-Per què han decidit celebrar els vint anys de Kop amb un disc recopilatori?
-Estàvem al local d’assaig i va sortir la idea de fer alguna cosa pels vint anys. Jo, sobretot, no volia caure en el típic concert que jo en dic “de Víctor Manuel i Ana Belén”, amb tots els seus amics, el Serrat, el Pablo Milanés, el Miguel Ríos... Jo no volia fer allò típic però al revés, en format radical, pujant a l’escenari amb el Fermín Muguruza, l’Àlex d’Inadaptats o el Juan de Soziedad Alkohólika. Sobretot no volia fer un concert de commemoració on puja tothom a fer col·laboracions. Va sorgir la idea d’agafar un tema de cada disc i tocar-lo amb la perspectiva que tenim actualment. Donar a les cançons l’aire fresc amb el qual les estem interpretant avui. En un principi, la idea original era explicar perquè en aquell context vaig escriure aquelles cançons. Però bé, al final hem tirat pel que és més ràpid i senzill: el disc amb una cançó de cada disc de la nostra trajectòria.
-Han decidit titular el disc amb el nom Per tots els focs que recordo. El foc és un element molt present a tota la discografia del grup…
-Clar. Es podria dir que és un element bàsic. Al ser recopilatori, hem volgut fer una mirada enrere per tots els focs, totes les batalles, tots els racons on hem estat. Ens encaixava bastant. També és un vers d’una cançó nostra. I ho volíem posar en contrast amb la resta de discos que tenim, que tenen sempre només una paraula al títol. Llevat d’Acció Directa, que són dues paraules, però que representen un sol concepte. Tots els discos han estat una paraula, i això a vegades m’ha quedat una mica curt. Hem aprofitat aquest recopilatori per titular-lo amb un vers que reflexa bastant la trajectòria i l’essència de la banda.
-Ara que parla de l’essència, què en queda del KOP inicial o del seu grup antecessor, Speereth?
-Això ho hauria de dir la gent, però jo diria que en queda l’actitud, la passió, les ganes de lluitar i canviar-ho tot i l’essència del rock and roll. Quan em pregunten quina és l’essència, sempre dic que és pujar a l’escenari com si fos l’últim concert que has de fer i escriure cada cançó com si fos la primera.
-En una entrevista l’any 2007 a Diagonal deia que un dels trets diferencials de KOP és que la seva activitat “busca la coherència entre paraules i fets, i, per tant, entre teories i practiques”. Això segueix vigent?
-Sempre ho hem buscat. Sempre ha marcat una mica l’essència i la trajectòria del grup. Per a les coses bones i per a les tràgiques. Nosaltres no entenem que puguis cridar a la insubmissió i que després vagis a fer la mili. Hi haurà gent que no sabrà què era, però era el servei militar abans era obligatori. O que parlis de defensar els espais alliberats i no defensis les cases okupades o tractis d’aturar desnonament. Penso que els músics no només han de reflectir el que passa a la realitat, també s’han d’implicar amb la realitat i amb el que estan dient. Nosaltres sempre hem predicat amb l’exemple. Sempre hem parlat del que nosaltres fem. No li diem a la gent que surti l’1 de maig a lluitar. Nosaltres diem que nosaltres sortim, que nosaltres anem a les vagues generals i fem piquets. Pensem que aquesta és l’alternativa al capitalisme i a la societat neoliberal que ens envolta.
-Com ha estat el procés de gravació del disc? Ha estat complicat fer la tria de cançons?
-Ha estat una mica complex. No sabíem perquè triar una cançó o una altra. Vam estar discutint-ne. Però, al final, el pes ha recaigut una mica sobre mi, que soc el que porta des del començament amb la banda. Suposo que hem triat més les cançons que quan les toquem en directe revolucionen molt els ànims de la gent. Han quedat cançons enrere que ens hagués agradat revisar-les i donar-les una segona oportunitat. Però, al final, el que no volíem era fer un recopilatori amb vint cançons. Volíem una cançó de cada disc i ja està. Potser ens hem equivocat i hem triat cançons que altra gent considera que no són les més importants d’aquella època, però és la tria que hem fet.
-Per què han decidit ordenar les cançons al disc de les més noves a les més antigues?
-Hem pensat que estem al present i, per tant, ho fem des d’aquí cap enrere. La meva ment sempre busca estructures lògiques, caps i cues… L’última és ‘Desalojos son disturbios’ que, a més a més, diria que és la primera cançó que vam escriure amb KOP. De fet, ja la tocàvem amb Speereth.
