-Afirma que s'estan erosionat les Constitucions i el constitucionalisme. A què és degut això i què comporta?
-Així és, s’està donant una erosió del constitucionalisme i això ens condueix cap a Estats i societats neofeixistes. El constitucionalisme no és res més que l’establiment de límits i obligacions al poder, públics o privats, en defensa dels drets dels ciutadans, per tant, la seva erosió crea poders polítics i econòmics salvatges sense límits.
Tradicionalment, hi ha hagut dos maneres, en la teoria política, d’entendre una Constitució: la liberal i la marxista clàssica. La primera, ha presentat les constitucions com un contracte social fruit d’un consens que persegueix assegurar l’interès general i el bé comú contra els interessos particulars. No obstant, sembla difícil acceptar que l’elaboració de constitucions es puguin donar al marge de situacions històriques de lluita de classes i fruit d’un acord òptim per tots els membres de la societat. I la segona, les ha presentat com a simples instruments de dominació i repressió de la classe dominant, però si entenguéssim la Constitució només així viuríem en règims despòtics sense tenir assegurat cap dret i això tampoc és cert del tot.
Jo crec que per definir el constitucionalisme cal situar-se en una posició intermèdia de les anteriors. El constitucionalisme és una forma d’organització sistematitzada i limitada de les relacions entre dominadors i dominats. En el marc del constitucionalisme, en tant que existeix Estat, existeixen classes socials i en tant que hi ha aquestes hi ha explotació i dominació. Ara bé, el que fa el constitucionalisme és establir un ordre sistematitzat en torn a uns principis i valors en l’interior del qual existeixen límits a l’Estat i/o al Capital sobre la base, primer, de la humanització o respecte per la noció de dignitat humana. Noció que ha estat ampliada o reduïda, en subjectes i continguts, en els diferents tipus històrics de constitucionalisme. Segon, sobre. l’eliminació de l’arbitrarietat, és a dir, l’establiment d’un marc de seguretat que proporciona una sèrie de garanties front els abusos de poder. I, en tercer lloc, estableix la igualtat davant la llei. Aquests son elements constitutius de tota Constitució.
Per tant, el constitucionalisme no fa que desaparegui l’explotació, el racisme o el masclisme de les nostres societats, el que fa és fixar límits als mateixos, de manera que aquests no es donen en forma de violència física directa com passava en l’esclavisme o l’Edat mitjana sinó en forma limitada.
Doncs bé, el que fa el neoliberalisme és eliminar aquests límits: la flexibilització i la desregulació alliberen al poder econòmic de límits i obligacions com haver de garantir drets laborals o pagar impostos. La tecnocratització o desplaçament dels espais de decisió a òrgans supranacionals allibera al poder polític de límits de control democràtic, etc. Per això dic que suposa un procés d’erosió del constitucionalisme. I Estats i societats amb poders sense límits son Estats i societats sense Constitució i neofeixistes.
-Això vol dir que els Estats actuals no son sobirans?
-Si entenem sobirania com a capacitat de legislar de manera autònoma sense estar sotmesos a res ni a ningú, no ho son.
-Si no ho son, és possible per a les esquerres aplicar el seu programa un cop arriben al poder?
-És difícil. Un dels problemes amb el que aquestes es troben, fins i tot, si guanyen eleccions, és la impossibilitat de posseir la juridicitat. El cas de Syriza a Grècia en va ser un exemple clar.
Posseir la juridicitat consisteix a poder imposar les teves normes jurídiques i impedir, mitjançant sancions i repressió, que els altres imposin les seves, que en tant no-jurídiques no són reconegudes socialment i són perseguibles mitjançant la violència de l'Estat. La juridicitat no és res més que una ficció que permet a aquella classe o grup que la posseeix imposar les seves normes per sobre de les dels altres per via del discurs normatiu. Posseir la juridicitat permet, per tant, transformar. Amb això no estic dient que les transformacions socials es facin només mitjançant la Constitució i la llei, ni que el Dret sigui un mer aparell de repressió. No crec que sigui així. El Dret és una cosa molt més complexa, però, alhora, crec que és impossible negar que la possibilitat de dictar normes i poder imposar-les permet i és indispensable per a transformar.
