— De què s'ha de defensar Joan Tardà?
—No és una defensa de Joan Tardà. És sortir en defensa d'ERC, del republicanisme. Justament perquè s'ha intentat associar ERC a traïdoria, botiflerisme i covardia. Això té unes causes i uns objectius de qui ho ha pretès. No hi ha res més allunyat d'això. Jo estic convençut que en l'escaquer de la política catalana dels darrers vint anys hi ha hagut un catalitzador permanent, que ha estat el republicanisme. El republicanisme va fer possible la normalització de l'independentisme amb els governs tripartits. Va ser capaç de fer fora el PP investint a Zapatero el 2004, cosa que no va fer CiU. CiU no va fer res per investir-lo. El 2010, governava el president Artur Mas gràcies al suport del PSC i el pressupost votat pel PP. Nosaltres vam tibar del nacionalisme català. Justament, del que es tracta és de fer present el paper catalitzador del republicanisme. Ara estem fent el mateix. ERC ha reformulat la via per poder guanyar davant d'aquells que han quedat instal·lats en la idea falsa que l'1-O va ser la victòria final. Nosaltres hem dit que l'1-O va ser una gran victòria, però no la final. A partir d'aquí s'apunten algunes estratègies que seran inevitables; i com i de quina manera seria bo que es conformés un govern i una majoria parlamentària que jo en dic de front ampli.
—En aquest sentit, és important que el pròleg el firmi Arnaldo Otegi?
—Sí. Per dues raons. Primer, d'amistat. Per mi és un honor. No només per això, ells [EH Bildu] també han arribat a la conclusió que no és cert que com pitjor, millor. La prova està en el fet que ells mateixos van contribuir a la investidura de Pedro Sánchez i han votat els pressupostos, malgrat que la política d'acostament de presos continua essent feta amb comptagotes.
— És un llibre escrit des del ressentiment, des del dolor?
—No. En absolut. Està escrit amb tota la il·lusió d'aquell que considera que estem en un escenari òptim. Mai no havíem estat tants ni havíem arribat tan lluny. Per aquesta raó tenim presos i preses i exiliats i exiliades. Justament, és un llibre que pretén posar damunt la taula tot allò que sortosament hem fet en els darrers anys. Les bases de com i de quina manera cal encarar el darrer tram per poder exercir el dret a l'autodeterminació. Un tram que serà difícil. Raó per la qual queda dit que conquerir un escenari de diàleg i negociació que doni peu a acords que es compleixin es convertirà en un objectiu polític a manera de conquesta. Com en altres èpoques, conquerir l'autonomia va ser una tasca política que va requerir negociació. Aconseguir aquest escenari serà dur. Caldran mobilitzacions i, tal vegada, escenaris de desobediència i sumar forces a Catalunya.
— S'ha plantejat, en algun moment, que si ha rebut tantes crítiques és perquè potser alguna cosa estava o estaven fent malament?
—La tesi és la següent. Hi ha moments en què la història s'accelera. I és evident que en els darrers anys la història a casa nostra s'ha accelerat, perquè els independentistes hem passat de ser pocs a ser molts. Quan la història s'accelera, les generacions que es veuen obligades a protagonitzar aquesta acceleració de la història han d'improvisar. Quan la història s'accelera, justament perquè s'ha accelerat, les emocions acostumen a tenir un gran protagonisme. A més, vam viure una gran repressió per part de l'Estat. Raó per la qual, possiblement, els debats estratègics eren debats poc socialitzats. Estem orgullosos perquè vam fer el que ens vam comprometre a fer. Però hauria estat imperdonable no haver estat capaços de després, si volíem guanyar, repensar-ho tot. Jo estic segur que va ser un error acceptar la proposta del president Mas de calendaritzar a divuit mesos la independència. Què és el que ha fet ERC aquests dos darrers anys i escaig? Repensar-ho tot per tal de poder encarar de manera eficaç el nou tram. Algú diu que abans no ho dèiem, això. Però déu ens en guard de dir el mateix que dèiem aleshores. És imperdonable que hi hagi forces polítiques que, per interès electoral, alimentin el fals imaginari que ja érem una república. Per Junts per Catalunya no és imprescindible fer el pastís més gran, sinó quedar-se la part més gran del pastís que ja és independentista.
