Algèria

La mòmia i el poble

Centenars de milers de persones es manifesten en contra d’un nou mandat d’Abdelaziz Bouteflika, president des de fa anys. El règim algerià trontolla, i als governs europeus els preocupa la situació d’un soci important en la lluita contra les migracions il·legals i el terrorisme. De moment, Bouteflika ha ajornat les eleccions previstes per al 18 d’abril i ha renunciat a la reelecció.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En realitat, el premiat escriptor algerià Kamel Daoud és un observador assossegat del seu país. Però a ell també se li percep l’agitació d’aquestes setmanes. “Mai no havia vist tanta gent als carrers, n’hi ha de totes les classes socials. Joves, vells, famílies”, ens informa per telèfon. “La gent gran em diu que no havien vist tanta gent des de 1962: quan se celebrava la independència d’Algèria”. Hi ha un ambient alegre; els algerians sembla que se sentin alliberats. Des del 22 de febrer Daoud es manifesta cada divendres en contra que el president del país des de fa anys, Abdelaziz Bouteflika, es mantingui al càrrec.

“El mur de la por s’ha esfondrat. Feia anys que esperava aquest moment”, diu Daoud. “Estem en una situació en què encara no hi ha res decidit. Pot passar qualsevol cosa. El règim podria desintegrar-se i podríem construir una autèntica democràcia. O la situació podria desembocar en violència”.

Setmana rere setmana, les protestes van augmentant: per a aquest cap de setmana s’esperaven novament grans manifestacions. Divendres de la setmana passada es van manifestar centenars de milers de persones, sobretot jovent. Però també se’ls va afegir Djamila Bouhired, una delicada icona popular de 83 anys que als anys cinquanta va lluitar contra l’ocupació francesa.

Aquests dies els mateixos algerians estan sorpresos. Pràcticament ningú no comptava que hi hagués unes protestes massives de tanta envergadura, i qui menys ho preveia era el règim algerià. Si bé sovint hi hagut protestes pels preus elevats, sempre s’han pogut mantenir a ratlla. Ara, però, de cop i volta es veuen imatges que recorden la Primavera Àrab de fa vuit anys; i aquestes imatges també desperten pors.

De sobte trontolla el país més gran de l’Àfrica, un suposat baluard d’estabilitat entre el Mediterrani i el Sahel. No hi ha dia que no hi hagi protestes; cada racó es va desintegrant. A la revolta s’hi han afegit intel·lectuals, artistes i empresaris, i fins i tot han desertat líders del partit del govern, el Front d’Alliberament Nacional (FLN, per les sigles en francès). Tot i així, encara no està clar com acabarà la història.

L’home que va fer encendre les protestes pel fet de presentar-se novament a la presidència està ingressat des del 24 de febrer en un hospital de Ginebra. A prop de cent quilòmetres de distància de la seva protegida mansió a Zeralda, un barri dels afores d’Alger. Segons el diari Tribune de Genève, el seu estat de salut ha anat empitjorant. Abdelaziz Bouteflika governa Algèria formalment des del 1999, però en realitat fa anys que els afers els maneguen altres persones a l’ombra. Bouteflika, de 82 anys, pràcticament no ha pogut actuar des que va patir un infart, el 2013. L’última vegada que els algerians van sentir-li la veu va ser fa quatre anys i mig: va ser una sola frase, amb veu fluixa —“Ja em trobo molt més bé”—, que va dir en una transmissió televisada. I, tanmateix, “la mòmia”, tal com alguns l’anomenen, es tornava a presentar a les eleccions del 18 d’abril, cosa que es devia al fet que la camarilla que té al darrere no s’ha pogut posar d’acord a temps en un successor. Ara ho haurà de fer, atès que ha acabat renunciant a la reelecció i ajornant els comicis. La pressió popular ha guanyat.

Aquesta nova candidatura, la cinquena, sobrava. Per a molts algerians es tractava d’una ofensa: qui pot creure seriosament que aquest home vell i xacrós, que ha d’anar en cadira de rodes, realment governa el país? Qui signa els decrets, qui nomena els ministres, els caps de les institucions, els ambaixadors..., tot el que suposadament només pot fer el president? Els algerians no saben qui els governa. De la camarilla que hi ha entorn del president en diuen le pouvoir, el poder. En aquest grup hi ha els germans més joves de Bouteflika, Saïd i Nacer, i també el cap de l’Estat major, Ahmed Gaïd Salah, i el cap dels serveis secrets, Bachir Tartag. Aquests homes col·laboren amb altres grups de poder que hi ha als ministeris, a l’aparell de seguretat i als sectors del gas natural i del petroli.

“Tinc 20 anys, vaig néixer el 1999, i no he vist ningú més que Bouteflika al poder”, deia Salim, un estudiant de cabells negres i curts i barba de tres dies, que només volia dir el nom de pila. Al voltant del coll hi portava una bandera d’Algèria, era dimarts i participava en una petita manifestació estudiantil contra la nova -ara renunciada- candidatura del president. Salim exigia: “Tota la família Bouteflika ha d’abandonar el poder, el president, el seu germà i el seu entorn, Ahmed Ouyahia i Ali Haddad”. Ouyahia és el primer ministre i Haddad un oligarca.

