-Com ha vist el debat sobre el confinament dels infants?
-No segueixo massa les notícies, estic reclòs en un poble i surto cada dia. Soc un traïdor al patriotisme sanitari aquest que hi ha. Del tema dels infants i la gent gran hi ha una reflexió de fons que és el paternalisme jurídic d'estat. De com els ciutadans acceptem de forma molt fàcil i acomodatícia la condició de súbdits. Quan li van preguntar a Kant què era la il·lustració o l'Estat Modern, ell va fer la frase famosa que "és la sortida dels éssers humans de la culpable minoria d'edat en la qual estàvem". En l'antic règim, el rei o senyor feudal ens tractava com a criatures i ens deia tot el que havíem de fer. Kant deia que la gran novetat de l'Estat Modern és que deixem de ser súbdits i ens convertim en ciutadans. Això vol dir que tenim drets i assumim la nostra responsabilitat de ser lliures. A mi em fa molta gràcia com tota la ciutadania accepta la condició de súbdit. Accepta que l'Estat li digui tot què ha de fer i què no ha de fer, perquè és ell qui vetlla per nosaltres. Si jo tinc un fill, accepto plàcidament que em digui què és millor pel meu fill. Si em diu que no puc sortir, jo ho accepto. I si surto amb el meu fill i em para la policia, em posaran una multa pel bé del meu fill. Si surto amb el gos a passejar i em paren, em posen una multa pel meu bé. Hi ha una qüestió molt interessant que és com acceptem molt fàcilment la condició de súbdits. En relació amb els infants, què li importa a l'Estat el que faci amb els meus fills mentre no els posi en una condició d'evident risc?
És curiós com en aquests països de més tradició democràtica la gent no accepta tan bé la condició de súbdits, com ara a Alemanya. A mi em poden dir que si surto pel parc, no em podré acostar a més de tres metres d'una persona perquè la posaria en perill. Però aquí han prohibit sortir a parcs, a boscos, a muntanyes. Ningú pot sortir. Jo visc en un poble. Quin problema hi ha en què jo pugui sortir a passejar pel bosc amb el meu fill? Cap. Però, si em para la policia, em posaran una multa. Em sembla que això ho hem acceptat massa fàcilment. M'entristeix molt el retrocés social que hi ha hagut, com estem retornant a condicions del segle XVI i ningú es queixa. Sé que el tema és molt complex. L'Estat posa en qüestió l'educació dels meus fills, sobretot en qüestions que no són bàsiques. A França els avis s'han rebel·lat. Han dit que l'Estat no els ha de dir si poden sortir o no pel seu bé.
Hi ha una qüestió molt interessant pel que fa al paternalisme d'Estat. En filosofia se'n diu paternalisme jurídic. Fa tres-cents anys que es parla molt en filosofia política d'aquest debat. En quines condicions l'Estat pot tenir legitimitat ètica per posar-se en la meva vida pel meu bé?
-No seria per un bé individual, sinó per un bé col·lectiu...
-Si jo surto a passejar pel bosc, quin mal faig a una altra persona? Podríem dir, com que els ganivets maten, que vostè no pot tenir ganivets. Oi que puc tenir ganivets? I, a vegades, amb els ganivets matem. Si surto a passejar puc contaminar algú? Sí. Han de mirar que no ho pugui fer. Ara bé, els forestals estan multant la gent que surt a passejar a la muntanya. Quin mal fan? Diuen que si tothom fes el mateix... Però si jo tinc un ganivet i tothom mata, jo no podré tenir cap ganivet. Ja sé que és complicat. Però, en un estat liberal com en el que se suposa que vivim, a mi només em poden restringir les meves llibertats individuals si afecten els drets de les persones. Per tant, a mi em poden prohibir clavar el ganivet a algú, però no impedir-me de tenir un ganivet per menjar i, fins i tot, per tallar-me. Per què em puc tallar amb el meu ganivet, oi? Si visc a Queralbs (Ripollès), en un poble de set cases, i surto al mig del Pirineu, perquè m'han de posar una multa? Jo no poso en perill a ningú. Em sorprèn molt que ningú en parli. En canvi, països amb més tradició democràtica no s'han atrevit. A Alemanya no han restringit sortir a passejar, el que passa és que està prohibit acostar-se a més de tres metres d'una persona. Això ho entenc, perquè si t'acostes la poses en perill.