— Escriu que "la independència va ser declarada tal com ens havíem compromès davant la ciutadania en els comicis de 2015, amb el convenciment, tanmateix, que no era possible implementar-la". Van enganyar als ciutadans?
— No. Al revés. Vam fer allò que havíem dit que faríem. N'estic convençut.
—Vostès, abans de l'1-O ,no van dir que no era possible implementar la República, i al llibre diu que tenien "el convenciment, tanmateix, que no era possible implementar-la"...
—El que va fallar és la posada en escena. Al llibre ho explico. Per exemple, que no hagi quedat per a la història, ni tan sols la fotografia de la primera i tal vegada última reunió del govern provisional de la República, denota fins a quin punt en aquell moment no van saber -no vull jutjar-ho, perquè a saber que hagués fet jo- ser capaços d'escenificar de forma solemne la proclamació de la República. I després, tal vegada, si es constatava la no capacitat d'implementar-la, tenir la capacitat d'anul·lar-la.
—Però, pel que diu al llibre, s'entén que vostès ja ho sabien abans que no la podrien implementar...
—No. Jo diria que es va fer evident quan l'Estat espanyol va ensenyar, de totes totes, la voluntat d'exercir una repressió per a la qual no estàvem educats. El que és evident és que en el rovell de l'ou del món desenvolupat, Europa, no estàvem educats i al nostre imaginari no hi cabia que fos possible. Pot semblar exagerat. En els imaginaris tot hi cap. Un segon Palau de la Moneda, salvant les distàncies. Estic convençut que no estava prevista una resposta violenta per part de l'Estat espanyol. És evident que els nostres dirigents, tota la vida, per molts anys que visquin, damunt seu els caurà l'interrogant de si van saber gestionar prou bé aquelles últimes hores. Jo crec que ningú pot acusar els nostres dirigents, que ho han pagat molt car, que en algun moment determinat consideressin que no s'esqueia arriscar-se a un increment de la repressió.
—Deia que va ser una cotilla el full de ruta marcat. Des de llavors, sense full de ruta, tampoc sembla que la cosa hagi anat millor. Creu que caldria concretar un nou full de ruta?
—Des d'un punt de vista metafòric, el full de ruta és evident que implica eixamplar la base. Per cert, un concepte pel qual ens han ridiculitzat i fet befa durant mesos. Vol dir acumulació de forces i conquesta del marc de diàleg, de negociació i d'acords. Tot fet des del principi de realitat. És un principi que no té un vessant ideològic. El principi de realitat és aritmètica pura. Aquest principi ve a dir-nos que la societat catalana, avui en dia, ha assumit l'autodeterminació amb una intensitat que fa que no desaparegui. Fins i tot els catalans que no defensen l'autodeterminació o la independència de Catalunya i que volen el millor per la nostra societat, per tal de poder reeixir en el seu projecte requereixen la participació de l'independentisme. No es pot obrir cap ponència al Parlament per fer un nou Estatut d'Autonomia sense el suport independentista. D'igual manera, al Parlament català no és possible tirar endavant una llei de claredat que es pogués negociar amb Espanya per fer possible la incorporació de l'autodeterminació en un hipotètic referèndum. Vol dir que, si hem de construir una solució en la qual el màxim nombre de catalans s'hi sentin integrats, cal construir una solució de la qual tothom s'hi senti partícip. Això vol dir que tothom participi de la construcció de les dues solucions. D'això en dic la cultura del no bloqueig. A partir d'una experiència prèvia. És evident que la llei de transitorietat jurídica naixia morta. Entre altres coses perquè no va comptar amb la participació dels partits constitucionalistes. Finalment, és evident que el referèndum s'haurà de fer. No sabem quan serà ni com serà. Però que hi haurà un referèndum en el qual l'opció encaix i l'opció independència, és evident. Entre altres coses, perquè no pots expulsar el 50% dels catalans. Ells saben que per fer reeixir el seu projecte, necessiten la participació independentista. Nosaltres sabem que per fer reeixir l'independentisme, necessitem la seva participació. Si som un sol poble, és evident que el Parlament ha de ser capaç de construir unes solucions en les quals hi participi tothom.
—Bé, el cert és que ells tenen un Estat i el poder que això comporta. És a dir, no és clar que ells necessitin res de l'independentisme. Tenen l'ús legítim de la força...
—Efectivament. L'Estat espanyol pot mantenir-se en la inhibició de les solucions i abonar-se repetidament a la violència.
