El cafè és un regal dels àrabs i els turcs que els vienesos van introduir al segle XVII. Això va suposar una revolució a Europa, començant per Venècia, París, Londres, Viena i Barcelona, ciutats que es van omplir de cafès on s’establia una nova convivència, distinta a la de l’antiga taverna.
Ha estat prohibit diverses vegades -com l’Església ho va fer amb la xocolata- i en diferents llocs al llarg de la història. Fins i tot actualment, car algunes confessions protestants en prohibeixen el seu consum, així com els vegetarians o vegans més estrictes. Una de les històries més curioses és el suposat experiment que va fer el rei Gustau III de Suècia per demostrar els perjudicis que el cafè podia produir. Va decidir commutar la pena de mort a dos bessons a canvi que un begués cafè cada dia i que l’altre begués te en igual quantitat, pensant que moriria abans el primer. Per a disgust de Gustau, el primer a morir va ser ell mateix, seguit del bevedor de te.
El 1511, a l’Aràbia Saudita, el governador Khair Beg va decidir prohibir el cafè després d’observar un grup d’homes bevent-ne en una mesquita. Per a la seva sorpresa, qui en consumia podia quedar-se tota la nit despert resant. De fet, una llegenda àrab explica que el cafè es va descobrir a Etiòpia mentre un eremita musulmà observava com les cabres no paraven de saltironejar després d’haver ingerit unes baies silvestres, que van resultar ser la baia o “cirera” del cafè. Murat IV, sultà de l’imperi Otomà entre 1623 i 1640, en va prohibir l’ús, juntament amb el tabac i l’alcohol. No obstant, encara avui el cafè, després del te, és la segona beguda turca i d’alguns països àrabs.
Es poden veure diverses classes de cafè: espresso o italià, turc, grec i balcànic (amb el marro o pòsit inclòs), amb panela, propi de Colòmbia (dit també de olla), a l’estil alemany o melitta, a l’estil àrab (amb espècies, o amb aigua de flor de taronger, com feien els meus amics a Algèria...).
El cafè a Espanya és solo, però als Països Catalans no hauríem d’emprar mai aquesta expressió: nosaltres bevem el cafè en tassa i sense adjectius, com els italians amb el seu espresso. El cappuccino (que vol dir "caputxí", pels seus colors), altrament, es prepara amb cafè exprés i llet muntada amb vapor per crear una bona escuma, que sempre porta també cacau i mai canyella. Un bon caputxí es compon de 125 mil·lilitres de llet i 25 mil·lilitres de cafè exprés i cacau amarg. A l’Alguer l’han adaptat al català i li diuen frare (pel color dels hàbits). Estaria bé introduir aquesta denominació en el català continental i de les Balears.
Actualment està de moda fer dibuixos sobre el cafè amb llet cremosa: cors, llavis, flors, sanefes, etc. El capuccino, com el cafè espresso, només és possible des del 1901, quan es presenta la primera màquina per fer un cafè a partir d'un demanda espressa o expressa del client -que és d'on ve el nom. L'any 1948, Achille Gaggia presenta la primera màquina de cafè amb pistó, cosa que revoluciona l’elaboració del cafè. A partir de llavors, les màquines italianes -gaggia, la cimbali...- s’estenen en molts països, com els Països Catalans, Espanya, Portugal, Bèlgica, Àustria, Alemanya...Als Estats Units i a Amèrica Llatina -llevat de l’Argentina o Uruguai- encara és un bé escàs.
El cafè espresso italià pot ser normale, ristretto -amb el capuccino, els més consumits-, corretto (amb licor), macchiato (tallat o un nuvolet de llet). Als Països Catalans tenim el cafè, el tallat, el nuvolet, el cafè curt, el cafè llarg o americà, el cigaló, carajillo o rebentat, el cafè amb gotes, el llet i cafè o cafè amb llet (begut en tassa, mentre que a Andalusia i Portugal es beu en got), el bombó (amb llet condensada), etc. I també el cremadet (pronunciat cremaet) valencià, que se sol presentar en un got de vidre -com el de cigaló- en tres capes de colors diferents. I el cafè amb llet, és clar, que aquí bevem en tassa, però a Andalusia i Portugal (galâo) ho fan en got.
També tenim begudes on s’hi posa cafè, com el cremat, el calent, el cafè caleta d’Eivissa, parents del cremadet.
El cafè caleta és una reconfortant beguda eivissenca considerada com a pròpia dels pescadors, que consisteix a mesclar cafè amb conyac cremat. La mescla és endolcida amb sucre i sovint és aromatitzada amb pell de llimó -i també de taronja-, grans de cafè i branquillons de canyella. Encara que hi ha moltes variants d’aquesta recepta, normalment es fa posant damunt el foc una olla amb el cafè i el conyac fins que la mescla s’escalfa. Llavors se li afegeix la canyella i la pell de llimó i es bota foc a la mescla és a dir, es flameja. Aquesta manera de fer cafè sembla que va ser inventada a mitjan segle XX per pescadors de sa Caleta, d’on li deuria venir el nom. Altres versions es fan amb rom, o mesclant rom i brandi. Antigament es feia cafè amb aigua per infusió, i es podia fer un caramel amb el sucre. La beguda es flameja -això fa que perdi alcohol, i sigui més agradable de beure-, i per tant, és cosina germana del cremat dels pescadors de la Costa Brava o del carajillo o rebentat valencià (en el qual el rom es crema). El cremat abans es feia amb aiguardent de canya, però ara es fa correntment amb rom, com el cafè caleta, i segueix els mateix procediment i té les mateixos ingredients.
Al País Valencià es va arribar a fabricar un carajillo embotellat (destil·leries Juan Segarra, Xert, Baix Maestrat). Tenia cafè, rom i sucre, i era paral·lel al cremat, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava. De fet, el cremat dels pescadors balears, catalans i valencians, és paral·lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear) tradicionals de tipus industrial, a part de l’esmentat carajillo, com són el calmant, crema de cafè o el licor de cafè o cafè licor, tan típic de els festes de Moros i Cristians.