-S'han tingut poc en compte les necessitats dels infants en el moment de plantejar el confinament?
-Clar. Pensa que és un estat de guerra. En el decret, les autoritats estan per aquest ordre: Defensa, Interior i Sanitat. Tinc la sensació que a alguna gent li agrada aquest estat. La Guàrdia Civil ha crescut, la Policia ha crescut, l'Exèrcit ha tingut l'oportunitat de sortir. No dic que a ningú li alegri la pandèmia. Ara, és una ocasió que tenen per projectar la societat que els agrada. Una societat disciplinada on hi ha uns que manen i uns que obeeixen. Per tant, la felicitat dels infants... Han tingut l'ocasió de fer un gran confinament perquè Espanya es converteixi en una caserna i ja està. En una caserna no et preocupes per la felicitat i la salut dels soldats. És una cosa secundària. Estic segur que a la policia i als generals ja els interessa la salut dels infants, però està en un quart o cinquè nivell. Això és una guerra. En la guerra, el més important és matar l'enemic. Si això té efectes col·laterals després... això pot ser que els infants estan reclusos. En una situació normal, de fet, sabem que l'educació tampoc és la gran prioritat.
-Entén que és ètic que s'hagi prioritzat els infants per davant d'altres col·lectius vulnerables?
-Repeteixo. Jo tinc 65 i sóc hipertens. Sóc persona de risc. Jo vaig voler néixer lliure i vull morir lliure. A mi l'Estat m'ha de dir què fer pel meu bé? Si jo estic infectat i vaig infectant gent pel món, d'acord. L'essència del problema és perquè l'Estat ha de restringir el meu dret a la llibertat pel meu bé. És paternalisme. Quan tu limites un dret fonamental, ha de ser per una raó molt bàsica. Per mi, la raó ha de ser que pugui fer mal a una altra persona. A mi em prohibeixen l'eutanàsia. És el mateix. Perquè està penalitzada? Per què m'ha de dir l'Estat com he de morir jo? Per tant, a les persones amb discapacitat, no les deixarem sortir? Però i si elles volen sortir? Hi ha una idea de fons, que és que vivim en una societat en què en alguns països centralistes -Espanya, França, Rússia, Xina...- hi ha un paternalisme d'Estat que es veu cridat a guiar la vida dels seus ciutadans pel seu bé.
-Vostè planteja que si surt no fa mal a ningú. Però si surt, té més opcions de posar-se malalt i, per tant, l'estat l'haurà de cuidar.
-Aquesta és una qüestió interessant. Sí. Potser sí. Però, a mi no m'ofereixen la possibilitat que l'Estat no em cuidi. Podrien fer-me firmar un paper. És una bona raó, n'hauríem de parlar. Em podrien dir que si no prens mesures et podràs contaminar i t'haurem d'atendre. I la corba que volem rebaixar no podrem rebaixar-la perquè estàs ocupant una plaça que no podem atendre. Aquesta és una bona raó. Per tant, un criteri podria ser que no ens podem acostar a més de tres metres de ningú. Però podria sortir a passejar pel bosc o per un carrer on no hi ha ningú. Ja t'he dit que la cosa no és fàcil, però em sembla que acceptem de forma molt poc crítica la intromissió de l'estat i la militarització de les nostres vides per un tema sanitari. Em sembla que això que està passant serà estudiat molt a les acadèmies policials i militars per combatre moviments revolucionaris de canvi de règim. La ciutadania hem acceptat de molt bon grat quedar-nos a casa. Si em limiten un dret fonamental, ha de ser per una raó molt bàsica. Que és complicat? Sí, però els drets fonamentals són una qüestió sagrada. Tu mai no has acceptat quedar-te a casa molt fàcilment. Quants anys tens? Em preocupa que els joves hàgiu acceptat de forma silenciosa el confinament i la restricció de drets fonamentals. Que no hàgiu alçat la veu.
-Sobre la taula hi ha mesures de control de població a partir de sistemes de big data per copsar millor l'abast de la malaltia i prevenir-la. Què li sembla?