—No s'han mogut d'aquí els darrers anys. El principi de realitat no el du a pensar que seguirà essent així?
—El principi de realitat em porta a ser capaç de fer reeixir l'únic camí que ens pot portar a la victòria. Estic convençut que si som capaços de construir un escenari de diàleg i negociació, a mesura que aquest diàleg i aquesta negociació avancin, més s'evidenciarà la repressió. Més contradiccions generarà aquesta negociació a l'Estat espanyol. Perquè és una democràcia de molt poca qualitat. La prova és que hi ha poders de l'Estat externalitzats del funcionament democràtic, com la policia patriòtica o la judicatura. No existeix una separació de poders, existeix un repartiment de poders. A mesura que avancem en la negociació, l'Estat espanyol tindrà més contradiccions i seguirem patint. Per això, conquerir un diàleg, una negociació i uns acords es convertirà en una conquesta política. Una conquesta política que requerirà intel·ligència, mobilitzacions, acumulació de força i, fins i tot, exercicis de desobediència.
— Al llibre és crític amb el fet que Santi Vila, que no era nítidament independentista, estigués a govern l’octubre del 2017. Actualment, ERC està incorporant persones que no són independentistes a les llistes del partit. Creu que això podria ser un impediment si en algun moment el procés tornés a accelerar?
—En tot cas, pot arribar a ser un risc. Ho ignoro. El que és evident, és que ERC ha de conquerir la consolidació de partit situat al bell mig de la taula, de la societat catalana. ERC s'ha de convertir en l'esquerra nacional instrumental. Jo ho comparo amb el paper que va tenir el PSUC, que més enllà de ser un partit comunista, era el partit instrumental de les llibertats. ERC té la tasca històrica de convertir-se en el partit dipòsit, receptacle, instrumental, de la construcció de la República. Per això, com més ens assemblem a la societat, millor. Si ara ERC guanya les eleccions, crec que pot conformar una majoria al seu voltant. És un partit socialdemòcrata amb partits a la seva esquerra i el nacionalisme postconvergent a la seva dreta. ERC pot fer de mà de morter d'aquesta majoria parlamentària. Una taula de quatre potes és molt estable i la pots carregar molt. I caldrà. Perquè caldrà reconstruir el país postpandèmic, caldrà desjudicialitzar i l'amnistia i caldrà construir un marc de diàleg i negociació. Són tres reptes ingents. Si tens un govern o una majoria parlamentària que pacta aquest univers d'objectius, representarà un nombre de ciutadans prou gran, com perquè també pugui tenir un diàleg franc, constructiu, amb els nostres compatriotes que no són independentistes. Perquè és evident que el PSC també és part de la solució del futur. És evident que si volem construir una solució per a tots, tots hi hem de participar. Crec que un govern de CUP, Comuns i Junts, presidit per ERC, és imprescindible. Em pregunto si Jèssica Albiach i Dolor Sabater tindran la intel·ligència política -entre cometes, no ho dic per ofendre- i la gosadia que ha tingut Pablo Iglesias. Ell, a Vistalegre I i a Vistalegre II va deixar clar què en pensava del PSOE: "vosaltres sou casta". Malgrat tot, ha tingut la intel·ligència política de conformar un govern de coalició per arrossegar el PSOE a posicions socialdemòcrates. Si no hi ha un govern amb més partits de les eleccions catalanes -i això només és possible si guanya ERC- serà per culpa, entre cometes, de la CUP i en Comú Podem. En la seva mà hi ha la possibilitat que hi hagi un govern el centre de gravetat del qual es desplaci a l'esquerra.
—L'argument que fa servir per dir que el PSC és part de la solució, serveix també per C's i el PP?
—També. És evident que la solució s'ha de construir amb paràmetres democràtics que no es poden parcel·lar. Això comporta també el dret a decidir. Però, clar, és evident que has de començar dialogant, si tinguéssim el govern de front ampli, amb aquells amb es que tens més afinitats.
— Això és un escenari realista? Els vetos entre els diferents partits que creu que es podrien incorporar al pacte són públics i notoris.
—Depèn de l'endemà de les eleccions. Jo dic que un govern de front ampli és imprescindible perquè el procés pugui mutar en clau progressista i acumulant més forces. És a dir, impedir que es podreixi. Només és possible si guanya ERC. Si guanya és difícil. Si no guanya, és impossible. Si guanya ERC, En Comú Podem i la CUP no podran obviar el debat.
