-La crisi del coronavirus ha exposat, en determinats casos, les conseqüències de les retallades a la sanitat pública. S'hauria de blindar pressupostàriament? L'exministra i exconsellera valenciana de Sanitat, Carmen Montón, advocava per una despesa del 7% del PIB.
Les retallades no són el problema del nostre sistema sanitari. Ho és l'infrafinançament. En sistemes públics administrats com el nostre, que viuen del finançament públic, quan l'economia té dificultats, l'estat no ingressa i cal ajustar despeses. La consolidació fiscal és conjunturalment necessària. El problema és que estructuralment, ni quan l'economia va bé, es dota amb suficiència de recursos el nostre sistema sanitari, llastrat com està per un finançament autonòmic, el qual fa tota mena d'ajustos en nom de l'anivellament territorial. Un país gasta en la sanitat el que li permet, entre d'altres, el seu nivell de creació de renda i riquesa, de la qual, per cert, n'és part. Sense capacitat fiscal pròpia els sistemes resten condemnats a les decisions centrals, i llavors les comunitats més desenvolupades pateixen més. Així, la sanitat catalana sempre ve curta, amb l'aigua al coll. I quan la crisi et posa la mà a sobre, l'enfonsament es produeix, salvant-se només per la força dels professionals que eviten l'ofec. Al nostre sistema, cal reclamar-li una inversió preventiva a la vegada que ha de gastar de manera reactiva; que tingui estoc, fons de reserva o de contingència, i capacitat econòmica per mobilitzar recursos, és demanar-li massa. En particular per part d'aquells que darrere de la demanda d'un finançament just no saben veure el benestar de la nostra gent.
-L'emergència sanitària causada per la Covid-19 també ha mostrat la importància de l'atenció primària, habitualment retallada i relegada cap a un model hospitalocèntric, segons denuncien alguns experts. S'hauria d'avançar cap a un model en el qual l'atenció primària fora l'espina dorsal del sistema?
Sí. Però avorreix que mai no es passa en aquest tema de la paraula als fets. La nostra atenció primària, al seu torn, no només està llastrada per la manca de recursos i pel seu menyspreu com a element primordial de la política sanitària del dia a dia. També està llastrada pel poc interès que rep dels nostres metges joves que surten del MIR, els quals busquen altres especialitzats que no són les de família, atesa la moda actual de publicar articles científics per guanyar prestigi. La crisi actual ha reforçat aquesta perversió a favor dels científics, identificats per part de molts, equivocadament, com a especialistes hospitalaris.
-El model sanitari espanyol, a més, hauria de caminar cap a una orientació comunitària?
L'enfocament ha de ser poblacional. També en els sistemes d'informació, que estan més basats en diagnòstics hospitalaris, com ara la codificació correcta de la Covid-19, que en la salut de grups de població de risc, com, per exemple, les persones grans a les residències! El nostre sistema sanitari es basa més en finançar l'estructura i l'activitat que en prevenir, així com es fixa més en el cost dels inputs, com ara quan costa un medicament, que en el seu valor.
-La pandèmia del coronavirus, al seu torn, ha evidenciat la importància dels organismes de salut pública, especialment per la seva tasca epidemiològica. L'Estat espanyol, però, no ha atorgat suficientment importància a aquest aspecte. Quins canvis s'haurien d'adoptar en aquest àmbit? L'impuls d'una Agència Estatal de Salut Pública seria fonamental?
No. Quan no existeixen fronteres, la salut pública no hauria de ser estatal sinó supraestatal, de la Unió Europea, especialment en tot allò que suposa externalitats compartides. En l'acció, en canvi, hauria de ser el més local que es pugui: així en la traçabilitat de la infecció virològica i el confinament poblacional. Per aquest propòsit, la coordinació ha de ser horitzontal i mai vertical a través d'un 'aquí mando yo'. Ens convé a tots seguir determinades pautes. Altrament, els errors de les decisions centrals es magnifiquen i permeten després correccions més difícils.
-Una aposta per les polítiques de salut pública hauria d'anar lligada a una transversalitat en les accions de govern per reduir l'impacte que tenen els denominats determinants socials de la salut?
Sí. I posar les decisions a criteri de persones que sàpiguen d'allò que parlen. Un dels problemes amb la pandèmia actual és que davant la incertesa, sense possibilitat d'aplicar taxes de risc (no tenim experiències similars), cal actuar amb control 'prova error'. Si la decisió es deixa en mans dels polítics, és de manual que la 'prova' que farà qui governa serà contestada com a 'error', fins i tot, abans de s'apliqui per part de l'oposició. Si la prova és exitosa, el govern passarà factura a l'oposició. A més, per als governants que no decideixen sense consens, corregir el tir en cas de no encertar es converteix en un 'mantenella i no enmendalla' amb l'objectiu de mostrar coherència i no donar un triomf als crítics. En aquests casos, hi ha evidència que la bona gestió pública està basada a nomenar per consens parlamentari una comissió d'experts, la qual hauria de ser plural en origen. D'aquesta manera, l'expert proposat per qui sigui pot fer callar els seus quan desbarrin. En qüestions de determinants socioeconòmics, això és més necessari que mai, ja que la proximitat a la política la fa molt propensa a infectar-se dels virus de discussions tant extremes com inefectives.
-Col·lectius i altres investigadors apunten a la necessitat de reduir la despesa farmacèutica i així com de revertir progressivament les diferents concessions sanitàries. Seria adequat?
Això seria parlar aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, i no ho faré. De fet, espero del sector farmacèutic i del talent científic mundial que s'ha agrupat entorn de la lluita per l'erradicació del virus i dels seus efectes que estigui a l'altura de les circumstàncies. Potser és un bon moment per redimir-se de prejudicis, fundats o no, ja que en el sector del medicament hi ha de tot.