No és qüestió de guanyar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El llenguatge és important, prou que ho sabem a hores d’ara. Prefigura i configura i determina pensament, actuacions humanes. També les justifica després, però, sobretot, les indueix.

Més enllà del vell d’on no n’hi ha no en raja, i més enllà també de l’estultícia que els omple el món de militars, i de la ridícula carrincloneria que ho acompanya (les desfilades, la pobra cabra, el pit inflat de medalles inútils), més enllà de la gens dissimulada tàctica d’aprofitar l’avinentesa per fer-nos combregar amb rodes de canó (el president del Ciemen, en David Minoves, ho resumia a final de març en una piulada: «Sorgeix de manera subtil oferint soldats com ajuda davant del desastre, s’introdueix al llenguatge parlant de ‘guerres contra el virus’ i ‘disciplina ciutadana’ i, quan menys t’ho esperes, et trobes amb un desplegament al carrer gestionant serveis bàsics. Ja t’han militaritzat!»), més enllà d’això hi ha el fet que, davant del virus amb corona i en contínua mutació, davant de la pandèmia que ens arracona i ens confina i ens separa i se’ns endú persones que estimem, que ens confronta sense miraments a la fragilitat de la vida nostra de cada dia, res no hi fa la gesticulació, la mentalitat de guerra.

Res de res.

A banda del fet mateix que hom pugui considerar una imbecil·litat la cosa militarista, les metàfores botides d’orgull fatu i batalla i acorralar l’enemic i tota quanta imatge de tancs i de canons que repeteixin amb aquella seva camusa insistència, a banda d’això, deia, la qüestió clau és que és mentida.

Els científics, val a dir, proven d’explicar-nos-ho: que les mesures sanitàries malden per controlar la transmissió. Això fan. I pal·liar-ne els efectes. I potser ho van aconseguint (tant de bo que quan aquestes línies es publiquin ja tots tinguem clar que sí). Però no eliminarem aquest coi de coronavirus. No el «derrotarem». No és un «enemic» al qual puguem obligar a «rendir-se». És una altra cosa.

La pandèmia ens ha recordat, així, sense miraments ni subterfugis, que som mortals, part vulnerable de la natura. Una càpsula proteica amb una mica d’ARN dins d’una bombolla de lípids (la que ens carreguem amb el sabó quan ens rentem les mans), un no-ésser o un ésser-als-llimbs que no acabem de saber si és viu o no, i hem quedat dràsticament recol·locats dins del conjunt que interacciona. No som invencibles, no ho controlarem tot. No tenim un exèrcit al davant d’un altre preparats per al gran xoc. Ni per al gran xoc ni per al seguit d’escaramusses. No va d’això. I comprendre-ho no és tan sols qüestió de mentalitats, de prioritzar la ciència o els militars (que també): és qüestió de supervivència. Perquè la parafernàlia de guerra només despista i fa perdre temps. No va de «guerra», això, ni de «guanyar» contra el virus. La ciència avisa, a qui la vulgui escoltar, que «eliminar-lo» és impossible: «Aquest virus ja no se n’anirà mai», repeteix, per exemple, en Salvador Macip, doctor en genètica molecular i autor d’un llibre de tantíssima actualitat que ara s’acaba de reeditar, Les grans epidèmies modernes (La Campana).

Hem de comprendre, per tant, i assumir, que som part de la natura, que l’evolució actua mentre hi hagi vida (o vida-als-llimbs), que els virus muten, i ens afecten, i que ens hi adaptem, i que continuen mutant, i que amb sotracs i revolts i cruentes batzegades tots coevolucionem. I comprendre això, a més de conseqüències en la mentalitat, en la concepció de què és la humanitat, té també conseqüències immediates, concretes, vides. Perquè el virus romandrà però, i copio directament els mots de Macip, que és qui en sap, «deixarà de ser un problema quan hi hagi immunitat de grup». És a dir, quan hi hagi vacunes, o quan hi hagi molta gent que hagi estat infectada i ho hagi superat. Mentrestant, el problema gros que tenim no és tant que ens posem malalts (s’ha calculat que aquest coronavirus infectarà un 50 o 60% de la població humana), sinó que ens posem malalts tots de cop: és quan passa això que «la mortalitat es multiplica», recorda Macip.

Vet aquí, per tant, la importància d’assumir que aquest refotut coronavirus no es pot «guanyar»: que només podem, ara, mirar de controlar els contagis que hi haurà, de controlar-ne el ritme mentre es pasta la immunitat de grup. Aïllar-nos, sí. I preparar-nos per a la propera.

(Acabo l’article mentre, a la ràdio, sento el president espanyol que diu que decretarà la fi del confinament total i que siguin els mateixos treballadors els qui prenguin mesures de protecció. Tot en ordre. Au, cacau.)

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).