Doncs bé, el fet de que, durant l'època dels Estats nacionals sobirans, existís un model de monisme jurídic que implicava l'existència d'un poder vèrtex en forma de Constitució que generava una cadena de validesa normativa descendent sistemàtica, integral i coherent, permetia que mitjançant un acte polític de poder dotat de legitimitat i reconeixement social, com pot ser guanyar unes eleccions, l’esquerra es podia fer amb el control de la juridicidad. I això permetia implementar transformacions estructurals.
Això, avui ja no és possible. Els processos neoliberals d'integració regional i mundial, han substituït l'antic model de monisme jurídic existent a l'interior dels Estats per un model de pluralisme jurídic o coexistència de la legislació estatal amb les normes creades per la UE, el Banc Mundial, la OMC, etc. Això dóna lloc al solapament, a l'interior del territori estatal, de múltiples ordenaments jurídics provinents d'autoritats diferents que pretenen regular el mateix territori i subjectes, moltes vegades de manera contradictòria. I en Dret, els conflictes entre regulacions contradictòries es resolen a través de les anomenades normes de conflicte, les quals constitueixen el mecanisme tècnic per mitjà del qual s'estableix la primacia d'un ordenament sobre un altre. En el cas, per exemple, de conflicte dins dels Estats membres de la UE entre les Constitucions de l'Estat social i els tractats neoliberals de la UE, la jurisprudència del TJUE i el Tractat de Lisboa exerceixen de norma de conflicte atorgant primacia al dret neoliberal de la UE.
En aquest marc del pluralisme jurídic per aglomeració, aquests connectors o normes de conflicte són els nous mecanismes des dels quals s'imposa la dominació jurídic-política de classe. Tals espais d'intersecció jurídica que són les normes de conflicte és on es produeix, en la nostra època, l'articulació entre Capital i poder polític-jurídic. A través d'elles imposen la primacia de la llei del mercat per sobre de les normes estatals. I amb això, usurpen la detenció de la juridicitat als governs nacionals, obligant-los a complir les normes del Capital sota amenaça de sanció i escanyament econòmic.
-Pot posar algun exemple concret on això es posi de manifest?
-Sí, per exemple, en el marc dels processos d’integració financera en què ens trobem, una excessiva despesa pública social per a implementar polítiques socials comportaria una mala qualificació del país per part de les principals agències de ràting que avaluen els Estats en funció de l'adequació del seus pressupostos i previsió de despeses i ingressos als criteris neoliberals. I una qualificació negativa per part d’aquestes agències, suposa, entre altres conseqüències, que els inversors no confien en destinar els seus diners a una economia que no ofereix les suficients garanties. A més, les empreses del país es veurien afectades directament perquè s'exposen a veure reduïda la seva qualificació de deute privat amb el qual finançar les seves operacions. Tot plegat, produiria una contracció de l'economia estatal.
-Si la falta de sobirania impedeix aplicar programes progressistes, cal recuperar sobirania. És la mateixa sobirania la que reclamen molts moviments d'extrema dreta, com Salvini, que la sobirania que tradicionalment ha enarborat l'esquerra radical?
-En absolut. L’extrema dreta planteja una recuperació de la sobirania, en singular, focalitzada en la nació. L’esquerra ha de plantejar una recuperació de les sobiranies, en plural, focalitzades en els drets individuals i col·lectius de les persones.