—Parla de la CUP i els Comuns, però els primers que s'oposen a l'entrada dels Comuns és Junts per Catalunya...
— Efectivament. Per això ERC ha de guanyar. Llavors, ja en parlarem de quin és el debat. Estic convençut que aquesta demanda és molt entesa per la majoria de la societat catalana. Encara diré una altra cosa, potser exagerada. Amb govern de front ampli que es presentés davant la societat catalana amb els objectius de reconstruir el país, desjudicialitzar i construir un marc de diàleg i negociació de l'Estat espanyol, quin sentit tindria que el PSC hi votés en contra? No dic que hi votin a favor. Quin sentit tindria que no s'abstinguessin davant un govern que vol reconstruir el país, desjudicialitzar i dialogar amb el Govern del PSOE i Podemos. Ara és molt fàcil que Colau digui que no vol saber res de Junts per Catalunya. Tot el que pugui dir Colau dels convergents, ho ha dit, multiplicat per vint, el Pablo Iglesias del PSOE. Vistalegre II va ser un aquelarre.
— La incorporació de partits no independentistes al Govern, no desdibuixaria l’objectiu de l’emancipació nacional?
— No. Aquí l'objectiu és conquerir un escenari en què sigui possible fer realitat l'exercici del dret a l'autodeterminació a través d'un referèndum que incorpori l'opció de la independència. Estic convençut que, al final, el referèndum no serà entre el sí o el no a la independència. Serà entre dos sís. El sí a la independència i el sí al nou encaix amb Espanya. El que és evident és que l'1-O ha fet que l'opció a la independència s'hagi de contemplar.
— ERC ha d'explorar un pacte de govern amb el PSC?
— No. L'objectiu ha de ser una majoria governamental que integri tots els partits partidaris del referèndum. De fet, Junqueras ha deixat molt clar que no contempla cap pacte amb el PSC. Amb la mateixa intensitat que ho ha dit a la inversa en Miquel Iceta.
— Denuncia al llibre que el fet que "Puigdemont no hagi tingut prou maduresa ni capteniment i s'hagi endut per les baixes passions". De fet, les crítiques contra el líder de Junts per Catalunya i el partit són recurrents al seu llibre. Per què?
— És imprescindible tocar de peus a terra. És imperdonable alimentar imaginaris falsos. Queda demostrat en el que va passar amb les eleccions del desembre del 2017. L'Estat espanyol va intentar que no hi hagués una majoria independentista. Si la joia de la corona era haver conquerit, contra tot, una majoria parlamentària independentista, quin sentit tenia haver de combatre la idea, que a mi em sembla absolutament reaccionària, que el que venia a dir era que el govern efectiu era el de Waterloo i no el de Barcelona? No calia falcar l'èxit de què no ens havien aconseguit fer retrocedir? Quin sentit tenia no ser capaços de delegar el vot al president del grup parlamentari per part dels presos per garantir la majoria parlamentària? Quin sentit tenia buscar noves inhabilitacions volent investir al president Puigdemont? Quin sentit tenia llençar, constantment, una batalla contra ERC, com si nosaltres fóssim contraris a la unitat? Aquí, el que faig, no sé si amb encert o no, és denunciar com el nacionalisme ha vist que per primera vegada podia perdre l'hegemonia. Que aquesta anava transitant cap al republicanisme. Han desfermat una campanya vergonyosa durant dos anys i mig. Aquí explico tot el tema de la presó. Per què Ester Capella ha hagut de patir el setge que l'associava a la persona que per la seva por mantenia els presos a la presó? En tenia prou el president Torra amb cridar-la i donar-li l'ordre d'obrir les presons. En canvi, el president Torra no ho va fer. Una mica és la versió 2.0 del que va passar amb la Marta Ferrussola el 2003. Aleshores va dir que el pacte d'ERC amb ICV i el PSC era com si els haguessin entrat a robar a casa. Han intentat associar ERC a traïdoria i botiflerisme.
— L'aspror amb què vostè s'expressa quan parla de Junts per Catalunya, i la que fan servir alguns membres de Junts per Catalunya quan parlen d'ERC, fa difícil pensar que sigui una bona idea que segueixin governant conjuntament...
