Annals del 'hippisme'

Mort i vida de Nico a l'Eivissa dels 'hippies'

Enguany fa 50 anys del mític disc de Nico amb la Velvet Underground. Aquesta model i cantant alemanya (Colònia, 1938) que havia seduït Jim Morrison, Bob Dylan o Brian Jones, va triar el seu nom artístic a Eivissa, hi va viure llargues temporades i hi va morir, el 1988, d’un vessament cerebral després que li diagnostiquessin insolació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Christa Päffgen va ser batejada com Nico a Eivissa, a finals dels anys 50 pel fotògraf Herbert Tobias. Nico va morir, com a Christa Päffgen, a Eivissa, el 18 de juliol de 1988. Fins a cinc dies després, la premsa no informaria que l’alemanya morta, i identificada uns dies abans com C.P., era la Nico que havia cantat amb els Velvet Underground, havia fet anuncis de Terry, havia estat actriu de La Dolce Vita, havia tingut un fill d’Alain Delon i havia enamorat Jim Morrison (The Doors), Brian Jones (The Rolling Stones), Bob Dylan i el mateix Lou Reed.

Nico va ser un monstre del vessant més obscur i sinistre del rock dels seixanta i setanta. La dona que havia triat el cantó salvatge de la vida i no l’havia deixat. L’amazona incapaç de domar el cavall més fosc. Potser l’ànima més corcada d’aquella lluminosa Eivissa.

 

Lou Reed i Nico

La vorera de l’avinguda d’Espanya

Miquel Costa és tècnic de cultura a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Fa quatre anys, amb motiu dels 25 anys de la seva mort, Costa va organitzar una exposició d’homenatge a la cantant alemanya, “Nico Tributo’’, amb la col·laboració de dues comissàries més, una britànica i una alemanya. Una mostra que va servir per descobrir nous secrets de Nico i rememorar, entre més, el seu últim capítol. Costa explica a EL TEMPS que “la mort de Nico va ser el 18 juliol però la premsa no ho va dir fins el dia 23. Primer, ningú no la va reconèixer. Devien pensar que era una hippy que s’havia fotut una sobredosi”, etziba com si encara li durés l’emprenyada.

“La primera notícia publicada sobre la seva mort —explica Costa— no parlava de Nico sinó d’una alemanya d’inicials C.P. És clar: el seu nom real. Ningú no hi va caure. Al començament a l’Hospital de Can Misses tampoc la van reconèixer. De fet, van pensar que era una hippy amb una insolació. Era 18 de juliol i feia moltíssima calor”.

Els antecedents eren confusos. A Can Misses van sentir les explicacions de Nico. Sabien que havia baixat en bicicleta. Sis quilòmetres a ple sol des de la casa que tenien llogada entre Sant Jordi i Sant Josep. Potser no van tenir en compte que s’havia fet un cop al cap amb una vorera de l’avinguda d’Espanya, ja a Eivissa. Potser van pensar que la insolació l’havia fet caure. Costa explica que un taxista va veure la caiguda de la noia i es va parar per ajudar-la i portar-la directament a l’hospital. Però a Can Misses la van deixar anar i al cap d’unes hores es manifestaven les conseqüències fatals d’un vessament cerebral.

Al Diario de Ibiza queda dit que Nico “possiblement anava a buscar metadona” en bicicleta quan va caure. És cert que Nico va estar enganxada a l’heroïna, que un testimoni diu a EL TEMPS que en aquesta última època ja era politoxicòmana i que arreu del món hi ha relats esfereïdors de la seva addicció. Fins i tot havia enganxat el seu fill Ari, fruit il·legítim d’una relació amb Alain Delon. I hi continua enganxat.

Aquell dia fatal de 1988 Ari s’havia quedat a casa amb la parella de Nico, en Lutz Ulbrich, un músic alemany de 28 anys. Quan feia unes hores que no tornava, segons Costa, en Lutz va baixar a Eivissa “alarmat” pel que li hagués pogut passar a Nico. No era als llocs habituals, la policia no en sabia res. Quan la va localitzar, ja havia estat novament ingressada a l’hospital, ara sense possibilitats de salvació. Nico va morir aquella matinada del 18 al 19 de juliol. Tenia 49 anys. Feia uns trenta que havia conegut Eivissa per primera vegada.