L’extrema dreta articula el seu enfrontament contra la UE, l’euro i els capitals transnacionals a partir de tres elements: La crítica a aquests des de la defensa de la nació. Construeix una història nostàlgica del passat gloriós de la nació que percep, ara, humiliada per la subordinació internacional; El proteccionisme como mecanisme de fer front a la competència econòmica estrangera i poder restablir un capitalisme autòcton; I, el proteccionisme entès no només en termes econòmics sinó també com a filosofia social. És a dir, com a generador en els ciutadans d’una idea de pertinença a un cos social homogeni preexistent composat per un “nosaltres” (els nacionals) entre els que han de teixir-se alts graus de solidaritat vers el “ells” (estrangers, immigrants i capitals internacionals) que saquegen i s’aprofiten de la nació, de la qual cosa en deriva el racisme. Tot això, com dic, amb l’objectiu final de recuperar la grandesa perduda de la nació, que és el centre del discurs de l’extrema dreta.
L’esquerra, per el contrari, ha de plantejar-se la recuperació de la sobirania des de tres nivells diferents. En el nivell superestructural, es a dir, la constitució de repúbliques en la que s’estableixin mecanismes de participació directe dels ciutadans en la presa de decisions i el control democràtic sobre el poder, i es recuperi el control públic sobre sectors estratègics com la banca, l’energia, etc. Però també, en el nivell estructural i individual.
El nivell estructural es refereix a la recuperació de la sobirania sobre el nostre temps i espai. El capitalisme ens ha robat la sobirania sobre el temps, la plusvàlua és temps treballat i no pagat. Però també sobre l’espai, imposant un sistema de relacions socials fortament individualitzades i competitives, una redefinició de les pràctiques espacials i representacions de l’espai, funcionals als interessos del capital, així com un desenvolupament basat en destrucció de la natura i el comú. Recuperar la sobirania implica també, recuperar el control i articulació sobre el nostre temps i espai mitjançant formes cooperatives i sostenibles d’organització de les relacions socio-econòmiques superadores del capitalisme.
I a nivell individual, no cal dir que estem assistint, avui, a complexos processos de sorgiment de nous elements de diferenciació col·lectiva que generen noves identitats i subjectes articulats al voltant de llaços de gènere, orientació sexual, etc. i que reivindiquen esferes de llibertat pròpies. Això ens obliga a deixar d’entendre la llibertat només com l’eliminació de la subordinació i el treball alienat en l’esfera econòmica i passar a fer nostres noves semàntiques de la llibertat entesa com a autodeterminació individual en l’àmbit de les relacions personals tals com l’autodeterminació individual sobre el propi cos (sobirania corporal), sobre la lliure elecció d’identitat sexual (sobirania sexual), sobre la meva pròpia vida (sobirania vital), etc.
Per tant, la recuperació de la sobirania des de l’esquerra s’ha de plantejar, avui, en plural. Com a recuperació de la sobirania alimentaria, energètica, econòmica, cultural, nacional, corporal, sexual, etc. A diferencia del relat de la sobirania de la nació, propi de l’extrema dreta, construït des d’un relat extern a la persona, la reclusió nacional, l’enfortiment d’un capitalisme nacional y el tancament de fronteres; el relat de les sobiranies de l’esquerra s’ha d’articular des d’un relat connectat a la dignitat de les persones i als seus drets individuals i col·lectius per via de la implementació de sistemes socio-econòmics superadors del capitalisme. Aquesta seria, segurament, la gran diferencia en les maneres de reivindicar la sobirania.
-També afirma que no és possible "reconstruir un estat social fort"? Per què?
-Bé, no dic que no sigui possible reconstruir un Estat social fort, el que dic és que això no és possible mitjançant la recuperació del vell model d’Estat social del segle XX, ni del seu model de ciutadania, ni de les seves pràctiques de garantia dels drets socials.
En l’Estat social del segle XX els drets socials eren una forma d'organització i gestió del salari diferit dels treballadors a temps indefinit en una societat de plena ocupació. L’Estat social no era més que una regulació del moment de compliment del contracte de treball. L'objecte que regulava era la quantitat de temps no pagat durant la jornada laboral. El reconeixement de vacances, seguretat social, regulació de la jornada laboral i altres prestacions socials guarden relació amb la disputa de plusvàlua. Aquestes no són més que una reducció de la plusvàlua de l'empresari que s'assigna, en forma de salari indirecte o diferit organitzat per l'Estat, a la contrapart del conflicte, els treballadors, per a la millora de les seves condicions de vida. Per això els drets socials estan connectats al contracte-salari, si no tens un contracte i no cotitzes no tens pensió de jubilació, no tens subsidi d’atur, etc.
