Sense haver tingut temps de plorar una mort, de seguida arriba la següent. Mentre a tot el país es recorda George Floyd, que va morir violentament a Minneapolis a mans d’un policia blanc, les morts continuen a Oakland.
En aquesta ciutat del nord de Califòrnia, que té una llarga història de violència policial i de resistència dels negres, el 6 de juny Erik Salgado, un noi de 23 anys, és abatut per la policia mentre al centre de la ciutat encara hi ha manifestants amb eslògans de Black Lives Matter. Una patrulla de policia l’havia perseguit per l’est de la ciutat, on viuen majoritàriament negres i latinos. Diuen que anava amb un cotxe que havia estat robat en saquejos. La seva xicota, que estava embarassada, anava de copilot. Al noi –que segons les informacions actuals anava desarmat– li va caure suposadament una descàrrega de trets després d’estavellar-se amb el cotxe presumptament contra diversos vehicles policials. La seva xicota també va ser tocada per les bales, i no se sap si la criatura va sobreviure.
Davant la casa on va morir Salgado, al carrer Ecke Cherry amb l’avinguda 96, dos dies més tard els veïns troben taques a terra, suposadament de sang del mort.
A Oakland, Minneapolis, Nova York, Washington, Chicago, Los Angeles, en desenes de ciutats nord-americanes, aquests dies s’hi percep la ira i la desesperació que donen a aquest moviment l’enorme força que té. S’ha format un nou moviment pels drets civils que s’alimenta de la xarxa i que va acompanyat d’un sentiment general de revolució.
Els manifestants i la violència estatal sovint són elements contraposats: furiosos els uns i fortament armats els altres. I la brutalitat amb què fins i tot han estat atacats per les forces de seguretat alguns manifestants pacífics atia encara més el foc dels aldarulls.
“Fuck the police! Fuck the police!”. El dilluns posterior a la mort de Salgado, prop de mil manifestants recorren sota la calor els carrers d’East Oakland, on el noi va viure i va morir. Han vingut dansaires adornats amb plomes i vestits tradicionals per, segons diuen, honrar el mort seguint la tradició dels seus avantpassats llatinoamericans. Darrere d’ells avancen familiars del mort amb retrats de Salgado davant del pit. Se sent música rap de l’aparell de música que hi ha a la plataforma d’una camioneta negra, i es barreja amb el crit: “Digueu el seu nom!” – “Erik Salgado!”. El seu cosí, Alejandro Guzmán, porta mascareta i una armilla antibales “per por”, perquè segons diu: “La policia està descontrolada”.
La germanastra de Salgado, Amanda Majail-Blanco, de 23 anys, agafa un micròfon. Fa una setmana, explica, protestava per la mort de George Floyd. Ara torna a ser aquí, aquest cop pel seu germà mort. En les seves frases, plenes de renecs, s’hi intercalen galls. “Encara no sabem una merda de què collons va passar!”. Amanda vol saber qui va assassinar el seu germà.
L’eslògan del moviment a escala nacional és “Defund the Police” (‘Deixeu de finançar la policia’), i aquí la frase també es pot llegir en molts cartells. Aquesta massa indignada no vol reformar la policia, la vol abolir. Per als que creixen en aquests carrers, els guardians de la llei no són amics ni persones que els ajudin, sinó una amenaça letal. Un home porta una pancarta amb la frase: “There is no such thing as a good cop” (‘De policies bons no n’hi ha’). Un jove negre baixet s’ha pintat “Don’t shoot me” a la cara: no em dispareu.
En aquests dies d’agitació, de sobte l’impossible sembla possible: l’inici del final del malson americà negre. Dues setmanes de protestes antipolicials de costa a costa han generat un canvi de consciència. Segons les enquestes, una gran majoria dels nord-americans dona suport a reformes que redueixin la violència policial. El vídeo insuportable de la mort de George Floyd ha desencadenat un debat sobre el paper de la policia en la societat i sobre el racisme sistèmic en la justícia penal.