 

L’era dels peluts

La primera vegada que Nico va aterrar a Eivissa va ser a finals dels anys 50. L’illa començava a sonar com un dels llocs més encisadors de la Mediterrània i atreia un turisme en aquell moment selecte. En pocs anys això canviaria per la inclusió d’Eivissa en la ruta ideal que qualsevol hippy havia de caminar per trobar-se (a ell mateix i, per extensió, els altres). És cert que Goa i Kàtmandu podien ser també el final de la ruta, però no hi havia directrius ni ordre establert. No era un viatge per etapes.

Com recorda Miquel Costa, els escrits sobre Eivissa de Walter Benjamin, Josep Lluís Sert o Raoul Hausmann van fer forat en la generació beat i els psicodèlics. Eivissa va esdevenir la Meca de molts beatniks; l’Obradoiro del Camí de milers de peluts —que és com s’anomenaria els hippies en aquella primera onada. San Francisco, i Califòrnia sencera, centrifugava fidels del flower power i Eivissa els imantava amb platges, bons preus i una tolerant població local. Els partidaris de l’ordre havien prohibit fins i tot el ball de pagès. Els partidaris del caos no podien ser pitjors. I no ho van ser.

Christa Päffgen va arribar a Eivissa, amb la seva mare Margarete, quan feia de model de revistes com Vogue, Tempo, Camera o Elle. El seu pare havia mort durant la Segona Guerra Mundial i, als 15 anys, la jove va ser violada per un soldat nord-americà a qui van jutjar i executar per haver-ho fet.

 

El bateig de la Nico

La majoria de versions situen la trobada de Christa amb el fotògraf Herbert Tobias i el seu amant, el director de cinema Nico Papatakis, a Eivissa —d’altres ho fan a Berlín i d’altres a París. Tobias, en ser abandonat pel cineasta, va ser el primer a dir-li Nico a la jove model. En tot cas, el rebateig va ser abans dels 20 anys, perquè en la pel·lícula La Tempesta de l’Alberto Lattuada (1958) ja surt com a Nico i en la famosa La Dolce Vita de Federico Fellini (1960), Nico surt interpretant-se a ella mateixa. “Nico”, la saluda Marcello Mastroianni en trobar-la.

Miquel Costa explica que, durant els anys 60, Nico i la seva mare es quedaven en un antic hostal que hi havia cap a la platja d’en Bossa. A començament dels anys 60 el fotògraf barceloní Leopoldo Pomés va conèixer la jove model a Eivissa —aquest punt el confirma ell mateix a EL TEMPS— i li proposa feina. “La vàrem conèixer —recorda Pomés— a principis del mes de juny de 1962 a Eivissa. Aleshores teníem molta feina i estàvem buscant una model molt especial per a Terry”, el brandi. Nico faria tres campanyes de Terry amb Pomés. De ben jove, explica el fotògraf, “era molt distant i, com ja s’ha dit, força desconfiada, però a poc a poc, i sense exagerar, va mostrar-se un xic més propera”. Pomés recorda que a Nico no li interessava gaire la publicitat i que, al cap de tres anys, van substituir-la, com a imatge de Terry per la Margit Kocsis —la famosa amazona del cavall blanc de Terry. Amb la Nico, diu Pomés, van tenir l’últim contacte el 1966. Després no en van saber res més.

Anunci de Nico per a Terry

Black Velvet

En aquells anys Eivissa havia esdevingut una espiral de hippies de cabells llargs i músics de tendències psicodèliques, com King Crimson i Pink Floyd. El seu tercer disc, More (1969), té a la portada el molí de la Mola de Formentera i és la banda sonora de la pel·lícula More de Barbet Schroeder, rodada a Eivissa. Algunes de les escenes de More es filmen precisament en un bar que era freqüentat pels membres de King Crimson, de Pink Floyd i per la mateixa Nico. El lloc de la contracultura més fosca del moment en contraposició a la policromada fauna hippy: el bar Domino, regentat per Clive Crocker, un britànic que només posava jazz, sobretot John Coltrane, i odiaria The Beatles i The Rolling Stones, encara més a partir del moment que van triomfar.