Aquest és, per tant, un model d’Estat que permet garantir drets socials universals en una societat on tots els treballadors tenen un contracte de treball i existeixen sindicats forts amb capacitat de negociació i intercanvi amb el capital. Però no en societats, com les actuals, on no existeix cap d’aquests elements. En el marc d’una realitat amb una gran part de treballadors aturats, precaris i sense contracte, de sindicats sense capacitat de mobilització i amb ciutadans amb trajectòries vitals de cotització inestables i curtes, la garantia d’un mínim benestar econòmic i social a totes les persones no es pot portar a terme només a través de drets social de tipus treball-centrista construïts al voltant d’un model de serveis i prestacions contributives. Sinó que ha de garantir-se mitjançant nous models d’Estat social, noves formes de ciutadania i noves practiques de garantia dels drets. Aquests nous models son els que intento plantejar en alguns dels meus llibres, l’últim d’ells el de La ideología de la sobirania.
-Què entén per ideologia de la sobirania?
-La ideologia de la sobirania és la ideologia hegemònica en la cultura política y jurídica de la modernitat. Aquesta consisteix en una determinada manera d’entendre tant l’exercici de la dominació com de la transformació que parteix, primer, de la idea de que existeix un únic centre de poder i d’organització de la societat, identificat normalment amb l’Estat, des del que irradia el poder. I, segon, de l’existència d’una única font del Dret associada a aquest centre, de manera que, al associar-se Estat i Dret, s’elimina la possible existència d’altres fonts de juridicitat i es considera el dret positiu estatal com l’únic instrument útil i vàlid per dominar o transformar. Segons la ideologia de la sobirania la dominació i la transformació es fan, exclusivament, amb l’Estat i la llei.
Aquesta és, com dic, la ideologia imperant en la cultura política i jurídica liberal moderna. L’explicació d’això la trobem en la manera com, en el marc dels processos revolucionaris americà i francès de finals del s. XVIII, es crea la teoria del Poder Constituent. Aquesta trasllada la teoria absolutista de la sobirania a l'àmbit de la teoria moderna de la democràcia. El que fa, en realitat, és traslladar la idea de sobirania tal com havia estat teoritzada pels absolutistes de l'àmbit del monarca a l'àmbit del poble. De igual manera que, a finals del s. XVI i s. XVII, Bodin i Hobbes deien que el monarca era l’únic titular d’una sobirania indivisible i il·limitada, a finals del XVIII Sieyès diu que el poble és l’únic titular d’una sobirana il·limitada. Aquesta construcció teòrica del poder constituent, que canvia el subjecte però no la lògica centralitzada del poder, va fer que la concepció hegemònica de sobirania en la nostra cultura política i jurídica hagi estat entendre aquesta com una cosa concentrada en un subjecte personificat en el centre de poder estatal des del qual irradia, mitjançant l’únic Dret legítim que és l’estatal, el poder.
El predomini d’aquesta ideologia de la sobirania fa que quan es produeix el canvi d’un govern de dretes a un d’esquerres que activa un procés constituent, això es tradueix en una transformació ideològica del contingut de la Constitució, però no en una superació de la idea liberal de Constitució com a territori de sobirania política singular segons la qual només hi ha un centre de poder, l’Estat, i un Dret legítim, el dret positiu.
-Vostè aposta per una redefinició de la ideologia de la sobirania a la que anomena alterconstitucionalisme. Sobre quins principis se sustenta?
