LITERATURA

Aquelles escriptores fortes

La Institució Alfons el Magnànim acaba de publica 'Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme', una obra la professora i investigadora Maria Lacueva visibilitza escriptores del període de postguerra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges


Al poc d'iniciar els estudis de filologia catalana a la Universitat de Valencià, allà pels volts del canvi de mil·lenni, a Maria Lacueva Lorenz li va cridar poderosament l'atenció un detall: a les classes a penes no apareixien aportacions literàries de dones. «Alguns noms apareixien en pinzellades, sense aprofundir-ne», explica Lacueva. Isabel de Villena, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isabel-Clara Simó i poca cosa més. La pregunta sobre on eren les dones va començar a martellejar-la. Fou d'aquella inquietud que va nàixer Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, un llibre editat per la Institució Alfons el Magnànim que reivindica la decisiva aportació que un grup d'escriptores del País Valencià van fer a la literatura catalana en un període especialment complicat, ço és, la dictadura franquista.


Pel llibre transiten alguns noms coneguts però d'altres que fins ara a penes havien tingut transcendència acadèmica i, encara menys, pública: Anna Rebeca Mezquieta Almer (Onda, 1890-San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, 1970), Maria Ibars i Ibars (Dènia, 1892-València, 1965), Matilde Llòria (Almansa, 1912-València, 2002), Beatriu Civera (València, 1914-1995), Sofia Salvador (Benassal, 1925-1995), Maria Beneyto i Cuñat (Valencia, 1925-2011), Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927-València, 2009) i Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930-1982).

Beatriu Civera (1914-1995) i Maria Beneyto (1925-1995)

No foren, com explica Lacueva en el llibre, una generació literària, un grup compacte, sinó dones que des de les seues vivències particulars van desenvolupar una carrera literària en un context que no els era procliu: per ser dones, en primer lloc, i per escriure en una llengua, el català, que estava oficialment proscrit. «Van fer els primers passos en unes circumstàncies ben adverses, cap a la normalització de la figura de la dona valenciana que escriu en català i que es compromet públicament amb la llengua i la cultura que considera pròpies», explica Lacueva. Foren dones fortes, valentes, que van desentendre's del mandat de gènere que els imposava un franquisme que volia mares de família silents, mudes, devotes de llurs i marits, dones, en definitiva, que no disposaren d'una cambra pròpia on pogueren expressar-se i escriure.

Foren, també, d'alguna manera, dones subversives, que van desafiar l'ordre de les coses i que, dins d'unes certes limitacions, van participar de les tertúlies literàries i del precari -precaríssim- moviment de recuperació valencianista que començà a desenvolupar-se entre la dècada dels 50 i dels 60 del segle passat. «La història de les escriptores valencianes durant el període franquista és una història de resistències: resistència a assumir acríticament, com a dones i com a valencianes, uns paràmetres marcats des dels poders polítics i eclesiàstic; resistència a perdre la tradició lingüística i literària que elles consideraven pròpia», diu Lacueva, que en l'actualitat treballa com a professora universitària a Alemanya.


Per les novel·les i relats de les autores transiten temes aleshores tabú com el divorci, el lesbianisme, l'avortament,... «No s'ha de perdre que foren dones que van viure la II República. Per tant, van conèixer un període en què les dones, al contrari que durant el franquisme, foren considerades ciutadanes de primera i en què, a més, se'ls reconegueren drets que mai no havien tingut. Elles perceben, i així ho transmeten en les seues obres, que el franquisme havia estat un retrocés per als drets de les dones», explica l'autora de Les dones fortes, un títol que ens remet l'obra quasi homònima que Maria Beneyto va publicar el 1967. Un llibre que era un homenatge a les feministes republicanes i que, amb tot i amb això, va passar la censura franquista. Recuperar aquells llibres, sotmetre-les a anàlisi, significa, en última instància, constatar com la seua irrupció va propiciar la incorporació d'una nova perspectiva. Així, les autores -com Beneyto a La dona forta – fan servir tant la veu narrativa com els personatges per introduir «temàtiques referides a les dones inèdites fins aleshores, alhora que desenvolupen discursos des del punt de vista i sensibilitats marcadament femenines».

El llibre que ara publica la Institució Alfons el Magnànim ve a omplir un buit historiogràfic, ja que les investigacions que s'havien fet fins ara en aquesta matèria eren força migrades o bé parcials. Les dones fortes és, també, i sobretot, una invitació a la reflexió: un qüestionament de les pautes seguides a l'hora d'establir els cànons literaris, unes pautes que tradicionalment han foragitat les dones. Ho deixa ben clar Lacueva en el seu llibre, com a advertència als possibles escèptics: de dones escriptores hi ha hagut, però no han tingut una atenció equiparable a la que sí han rebut els homes.

«La invisibilitat quasi total de les escriptores vinculades a les comarques valencianes durant el franquisme no és conseqüència de l'absència d'autores o d'obres dins d'aquestes coordenades espacials i temporals, sinó que està relacionada amb la minorització quantitativa i qualitativa a què s'ha sotmès tant la figura com el quefer literari d'aquelles dones». Una inèrcia i una consegüent mancança que no és exclusiva del País Valencià. També a Catalunya les escriptores de postguerra nascudes abans de la dictadura han rebut molta menys atenció que no els seus companys mascles. També al nord de Sénia l'asimetria investigadora es fa patent, fins a deixar les aportacions literàries femenines en una posició marginal, el que suposa, alhora «l'entronització d'una estètica determinada per sobre d'altres propostes de creació».

«La realitat que ens han contat és parcial -subratlla Lacueva, amb rotunditat-. Cal completar la genealogia femenina. Elles formen part de la història de la literatura. Quan assumim això, la percepció que tindrem de la literatura serà molt més fidel a la realitat. Cal dotar la societat de referents femenins: no podem prescindir de la meitat de la humanitat».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.