A la seva veu suau se la coneix com la de la Cabília, la zona de l’Atles nord-africà on resideix la majoria del poble amazic o berber. S’apagà per sempre el dia 2 de maig, a París. Hamid Cheriet, més conegut arreu del món com a Idir, tenia 70 anys. No pogué superar una fibrosi pulmonar que patia des de feia anys i que el portà a ser ingressat, ja prou greu, en un hospital parisenc tres dies abans. Tot d’una de fer-se pública la seva mort -la família ho publicà a través de les xarxes social– el món polític i cultural francès i nord-africà homenatjà la figura del cantant que va aconseguir que la música i la cultura de les muntanyes del nord d’Àfrica es coneguessin arreu del món.
Idir. Vivia des de feia 45 anys a París, però va néixer el 25 d’octubre de 1949 a Aït Lahcène, una localitat a uns 35 quilòmetres de Thizi Wezzu, la capital de la regió de Gran Cabília, una de les quatre divisions de la Cabília, situada al nord d’Algèria.
Res en la vida del jove Hamid Cheriet feia pensar que es dedicaria a la música. Son pare, un pastor d’ovelles, féu prou diners com per garantir els estudis al fill, que arribà a cursar la carrera universitària de Geologia. Però tal com ell deia quan l’entrevistaven, «la cançó em va elegir». Es referia a la música tradicional del seu poble, que havia sentit durant tota la seva infància i joventut. Malgrat que despuntava de jove, sense una afortunada casualitat possiblement no hagués estat mai tan conegut. Un gir del destí el catapultà a l’èxit i a poder gaudir d’una carrera en el difícil món musical. S’esdevingué l’any 1973 quan una famosa cantant algeriana, Nouara, s'emmalaltí i no pogué acudir a actuar a la ràdio pública del país i ell la substituí. La seva composició A Vava Inouva en llengua amazic -o ‘berber’, tal com se li sol dir fora del nord d’Àfrica– va sonar a la ràdio per primer cop i va agradar molt. Tot i així el jove Hamid no esperava el que vendria després. Mentre ell complia amb les obligacions militars a l’exèrcit algerià, la seva cançó es va anar fent famosa i traspassà fronteres. Fins el punt que es convertí en un èxit internacional. Segons Le Monde, es va escoltar prou durant dos anys en 77 països i fou traduïda a 15 idiomes.
En acabar el servei militar se n’anà a viure a París el 1975. A la capital francesa tingué tot d’una un gran èxit com a cantant, cosa que el consolidà i, així, començà una carrera musical que no ha estat especialment prolífica. La seva discografia és més aviat escassa -a més del famós A Vava Inouva només ha publicà altres set discos- però, això sí, es considera enormement influent. Col·laborà amb músics de diversos estils i generacions. Per motius desconeguts deixà de cantar durant els anys vuitanta del segle XX. Una mica més d’una dècada de silenci. De sobte, però, a principis dels anys noranta tornà reprendre la carrera musical, iniciant una intensa i profitosa col·laboració amb els més coneguts noms del moviment alternatiu i de la interculturalitat a França -Manu Chao, el grup Zebda, el cantant bretó Dan Ar Braz, l’ugandès Geoffrey Oryema (mort fa dos anys)... El 2008 va actuar a L’Auditori de Barcelona -en el Festival de Músiques del Món – en col·laboració amb Lídia Pujol.
En el últims anys tornà a Algèria, on s’implicà en les protestes populars contra el règim del president Abdelaziz Buteflika. Quan finalment caigué Buteflika, Idir declarà al Journal de Dimanche que «m’han agradat totes aquestes manifestacions: la intel·ligència d’aquesta joventut, el seu humor, la determinació a ser pacífics». Poc més d’un any després moriria a París.
El poble amazic. Idir va internacionalitzar la cultura del poble amazic. Més conegut com a berber, tot i que aquesta és una paraula que als amazics no els sol agradar perquè ve del llatí i significa -tal i com els batejaren els romans- «bàrbar».
El poble amazic es distribueix en diversos estats però es concentra sobretot al Marroc, amb uns 19 milions de persones, i Algèria,amb uns 13,5 milions més. A Líbia n’hi ha uns 750.000, a Tunísia es calcula en uns 200.000, mentre que Mauritània no passen de 150.000 i a Egipte de 50.000. Després, a Europa també compten amb importants agrupacions d’amazics França, amb un milió i mig i l’Estat espanyol, amb aproximadament mig milió.
La gran dispersió així com l’oficialització de l’àrab a tots els països africans citats des del moment de la respectiva independència ha minoritzat molt la llengua i cultura amaziga. Al llarg de la història el poble amazic ha protagonitzat revoltes contra els intents d’anorrear-lo culturalment, incloses revolucions armades. En aquests moments, després de diversos avatars polítics, el regne del Marroc disposa de l’oficial Institut Reial de la Cultura Amaziga, que té per objectiu la normalització lingüística i cultural. A Algèria, per la seva banda, l’idioma amazic està considerat «llengua nacional», tot i que no és oficial.
Sens dubte, el màxim referent de la cultura amaziga coetània, amb el permís del novel·lista i poeta Salem Zenia, era Idir, que tot just acaba de faltar.