Economia

Així funciona l'aspiradora cultural de Madrid

Quin paper té la cultura en el reforçament de la capitalitat de Madrid? Una investigació analitza com els equipaments culturals de la capital espanyol han estat els grans beneficiats dels pressupostos. La investigació també s’endinsa en com el Ministeri de Cultura ha evitat històricament donar suport a les expressions culturals perifèriques.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El setembre de l'any passat, l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques va fer públic un informe on analitzava els mecanismes fiscals, econòmics i de planificació territorial que han convertit Madrid en un gran pol d'atracció econòmica i demogràfica. És a Madrid on hi ha tots els ministeris, el gruix dels ens i institucions públiques, les seus de les principals empreses i els poders econòmics. La laxa política fiscal de la Comunitat de Madrid han acabat apuntalant Madrid com a gran capital. Per tot plegat, el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va dir que "Madrid és la gran aspiradora d'Espanya".

Però no només aquests elements han contribuït a fonamentar l'incontestable poder de la capital espanyola. També la política cultural desplegada pel Ministeri de Cultura ha tingut un paper determinant.Joaquim Rius-Ulldemolins és autor, junt amb Vicent Flor, professor de sociologia de la Universitat de València i Juan Arturo Rubio Arostegui, investigador del Center for the Study of Culture, Poltics and Society d'un article a The Journal of Arts Management, Law and Society, on analitzen el procés de recentralització viscut al Ministeri de Cultura i la manca de suport a les expressions culturals que no entronquen amb els valors amb què des del segle XIX es construeix la idea de la nació espanyola.

L'article explica com, lluny de desenvolupar una descentralització d'acord amb la seua diversitat cultural i històrica, el Ministeri d'Educació i Cultura ha fomentat la centralització cultural. "El govern central i el Ministeri de Cultura han esdevingut els garants de mantenir la posició d' 'hereus' d'un Estat centralista i absolutista, inspirat per l'intervencionisme francès i  promotor de la identitat nacional", escriuen. El fet que siga a Madrid, ciutat que té a 350 quilòmetres el port més prop, on s'ubica el Museu Naval d'Espanya exemplifica aquest interès per convertir la capital en el centre neuràlgic cultural, al marge de qualsevol lògica geogràfica.

En el seu article, Rius-Ulldemolins, Flor i Rubio Arostegui expliquen com la gestió cultural a Espanya es va veure completament reformada per un ràpid procés de descentralització des de la mort del dictador Franco i fins a l'any 1985. En aquest període predomina una concepció multilateral de l'Estat que permet la promoció d'iniciatives culturals a entitats locals i autonòmiques, que es combina amb l'existència d'un Ministeri d'Educació i Cultura molt centralitzat. O cosa que és el mateix, Espanya actuava com un estat descentralitzat plurinacional i, al seu torn, com una nació federal i amb les polítiques culturals altament centralitzades. Hi havia transferència de competències, sí, però no hi havia pràcticament col·laboració entre el Ministeri i les autonomies.

És a partir de meitat de la dècada dels 90 quan es produeix un augment de la centralització cultural en detriment de la sobirania de les autoritats autonòmiques i del seu ús de la gestió cultural com a eina política en alguns casos. "En aquest període -relaten a l'informe-, una creixent perspectiva nacionalista del desenvolupament d'Espanya comporta que la política cultural consistisca a promocionar Madrid com la seua capital, la qual cosa comporta l'abandonament cultural de la resta d'Espanya". Aquesta tendència s'incrementa encara més a partir de la crisi de 2008, amb l'establiment de les grans indústries culturals i dels mitjans de comunicació a la capital, moment a partir del qual Madrid centralitza l'ocupació i la inversió cultural. "Durant la crisi hi ha una minva en els pressupostos de totes les entitats i contenidors culturals. La reducció és molt forta excepte en els museus i teatres que hi ha a Madrid. En aquests casos, hi ha reducció, però no tan exagerada. I a més, és el moment en què les grans corporacions, que tenen seu a Madrid, entren a patrocinar l'activitat d'aquests espais", explica Rius-Ulldemolins.
 

Madrid és Espanya, Espanya és Madrid

Les xifres són eloqüents. Al principi de la crisi de 2009 Madrid era la destinació del 89% de la despesa museística. La xifra es va incrementar fins al 94% el 2013 i s'ha mantingut igual o s'ha incrementat una volta superades les retallades. L'any 2019, el Ministeri de Cultura va destinar 95'6 milions d'euros a museus, fundacions i centres d'art radicats a Madrid, això és el 95,2% del total. El Museu del Prado, amb 49,7 milions d'euros i el Reina Sofia, am 39,5 milions van ser el més beneficiats. A Barcelona li van correspondre 3,5 milions (per al Mnac, el Macba, la Fundació Joan Miró i la Fundació Tàpies) i 1,3 milions a la resta de regions de l'Estat. A l'IVAM li van correspondre 261.000 euros. 

