrar l’obra del poeta William Blake El matrimoni del cel i l’infern on es llegeix: ‘Si les portes de la percepció / quedaren depurades / tot s’hauria de mostrar a l’home / tal com és: infinit’ (...) En l’exaltació del moment tots dos amis decideixen que formaran un grup de rock que es dirà The Doors: Open and Closed.
La versió de Nico.
La cantant de Velvet Underground, que va morir a Eivissa el 1988, tenia moltes addiccions i una d’elles era el cantant dels The Doors. Christa Päffgen, que era el nom real de Nico, deia que s’havia fet pèl-roja per Jim Morrison i que ell l’havia animat a escriure les seves pròpies cançons. Alberto Manzano explica que en The Castle -la casa de Los Angeles que l’actor John Phillip Law cedia sovint a músics i artistes-, Nico i Morrison van muntar un numeret digne del millor psicodrama. I cita el productor de The Doors, Paul Rothchild, en la seva biografia: «Jim Morrison era un altre boig colossal perseguit pels seus propis dimonis. Et posava a prova com Bob Dylan, però era molt més cruel. Va pujar amb Nico a la torre, tots dos despullats, i Jim, drogat fins a les orelles, va començar a caminar per la vora del mur. Un abisme molt profund. Allà estava l’estrella del rock al cim de la seva carrera, arriscant la vida per demostrar-li a aquella noia que la vida no tenia importància. ‘Això és teatre. Ho estic representant per a tu’».
El 1974, Nico va dedicar la cançó «Julius Caesar» a Jim Morrison en el disc The Marble Index, i el 1975 va enregistrar ‘The end’ amb John Cale i els músics de Genesis Phil Manzanera i Brian Eno. El disc també es va titular The end.
THE END
This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I'll never look into your eyes again
Can you picture what will be
So limitless and free
Desperately in need of some stranger's hand
In a desperate land?
Lost in a Roman wilderness of pain
And all the children are insane
All the children are insane
Waiting for the summer rain, yeah
There's danger on the edge of town
Ride the King's highway, baby
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway west, baby
Ride the snake, ride the snake
To the lake, the ancient lake, baby
The snake is long, seven miles
Ride the snake, he's old, and his skin is cold
The west is the best
The west is the best
Get here, and we'll do the rest
The blue bus is callin' us
The blue bus is callin' us
Driver, where you taken' us?
The killer awoke before dawn, he put his boots on
He took a face from the ancient gallery
And he walked on down the hall
He went into the room where his sister lived, and then he
Paid a visit to his brother, and then he
He walked on down the hall, and
And he came to a door and he looked inside
Father?
Yes son
I want to kill you
Mother, I want to fuck you
C'mon baby, take a chance with us
And meet me at the back of the blue bus
Doin' a blue rock, on a blue bus
Doin' a blue rock, c'mon, yeah
Kill, kill, kill, kill, kill, kill
This is the end, beautiful friend
This is the end, my only friend, the end
It hurts to set you free
But you'll never follow me
The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die
This is the end