Hi ha una dita castellana, bastant escatològica, que podria definir molt bé la nostra actitud col·lectiva davant el canvi climàtic: «Para lo que me queda en el convento, me cago dentro». Els lectors sabran disculpar la barroeria i nul·la volada intel·lectual de la citació, però hi ha qüestions que la saviesa popular defineix amb molta més precisió i expressivitat que una dotzena de tesis doctorals juntes.
La borrasca Gloria, en combinació amb la DANA de la passada tardor, constitueixen l’advertència més seriosa fins ara, a casa nostra, de la magnitud d’una tragèdia que ja habita entre nosaltres. El pensament racional i científic ens diu que hem arribat a un punt de no retorn, que cal una altre model de «gestió del territori», un eufemisme per no espantar el personal que ens diu en realitat que el nostre estil de vida és, a hores d’ara, inviable. Que cal fer moltes coses.
Des de la distància d’activitats que tenen a veure amb la creació, l’administració, l’ensenyament, la sanitat, la justícia les noves tecnologies, des de la comoditat, per dir-ho així, del funcionariat o les professions liberals, és relativament fàcil sumar-se a la causa sostenible i a les transformacions en profunditat. Tret que això no implique que hages de renunciar al xalet o l’apartament en primera línia que vas comprar per passar els estius o com a inversió. Potser més gent que no ens pensem. El gruix, tanmateix, podríem estar disposats a prescindir de dies de platja i arena o a fer-nos el gintònic uns metres més enrere, amb una vista llunyana i precària del mar. Tot siga per la causa.
Amb tot, si el teu modus vivendi té a veure amb l’actual «gestió del territori», ja siga com a empresari, petit empresari o treballador, si els teus negocis com a venedor, proveïdor o el que siga estan relacionats directament amb el turisme de sol i platja, la cosa canvia. Pensant sobretot en les persones més vulnerables, tota aquella gent hem empentat a l’hostaleria, sovint en condicions precàries, no hi ha alternativa. No hem generat una economia alternativa a la construcció i el turisme. En el curt termini, no hi ha un altre horitzó.
Un context abonat a una mena de negacionisme light o, més sovint, a una actitud contemplativa i escapista que consisteix a esprémer fins l’última gota el manà amb la complicitat i condescendència d’unes administracions disposades a seguir invertint recursos perquè, després del desastre, platges i passegis marítims s’assemblen el més possible a com eren. Milions i milions d’euros llançats alegrement al mar. I no és metàfora.
Isabel Bonig i Toni Cantó han tardat cinc minuts a ensumar la sang i demanar del govern valencià i de l’executiu estatal «més inversions» i ajudes als afectats. La dirigent del PP, sense ruboritzar-se, va arribar a dir que aquesta és la manera de combatre el canvi climàtic, en una confusió segurament deliberada entre causes i efectes que la seua parròquia agrairà.
En contraposició, Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (Safor), de Compromís, va ser un dels primers en no apostar per no reconstruir el passeig marítim del seu poble, devastat per Gloria, tornar-li al mar allò que reivindicava. La cúpula del seu partit, amb la vicepresidenta Mónica Oltra al capdavant, va donar suport a les tesis de Ruiz, que són també les dels experts. I fins i tot el president de la Generalitat, Ximo Puig, va sumar-se a plantejament de no realitzar obres i reparacions que, en qüestió de mesos, podrien tornar a ser afectades pel següent fenomen meteorològic. Tant de bo aquesta sensibilitat es faça extensiva a qüestions com ara l'ampliació del Port de València. O deliris com ara Port Mediterrani.
S’aproximaran les campanyes turístiques fortes i alcaldes i patronals començaran a remoure’s nerviosos perquè platges i passejos no estan en perfecte estat de revista per a uns turistes, sobretot els forasters, que comencen a hiperventilar quan detecten quatre algues en la riba
Podeu intuir quina serà la posició amb més poder de penetració social. Quan aquest article estava enllestit, vaig coincidir amb Àlex Ruiz, l'alcalde valent. I em va confirmar que, després de fer les declaracions, havia passat uns dies d'infern per la pressió social i política.
Més. Quan ja havia acabat aquest article vaig escoltar, fent zapping en el cotxe, un debat en un programa de ràdio de la una emissora comarcal. Una persona posava sobre la taula la tesi de Compromís. Una altra, profundament exaltada, deia que en nosequina platja fa vint anys s'havia fet un dic i ja no havia tornat a entrar l'aigua. S'aferrava a la casuística d'anar per casa, a les velles solucions. Tot, per tal de no reconèixer la realitat.
La història té un desenvolupament previsible.
En algun moment, Gloria serà un record més o menys llunyà. S’aproximaran les campanyes turístiques fortes i alcaldes i patronals començaran a remoure’s nerviosos perquè platges i passejos no estan en perfecte estat de revista per a uns turistes, sobretot els forasters, que comencen a hiperventilar quan detecten quatre algues en la riba. Uns faran comptes i els altres pensaran en les properes eleccions. Les bones intencions seran substituïdes per guerres polítiques i socials que deixaran en bolquers les que vam patir al País Valencià pel tema de l’aigua.
Conflictes que s’agreujaran si els indicadors econòmics fan saltar unes altres alarmes. Si els milers de persones empentades a la precarietat salten directament a una situació de pobresa, la qual cosa ja estava passant.
En el fons, i això ens afecta a tots, hi ha pocs individus conscients de la magnitud del canvi de vida a què hauríem de sotmetre’ns per capgirar la desfeta. Hem decidit que defecarem i acumularem muntanyes de detritus mentre el convent aguante, amb l’esperança que les conseqüències les pagaran persones que portaran el nostre codi genètic però encara no coneixem ni existeixen. Ja s’ho faran, si poden. Que inventen ells.
No volem admetre que l’onada que ho arrasarà tot la veuran els nostres fills. I qui sap si també nosaltres.