Però aquest moment és diferent del que hi va haver el 1991 a Los Angeles, quan Rodney King va quedar mig mort en ser apallissat per uns policies? O al final la indignació s’anirà apagant com després de la mort de Freddie Gray, TrayvonMartin, Philando Castile, Oscar Grant o Amadou Diallo? Els EUA s’alliberaran de la vetusta imatge racista del guardià del dret i l’ordre, blanc i armat, que ha de mantenir a ratlla l’home negre perquè suposadament és una amenaça?
El 2014 l’ambient als EUA ja havia arribat a un punt d’ebullició. A Ferguson, a Missouri, va néixer el moviment Black Lives Matter, en la tradició del qual s’emmarquen les protestes actuals.
El 9 d’agost del 2014 un policia blanc va abatre Michael Brown, un afroamericà desarmat, a Ferguson amb com a mínim sis trets. L’home no va ser mai inculpat. Havia actuat en legítima defensa, va sentenciar aleshores el Departament de Justícia. “Ferguson” es va convertir en sinònim de la violència policial contra els negres. A continuació hi va haver enfrontaments durant setmanes, però no una revolució.
Al barri perifèric de St. Louis, amb 20.000 habitants, no gaire lluny del Mississippí, exteriorment només una placa commemorativa incrustada a la vorera recorda aquells dies. A la placa hi ha aquestes paraules, estranyament serenes: “Ell voldria que les llàgrimes dels que esteu de dol les eixugués el sol de records feliços”.
Dee, un jove negre que està assegut a l’escala d’incendis d’una casa veïna, diu: “No ha canviat res”. La relació amb la policia és tan dolenta com sempre. Ell, quan veu un cotxe de policia o un uniformat, se sent intranquil. “Intento comportar-me amb discreció”, diu Dee. “Aquí tothom sap què va passar aquell dia”.
El nou cap de la policia de Ferguson, Jason Armstrong, el contradiu: “Algunes coses ja han canviat”, afirma mentre conversem a la petita comissaria de policia de la ciutat. Les finestres de l’edifici estan protegides contra els actes vandàlics amb plafons de fusta. La setmana passada, durant unes protestes, uns manifestants van llançar ampolles i pedres a la comissaria.
Armstrong, al càrrec des del 2019, enumera les millores: abans de la mort de Brown hi havia només cinc negres entre els prop de cinquanta agents de la ciutat; ara la meitat dels policies pertanyen a una minoria. La maniobra d’estrangulació, que ara segurament es prohibirà, ja fa temps que a Ferguson no està permesa. Tot policia està obligat a denunciar els companys que infringeixin el reglament, diu Armstrong, “si no, incorren en un delicte”.
La voluntat de reforma d’Armstrong, que és negre, és creïble. Parla obertament del racisme que hi ha a la policia. En senyal de protesta per l’assassinat de George Floyd es va agenollar quan els manifestants eren davant la seva comissaria. També admet que les coses només milloren molt a poc a poc. Massa a poc a poc. Els canvis sempre provoquen resistències, diu Armstrong. “A ningú li agrada canviar conductes que han existit durant dècades”.
En el cas de la policia nord-americana, això és molt cert. A diferència d’Alemanya, la majoria de cossos policials depenen dels municipis. A les zones rurals els caps de policia sovint són xèrifs electes i costa molt ordenar-los que facin reformes. Fins i tot a les ciutats, on els caps de policia solen ser nomenats pels alcaldes, les modificacions són complicades.
A Minneapolis l’alcalde liberal Jacob Frey ja va intentar en va, abans de la mort de Floyd, imposar-se davant el poderós sindicat de policia. Frey havia anunciat la prohibició dels “warrior trainings” (‘entrenaments de guerrer’), en què la formació dels policies era com una lluita per la supervivència i que, segons els crítics, contribuïa a la militarització de la policia. El sindicat va reaccionar immediatament i va oferir a tots els policies un entrenament gratuït.
