Els tirs al clatell, el llenguatge criminal de les pistoles i les bombes que arrasaven biografies vitals van marcar el violent escenari de la dècada dels vuitanta del segle passat al País Basc. En aquella època d'efervescència del terrorisme d'ETA, la caserna de la Guàrdia Civil d'Intxaourrondo va convertir-se en el castell dels horrors, en la referència física de com les autoritats espanyoles van combatre, de vegades, l'activitat sanguinària d'ETA amb mètodes criminals, i amb un menyspreu absolut per l'estat de dret que representaven. La caserna, ubicada a Sant Sebastià, va estar tacada, fins i tot, per l'ombra del narcotràfic, tal com va apuntar l'informe de l'aleshores fiscal de Sant Sebastià, Luis Navajas.
En aquella caserna, quan el calendari marcava el 12 d'octubre de 1984, dia de la hispanitat i la benemèrita, va celebrar-se una entrega de medalles que va suposar la condecoració de l'aleshores general i màxim dirigent de la comandància, Enrique Rodríguez Galindo. Va rebre l'ordre del mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu roig. Una primera medalla que iniciaria un palmarès aclaparador, erigint-se en un dels comandaments de la benemèrita amb més guardons, concretament amb 14 condecoracions que, fins i tot, obtindria diverses vegades.
Galindo, no debades, va ser distingit durant la seua carrera policial amb la creu de l'ordre de mèrit de la Guàrdia Civil, amb la gran creu de l'ordre del mèrit civil, amb l'encomanda de l'ordre del mèrit civil, dues vegades amb la creu de plata de l'ordre del mèrit de la Guàrdia Civil, quatre ocasions amb la creu de l'ordre del mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu roig, la placa real i militar de l'orde de Sant Hermenegildo, la creu real i militar de l'orde de Sant Hermenegildo, dues vegades la creu de l'ordre al mèrit militar amb distintiu blanc de primera classe, tres ocasions amb la creu de l'ordre del mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc, dues vegades amb la creu de l'ordre del mèrit policial amb distintiu blanc de primeta classe, una medalla de plata al mèrit policial, una medalla al mèrit policial amb distintiu blanc i una medalla al mèrit a la protecció civil.
Malgrat ser condemnat l'any 2000 per l'Audiència Nacional a 71 anys de presó pel segrest i l'assassinat dels presumptes membres d'ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, mai va perdre les condecoracions rebudes, la qual cosa han provocat que s'exalte la seua figura a determinats fòrums de la Guàrdia Civil. L'any 2002, tanmateix, sí que va perdre la seua condició d'integrant de la benemèrita. Quatre anys més tard de ser condemnat pel terrorisme d'Estat dels Grup Antiterroristes d'Alliberació (GAL), la Direcció General d'Institucions Penitenciàries va permetre que complira la seua pena de presó fóra de la garjola a causa d'una malaltia cardiovascular. Amb la llibertat condicional des de 2013, va morir fa uns dies a causa de la COVID-19.
Arran de la seua falta, i de fer-ho sense que els diferents executius espanyols hagen retirat les condecoracions atorgades, el diputat al Congrés d'EH Bildu, Jon Iñarritu, ha demanat al Govern espanyol del PSOE i Unides Podem que retire els guardons, així com entregue els expedients en els quals s'acrediten les raons que van motivar els distintius. «És l'hora de retirar les medalles als agents policials que han conculcat els drets humans. A tots, sense excepcions. Si Billy el Niño no mereixia cap condecoració per torturador, Rodríguez Galindo tampoc. Seguirà el mateix camí en aquesta ocasió o es mirarà a un altre costat?», defensa el parlamentari de l'esquerra abertzale, qui «espera que el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, complisca la seua paraula per llevar aquestes condecoracions, tal com va expressar en la cambra espanyola». «No es pot consentir que funcionaris públics que han vulnerat els drets humans conserven premis de l'Estat, els quals, de vegades, comporten beneficis econòmics», remarca.
La força sobiranista, arran de les exaltacions de l'extrema dreta Vox i de determinats fòrums de la benemèrita de la figura de Galindo, ha denunciat «la doble vara de mesurar que apliquen les forces i cossos de seguretat de l'Estat». «Tindran el mateix criteri i vara de mesurar que apliquen amb altres casos? O continuaran mirant a un altre costat? Quantes persones han estat detingudes per enaltiment del terrorisme en relació amb aquests fets? Quantes persones han estat denunciades per enaltiment del terrorisme en relació amb aquests fets? Quantes investigacions s'han obert en relació amb missatges que puguen ser constitutius del delicte previst en l'article 578 del Codi Penal?», ha preguntat Iñarritu.