FONT: Ministry of Cultural Re-Centralization? Spanish Cultural Policy, from a Regionalized Stats System to Madrid's Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019).

Pel que fa a teatres i auditoris, Madrid va rebre el 2019, 10,2 milions d'euros, per 7,6 que va rebre Barcelona i 2,3 milions que es van repartir la resta de territoris. La inversió en Barcelona correspon en bona part als 7,1 milions que es van pressupostar per al Teatre del Liceu. Aquell mateix any, Cultura va destinar 9,9 milions al Teatre Real. Al País Valencià, la Fundació Palau de les Arts va rebre 600.000 euros. "Aquest gran desembutxacament en determinades institucions culturals posa de manifest una orientació elitista i centralista de la despesa cultural, dirigida a satisfer grans audiències en les grans ciutats i promocionar la marca del país o de la ciutat per sobre de qualsevol altra consideració", avisen els autors de l'article.

FONT: Ministry of Cultural Re-Centralization? Spanish Cultural Policy, from a Regionalized Stats System to Madrid's Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019).

L'any 2009, els museus, centres d'art, teatres i auditoris de Madrid rebien el 81,4% de tota la inversió del Ministeri de Cultural. Deu anys després aquesta xifra ha pujat al 87,7%. Barcelona ha passat en aquesta dècada del 14,1% al 9,3%. La resta de territoris es situen en l'actualitat en un minso 3%.

FONT: Ministry of Cultural Re-Centralization? Spanish Cultural Policy, from a Regionalized Stats System to Madrid's Promotion as Hegemonic Cultural Capital (1980-2019)

"En altres països europeus també hi ha una concentració d'inversió cultural en les grans capitals, però hi ha, per dir-ho així, una certa mala consciència perquè així sigui -explica Rius-Ulldemolins-. Per això, a països com el Regne Unit o França s'habiliten programes i línies perquè les inversions no es concentren només a les capitals. L' Scène Nationale, per exemple, va nàixer el 1990, amb l'objectiu de descentralitzar l'oferta teatral francesa i tenen seus associades en 74 ciutats. "A l'Estat espanyol mai hi ha hagut intenció de crear, de forma conscient, una planificació o una vertebració de l'oferta cultural -lamenta Rius-Ulldemolins-. Quan es fan inversions en un centre cultural de fora de Madrid és perquè hi ha algun tipus de compromís polític puntual, però en molt poques ocasions és un suport estructural".

El resultat de tot plegat és l'encimbellament de Madrid com a cresol cultural. "Si a l'esforç en equipament se suma la concentració d'indústries cultural, la suma resulta insuperable -relata Rius-Ulldemolins-. El que es crea és una mena de supercapital, a la manera com ho pot ser Santiago de Xile o altres països amb capitalitats molt fortes. Només Barcelona ha aconseguit seguir-li parcialment el ritme".

La realitat és que la cultura s'ha instrumentalitzat en l'acció cultural exterior espanyola cada cop més amb una intenció política i una marginació de les altres cultures d'arrel no castellana, segons els autors. Hi ha hagut diferències entre els governs del PP i del PSOE?, preguntem. Rius-Ulldemolins ho té clar: "La questió no és tant aquesta sinó en fet que el Ministeri fa temps que va abandonar la lógica de cooperació cultural per centrar-se en la concentració de institucions com a base del national branding amb una idea d'Estat-ciutat (Madrid) i la construcció d'una imatge exterior potent, desvinculant-se de la resta de l'Estat".

De ministres i reciprocitats

L'article publicat a The Journal of Arts Management, Law and Society també analitza el perfil de les persones que des de l'inici de la democràcia han ocupat la cartera de cultura. Dels 18 ministres, set eren nascuts a Madrid i dos en territoris colonials (Pilar del Castillo, a Nador; i Ínigo Méndez de Vigo a Tetuán) i havien desenvolupat la seua carrera professional a la capital. Dels qui no eren madrilenys, només dos, Carmen Alborch i Carmen Calvo, havien tingut responsabilitats en matèria de cultura en les seues respectives regions. Això determina, segons els autors, un determinat biaix madrilenyocèntric, segons els autors, a l'hora de gestionar la cultura. Només dos ministres procedien de territoris amb una llengua cooficial (Carmen Alborch i Jordi Solé Turà). "En la nostra opinió, això explica la seua actitud distant i d'incomprensió en relació amb l'administració cultural autonòmica i la diversitat lingüística; i una posició del Ministeri centrada en ell mateix i no en coordinar-se amb les autonomies o altres entitats territorials".

L'estudi també censura que el Ministeri de Cultura mai no haja habilitat fórmules perquè les autonomies col·laboren entre elles en matèries vinculades a les indústries culturals i posa com a exemple d'això els problemes per a la reciprocitat de les televisions en català. "El Ministeri de Cultura mai no ha mostrat gens d'interès a facilitar les comunicacions culturals entre autonomies".

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.