-Hegel utilitza dos paraules per definir Constitució: Verfassung y Konstitution. La primera es usada per definir Constitució en un sentit estrictament jurídic-normatiu, com a norma jurídica superior pròpia de l’Estat liberal modern. En canvi, la segona deriva del verb “constituir” o “crear” i s’usa per definir Constitució en un sentit polític-institucional, com a institucionalització d’una nova matriu social que inclou formes de govern i d’exercici del poder, processos productius, models d’organització social, etc. diferents als de l’Estat liberal modern. L’alterconstitucionalisme fa referència a aquesta idea de constituir una nova realitat estatal o política-jurídica superadora de l’Estat liberal.
-Com seria aquesta nova Constitució? Com hauria de ser una constitució d'un model alterconstitucionalista?
-Com deia abans, la societat no és un espai d’harmonia i consens sinó travessat per múltiples desigualtats i dominacions. D’acord amb això, una constitució democràtica no és, com feien les constitucions liberals del s. XIX, aquella que nega la realitat presentant-se com un contracte social de consens que institucionalitza una igualtat i llibertat òptimes i estàtiques. Una Constitució democràtica és aquella, com fa la constitució de l’Estat social, que reconeix i integra el conflicte social en seu interior a través del reconeixement constitucional dels subjectes polítics protagonistes d’aquest i dota a les diferents parts d’instruments d’autodefensa dels seus interessos i drets.
Ara bé, tenint en compte que els subjectes, l’objecte i les pràctiques de conflicte canvien en el temps, la forma en que les constitucions han de regular aquest conflicte i drets ha de ser també diferent.
En les societats industrials del segle XX existia un únic tipus de treballador: l’obrer-massa; i una única forma d'organització del treball: el model de desenvolupament industrial; que determinava la unicitat de les formes d'organització dels treballadors: el sindicat-partit; i la unicitat de la forma d'explotació: la subsumpció real del treball al capital. Encara que existien altres formes d'explotació, com la patriarcal en l'espai de producció domèstic, no eren visibles ni reconegudes. Això feia que el tipus de subjectes i conflicte que aquests textos constitucionals interioritzen són els del conflicte Capital-Treball, i els instruments d'autodefensa de drets que s'atorguen a cadascun d'ells són els propis del conflicte laboral: vaga, tancament patronal, negociació col·lectiva, instàncies tripartides de negociació corporativa patronal-Estat-sindicats, etc.
Avui en dia les nostres societats son molt més complexes. Els processos d’integració i homogeneïtzació global, per dalt, i de conformació de formes d’organització del comú, per baix, fa que el tipus d’organització unitària i única del poder i la societat pròpia de la noció moderna de sobirania s'ha erosionat de manera important en tant que, en la realitat pràctica, Estat, mundialització i comunitarització conviuen com a part d'una mateixa i única realitat històrica. I això suposa una fragmentació i encreuament de múltiples subjectes i pràctiques de garanties dels drets. La pròpia necessitat de supervivència i autosatisfacció de necessitats bàsiques en el marc d'erosió de l'Estat i els serveis públics està portant i portarà, durant els pròxims anys, al fet que la pròpia societat civil redissenyi les seves diferents formes organitzatives i d'acció col·lectiva per a poder operar, simultàniament, en la pluralitat d’eixos que és creuen: l’estatal, l’internacional i el comunitari.
L’alterconstitucionalisme seria aquell model que actualitza la regulació constitucional del conflicte i les pràctiques de garantia dels drets socials i de participació adaptant-lo a aquesta nova realitat pròpia de les nostres societats.
-Pot especificar com serien aquestes noves pràctiques de garantia dels drets?
-Doncs, des de el punt de vista dels drets socials, en un context de capitalisme degeneratiu on aquest ja no té capacitat de generar creixement econòmic, de robotització-digitalització que disminueixen la capacitat de generar assalarització, de col·lapse ecològic i esgotament de les fonts energètiques, de fragmentació dels grans subjectes històrics revolucionaris i d’erosió del poder regulador de l’Estat, ja no es viable un model on l’Estat es pugui fer càrrec, integra i exclusivament, de la procura existencial dels ciutadans. Precisament per això, la idea de ciutadania liberal entesa com a portadora homogeneïtzadora de drets mitjançats per l'Estat d'acord amb el principi d'universalitat, que ha de continuar sent absolutament necessària per a determinats sectors estratègics i serveis bàsics com educació, sanitat, justícia, seguretat social, etc. que només poden ser prestats per l'estructura estatal i que cal que siguin públics i gratuïts, ha de combinar-se amb altres formes d’accés al drets, a les que anomeno com a ciutadania comunitària i internacional.