-Si li sembla bé, invertim. l’ordre de les cançons i fem un repàs a la trajectòria del grup a partir dels motius pels quals heu triat cada cançó. Comencem per ‘Desalojos son disturbios’, del disc Internacionalista de l’any 1999.
-Aquell era el primer disc de cop, el tret de sortida. Era una declaració d’intencions. Des del títol al símbol del grup que ha quedat per sempre. I ‘Desalojos son disturbios’ és una cançó que vaig escriure una setmana després del desallotjament del Cinema Princesa [1996]. Llavors, té la força que tenia l’okupació dins els moviment socials i de Barcelona. Tenia tanta força que vam aconseguir que canviessin la legislació i criminalitzessin l’okupació. Malauradament és un tema que continua tenint total vigència i actualitat avui. L’okupació ja no es refereix només al gueto del que ens han acusat de ser o formar part. Ara s’ha extrapolat, i dins l’okupació entren tots els desnonaments, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca… és un moviment molt més ampli i plural.
-La trajectòria de KOP no s’entén sense el moviment okupa?
-Els moviment socials, i dins d’aquests, l’okupació sempre ha tingut molta presència. En la meva vida sempre ha estat un pilar central. És el que et deia abans, jo no faig una mirada a la realitat. Escric del que estic vivint. Llavors, l’okupació alimenta la meva mirada, la meva lluita, les meves cançons. De fet, seguim tocant a gaztetxes o si ens truquen de cases okupades per fer concerts solidaris, no ens ho pensem, diem que sí.
-D’aquell disc heu hagut de deixar fora temes importants com ara ‘Leitmotiv’ o ‘Freedom’…
-Havíem de triar. ‘Pedres’ també és una cançó que no té aquest seguiment de la nostra gent, però ens agrada molt, té una lletra molt sentida. No l’hem pogut recuperar. ‘Freedom’ i ‘Leitmotiv’ són cançons que són himnes quan nosaltres sortim a tocar i era difícil deixar-les fora. Però ens agradava acabar el disc amb una cançó alegre i amb la força i energia que té ‘Desalojos son disturbios’.
-Del disc del 2001, Ofensiva, heu escollit la cançó ‘No te rindas’…
-Ofensiva el publiquem en un temps en què la repressió està sent molt dura. És la segona legislatura del Partit Popular. La Julia Garcia Valdecasas [1944-2009, delegada del Govern espanyol a Catalunya durant l’etapa d’Aznar] havia fet estralls als moviments socials i ens havia posat al seu punt de mira. Davant tota aquella repressió, nosaltres decidim donar dos passos més endavant en la lluita. Llavors trèiem Ofensiva i amb el disc, una cançó que no només és emblemàtica a la trajectòria de KOP, sinó que a més la gent l’ha interioritzat. És una mirada a totes les lluites que hi ha al món que tenen el mateix significat i interpreten que hem de continuar. Que no ens rendirem i que no podran amb nosaltres. D’aquell disc també ha estat complicat, perquè també hi havia ‘Solidari@s’ o ‘Utzi Bakean’ [en èuscar ‘Que ens deixin en pau’], que són temes molt emblemàtics. Però crec que va ser més fàcil la tria que en l’anterior disc. ‘Leitmotiv’ volíem que tingués presència al disc i no va cabre al final. En aquest, ‘No te rindas’ va ser més senzilla de triar
-La lluita antifeixista ha estat també un dels ítems del grup. Quina era la situació de la violència feixista en aquells moments?
-No han estat aquests els anys en què jo l’he viscut amb més problemes. El feixisme tenia presència com la té ara. No eren els anys més durs, o no ho recordo així. Jo vaig viure l’assassinat de Guillem Agulló i el de la Sònia Rescalvo al parc de la Ciutadella. He viscut situacions molt dures amb el feixisme. Els vuitanta eren molt complicats, amb enfrontaments gairebé cada setmana. Estaven en connivència amb la Policia Nacional. Al 2001 hi havia hagut una despuntada dels Boixos Nois, però no els recordo com els anys més durs al carrer. Això no vol dir que altres persones no ho visquessin com un pic perillós.
-Li preguntava perquè en aquells anys també se li acusa de col·laborar amb l’organització armada ETA per passar-los informació de militants d’extrema dreta. En una entrevista el 2007 a Vilaweb deia que li semblava legítim col·laborar amb aquest grup. Ho segueix pensant?
-Que jo he passat informació és el que diu la policia. Jo en això no hi entro. Sempre he reconegut la meva militància a l’organització. Del que m’acusa la policia, ni entro ni surto. Són les seves investigacions, moltes d’elles basades en tortures als companys. Si vols parlar de la meva militància a ETA en parlem, però del que m’acusa la policia no entraré. No hi trobo sentit.