— No es pot repetir la fórmula de Junts per Catalunya només amb ERC. Ja ha arribat on havia d'arribar. El que faria és impedir la mutació del procés i acumular més forces. Estic parlant de podrir el procés.
— Repetir el pacte seria podrir el procés?
— És una fórmula que no permet avançar en el procés, sí.
— Vostè posa sobre la taula que aquestes divergències i rancors vénen de molt enrere. És possible solucionar-los?
— No és una qüestió de rancors. En absolut. No és una cosa personal. Els que ara hi són, no hi han de ser d'aquí a uns mesos.
— Critica que Puigdemont fes un llibre "blasmant" de Junqueres quan, segons explica, s'havien compromès a no fer-ho ni l'un ni l'altre. Un cop publicat M'explico, no pensa que fóra bo que Junqueras publiqués la seva versió dels fets perquè els ciutadans poguessin contrastar les dues visions?
— No, no crec que en Junqueras ho faci. No tindria cap sentit i alimentaria allò que a vegades contamina el debat profund de les idees.
— Vostès sempre han dit que una de les virtuts d'ERC era la capacitat de sumar. Què ha fallat perquè ara persones que vostès havien aconseguit sumar com Demòcrates o MÉS, hagin optat per donar suport al partit de Puigdemont?
— Bé, diria que ha fallat que els interessos d'aquestes forces polítiques no s'adiuen amb el projecte d'ERC. El que ha fet el partit és reflexionar molt per tal d'aprofundir en la via de l'acumulació de forces. A vegades, per fer això, has de pagar la penyora d'aquells que pensaven que la nostra posició era més tàctica que estratègica. Doncs no, era estratègica. També hi ha hagut algun company que se n'ha anat del partit. Ho lamento, però l'estratègia està molt debatuda.
—Una de les principals motivacions d'ERC la darrera legislatura ha estat la d'eixamplar la base. Això es posa a prova en les eleccions vinents? És a dir, si ERC i l'independentisme no suma més vots haurà estat una estratègia fallida?
—Sempre hi pot haver elements conjunturals que apaivaguin l'acumulació. Amb tot el tema de la pandèmia, vés a saber. Ignoro si estem davant d'una abstenció per raons de por.
— En percentatge...
—Jo, estic disposat a replantejar qüestions de caràcter estratègic si la suma de vots independentistes dona, com a resultat, un vot menys -en termes percentuals- que a la contesa anterior.
—Si passés, caldria fer replantejaments...—Si el suport minvés, caldria veure per quina raó. Però, ara com ara, crec que això
no passarà. No dic pas que hagi d'assolir, encara, un percentatge extraordinari. El procés és lent i està molt sotmès a la conjuntura actual. Però, sí, estic convençut que l'independentisme i el sobiranisme ja no desapareixeran. L'objectiu és fer-lo guanyador.
— Tenen evidències que demostrin que un Govern que fa polítiques socials ajuda a augmentar els suports a la independència?
— Més important que això és que, un govern que fa mesures socials, genera autoestima. L'autoestima és la base del patriotisme cívic. El patriotisme cívic és el que fa ciutadans responsables, protagonistes del seu moment històric. En conseqüència, ciutadans objectivament capaços d'entendre el perquè la República és la millor solució. No puc concebre l'esperança de la independència, si la societat es va esfilagarsant. La República només té sentit si serveix per construir escenaris nacionalment sobirans i socialment prou justos perquè tothom tingui les mateixes possibilitats de ser feliç. Això implica repartir la riquesa.
—Creu que superar el 50% dels vots canviaria l'estat de les coses? Què creu que caldria fer si s'hi arribés?
— No. Canviaria, potser, l'estat d'ànim. Tenint el 49%, conquerir un escenari de diàleg, negociació i acords per fer possible un referèndum, serà tan difícil com si tenim el 51%. Ara, és molt important ser el 51%, més que no pas el 49%. De la mateixa manera que quan ens pregunten fins quan tindrem mà estesa amb el PSOE, diem que la tindrem sempre. Perquè és el govern més progre que podem tenir en aquest moment.
— Del darrer any de govern PSOE -Podem, no els fa constatar que no estan per la labor de facilitar una amnistia o un referèndum d'autodeterminació?