D'una banda, han de crear-se també mecanismes perquè els Estats i els municipis puguin descentralitzar i transferir a organitzacions socials o grups veïnals l’exercici de competències sobre aquells serveis com cultura, esport, habitatge, medi ambient, etc. que, per la seva naturalesa, poden prestar-se en règim d’autoorganització comunitària i que contribueixin a crear noves formes comunals d’organització d’allò col·lectiu i garantia de drets. I per un altre, el constitucionalisme estatal ha de poder interaccionar amb sistemes internacionals de protecció de drets efectius i amb capacitat de generar obligacions jurídiques als Estats i tercers privats com les empreses. La garantia dels drets laborals, civils o mediambientals, per exemple, només és possible avui si es combinen legislacions nacionals garantistes amb l'existència de tractats i instàncies jurisdiccionals internacionals com podria ser, per exemple, un Tractat internacional dels pobles per al control de les empreses transnacionals, que incorporés un òrgan jurisdiccional internacional al que poguessin acudir els ciutadans i que tingués capacitat d’imposar sancions a les empreses transnacionals i condemnar als seus directius per vulneracions de drets. La garantia dels drets socials, avui, exigeix combinar formes de ciutadania estatal, comunitària i internacional.
I, des de el punt de vista dels drets de participació política, cal reformular també els mecanismes participatius propis dels constitucions de l’Estat social, encara vigents, del segle passat. En les nostres societats, a diferència de les fordistes, l'espai de reivindicació, conquesta de drets i construcció de les relacions socials, polítiques i econòmiques ja no és, principalment, l'industrial-laboral sinó el social, d'aquí que es parli d'una ciutadania social que substitueix l'antiga ciutadania laboral. Sembla evident, llavors, que, més enllà de les eleccions cada quatre anys, les velles institucions i mecanismes de concertació corporatius tripartits entre Estat, patronal i sindicats, no poden ser ja els principals ni únics espais de participació per al disseny de les polítiques públiques, ni tampoc els vells drets de conflicte laboral, sindicació i vaga, els únics mecanismes d'autotutela de drets de les classes populars en la dinàmica conflictual. Això exigeix reconèixer nous instruments de conflicte societat-Estat adequats a la nostra època i al tipus de subjectes socials que operen en aquesta. Alguns exemples podrien ser: la iniciativa ciutadana mitjançant signatures per a convocar referèndums derogatoris de lleis o normes amb rang de llei de l'Executiu, la possibilitat durant la legislatura de revocació popular de mandat de determinats càrrecs públics com els alcaldes, la iniciativa ciutadana per a la convocatòria de referèndums consultius vinculants, el reconeixement i protecció del dret a la resistència o desobediència civil pacífica, la possibilitat de presentar recursos populars d'inconstitucionalitat, el reconeixement constitucional dels boicots o vagues de consum, etc.
-Hi ha algun model constitucional actual que sigui exemple d'això que proposa?
-Algunes de les constitucions aprovades durant les últimes dècades a Amèrica llatina, como la veneçolana de 1999, l’equatoriana de 2008 o la boliviana de 2009, introdueixen ja diversos d’aquests aspectes.
-Aquest model d'anàlisi de la societat que proposa en el llibre va més enllà de la dicotomia Estat-Societat. Ens podria explicar una mica més aquesta qüestió? I Quin paper hi juga el capitalisme de plataformes en aquesta conjuntura?
-Avui en dia, la disputa de drets ja no és exclusivament una disputa entre allò públic i privat. L’espai del procomú passa a ser, també, un camp de lluita fonamental. Allò nou d’aquest espai del procomú no és la seva existència, sempre ha existit, sinó la importància que en les societats de les properes dècades tindrà per la supervivència tant d’amplis sectors populars com pel propi capitalisme.