-De quina manera afecta al grup aquesta militància? Vostè va haver d’anar a l’exili i després a la presó. Precisament en aquell moment, el grup Habeas Corpus versiona la cançó que heu triat en aquest disc afegint “Juanra resiste” al mig de la tornada. Què significa per a vostè tot plegat?
-La militància és la meva vida. En aquella època, aquella militància en concret em va portar a la clandestinitat primer i després a la presó. Al grup li afecta moltíssim. La gent que es queda al grup es queda una mica trastocada amb aquella realitat. Es fan alguns concerts d’homenatge on distinta gent puja a l’escenari a cantar les nostres cançons, però s’atura l’activitat musical amb el grup. Mentre era a la presó vaig rebre infinites mostres de solidaritat, d’estima i de suport. La cançó d’Habeas Corpus n’és una de les més sentides. Li dona una volta a la cançó amb el “Juanra resiste, Juanra no te rindas”. Té un especial sentit quan jo estava en presons de màxima seguretat en una situació dura i complicada.
-Creu que es va equivocar donant suport a ETA?
-No. No crec que m’equivoqués. De fet, durant molt de temps, la frase més repetida pels diferents presidents del Govern espanyol va ser que en absència de violència tot és possible. Malauradament, a Catalunya sabem que això no és cert i que, en absència de violència, no tots els diàlegs estan oberts. La repressió ha caigut sobre Catalunya d’una manera cruel, desmesurada i totalment injusta.
-Després del seu pas per presó, pensava que seguiria el grup?
No. No ho tenia en ment. De fet, pensava que Kop ja no continuaria o que quan sortís de la presó faríem un concert de comiat o un concert de retrobament amb la gent. Però no tenia al cap que continuaríem en actiu. El que va passar va ser que quan vaig sortir de la presó vaig estar amb diferents persones molt importants a la meva vida. En un sopar amb una persona fonamental en la meva formació política, va treure una carpeta i la va posar sobre la taula. Em va dir que l’obrís i vaig veure que a dins hi havia les lletres de les cançons de KOP. Em va preguntar si n’hi havia alguna que no tingués absoluta vigència. Jo sabia que allò era una jugada d’escac en tota regla. Llavors, ell em va dir que pensava que un grup amb la trajectòria i amb la coherència de les lletres de KOP era imprescindible en l’escena musical del segle XXI. Allò em va fer reflexionar molt. De fet, sis mesos després vaig començar a parlar amb la gent de la banda. Ells havien continuat les seves vides i no es veien amb cor de pujar als escenaris. També van patir molt el seguiment de la Guàrdia Civil, l’assenyalament a la premsa… Van dir que preferien fer un pas al costat i jo vaig començar a buscar gent interessada a continuar amb el camí de KOP.
-De fet, el 2007 publiqueu Nostrat, disc del que tria la cançó ‘Guerrilla de la comunicació’ per al nou recopilatori.
-El trèiem quan jo estic a la presó. El començo a escriure el 2006. De tots els discos de KOP, és un dels que li tinc un afecte especial. És un disc que l’escric en unes condicions d’aïllament molt dures. L’aconsegueixo fer sense que a la presó ningú s’adoni que ho estem fent. Aconsegueixo que la meva veu surti de la presó, del mòdul d’aïllament, i quedi enregistrada al disc. Per mi va ser molt important. També era un moment molt especial en la política global i en la trajectòria de la lluita armada. Jo volia que KOP donés el seu punt de vista en aquell moment. També ens vam sentir molt recolzats per Fernando, dels grups Kuraia i El Corazón del Sapo, que es va oferir a posar la veu a les cançons. També a la resta de grups que col·laboren fent una versió de cançons de KOP. També va ser molt important que, en un moment en què estàvem tan criminalitzats, ens arrisquéssim a fer una cançó nostra i publicar-la en un disc.
-Com va ser el procés de fer sortir la veu de la presó?
-Ho vaig fer amb l’ajuda de diferents persones de dins de la presó, amb un telèfon mòbil.
-‘Guerrilla de la comunicació’ és la imatge del significat d’aquest disc?