Habiba, una estudiant de 21 anys, també s’havia posat una bandera algeriana a les espatlles i també exigia que tot el “clan del president” dimiteixi. “Com a poble, som tractats com si fóssim morts, sense drets, sense veu”, deia Habiba. “Tots ens diuen que hem d’estudiar per trobar una bona feina i per guanyar-nos la vida, però al final res de res. Ens esforcem, ens sacrifiquem i finalment estem aturats o només trobem una feina per a la qual estem sobrequalificats amb les titulacions que tenim”.

El que està passant a Algèria és el resultat d’una transformació demogràfica: més de la meitat dels 42 milions d’algerians tenen menys de 30 anys. Cada any milers de persones entren al mercat laboral, però l’economia no és tan dinàmica: l’atur juvenil supera el 25%. Fa temps que Alger aconsegueix comprar la calma de la població subvencionant aliments o apujant els salaris als servidors públics. Els algerians semblaven traumatitzats per la “dècada negra”, la guerra civil dels anys noranta, en què van morir fins a 200.000 persones. La Primavera Àrab, ocorreguda el 2010 al país veí de Tunísia, va passar per Algèria gairebé desapercebuda. Però des que el preu del petroli és baix, els comptes d’abans ja no surten.

No obstant això, Alger ho continua intentant amb els antics mètodes. Amb concessions aparentment generoses, el poble s’hauria de tornar a calmar. En l’emissió del diumenge a les set de la tarda, la periodista Nadia Madassi va llegir a la cadena pública Canal Algérie una carta de Bouteflika en què semblava que accedia a les reclamacions dels manifestants. Prometia que, en cas de ser reelegit, convocaria aviat noves eleccions —en què ja no es tornaria a presentar— i també anunciava més justícia social, sobretot per als joves, i la formació d’una “conferència nacional” que hauria d’elaborar una nova constitució. El problema és que això ja no s’ho creia ningú.

La periodista Maddasi, que havia llegit la carta al programa, va plegar l’endemà mateix. “Allò va ser la gota que va fer vessar el got”, diu el seu company de feina Abdelmajid Benkaci en conversa telefònica. Madassi va demanar una excedència immediata i tornarà a la redacció, però no com a presentadora. “Volem poder fer la nostra feina. La nostra tasca és informar el poble algerià del que passa. Sense censura”, diu Benkaci.

Com pot evolucionar la situació a Algèria? “No tenen cap pla B. Juguen contra rellotge”, diu Isabelle Werenfels sobre el règim algerià. Werenfels és una experta de la fundació Wissenschaft und Politik, de Berlín. “El sistema algerià consta de diverses xarxes que competeixen entre elles, i totes tenen els seus interessos”, diu Werenfels. “Sembla que algunes de les altres xarxes s’estan deslligant de la xarxa de Bouteflika. Encara que Bouteflika no torni a ser escollit president, això no vol dir forçosament que hi hagi un canvi de sistema. L’estructura és tremendament difícil de reformar”.

Cal afegir-hi, a més, que l’oposició durant l’etapa de Bouteflika ha estat dèbil i està profundament dividida. És molt revelador que un home de negocis excèntric de nom Rachid Nekkaz sigui considerat un aspirant molt prometedor a substituir Bouteflika, tot i que ni tan sols compleix els requisits jurídics per presentar candidatura. Entre altres coses, els últims deu anys no ha viscut exclusivament a Algèria, tal com pertocaria. Per això Nekkaz ha recorregut a un truc absurd: ha registrat per a les eleccions un cosí seu que es diu igual que ell. Per als intel·lectuals algerians Nekkaz és un pallasso, però a les xarxes socials té bastant de ressò. Per a les eleccions es pot preveure que hi hagi un considerable front de boicot, diu Werenfels: “Serà pràcticament impossible celebrar eleccions en aquestes circumstàncies sense que hi hagi enfrontaments violents”.

A França, l’expotència colonial, els populistes de dreta ja dibuixen escenaris de “desestabilització” d’Algèria que portarien a una “onada migratòria sense precedents”. Werenfels no creu que això passi: “A mi em fa l’efecte que els algerians estan redescobrint l’amor i l’orgull pel seu país. Els escenaris que plantegen em semblen poc probables”.

De moment els governs europeus amb prou feines es pronuncien davant les evolucions recents, i per un bon motiu: Algèria és un país orgullós; pel terrible passat colonial, entre altres coses, qualsevol ingerència estrangeria pot sortir malament. Però entre bastidors a París i a Berlín segueixen nerviosos els últims esdeveniments. Algèria és un soci important en la lluita contra el terrorisme: comparteix llargues franges de frontera amb Mali i el Níger, on hi ha destacats soldats alemanys i francesos, i també amb Líbia. Un caos de llarga durada a Algèria tindria repercussions en aquests països.

L’escriptor Kamel Daoud no vol creure’s aquests escenaris catastròfics. “Jo, igual que molts algerians, estic alerta. Procurarem que el règim no ens arrossegui a la violència i que els islamites, que fins ara no han aparegut, no segrestin el nostre moviment; i que nosaltres ens deixem enganyar per mitges solucions com ara ens ofereixen”. Malgrat tot l’escepticisme, per a Daoud preval l’esperança. “El règim ja no té la paella pel mànec. Ara l’impuls és de la gent que ha sortit als carrers”.

Traducció d’Arnau Figueras

Raniah Salloum, amb la col·laboració de Zahra Rahmouni
© Der Spiegel

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.