Respecte als sectors populars, a mesura que un neoliberalisme, cada vegada més salvatge, vagi privatitzant serveis i prestacions, l’única manera que moltes famílies, sense recursos i incapaces de proveir-se d’aquests a través dels mercat, tindran per accedir-hi serà a través de formes de solidaritat col·lectiva en l’espai del procomú.
I respecte el capitalisme, el pas d’un model de capitalisme d’economia material productiva a un d’economia immaterial, financiaritzada i digital suposa que aquest ja no disposi de mitjans de producció, de fàbriques, ni de capacitat de convertir el diner en capital. De quina manera un capitalisme, sense mitjans de producció, pot generar beneficis? Durant la dècada del 2000 ho va fer a través de l’especulació financera, però amb la crisis de 2007 aquest es reinventa començant a adquirir un paper fonamental el capitalisme d’aplicatiu basat en l’extracció de valor de les nostres relacions interpersonals en l’espai del procomú.
Empreses com Airbnb, Uber, BlaBlaCar, Wallapop, Deliveroo, Glovo, etc. l’únic que fan és traslladar de la realitat física a una plataforma virtual controlada per elles relacions col·laboratives que tots nosaltres hem fet sempre com fer autostop, anar a fer un encàrrec a un amic o el veí, intercanviar casa entre amics que viatgen a destins creuats, etc. per, a continuació, mercantilitzar-les i extreure beneficis de la seva intermediació. El que fan és extreure riquesa sense necessitat de tenir mitjans de producció. És lucren del nostre habitatge, la nostra moto o bicicleta i de les nostres relacions de sempre. Per això, l’espai del procomú, al que mai el Capital havia donat cap importància, passa a ser, ara, fonamental també per a ell.
Per tant, la lluita pels drets i la redistribució de bens i oportunitats s’expressa avui en la tensió entre allò públic i privat en l’eix Estat-societat, però també en la tensió entre el procomú cooperatiu i el procomú extractiu en l’eix de la societat. Si hi ha més o menys sanitat pública els meus drets estan més o menys garantits, però si Airbnb té major o menor presència en el parc d’habitatges de lloguer de la ciutat el meu dret a un habitatge digne a un preu assequible també està més o menys garantit. El camp de lluita dels drets ja no té un únic eix públic-privat, sinó també l’eix procomú cooperatiu-extractiu, o també d’altres com l’eix que fa referència al tipus de relacions Estat-Estat en els espais d’integració internacional. Si el meu país forma part d’un espai d’integració regional com la UE basat en la lliure competència i el lliure mercat o un espai d’integració basat en la solidaritat i cooperació entre Estats, també tindré menys o més drets garantits.
-Un dels debats recurrents de l’esquerra ha estat si, un cop s’arriba al poder institucional, cal apostar per avançar cap a una gestió estatal dels principals àmbits de producció i serveis o per seguir externalitzant part d’aquests àmbits en el sector cooperatiu. Com encara això el model alterconstitucionalista?
-No fa gaire temps, en un debat sobre el llibre, un company em deia que descentralitzar competències polítiques cap a formes d’organització social implicava un debilitament de l’Estat i afavoria el neoliberalisme, que el que calia fer era enfortir l’Estat.