L’esperit corporatiu i un típic sentiment de camaraderia han impedit fins ara que es fessin progressos de debò. Per a molts, declarar contra un company és com una traïció. No és cap casualitat que a Minneapolis tres policies no intervinguessin quan el seu company pressionava el coll d’un home indefens amb el genoll durant vuit minuts i 46 segons.
“Ell canviarà el món”, va dir Rodney, germà de George Floyd, dimarts a l’enterrament a Houston, on Floyd va ser enterrat al costat de la seva mare, a la qual va cridar mentre moria.
En els lents processos de Washington, on sovint es triga anys a aconseguir avenços, la mort de Floyd ja ha fet accelerar les coses. Els demòcrates volen aprofitar els ànims al país per implementar reformes policials al congrés amb gran rapidesa.
Nancy Pelosi, líder de la majoria a la Cambra de Representants, es va agenollar amb més de vint companys a l’Emancipation Hall del Capitoli: durant vuit minuts i 46 segons. Dilluns el partit va presentar un projecte de llei de 134 pàgines que pretén modificar de dalt a baix la feina de la policia als EUA.
És difícil perseguir penalment els policies. Per això a partir d’ara volen que sigui més fàcil demandar-los per danys i perjudicis. Els demòcrates volen prohibir la maniobra d’estrangulació. Volen que els policies puguin aplicar menys sovint violència mortal; les comissaries que destaquin pels seus atacs seran investigades per una autoritat independent. I un registre nacional documentarà la violència policial.
Segons investigacions del projecte Mapping Police Violence, la policia nord-americana ha mort en els últims set anys més de mil civils per any. Tan sols 95 agents han estat denunciats i només 48 han estat condemnats.
Fins ara els republicans s’oposaven a les reformes, però fins i tot en aquest partit es va entenent que les coses no poden continuar tal com estan.
Per tal que Donald Trump, l’home blanc de la Casa Blanca, també entengui el missatge del moment, l’alcaldessa negra de Washington, Muriel Browser, ha encomanat a uns operaris que l’estampin amb unes lletres majúscules gegants al carrer 16, que condueix a l’edifici del govern: BLACK LIVES MATTER. De vorera a vorera, en groc cridaner, al llarg de dos blocs de cases.
Per por dels manifestants agressius, el president va fer aixecar una tanca alta al voltant de la seva finca i temporalment s’ha traslladat a un búnquer. Fins ara se l’ha vist sobretot a través de tuits encesos escrits en majúscules; a part d’això, majoritàriament ha estat absent. Els seus índexs d’aprovació han caigut notablement.
Trump ara intenta presentar-se com el guardià de la llei i l’odre, i l’eslògan radical “Defund the Police” li ho posa més fàcil. Perquè la majoria de nord-americans no volen una policia més mal finançada, sinó una policia millor. Ni tan sols els demòcrates de Washington ni Joe Biden, candidat presidencial del partit, no s’han fet seves les reivindicacions radicals dels manifestants.
A Minneapolis el ple municipal vol aprovar, contra la voluntat de l’alcalde, l’abolició de l’autoritat policial. “Políticament és arriscat el que està passant a Minneapolis”, diu David Kennedy, professor al John Jay College de Nova York i expert en reformes policials. “Però envia un missatge important als líders sindicals i als policies de tot el país: si us continueu negant a canviar res, haureu de plegar”.
Per a Cat Brooks, “Defund the Police” no és una reivindicació nova. L’activista d’Oakland i el seu Projecte contra el Terrorisme Policial (APTP, en anglès) fa anys que ho reclamen.
Brooks, vestida totalment de negre, dilluns segueix amb una mirada atenta el seguici de protesta per la mort d’Erik Salgado; la seva associació ha coorganitzat la manifestació. Aquesta dona de 44 anys és una veterana del moviment antipolicial negre i es considera hereva del Partit dels Panteres Negres, fundat a Oakland. Diu Brooks: “No necessitem que la policia ens protegeixi; necessitem que ens protegeixin de la policia”.