-Representa que en qualsevol condició, per dura que sigui, la veu és una cosa que no es pot silenciar, l’escriptura continua essent una arma d’atac molt seriosa… Ja van escriure fa més de seixanta anys que la poesia és una arma carregada de futur. Kortatu va dir que sabem on estem apuntant encara que no vegin les nostres bales… Tot forma part del concepte de la guerrilla de la comunicació, de difondre la veu. La música, quan em pregunten, sempre dic que em sembla una de les arts més completes. Té una potència que acaba travessant la nostra pell i arribant al cor. És una art que travessa fronteres. Cap govern la pot silenciar. Des d’aquell concepte, la guerrilla de la comunicació. Vam considerar que, tot i que hi havia cançons molt sentides en aquell disc, escrites dins la presó, aquella és la que transmet un missatge més optimista i col·lectiu.
-El 2010 arriba ‘Acció Directa’ i n’heu triat la cançó homònima. Heu fet, però, canvis en la lletra…
-Sí. És una de les cançons que en directe té molta força. Jo hi acostumo a fer un discurs polític contextualitzat en el lloc on estem tocant i en el moment en què estem. Vaig voler posar aquesta mena de discurs dins la cançó. Penso que encaixa prou bé. Com que tenim un punt progressiu dins la cançó, em vaig arriscar a fer un intent de rapeig amb les meves limitacions i vaig intentar enriquir la lletra. També al ‘No te rindas’ hem fet un canvi. Diem “Catalunya, l’1 d’octubre, no passaran”. També és una aclucada d’ullet a la gent que ens segueix i coneix les cançons de KOP. És una manera de refrescar els temes i donar-los un punt d’actualitat.
-En quin moment del grup arriba el disc d’Acció Directa?
-És el primer disc que escric amb una formació nova i ja des de fora de la presó. Estem en una època de retallades socials. El 2010 ja hi ha la primera vaga general i el 2012 la segona. Comença un nou cicle de lluites. Des d’aquesta perspectiva, l’organització ha fet un alto al foc definitiu i irrevocable. La lluita armada és una eina que queda aparcada dins de la història de l’alliberament d’Euskal Herria i s’aposta clarament per la desobediència civil i l’organització col·lectiva. Dins d’aquell concepte, Acció Directa crec que recull aquell sentiment col·lectiu.
-En aquest disc hi ha una cançó que es diu ‘Antinazis’. Com està veient l’auge actual de l’extrema dreta?
-Preocupat. Sabem que fan servir la demagògia com una de les seves armes preferides. Durant els últims dos o tres anys, amb la crisi humanitària de Síria i els refugiats, la ultradreta ha fet servir el sentiment de la xenofòbia d’una manera molt cruel i l’hi estan traient molt de rèdit. A l’Estat espanyol això ha arribat traduït en Vox. Quan l’extrema dreta arriba a les institucions, l’única oportunitat que tenim és organitzar-nos des del carrer i sortir amb més força que mai.
-Segueix actiu al moviment antifeixista barceloní? Sembla que l’auge de l’extrema dreta global i a casa nostra els ha agafat una mica a contrapeu o en recomposició.
-Continuo actiu, però no amb la mateixa activitat que abans. Hi ha hagut diferents èpoques de reconstrucció de la Plataforma Antifeixista en les quals he estat involucrat. Però ara estic més a prop de la gent de Som Antifeixistes. La Plataforma Antifeixista continua tenint una presència important, és una de les eines de les quals s’ha dotat el moviment antifeixista de Barcelona. Però, tal com ha dit, també està en un procés de reconstrucció i a contrapeu. Ara la lluita antifeixista és molt més global dins de Catalunya, per l’atac que s’està patint. La ultradreta ha pujat molt a Barcelona i ha tingut molta presència el 2017 i especialment des de l’octubre de 2019. Han donat un pas sortint al carrer i nosaltres hem hagut de fer dos passos també.
-Serveixen les mateixes estratègies que servien a finals dels noranta i principis dels 2000 per combatre la nova extrema dreta?
-Crec que la situació ha canviat i que el moviment antifeixista hauria de ser prou llest i madur com per fer una anàlisi concreta del moment i el context en què ens trobem. Hi ha eines dels noranta que poden ser útils, igual que llavors vam fer servir eines dels vuitanta. Però, la situació no és la mateixa. El moviment antifeixista hauria de ser prou intel·ligent per llegir el context actual.
-Entre Acció Directa i Radikal, del que heu triat ‘Vides rebels’, hi van sis anys. Es tracta d’un doble CD, és potser l’aposta més ambiciosa del grup?