— Sí, efectivament. Per això serà una conquesta democràtica assolir-ho. Per conquerir un escenari d'aquest tipus, caldrà molta força, fer-ho bé, mobilitzacions, focalitzar les energies i, tal vegada, processos de desobediència. De la mateixa manera que la "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" va ser una conquesta de les classes populars, conquerir un escenari en què l'Estat espanyol negociï un referèndum en què es contempli l'opció de la independència serà la lluita dels anys vinents.
— Alguns els critiquen que, quan han tingut possibilitat de ser decisiu a Madrid, no han tensat la corda per aconseguir aquestes exigències....
— No és cert. Del que es tractava és de fer possible allò que va ser possible a Pedralbes. Allà, per primera vegada, l'Estat espanyol reconeixia que no era un problema de convivència, sinó que era polític. També que calia un marc de relació dialogada en què prevalgués la seguretat jurídica. Del que es tractava era consolidar aquest escenari. Un escenari del qual se'n va desdir el PSOE, que va considerar que havia arribat massa lluny, i va convocar eleccions. El nacionalisme català no va fer res, en absolut, per fer possible el marc de diàleg. Aquesta feina no només la va fer ERC, sinó que l'haurà de seguir fent. D'aquí ve l'interès del pròleg d'Otegi en nom de l'esquerra abertzale. Per això s'entén tan bé que Bildu i ERC coincideixin fil per randa. Cal anar construint un front republicà, alternatives republicanes. Perquè, el que obliden els principatins és que encara que Catalunya obtingués la independència, nosaltres no ens desentendríem mai d'Espanya. Primer, perquè com a republicans ens sentim lligats fraternalment amb les altres nacions ibèriques. En segon lloc, perquè el País Valencià i les Illes no proclamaran la seva independència com nosaltres. Al País Valencià i a les Illes no s'exercirà el dret a l'autodeterminació ni es pactarà un referèndum per a ells, com nosaltres en els anys que venen. Quin sentit té voler-nos acusar de què ens sentim interpel·lats per ser actius a Espanya? És evident que sí.
—Creu que la legislatura vinent hauria de ser possible culminar el procés d'independència o que, com a mínim, caldria intentar-ho amb algun embat de les dimensions de l'1-O?
—Nosaltres, al llibre que van fer la Marta Rovira i l'Oriol Junqueras, ja diem que no renunciem a la unilateralitat. Però, entesa, no tant com a DUI, sinó com a desobediència a l'hora de tornar a fer un referèndum si l'Estat espanyol es nega a construir una solució dialogada, negociada i acordada. Jo crec que la legislatura que ve, hauria de ser la legislatura en la qual fos possible la negociació. Dels resultats de la negociació, se'n trauran les conclusions per part de cadascuna de les parts.
—Què en pensa de la proposta de la CUP de fer un nou referèndum abans del final de la legislatura?
— No ho sé. Tant de bo es pogués negociar i acordar un referèndum abans d'acabar la legislatura.
—Entenc que es refereixen a un referèndum unilateral...
—La unilateralitat només l'entenem en cas que l'Estat espanyol torni a optar per la repressió a conseqüència de negar la negociació.
—No ho està fent ja, això?
—Bé, crec que encara ni tan sols hem començat a dialogar. El peó 4 rei, de l'obertura, va ser Pedralbes. Ells també van fer peó 4 rei. Estem aquí. La partida no s'ha reprès.
— Critica les "atzagaiades de Torra" un cop Catalunya va recuperar les competències per gestionar la pandèmia. A què es refereix?
— Semblava com si es volia fer de la gestió de la pandèmia, un fet diferencial. És a dir, ells ho fan molt malament, nosaltres ho farem bé. Va ser una certa frivolització. S'ha demostrat que totes les administracions, i sobretot les que tenen menys possibilitats econòmiques i capacitats legislatives han tingut una dificultat extrema per gestionar la pandèmia. Crec que ERC va intentar posar-hi seny. Calia una certa racionalitat i no voler fer de la pandèmia, espectacle polític.
—Acaba el llibre fent servir el terme "republicanisme camàlic". Què vol dir?
—Qualsevol iniciativa política de calat dels darrers vint anys ha portat el segell d'ERC. Li ha tocat fer el paper de camàlic, de bastaix. Vol dir que, ERC ha assumit de la no hegemonia, aquest paper d'anar creant escenaris d'acumulació de forces, com trencar el gel. Ara es tracta de passar el paper de camàlic, al paper d'eix vertebrador de la construcció del procés d'autodeterminació.