Cada any ella i la seva organització presenten una sol·licitud perquè es redueixi a la meitat el pressupost policial d’Oakland. Ella vol que els diners es dediquin a altres fins, com ara la prevenció en salut mental, la prevenció en el consum de drogues, la prevenció de la violència, la lluita contra la pobresa, l’ensenyament i els programes d’ajut a l’habitatge. Brooks creu que ha arribat l’hora de fer aquests passos. “Hem passat dècades preparant-nos per a aquest moment d’explosió”, diu l’activista. Passats 400 anys “des que ens van portar a aquest país segrestats i com a esclaus”, per a Brooks ara és l’hora de l’alliberament negre.
Els joves companys de lluita del seu moviment, dels quals Brooks està envoltada, li diuen “Mama Cat”. La filla de Brooks, Jadyn, de 14 anys, també participa en la protesta. La manifestació té una organització professional, amb forces de seguretat pròpies que van en moto i que adverteixen constantment els participants que es posin la mascareta. D’altres reparteixen ampolles d’aigua i desinfecten el micròfon després de cada parlament.
L’associació de Brooks, l’APTP, fa anys que actua com un grup d’intervenció ràpida en incidents de violència policial a la badia de San Francisco. “Acudim de pressa als llocs dels fets tan bon punt ens en assabentem”, diu Brooks. “Sovint estem en contacte amb les famílies de les víctimes abans que la policia els vagi a visitar”. La gent de Brooks intenta aconseguir material fílmic de testimonis, duen a terme investigacions pròpies, assessoren parents en el tracte amb els mitjans i la policia, fan contactes amb advocats i acompanyen casos fins a la denúncia. El somni de Cat Brooks és una societat de comunes autoorganitzades en què organitzacions de ciutadans voluntaris com la seva substitueixin la policia.
La lluita contra la violència policial als EUA i contra el racisme no tan sols és duta a terme per desenes de milers de persones als carrers, sinó també sobretot amb imatges, vídeos de YouTube, amb retrats dels morts a mode de màrtirs i amb gestos com el puny alçat o la genuflexió de Kaepernick. Una jove geneta negra ha afegit una nova variant al reguitzell de símbols a Oakland: el de la “vaquera urbana”, com es fa dir a Instagram. Brianna Noble, de 25 anys, va anar amb el seu cavall a les protestes per la mort de George Floyd a la seva ciutat, al flanc de l’animal hi portava el cartell Black Lives Matter.
“A ningú li passa per alt una dona negra damunt d’un cavall al mig de la ciutat”, diu més tard per telèfon. Aviat a ella i al seu cavall Dapper Dan, de raça Apalloosa, els van seguir centenars de persones, hi havia cotxes que tocaven la botzina i la gent alçava els punys. Es van escampar de pressa fotos i vídeos de la seva cavalcada de protesta, va rebre reaccions de tot el món, i ara Noble i el seu cavall ja han estat immortalitzats en un mur a la ciutat.
“A l’escola, als llibres d’història els nens veuen imatges de conqueridors en cavall”, diu Noble, “o veuen fotos de vaquers en cavall; i tots sempre són blancs”. Els conqueridors blancs que van colonitzar Amèrica van arribar en cavall, i els esclavistes blancs sovint anaven a cavall. Noble ha donat la volta a la imatge: ella, una conqueridora negra, entra a cavall al districte de negocis de la ciutat, on habitualment es veuen pocs negres. Diu Noble: “M’agradaria veure més negres en aquest món de blancs”.
Si el rostre de George Floyd simbolitza la llarga història de dolor i opressió dels negres –és a dir, el passat–, la imatge d’una dona negra cavalcant pel centre d’una ciutat nord-americana representa el futur anhelat.
Traducció d’Arnau Figueras