Ignot és una novel·la magnífica de Manuel Baixauli, que tracta del procés creatiu, del talent, l’èxit i el fracàs, dels atzars còsmics i les inseguretats: un retrat dels peus coixos que gastem per mirar d’arribar a alguna banda. O millor dit, per no perdre l’avidesa d’obrir trapes i continuar l’exploració, encara que no sapiguem ni gaire ni poc què és el que busquem. Com que la novel·la se serveix d’uns motors potentíssims d’intriga i misteri, tots aquests temes hi llisquen amb una naturalitat gairebé insultant. I per això no es fa gens estrany que el lector s’endinsi sense refistolaments en un camí poblat d’interrogants i dobles fons, que el menarà a trucar a diferents portes —algunes s’obren, d’altres no...—, a trepitjar cases diverses i a refer noves preguntes. La foscor que es posa damunt una part important dels personatges es converteix en una forma clarivident d’il·luminar-los i de plantejar les tortuositats del camp vital. Inseparables de les trampes del sistema, emergeixen les trampes individuals: les que ens posen o les que ens posem. I tan nociu pot ser l’afany malaltís de mirar-se el melic com el de ser constantment admirat.
Per això, Ignot t’acompanya, i de sobte et trobes que una de les moltes capsetes que obre es posa a xerrar amb absoluta naturalitat amb una historieta que un amic et va explicar fa temps. Quan Baixauli va venir a presentar la novel·la a Barcelona, en algun moment va advertir dels perills de la vanitat en el món artístic, de com de tancats eren alguns d’aquests àmbits, i es va preguntar si mai abans s’havia conegut tal excés de vanitat com el d’ara (que no s’ha de confondre amb l’amor propi). Això em va fer pensar en aquest amic meu que tresca en el món audiovisual, que un dia em va recitar, astorat, una escena d’egos inflats que l’havia deixat quasi sense aire (quasi, perquè l’amic està avesat a veure’n de tots els colors i té prou gràcia per treure la punta d’aquestes escenes i per il·luminar —valgui la redundància cinematogràfica— el patetisme que les propulsa).
L’amic havia assolit una petita fita dins del seu camp —una fita que ara no ve al cas, però ell havia recalcat la idea de “petita”, perquè, autodidacta granític com és, fa molts anys que fa camí i sap més que ningú de totes les tanques que ha hagut de saltar; i un dia, poc després de la fita, mentre parlava amb uns col·laboradors amb qui aleshores no tenia cap projecte en comú, s’havia trobat amb una reacció que el va estranyar. Com si res hagués passat, els altres es van dedicar a fer els clàssics gestos del paó estarrufat: moure les ales i el cos de manera sincopada —a casa en diuen el ball de sant Vito—, per cridar l’atenció i centrar el focus en detalls sense interès, com el color del pelatge o la condició fibrosa de les seves potes. A més, el paó estarrufat del segle XXI té una característica que el sofistica una mica més: repeteix amb una exactitud prou primmirada allò que critica dels altres (aquella crítica evidentment indiscriminada i sense control), perquè en la crítica i en el ball del paó estarrufat hi ha el seu acte d’autoafirmació i també la negació —de criatura— d’allò que enveja de l’altre. I el més curiós, va afegir el meu amic, és que considerava aquell personal gent intel·ligentíssima que no necessitava fer tota aquella comèdia. També és cert que probablement els pecats s’agafen de les mans sense adonar-se’n. Els dos vam coincidir que teníem pendent de llegir la sèrie de volums tan curiosos i adients que està publicant Fragmenta sobre els pecats capitals. Per rematar la vanitat, ell em va deixar anar una frase de les que t’acompanyen, com les vicissituds d’en Crisòstom, el Mateu, el Mestre o l’Ivor que apareixen a Ignot: resulta que fas gràcia fins que fas ombra.
