Espanya torna a ser l’excepció a Europa. Quan escric aquest article, 22 països han aprovat ajornaments d’impostos generalitzats però el “govern més progressista de la història” a Madrid encara no ho ha fet.
Això causa gran incertesa a PIMEs i autònoms i pot provocar un escenari pitjor que al 2008. Oriol Amat recomana que “el govern espanyol injecti diners ara a autònoms i PIMES dels sectors més afectats: si els rescata ara durant pocs mesos evitarem pagar subsidis d’atur durant anys”.
Alemanya no multarà qui ajorni pagar impostos fins el cap d’any. Dinamarca ha suspès el cobrament de l’IVA i paga nòmines d’empreses. Itàlia, França i Estònia suspenen cobrar IVA i IRPF. A Suïssa, diu el Financial Times, van trigar quatre dies a posar en marxa un sistema d’ajudes exprés que, després d’un minut de tràmits online, ingressa diners al compte corrent en només 30 minuts.
La Plataforma contra la Morositat urgeix des de fa un mes que, via Reial Decret Llei, s’obligui a liquidar els pagaments pendents i obligatoris a proveïdors: a Espanya, entre grans empreses i sector públic, són 130.000 milions d’euros. Des de Madrid no s’ha fet.
També Spain is different pel que fa a la banca: El 27 de març, el Banc Central Europeu recomanava la banca europea no repartir dividends “per augmentar la seva capacitat d’absorbir pèrdues mentre duri la pandèmia” i va demanar als accionistes dels bancs que haguessin votat a favor de repartir-ne “que reverteixin aquest propòsit”.
El mateix dia, Bankia (que no ha retornat pas la gran part del rescat rebut, a diferència de molts bancs als Estats Units i Europa) va aprovar repartir 355 milions d’euros en dividends. L’abstenció en la votació del govern espanyol “més progressista de la història” va ser clau per aprovar-lo.
El món avançat permet comparar la implementació de ràpides i eficaces decisions anti-crisi dels millors països, deixant en evidència el recentralitzat Estat espanyol, que sembla tornar a prioritzar, com al 2009, rescatar l’IBEX-35. Avui veiem com “governs neo-liberals” europeus, com diuen a Madrid, dicten ràpidament rendes bàsiques, rescaten PIMEs i autònoms, en paguen les nòmines i ajornen pagaments d’impostos.
A Madrid, en canvi, “el govern més progressista de la història” ofereix una immensa teranyina burocràtica per accedir als “ajuts”, la tardança dels quals complica els pagaments de les PIMEs, i fa passar PIMEs i autònoms per la banca espanyola. Una banca que s’ha estimbat a la borsa i a la què, per protegir-la, el govern espanyol ha convertit en permanent el veto a les inversions estrangeres, en contra de la llei europea? Sembla l’Estat cercar la desídia de les PIMEs als ajuts colgant-les de paperassa?
Com denuncia la consellera catalana d’Empresa Àngels Chacón, “l'Estat espanyol està fent d'avalador, però no fa prestacions directes a ciutadans o PIMEs, que no poden fer front als pagaments sense facturar”.
Al nord d’Europa molts països han aprofitat els darrers anys bons per reduir el deute públic i guanyar marge fiscal per actuar en cas de crisi. Espanya, en canvi, de 2009 a 2019 ha triplicat el seu deute públic tant en volum (de 400.000 milions d’euros a 1,2 bilions, amb b) com en percentatge de PIB (del 33% al 98%), i ara no té marge de maniobra. La por al rescat fa que Sánchez demani nous pactes de la Moncloa?
A Escòcia ha dimitit la consellera de Sanitat per incomplir les normes de confinament i ser vista a prop de la seva segona residència. A Madrid Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, tot i tenir parelles afectades per la COVID-19, han fet llarguíssimes i molt retòriques rodes de premsa i han anat al Congrés tant com han volgut. A Canadà, Justin Trudeau, des de la porta de casa seva on era confinat, ha fet bons discursos de 4 minuts farcits de mesures concretes.
Són temps en què cauran etiquetes i comptaran, més que mai, els fets i no les paraules. Aquesta crisi exigeix mesures ràpides i eficaces. I l’Estat que no sigui capaç de proveir-les, haurà fracassat.
