Ara fa dos anys, pels volts del 8 de Març, aquest setmanari va entrevistar la investigadora valenciana Ana López Navajas. «Hi ha una ocultació sistemàtica de totes les dones que han fet aportacions valuoses a la història. Hi ha una línia ininterrompuda d’aportacions en tots els àmbits dels quals no tenim coneixement perquè han estat absolutament desaparegudes. En definitiva, hi ha tota una genealogia femenina que hem de recuperar», reivindicava en aquella conversa López Navajas, qui ha investigat profusament l’absència de dones en els llibres que s’utilitzen en escoles i instituts. I reblava: «No pot hi haver una història o una cultura sense dones. Els homes són els protagonistes absoluts de la memòria cultural que compartim. Les implicacions d’aquesta absència són terribles perquè a les dones ens deixa sense tradició on ancorar-nos i autoritzar-nos».
La quarta onada de feminisme sorgida a partir de 2017 ha facilitat que en els darrers anys hagen proliferat les iniciatives editorials que tracten de recuperar aquelles dones que han fet aportacions en els diversos camps del saber. Pràcticament cap editorial ha renunciat a aprofitar el filó. Maria d’Alexandria, Artemisia Gentieschi, Amelia Earthart, Mileva Maric... són noms que, d’uns anys ençà, han començat a sonar-nos. En el nostre àmbit territorial hi ha la impressora Jerònima Galés, l’antifeixista Alejadra Soler, la poetessa Narcisa Torres i un llarg etcètera. Dones que, tot i les seues aportacions, havien estat menystingudes pel seu gènere.
També en el camp de la política, cadascú ha fet per tirar del seu fil, per rescabalar a aquelles pioneres, sobretot en l’àmbit progressista. Maria Cambrils ha estat, per exemple, el gran referent del socialisme, una figura profusament reivindicada. I en l’àmbit del valencianisme? On són les dones? Qui han estat les pioneres del valencianisme? Per donar resposta a aquestes preguntes emergeix Dones i Valencianisme, una iniciativa impulsada des del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i l'Associació Cívica Tirant lo Blanch que persegueix rescatar de l’oblit dones que directament o indirectament han estat vinculades a la història del valencianisme. En definitiva, continuar fent genealogia feminista. I també completar la història del nacionalisme valencià, mancat fins ara d’aquesta òptica. La iniciativa pren forma de web (visitable a partir del migdia d’avui), com una mena de repositori que anirà ampliant-se a mesura que els treballs de recerca avancen. De moment, disposa de 27 perfils, organitzats en quatre categories (pioneres, clandestines, resilients i empoderades), que abarquen un període que va des de 1918 fins l’actualitat. «Estem convençudes que cal un feminisme arrelat al territori. A voltes, tanmateix, pensem que som com bolets, que emergim enmig del no res. Però això no és així. Hi havia tota una genealogia que calia recuperar i és el que estem fent», explica Reis Gallego, coordinadora del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe.
La necessitat d’entomar aquest repte va prendre cos mentre a Nexe preparaven el centenari de la Declaració Valencianista de 1918, un document impulsat per la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista i que és considerat per molts com el text fundacional del valencianisme polític. Organitzat en vuit punts, altres vuit homes s’encarregaren d’explicar cadascun d’ells, en les setmanes següents en La Correspondencia de Valencia. «Ens va cridar molt que en la base sis de la Declaració es parlara del sufragi universals. Ens va assaltar el dubte: i si darrere la redacció del text hi havia alguna dona i no ho sabíem? Fou l’espurna que encengué la nostra curiositat i que ens va abocar, definitivament, a iniciar aquest projecte», explica Gallego, qui ha realitzat aquesta iniciativa del bracet de Neus Berenguer, Maria Lacueva (autora de Les dones fortes, sobre les escriptores valencianes de post-guerra), Laia Mas i Idoia Arreaza i gràcies a subvencions de la Conselleria de Participació i Qualitat Democràtica i la Conselleria d'Igualtat.
«No només volíem que aparegueren escriptores. Volíem anar més enllà, recuperar dones històriques que, pel fet de no haver militat en el PSOE o en el PC, havien quedat al marge dels processos de recuperació», explica Gallego. Ha estat, doncs, un treball minuciós, de formigueta, d’anar molt a poc a poc, d’estirar del fil sense saber on acabaria el cabdell. De passar hores i més hores en l’hemeroteca. El fet de no poder accedir als arxius de Lo Rat Penat, que durant la post-guerra i fins finals dels 60, va acollir el tenue valencianisme que sobrevivia a l’homogeneització franquista, ha estat un handicap insalvable.
