Un assessor del Govern més infectat pel coronavirus viatja en cotxe per Anglaterra durant el l’etapa més estricta del confinament. Es dirigeix a la granja dels seus pares, on vol curar-se de la COVID-19. Després insultaria els mitjans de comunicació quan van publicar aquest fet. Els acusava d’emetre notícies falses, però després va admetre que durant la quarantena havia viatjat en cotxe, però no trobava cap raó per disculpar-se’n. Els britànics, molts dels quals no han pogut veure els seus fills o els seus pares des de finals de març, s’enfurismen. També una part important dels rebels del partit Tory, que cau bruscament en les enquestes d’un dia cap a l’altre.
I què fa el cap d’aquest assessor del Govern? Què està fent Boris Johnson? Va qualificar aquest afer com una anècdota. I així, Dominic Cummings mantenia el seu treball. És la veu del primer ministre. Ja no està del tot clar qui és qui mana i qui obeeix en el número 10 de Downing Street.
Fins i tot els més lleials a Boris Johnson han reflexionat sobre els fets. Per què Johnson es fa petit davant d’un subordinat amb tantes incongruències? Per què accepta com a assessor un ciutadà que no protegeix els seus compatriotes, cosa que hauria de fer?
Hi poden haver vàries respostes, però n’hi ha una que és imprescindible: Johnson no és capaç de fer el millor treball possible si no és amb l’ajuda de Cummings. El Brexit, que no ha desaparegut amb la crisi del coronavirus, encara és una peça clau en la tasca política de Johnson. I la manera com la Gran Bretanya abordarà l’eixida definitiva de la Unió Europea es decidirà ben prompte. Apartar Cummings esdevindria un risc massa gros per a Johnson.
Johnson i Cummings són els bessons siamesos del Brexit. Cap dels dos no podria estar on estan ara sense l’altre. I si Johnson en té dubtes, fa servir la seua premissa més clara: els equips guanyadors no han de ser modificats.
Va ser Cummings, l’estratega de les tres paraules, qui va convertir Johnson en el màxim líder del moviment contrari a la Unió Europea el juny de 2016 amb el lema “Take Back Control” –“recuperar el control”. Va ser Cummings qui li va donar al seu cap una victòria electoral a finals de 2019. Cummings és qui planteja les batalles de Johnson, qui munta els escenaris dels seus crims polítics. Tots dos s’entenen molt bé a l’hora de difondre mitges veritats i grans mentides.
Durant les properes setmanes caldrà traure, una vegada més, el màxim profit de Brussel·les mentre vigilen la crisi del coronavirus a la Gran Bretanya. El Regne Unit i la Unió Europea hauran de decidir a finals de juny com a molt tard si desitgen allargar el període de transició del Brexit, que finalitza el 31 de desembre. Fins aleshores, els britànics encara estan, en gran mesura, vinculats a la Unió Europea. Tot apunta a un enfrontament a mitjan juny a la reunió del Consell d’Europa.
Johnson no deu haver passat per alt el fet que, segons una enquesta, dues terceres parts dels britànics, fins i tot vora la meitat dels partidaris del Brexit, ara volen que s’estenga el termini. Ell no ho vol, això, i en té bones raons. Si el seu país continua sent membre de facto de la UE durant un o dos anys més, haurà d’aportar 800 milions de lliures mensuals al pressupost de la Unió Europea. Els britànics també hauran de participar en el fons de rescat multimilionari que la Unió Europea està plantejant per ajudar els països més afectats per la crisi del coronavirus. Els contractes comercials amb altres nacions, especialment amb els Estats Units d’Amèrica, resten paralitzats.
Molts membres del Partit Conservador, per tant, volen que tot acabe el 31 de desembre. També pensen que no paga la pena fer l’esforç per negociar una ambiciosa relació futura amb la Unió Europea. Fins ara, no s’ha progressat ni un mil·límetre en aquest sentit. Els tories més intransigents aposten pel “model australià”, l’elegant paràfrasi del No Deal, que de sobte faria que els automòbils alemanys i el formatge francès siguen molt més cars degut al reforç dels controls fronterers i duaners. Les restriccions encaririen tots els productes.
Els partidaris de l’eixida sense acord pensen que el coronavirus no és una crisi, sinó una oportunitat. La possibilitat d’una eixida brusca mai no va ser tan plausible com ara. Les cadenes de subministrament s’estan repensant, els controls als aeroports i als ports són obligatoris i el món, en el seu conjunt, reforça el seu proteccionisme. I el millor de tot això, d’acord a amb la lectura que en fan els més cínics, és que en un any o dos, un Brexit dur, potser, ja no serà possible.
Tal com sol passar, ningú no sap a Londres si l’actuació de Boris Johnson dependrà del context que s’ha generat. Però molts confien en el primer ministre. Si segueix aquest camí necessitarà persones al seu costat que estiguen acostumades a jugar d’acord amb les seues pròpies normes i que siguen capaces de manipular opinions d’una manera enginyosa, que no els importe que el que prediquen avui es puga o no aplicar demà.
Gent com Dominic Cummings.