És difícil pensar en l'any que ara acaba sense tenir en compte la pandèmia. Tampoc és la intenció d'aquest article. El que ha passat a l'arena política catalana i global durant aquest 2020 no s'entén, en bona part, sense l'impacte de la Covid-19. Pressupostos, eleccions, lleis, protestes... per acció o per omissió tot porta el segell del coronavirus.
Aquí
Mentre als Països Catalans encara es mirava de lluny la nova malaltia que ens sacsejaria les vides i es debatia si convenia o no celebrar el Mobile World Congres previst per al febrer a Barcelona, els principatins veien com el seu govern s'enfonsava de ple. El 27 de gener, el president Quim Torra perdia l'escó de diputat al Parlament de Catalunya després que la Mesa donés tràmit a la decisió del Tribunal Suprem de retirar-li l'acta de diputat pel cas de la pancarta penjada al Palau de la Generalitat demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Segons ERC, la Mesa del Parlament no tenia més remei que donar tràmit a la petició de l'alt tribunal espanyol, però, segons Junts per Catalunya, es tractava d'una deslleialtat en tota regla. En una compareixença urgent, el president Torra anunciava que donava per acabada la legislatura i que convocaria eleccions un cop aprovats els pressupostos. Poc es pensava que això arribaria al mes d'abril, en plena pandèmia i que finalment optaria per no convocar eleccions i seguir gestionant fins a l'arribada de la inhabilitació definitiva, a finals de setembre, que deixaria a Pere Aragonès com a principal responsable del Govern català.
El 2020, Covid a banda, no ha estat el millor any per als Governs dels diferents territoris de parla catalana. Si a Catalunya la trencadissa ha estat sorollosa, al País Valencià i a les Illes la cosa no ha estat gens fàcil tampoc. El segon Botànic ha trontollat fortament després de l'estiu. La gestió de la pandèmia ha enrarit les ja de per si difícils relacions entre el PSPV i Compromís. Mónica Oltra s'ha sentit distanciada i desatesa per Ximo Puig, mentre que des de l'entorn del president és ella la que té una postura inflexible. Tot plegat ha fet passar el Govern Valencià pels seus moments més delicats.
La relació entre Més per Mallorca i el PSIB-PSOE també ha estat tensa durant tot l'any. La relació pateix i si bé s'ha mantingut sempre la disciplina de vot en el Parlament, les disputes en el si del Govern han estat intenses. En síntesi, els sobiranistes volen marcar el seu territori mentre que els socialistes accentuen el presidencialisme de Francina Armengol. L'última topada ha estat per l'acostament del PSIB a Ciutadans en la negociació dels pressupostos, que ha irritat força Més per Mallorca. Una jugada similar a la que s'ha viscut al País Valencià, amb PSPV i Compromís de protagonistes, les darreres setmanes.
De fet, els governs dels territoris ha viscut tensions internes que han hagut de compatibilitzar en fer paleses les seves reivindicacions davant de l'executiu de l'Estat espanyol a l'hora de gestionar els efectes de la pandèmia. En un gest absolutament insòlit, el catorze de març es decretava l'Estat d'Alarma i un confinament domiciliari arreu de l'Estat per fer front als efectes de la pandèmia. Això anava acompanyat, també d'una recentralització de les competències, deixant les grans decisions de la pandèmia en mans de l'executiu de PSOE i Podemos, amb Pedro Sánchez al capdavant. Un cop passada la primera onada, la discussió sobre la capacitat de decisió dels governs territorials va ocupar un lloc important a l'agenda, i finalment han estat aquests els que han decidit com gestionar les darreres mesures, sempre, clar, seguint el patró de Madrid.
La Catalunya Nord també ha viscut moments d'intensitat política arran de les eleccions municipals. Uns comicis que tindrien un calendari excepcional per adaptar-se als designis de la Covid-19. Així, la primera volta celebrada al mes de març se separaria inusualment de la segona, que acabaria fent-se el 28 de juny i no quinze dies després de la primera, com és habitual. El pas per les urnes dels catalans del nord va deixar com a notícia més destacada l'arribada a l'alcaldia de Perpinyà del candidat d'extrema dreta Louis Aliot, líder local de l'Agrupació Nacional (antic Front Nacional) de Marine Le Pen.
Passat l'estiu s'escenificaria la consumació d'un dels canvis més significatius del sistema de partits principatí: la ruptura dels sectors puigdemontistes de Junts per Catalunya amb el PDeCAT, el partit hereu de l'antiga Convergència. Carles Puigdemont, amb el suport dels presos polítics, encetava així la construcció d'un partit fet a mida i deslligat dels sectors més moderats del disseminat espai postconvergent.
Finalment, en els darrers compassos de l'any Andorra ha hagut de plorar la mort del que fou el seu primer cap de Govern, Òscar Ribas Reig. El país pirinenc ha perdut la figura que va modernitzar i situar aquest petit estat al mapa global i que és responsable de ser el primer cap de govern que parlava en català a l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides.
Enllà
A l'Estat espanyol l'any va començar amb la investidura de Pedro Sánchez a principis de gener. Un acord històric que formava el primer govern de coalició de l'estat espanyol -entre PSOE i Podem- i que comptava amb el suport de formacions independentistes i nacionalistes d'arreu de l'Estat com Bildu, el BNG, ERC o Compromís. Un govern que, a banda de capitanejar la pandèmia, a principis d'agost veia com el rei emèrit Joan Carles I fugia de l'estat en direcció als Emirats Àrabs per escapar dels diferents escàndols que l'han anat esquitxant al llarg del curs. Alguns d'aquests escàndols remeten possibles irregularitats comeses després d'abdicar i, per tant, ja no gaudia d'intimitat. Un dels dubtes de cara al pròxim any és si el monarca retornarà a territori espanyol per seure davant dels jutges.
A nivell europeu, dos acords d'índole molt diferent marquen un abans i un després en la història de la Unió Europea. El primer és l'acord al qual van arribar els estats comunitaris per crear un fons europeu contra la Covid-19. Un acord històric, amb el que per primera vegada la Unió Europea s'endeutava de forma conjunta per mobilitzar un fons de 750.000 milions d'euros per ajudar als estats a sortir de la recessió. Una xifra, això sí, inferior a la que demanaven els països del sud del continent. El segon acord europeu destacat és el que va arribar sobre la botzina el 24 de desembre per desencallar el Brexit. Un pacte que regirà la manera com es desenvoluparan les relacions entre la Unió Europea i el Regne Unit després que a partir d'aquest 1 de gener els britànics deixin d'estar sota el paraigua legal comunitari.
Els Estats Units també han estat notícia sovintejada durant tot el 2020. Que fos any electoral, sens dubte hi ha ajudat. Els estirabots constants de Donald Trump -negacionisme inclòs- també. Qui sap, però, si Joe Biden s'hagués imposat a les eleccions a la presidència dels EUA si no hi hagués hagut la crisi de la Covid... O si no s'hagués desfermat una onada de protestes inèdites contra el Govern després que el 25 de maig un policia assassinés el ciutadà afroamericà George Floyd asfixiant-lo amb el genoll al coll. El moviment Black Lives Matters ha estat capaç de marcar l'agenda internacional, estenent-se més enllà de les fronteres nord-americanes i provocant revisions de l'entramat legal, social i cultural del món occidental.