Jo comparteixo aquest plantejament només en part. Descentralitzar competències a agents privats en connexió amb una reestructuració institucional neoliberal sí que implica generar pobresa i desigualtat. Durant els anys 80 i 90, diversos autors varen plantejar la substitució de “l’Estat del benestar” per una “societat del benestar”, on les polítiques d'igualtat ja no es feren a través de polítiques públiques, ni la protecció social amb les institucions estatals, sinó que fossin implementades per una pluralitat d'actors públics, empreses privades i associacions (fundacions, ONGs, associacions, etc.) o xarxes informals (el “bon veí”, la família, etc.) que passessin a prestar serveis sobretot, en matèria d'assistència social, protecció a la vellesa, als pobres o marginats, etc. Estic d’acord en què aquest tipus de descentralització implica diversos problemes. Un és que s'obren noves oportunitats d'inversió per al sector privat que guanya terreny en detriment de l'Estat, del que es deriva una mercantilització de molts serveis de protecció social. Un altre, respecte al tercer sector, és que moltes vegades la frontera entre la intervenció associativa i la mercantil resulta difusa, però fins i tot quan no és així, el tercer sector només pot pal·liar mitjançant la solidaritat determinats dèficits de manera parcial, però sense constituir mai drets legals de ciutadania. A més, pel que fa a la família o les xarxes informals, una família sobrecarregada de responsabilitats de cura sobre els seus membres l'obliga, en la majoria de casos, a acabar desplaçant part d'aquestes cap al mercat. Amb la qual cosa, la idea d'un pluralisme d'agències i actors diferents que presten serveis de benestar és, en realitat, un fals pluralisme en favor del mercat. És cert.
Ara bé, el que planteja el model alterconstitucionalista no és això. Aquest defensa la necessitat de combinar un Estat fort que ofereixi prestacions socials en règim de gratuïtat i universalitat i la nacionalització dels principals sectors estratègics amb la descentralització d’altres competències, que per la seva naturalesa ho permetin, cap a formes d’organització del comú per a la seva implementació en règim d’autogestió comunitària. I quan parlo d’aquestes formes d’organització no em refereixo a agents privats sinó a formes d’organització i politització veïnal en els barris o formes d’organització i politització de diferents tipus d’escassetat o precarietat social (famílies desnonades, treballadors aturats, joves precaris, dones víctimes de violència masclista, immigrants, etc.) al voltant de models alternatius no mercantilitzats d’apropiació, gestió, organització i direcció de recursos diversos. La coexistència d’un sector públic fort amb aquestes formes comunitàries, no només no és incompatible sinó que és indispensable si volem portar a terme processos de transformació estructural en les nostres societats.
La simple ocupació del govern, per victòria electoral de l'esquerra, no significa que aquesta controli els aparells d'Estat. L’Estat és una complexa articulació institucional de diversos aparells i òrgans, que permet a la dreta, en el cas que un partit de l’esquerra transformadora es faci amb una majoria parlamentària o fins i tot, la presidència, desplaçar els llocs de poder real cap a altres aparells o òrgans: el senat, el Tribunal Constitucional, la policia, etc., convertint als espais ocupats per l'esquerra en espais de poder formal. Igual que la societat civil, els aparells d'Estat estan també travessats per la lluita de classes. Ara bé, això tampoc significa que l'Estat no pugui usar-se per aplicar polítiques transformadores. Sí que es pot, però la manera de fer-ho és existint fortes i combatives lluites i formes d'autoorganització comunitària en l'àmbit civil que atorguin una correlació de força suficient capaç de permetre al partit d’esquerres a l'interior dels aparells d'Estat imposar la seva voluntat per sobre de la dreta. L'articulació entre allò social i allò polític-institucional permet utilitzar les formes d’organització col·lectiva i la seva mobilització per a l'aprofundiment transformador des de l’Estat.
I a la inversa. Disposar de l’Estat permet exercir una funció promotora, educativa i d’enfortiment de les formes d’organització comunitàries i socials, aportant-los instal·lacions, recursos de tot tipus, la descentralització de competències polítiques, etc. I la creació i expansió d’experiències d’autoorganització i autogestió permet anar, a poc a poc, generant nous tipus de relacions econòmiques i socials no capitalistes en el sí de la societat que, per la seva praxi repetitiva, esdevenen normativitat i normalitat social, diversificant el desenvolupament de les formes de vida social, la qual cosa funciona com a motor de transformació.
Per això dic que una forta intervenció estatal i la descentralització de determinades competències en formes d’autoorganització comunitàries no només no son excloents sinó que es necessiten l’una a l’altre per tal de que ambdues puguin exercir una funció transformadora.