-És un treball molt ambiciós. Havíem passat molt temps des de l’anterior disc. Sempre hem dit que intentem no regir-nos per les normes del mercat. Intentem evitar treure un disc quan el negoci de la música ho demana. Va ser una època on hi va haver diferent canvis a la formació. Radikal ho traiem amb una formació estable ja. Com que havíem estat molt temps, teníem moltes coses a dir. Tot, enmig de l’operació Pandora, que va ser molt important en la definició final del projecte del disc. ‘Vides rebels’ crec que és la cançó que defineix millor l’essència de molta gent que formem part de la història del projecte de KOP. És una cançó que no és la típica nostra. No és molt metalera ni molt hardcore, no és molt ràpida, no està escrita i cantada amb la ràbia habitual de la banda. Però és una cançó que diu molt de la mirada de KOP. Tractàvem de reflectir moltes coses que ens havien passat. Hi ha també la cançó ‘Kop radikal’, que a la tornada diu “One love, one live, one fight”. Resumeix molt bé KOP. Teníem moltes coses per escriure, com la revolta de Barcelona per defensar Can Vies, que va ser molt espectacular. Una de les coses més emocionants que he viscut els últims anys. Aquella manera de sortir al carrer, una ciutat rebel que no estava disposada a que li robessin aquell espai... Aquell sentiment de barri… allò va ser una de les coses que sí que trobo molt a faltar. El 15M, d’una manera o altra, surt reflectit en diferents moments. També hi ha una cançó explícita contra la censura i la Llei Mordassa…
-Arribem al darrer disc, Revolta, del 2018 i del que trieu una cançó homònima.
-La cançó l’escrivim la setmana abans del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. En aquell context en què s’havia militaritzat Catalunya per evitar una cosa tan greu com un referèndum, una expressió democràtica. Nosaltres escrivim ‘Revolta’ amb un sentiment col·lectiu, de poble, de no doblegar-nos, de no rendir-nos. Crec que és una cançó que té un aire molt positiu, molt alegre i molt combatiu a la vegada. No vam tenir massa dubtes. La vam triar perquè la vam escriure la setmana abans del referèndum.
-Com va viure tot allò?
-D’una banda molt emocionats, perquè crèiem que estàvem fent un escac impressionant a l’Estat espanyol. Era una lluita espectacular, que penso que no té comparació al segle XXI a Europa. A la resta del món ho hauríem de mirar amb molt de compte. A Europa segur que no trobem un moviment tant popular. D’altra banda, teníem el neguit perquè nosaltres estàvem ja a l’estudi gravant a Sant Feliu. Nosaltres dormíem al costat de Girona i ens aixecàvem cada dia amb les notícies, veient el que estava fent la Guàrdia Civil, tota aquella onada de repressió i aquell neguit. Estàvem una mica angoixats per tot això, però amb molta il·lusió. Amb una força increïble.
-Com veu el procés d’emancipació nacional català en l’actualitat? I el basc?
-Parlaré del de Catalunya, que és on estic vivint. Jo soc català. En un moment vaig decidir fer la meva lluita solidària amb Euskal Herria, però jo ara parlaré del d’aquí. Penso que estem en un moment complex. S’estan resituant les forces internes. La majoria dels moviments combatius o revolucionaris no tenen una trajectòria recta. Ara estem en un moment de reagrupament de forces i acumulació. Continuo tenint molta esperança en el procés d’emancipació de Catalunya i crec que arribarem a bon port.
-Amb els darrers discs han trobat una banda que acompanya i estan més actius que mai, pel que sembla…
-Hem trobat un nucli central que entén l’essència de KOP, la nostra manera de dir, expressar-nos i actuar. Estem en un moment molt actiu. Acabem de treure aquest disc i ja tenim un nucli de cançons triades que començarem a gravar a finals de novembre d’aquest any. A partir de l’1 de gener de 2021, KOP tornarà a donar notícies de cançons noves.
-Podem dir que KOP és una banda veterana dins el panorama català. Hi ha relleu?
-Hi ha molts grups, i grups molt potents i interessants. Relleu… Kop, al final, per la nostra trajectòria, té un significat molt concret. Jo, per exemple, segueixo molt de prop i soc fan total d’Eterns, el grup del Penedès que fa hardcore amb un esperit combatiu i lletres molt polititzades. Després hi ha altres grups. Batec són una bona aposta. Crim té una altra manera d’expressar les coses, però està pujant amb molta força. La Inquisisión també és un grup fort que està sortint des del Barcelonès. No cal que expliqui quin és el tipus de música que s’està consumint el 2020. Són temps durs per hardcore, el punk rock o qualsevol música que sigui combativa i no tingui una secció de vents sobre l’escenari. Ara es porten altres ritmes i altres maneres de dir les coses. Tot i això, soc molt positiu. Crec que hi ha bons grups, que diuen coses importants, que ho fan des d’un punt de vista i una mirada molt intel·ligent. Sí que tinc la sensació que hi ha un relleu musical molt potent i molt interessant.