«La retirada de les medalles a títol pòstum és important, però cal incidir més en reclamar a l'Estat espanyol garanties de no repetició», afirma Pilar Zabala, germana del presumpte membre d'ETA assassinat i segrestat pel terrorisme d'Estat. «Atès que Espanya ha ratificat la gran majoria dels tractats internacionals de drets humans, així com l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, hauria de ser el propi Govern espanyol qui d'acord amb les obligacions del dret internacional assumira la seua responsabilitat i el seu rol de lideratge, garantint una política d'Estat comprensiva amb les víctimes de greus vulneracions de drets humans. Crec que és important recordar la Sentència 1179/2001 i rememorar que a tots els condemnats se'ls suspèn de càrrec públic i expulsió de la Guàrdia Civil», apunta en referència a la resolució que va condemnar Galindo.
Per bastir una política comprensiva amb les víctimes, en aquest cas, dels GAL, Zabala indica que «és necessari establir criteris objectius per a determinar la condició de víctima i complir amb els principis i directrius de l'ONU, els quals proporcionen un accés equitatiu i eficaç a la justícia». «Això, evidentment, no ocorre per a les víctimes del terrorisme d'Estat, que no tenen cap mena de seguretat jurídica que les protegisca. Mentrestant i, de manera paradoxal, les actuals lleis espanyoles defensen a l'agressor o el condemnat a qui, generalment, acaben indultant en poc temps», lamenta. I complementa: «Per a evitar una repetició, és essencial una profunda consciència pública del que va succeir, que s'eduque adequadament a les futures generacions sobre el passat i que la societat i, en particular, els funcionaris públics reben suficient capacitació en matèria de drets humans». Aquesta formació, segons exposa, també hauria d'estar destinada a «jutges, fiscals i advocats».
«El codi penal espanyol no contempla un delicte autònom de desaparició forçada, sinó que només cobreix el supòsit de detenció il·legal o segrest, i no inclou l'ocultació de la sort o el parador de la protecció de la víctima», critica. I argumenta: «D'aquesta manera, la tipificació espanyola no és suficient en matèria de desaparicions forçades. És per això que els condemnats de la Sentència 1179/2001 només van poder ser jutjats i castigats per detenció il·legal i no per "desaparició forçada". Cal destacar que el delicte de "desaparició forçada" és un delicte de "lesa humanitat" i, per tant, no prescriu, és a dir, les conseqüències jurídiques per als culpables de "desaparició forçada" està exempta de privilegis, ja que la indefensió, l'angoixa i la tortura psicològica a la qual sotmeten a les famílies, i a la societat, són molt més difícils de reparar».
A banda de canviar aquesta tipificació legal, Zabala enumera «una sèrie de garanties imprescindibles de no repetició», com ara «la verificació dels fets i la revelació completa i pública de la veritat», «una resolució declaratòria en favor de la víctima», «una disculpa, inclòs el reconeixement públic dels fets i l'acceptació de la responsabilitat», «la celebració de commemoracions i homenatges a les víctimes», o «la inclusió de dades exactes sobre les violacions dels drets humans en els plans d'estudis i el material didàctic». «També s'hauria de prevenir aquestes violacions de drets humans amb el sotmetiment de les forces militars i de seguretat a un control efectiu de l'autoritat civil; un reforç de la independència del poder judicial, protegint els advocats que treballen, i ensenyant a tots els sectors de la societat, en particular a les forces militars i de seguretat i als oficials encarregats d'aplicar la llei, a respectar i conèixer millor els drets humans», agrega.
«El manteniment d'aquests guardons a membres de les forces i cossos de seguretat que han estat condemnats pels GAL taquen la meritòria lluita, per exemple, de la Guàrdia Civil contra el terrorisme d'ETA. No considere que siga una mesura imprescindible, tot i que és perfectament comprensible la seua proposta. Aquestes medalles generen indignació en moltíssima gent, atès les violacions de drets humans que va encapçalar aquest general de la Guàrdia Civil», afirma Roberto Manrique, víctima de l'atemptat terrorista d'ETA al supermercat Hipercor l'any 1987 i assessor de la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme, qui es pregunta: «Aquesta proposta hauria tingut més incidència si l'haguera presentat una altra força que no fos EH Bildu?». La resposta, i la decisió de retirar les medalles de Galindo, a les mans del ministre Marlaska.