Hi ha dones de la cultura, sí, però també hi ha militants del Partit Valencianista d’Esquerres, de l’Associació de Mestres Valencianistes, articulistes de la Taula de lletres valencianes, arqueòlogues, dones que militaven en defensa de la terra... En conjunt, persones que han patit una doble invisibilització: la primera per ser dones; la segona per prendre partit d’uns postulats, els del valencianisme, també minoritaris en moltes etapes del segle XX. «En algunes ocasions hem trobat que molts homes militaven en els partits, mentre les dones vehiculaven la seua participació a través dels moviments socials», explica Gallego. Això sense passar per alt una qüestió cabdal: que les dones han estat històricament les que s’han fet càrrec de les cures domèstiques i, per tant, no han gaudit d’un temps que les seues parelles sí han disposat. Perquè la militància requereix de temps i dedicació i en això, homes i dones, no han tingut les mateixes oportunitats. Perquè com recorda la mateixa pàgina web de Dones i valencianisme «el patriarcat relega les dones a un espai invisible, d’estar sense estar, de fer sense notorietat. Molt poques arriben a transcendir en l’espai públic, tan copat pels homes». Resulta pertinent preguntar-se quin hauria estat el potencial d’aquestes dones si no hagueren nascut en una societat patriarcal.
Al marge de la pàgina web, que anirà creixent a mesura que es puguen aportar noves protagonistes, aquesta iniciativa també es concretarà en un documental, alhora que ofereix material didàctic per l’alumnat d’història i literatura de quart d’ESO, així com entrevistes amb valencianistes feministes contemporànies. «L’objectiu és poder arribar a com més gent, millor», explica la coordinadora del Lab de Feminisme. Aquesta iniciativa pren com a símbol una pebrella, «perquè és una planta silvestre endèmica del País Valencià i, des de temps immemorials, s’ha emprat per cuinar i guarnir els mals».
A continució, EL TEMPS recupera alguns dels perfils de la web 'Dones i feminisme', que estarà actiu a partir d'aquest migdia, després de la presentació en societat del projecte:
MANUEL AGNÉS RAUSELL (València, 1831-1918)
Escriptora prolífica, va conrear la narrativa, la poesia i el teatre, a més d’exercir com articulista. Se la considera una de les figures literàries femenines valencianistes més importants de la Renaixença. De Rausell destaca la seua ambició esteticoliterària encaminada a superar la seua voluntat de superar un model narratiu absolutament dominat pel costumisme i l’humorística
MILAGROS ESPÍ SOLER (Agullent, 1906-València, 1999)
Amb només 19 anys, Espí va obtenir un accesit dels Jocs Florals. Seria el tret de sortida d’una prolífica trajectòria com escriptora. Casada amb l’autor de teatre i poesia Jesús Morante Borràs, algunes investigacions indiquen que podria estar darrere del darrer procés de producció dels textos d’aquest.
ELISA GARCÍA VILLALBA
No són moltes les dades que es coneixen de García Villalba, tanmateix l’any 1931 al setmanari Acció valenciana publicava un enèrgic missatge a favor de la llengua pròpia i el seu ensenyament als centres educatius. La trobem, anys a venir, publicant a El Poble Valencià, on es presenta com a membre del Centre d’Actuació Valencianista.
VICENTA MATALÍ BAYONA (1894-?)
Vinculada al valencianisme del partit conservador i catòlic Dreta Regional Valenciana, Matalí Bayona va ser mestra de professió. Autora d’El pecat: comedia dramática en vers y prosa en un acte i ¡Tot per l’art!, apareguda a la col·lecció Nostra Novel·la.
PILAR MONZÓ
Autora de set obre de teatre popular o sainet, tant de caràcter còmic com dramàtic, Monzó va escriure i estrenar set obres de teatre, totes elles de caràcter costumista, per bé que l’ús que fa de l’idioma aporten informació molt valuosa sobre els diferents registres lingüístics.
EMPAR NAVARRO GINER (1900-1986)
Mestra de vocació, seguidora de les pràctiques pedagògiques promogudes per la Institución Libre de Enseñanza, destaca per propugnar una educació vinculada al medi i en la llengua pròpia. Vinculada als cercles valencianistes, va ser una oberta defensora del moviment feminista Fundadora del Partit Valencianista d’Esquerra, va passar per la presó durant el franquisme i no va poder recuperar la seua professió de mestra fins 1963.