-Fatal. T'ho torno a dir. Vaig donant voltes al mateix. Jo n'hi dic patriotisme sanitari. Jo estic en contra de tots els patriotismes. Vivim un assaig de patriotisme sanitari. A catalans i espanyols ens ha unit. No només, també amb francesos i xinesos. Perquè tenim una causa comuna i un enemic comú, el virus. A més, tenim els traïdors. Saps qui són els traïdors? Jo soc un traïdor. Surto a passejar cada dia. I dels meus veïns, alguns em denunciaran. Una amiga que viu al cap de Creus, una veïna el va denunciar perquè és una traïdora al patriotisme sanitari. Recordes que la gent insultava a veïns que sortien amb nens amb autisme? Això va passar al Tercer Reich, insultaven la gent amb discapacitat. Després què va passar? Volien posar-los un braçalet. Com al Tercer Reich on el jueu portava un braçalet, o el gai... I et denunciava el veí. L'alcalde de Colera (Alt Empordà) va proposar als veïns denunciar als francesos que hi anaven a passar el confinament. I ningú no va dir res. El big data és exactament el mateix. D'aquí a poc acceptarem que hi hagi pantalles que ens determinin la temperatura per evitar que contagiem els altres. És tot molt preocupant. Tot el tema del big data i del passaport sanitari em preocupa enormement. No estic dient que no s'hagi de fer res. Dic que ens estem jugant coses molt importants i es tracten molt a la lleugera. Podria entendre que és una situació d'emergència que ens hem trobat i hem enfrontat com hem pogut. Però ara hem de veure que hi ha coses que no podem acceptar. No podem acceptar el control per big data o els braçalets o els carnets de no estar contaminats o un confinament a casa sense poder passejar. Em sembla molt seriós i ho trobo molt perillós. Em preocupa que tothom hi estigui d'acord. És la porta a un estat policial. Han restringit llibertats fonamentals amb un reial decret. Ja sé que hi ha una llei orgànica que ho regula. La llibertat comporta riscos. No estic dient "visca la irresponsabilitat", però la llibertat comporta riscos. Em preocupa que els súbdits acceptem tan fàcilment la seguretat a canvi de la llibertat. Espero que sigui una cosa momentània, però estic preocupat.
-Com arribem al punt en què les persones prioritzen la seguretat a la llibertat?
-Hi ha factors biològics. Som éssers vius que busquem la supervivència i quan tenim gana, robem. També hi ha factors culturals. Estem en una societat en què no ensenyem ni aprenem prou la responsabilitat. Aquests dies no m'he acostat a ningú. Quan vaig pel carrer i parlo amb algú, estic a tres metres. Jo no necessito cap estat que vetlli molt per mi. Ara bé, hi ha gent que sí que ho necessita. Per factors biològics i culturals. Som una tribu que necessitem que ens manin. Jo sóc una mica de Nietzsche amb això. Deia que els humans som un ramat d'ovelles que necessitem seguir salvadors, pastors... Ell parlava del superhome que és responsable. M'agrada pensar en un tipus de societat on els ciutadans siguin éssers lliures que no necessitin un estat que els digui constantment què han de fer.
-Hi ha gent que, si no està sota coacció, no actua amb responsabilitat?
-Per això necessitem l'Estat. Per això necessitem aquest monstre, aquest leviatan. I per això necessitem policia. Perquè hi ha gent que és incapaç de respectar un tipus de normes. Però, tenim un monstre i hem d'anar amb molt de compte. Cal l'autoritat sanitària i policial, però és un monstre que s'ha de tenir molt ben engabiat. M'agrada pensar en una societat que ensenya els infants a ser lliures i responsables. Em sembla que ho som molt més que fa tres-cents anys, per això estic esperançat. Ja sé que em diràs que és utòpic, però quan passa això, la norma és fer el que es vulgui sense acostar-se a més de tres metres. Però a un ramat li diu que tots han de fer igual. Perquè és incapaç cadascú de pensar per si mateix. Repeteixo, a vegades ens tracten com un ramat i nosaltres volem que ens hi tractin. Això és el que em preocupa.
Entrevista
Joan Canimas: "Em preocupa que acceptem tan fàcilment seguretat a canvi de llibertat"
Joan Canimas és doctor en filosofia i s'ha especialitzat en qüestions com ara l'ètica aplicada. Imparteix classes a la Universitat de Girona. Ara, es mostra preocupat per la manera com la societat catalana ha reaccionat a l'obligació d'estar confinats i el retrocés que això pugui suposar per a les llibertats.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.