Crocker també va ser amant de Nico i recordava, fa quatre anys al Diario de Ibiza, que la va conèixer el 1960: “Tenia 22 anys. Era guapa molt guapa” els confessava Crocker. “I tot just somreia”. “Molt guapa, però molt especial. Tot un caràcter. Era difícil ser la seva parella”. A Eivissa era vox populi que Nico va mossegar en Clive. El periodista del Diario de Ibiza constatava que encara és ben visible la marca de la mossegada al seu braç esquerre. “Després d’aquell mos —recordava Crocker—, ella va marxar de casa meva. L’endemà va anar al Domino a migdia: l’havia omplert de flors per disculpar-se (...) Mai no sabies si t’escoltava o si era als núvols. Estava callada i, de sobte, es posava a riure”.

El 1966 Leopold Pomés va perdre contacte amb Nico. El 1967, ara fa 50 anys, Nico signava un disc amb uns novaiorquesos de posat macarró, gràcies a un amic comú, famós pel seu pop art: el disc del plàtan, sense títol. Nico & The Velvet Underground com a única referència. I com a única signatura, l’autor del plàtan, Andy Warhol. Un experiment amb ingredients tan explosius com Lou Reed, John Cale i Nico podia haver esclatat abans de començar, però va sortir bé. Warhol va imposar la participació de Nico, però també va insistir que, sense ella, el disc hauria estat impossible. Nico no és una presència gratuïta. Va posar la veu però també la seva opinió, la qual cosa va iniciar una relació d’amor-odi amb en Lou Reed. D’odi, per aquestes diferències; d’amor, perquè en Reed es va afegir al llistat d’amants de la Nico. Alguns també atribueixen a Lou Reed la introducció de Nico a l’heroïna.

També en aquesta època la cantant coneixerà la seva “ànima bessona”, el cantant de The Doors, Jim Morrison. Hi hauria altres amants, abans i després (en Brian Jones, de The Rolling Stones, l’havia empès a gravar el seu primer single “I’m not sayin’”; Bob Dylan li va escriure una cançó (“I’ll keep it with mine”) que integraria en el seu primer disc en solitari, Chelsea Girl, el mateix 1967; Jackson Browne li’n va escriure tres i John Cale li va produir dos discos, però Nico somiarà per sempre més Jim Morrison: dirà que ell la va animar a escriure cançons, que per ell es va fer pèl-roja i el 1974 enregistrà la famosa “The End” d’en Morrison. La cançó mai va sonar tan trista, ni tan sinistra.

Cartell de l'actuació de Nico a la Floresta, el 1978

 

Les dècades dels setanta i els vuitanta Nico alternarà les seves estades a Eivissa amb els concerts arreu del món. I les xeringues. Encara actualment la xarxa és plena de testimonis de l’addicció de Nico. Especialment esfereïdor és un text atribuït al saxofonista català i company d’addicció, Jordi Carbó, sobre un concert conjunt, amb la Nico, al Casal de La Floresta, a Sant Cugat del Vallès, el 30 de desembre de 1978: “La Nico no es trobava les venes i estava entestada que jo li fotés el xut. Jo no tenia cap inconvenient, no anava a ser precisament el primer, per això m’ho demanava; però hi havia un petit detall que no volia, en la seva ansietat, comprendre; si no em xutava jo primer, no li trobaria les venes ni que les tingués com un canó. Quan era tota sola, s’ho havia de fer intramuscular, perquè ja era totalment incapaç de trobar-se les venes: havien fugit”.

La degradació física de Nico es va fer evident —mirada esvaïda, dents perdudes—, però l’alemanya encara gravaria dos discos: Drama of exile (1981) i Camera Obscura (1985). I pòstumament es publicaria el seu últim concert: Nico’s Last Concert “Fata Morgana”, gravat a Berlín el 6 de juny d’aquell 1988. Un mes i mig abans que la seva bicicleta ensopegués amb alguna cosa, a Eivissa, i es fes un cop al cap amb la vorera.

Christa Päffgen va morir aquell 18 de juliol a Eivissa. La mort de Nico no es va fer pública fins a cinc dies més tard. Si més no, això diuen a Eivissa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.