ROSARI SOTO
És molt poc el que sabem sobre aquesta dona, per bé que a la dècada dels 30 publica al setmanari El Camí o al País Valencià. Periòdic valencianista d’esquerres, on veuen la llum articles sobre la dona i la llibertat del poble valencià. Cal, per tant, vincular-la al valencianisme polític d’esquerra.
TERESA D’AITANA
Com en el cas de Sota, és poc el que sabem d’ella. Tanmateix publica a El Camí diversos articles vinculats al valencianisme però vist des d’una perspectiva femenina i amb un discurs adreçat a les dones. En un escrit de 1931 D’Aitana lamenta la falta de dones en les entitats valencianistes i la manca d’un programa que unira el desig d’emancipació individual i col·lectiva en tant que dones i valencianes.
ANNA REBECA MEZQUITA (Onda, 1890-1970)
Nascuda el 1890 a una família culta, no és fins que la seua voracitat lectora es manifesta també en forma d’obra publicada. És amb els 60 anys complits que publica Vidres. Un any abans se li atorga la Flor Natural amb el poema de temàtica amorosa «Ratxa». Tanmateix quan el jurat descobreix que la persona que ha escrit el text és una dona, li retiren el premi en considerar inacceptable que una dona cante l’amor a una altra dona.
MARIA IBARS I IBARS (València, 1892-1965)
Juntament a Empar Navarro va ser una de les poques dones es va adherir a la Protectora d’Ensenyança Valenciana, que defenia l’ús del idioma a les aules. En la post-guerra, participa activament en Lo Rat Penat, moment a partir del qual es dedica a la escriptura i a publicar articles en publicacions com Pensat i Fet,L’Altar del Mercat o llibres de falla, entre més.
CARMELINA SÁNCHEZ CUTILLAS (Madrid, 1927-2009)
La trajectòria de Carmelina Sánchez-Cutillas com a escriptora i defensora de la història i la llengua pròpies comença a finals dels anys cinquanta, quan inicia la seua implicació en els cercles de resistència cultural valencianista. És, tanmateix, la publicació d'obra narrativa Matèria de Bretanya, premi Andròmina de 1974, la que la converteix en una persona respectada dins el món de la literatura en llengua pròpia. Els seus treballs d'investigació històrica poden considerar-se els primers intents de recuperar la geneologia de dones valencianes.
MANUELA BALLESTER (València, 1908-1994)
Des de ben jove Manuela Ballester forma part del grup que va iniciar Acció d’Art, una tertúlia d’artistes i escriptors, popular i caracteritzat per la seua marcada significació valencianista, d‘esquerres i d‘avantguarda artística. Abans de l'inici de la guerra funda de la revista Pasionaria, vehicle de l‘Organització de Dones Antifeixistes del Partit Comunista de València. Va tenir una carrera artística prolífica, que ha quedat parcialment tapada per qui fora el seu company, Josep Renau
MATILDE LLÒRIA (1912-2002)
Forçada a abandonar el País Valencià (el seu marit havia prestat serveis mèdics a la Segona República), va instal·lar-se a Galícia, on, a la dècada dels 40, va entrar en contacte amb l’incipient moviment galleguista. Apuntada als cursets de valencià per correspondència de Lo Rat Penat, publica la seua primera obra en català el 1953. El 1960 es converteix en la primera dona guardonada amb el Premi València de Poesia. El de Llòria és un cas il·lustratiu de fidelitat lingüística i de consciència plurinacional.
BEATRIU CIVERA (1914-1995)
Sense els trenta anys complits, Civera col·labora en La voz valenciana com a especialista en temes de dona. Ja a la dècada dels 50 col·labora amb el Pensat i fet i comença a seguir els cursos de Carles Salvador. Des de diverses plataformes, Civera animarà tothom a implicar-se amb el valencianisme cultural i lingüístic.
SOFIA SALVADOR MONFERRER
Filla de Carles Salvador, la seua vida va estar dedicada a la reivindicació i la dignificació de la llengua. Mestra de professió, membre de la Junta Qualifidora de Coneixements del Valencià, a la dècada dels 90 va presentar-se a les llistes d’Unitat del Poble Valencià a les Corts.