-Aquest temporal ha causat la mort a nou persones, a pesar que fa una setmana que la població està avisada. Què ha fallat?
Assistim a un episodi d'una intensitat i extensió com no havíem vist fins ara. Dit això, s'han registrat nou morts. Probablement són morts causades per la imprudència. En circumstàncies com les que hem travessat cal sempre aplicar la prudència i el sentit comú. Per exemple, el mort de Mallorca: a qui se li acut anar a fer barranquisme en les condicions climàtiques en què estem? Això no té cap sentit i, lamentablement, té conseqüències tràgiques.
Tanmateix, això no és res nou. Les morts per episodis climatològics extrems han passat sempre. És la mateixa imprudència la que acaba desembocant en un accident de conseqüències fatals. Només amb sentit comú es poden evitar aquestes situacions. Dit això, cal fer pedagogia perquè la gent entengui el que suposa conviure amb riscos. Ens cal educació ambiental, que és una cosa tan simple com saber i entendre quin és el comportament de la natura.
-Avui una gran part de la població vivim en entorns urbans i hem perdut el contacte en la natura. Potser això tinga alguna cosa a veure...
Absolutament. Som persones fonamentalment urbanites que hem perdut el contacte amb la natura i els seus processos. Crec que hi ha desconeixement i una certa prepotència d'una societat tecnològica que ens dóna sensació de ser inexpugnables i invencibles i capaços de fer qualsevol cosa. Segur que a cap pagès del Delta de l'Ebre no li va passar pel cap posar-se enmig dels arrossars en el moment de la tempesta perquè són gent que coneix la força del vent i del mar.
Ones de 14 metres a Maó; augments del nivell del mar de 70 centímetres; platges que han desaparegut; 86 centímetres de neu a la comarca dels Ports. Hi ha precedents d'un fenomen d'aquestes característiques?
Les inundacions, per exemple, són un fenomen freqüent, propi de les dinàmiques mediterrànies. Hi ha precedents de fenòmens similars però amb la diferència que abans no havien tingut lloc de forma simultània. Tenim múltiples fenòmens succeint simultàniament en diversos territoris. Aquesta és la novetat. L'altra diferència és la zona d'afecció: hem tingut vents que han fet mal a terra; temperatures que han fet nevar des de cotes baixes fins als Pirineus, on porten acumulats dos metres; la resposta hídrica dels rius,... Això ens ha sorprès a tots i és una cosa ben extraordinària.
El canvi climàtic podria explicar la coincidència de tots aquests fenòmens o afirmar això resulta precipitat?
Encara tenim moltes incerteses per afirmar-ho amb rotunditat però tot indica que quan d'ací uns anys disposem de totes les dades, ho podrem confirmar. En tot cas, això no és la nostra principal preocupació.
Quina és la seua principal preocupació?
La principal preocupació és que fa molt de temps que ocupem el territori en zones que sabem que estan exposades a aquests riscos naturals, especialment zones inundables. L'any 2008 vaig redactar per a la Generalitat l'informe 'Els riscos naturals a Catalunya' i aleshores la qüestió de les inundacions era, amb molta diferència, el tema més preocupant. Ho era a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. El problema principal és que hem construït en àrees inundables sense ser-ne consciència. O en moltes ocasions n'érem conscients però van passar per sobre els interessos econòmics. Des de 2002 la Llei d'Urbanisme prohibeix, a Catalunya, construir en zones inundables. La Llei del Sòl, a escala estatal, també prohibeix construir en zones exposades a inundacions. A Catalunya el 15% de la superfície de zona urbanitzada està en zona inundable. Això és aproximadament 35.000 hectàrees. Aquest, per mi, és el nucli del problema.
Des de 2002 a Catalunya no es pot construir en zones inundables, però què fem amb les construccions ja consolidades? Com s'hauria de gestionar, això?
De moment, no es gestiona. Els polítics tendeixen a amagar el cap sota l'ala quan els parlem dels riscos d'inundació. Aquest és un tema complicat que no dóna rèdits polítics, és impopular i resta vots.
Però què proposen des de l'àmbit acadèmic i tècnic?
En l'informe que vaig redactar hi havia un Pla Especial de Protecció de les Àrees exposades on els usos del sòl estan consolidats. És un pla que necessita consens de la gent del territori perquè implica deconstruir i ressituar determinades infraestructures; protegir altres. Pel que fa a les edificacions, hi ha algunes que haurien de canviar d'usos. A Tordera, per exemple, han hagut d'evacuar plantes baixes on vivien famílies. Aquestes famílies no haurien de viure allí. Cal transformar alguns usos residencials a través de permutes.
Això que proposo no és res nou. Els francesos, per exemple ho han aplicat i han reconvertit les plantes baixes en magatzems de forma que si s'inunda hi ha danys materials però no has de lamentar danys personals.
En tot cas, el que necessitem ací és consens i concertació: fer seure al voltant d'una mateixa taula els veïns, els empresaris, els tècnics, els polítics,... Cal arribar a consensos que tothom comparteixi i, a partir d'ací, aplicar mesures.
D'aquelles recomanacions que vostè va fer ja l'any 2008, se n'ha aplicat alguna?
Sí, en aquell estudi vam fer moltes recomanacions, de tècniques i de jurídiques. Per exemple, s'han pres mesures en l'àmbit de la protecció civil. També dos anys més tard es va dissenyar en el Pirineu el pla d'emergència d'Allaucat.
Però en la qüestió de les àrees consolidades amb risc d'inundació no s'ha fet res, a pesar de ser un tema fonamental. És una assignatura pendent de l'administració. El problema és que la gent que treballem en aquest tema dialoguem amb els polítics, són receptius a les nostres propostes però a posteriori no prenen les decisions que correspondrien. Manquen decisions valentes.
Si s'haguessin aplicat les mesures que vostè proposava, creu que es podrien haver evitat algun dels danys que s'han registrat amb Glòria?
Sí, probablement sí. El que passa és que aplicar les mesures de prevenció en les àrees on l'urbanisme està consolidat suposa actuar sobre el 15% de tota la superfície construïda. El primer que caldria fer és seure a parlar amb el territori, exposar la situació, els possibles riscos, el nivell de vulnerabilitat, ... És una feina de llarg termini que, de moment, cap responsable polític no ha volgut entomar.
Segurament els temps polítics casen malament amb la planificació del territori.
És clar. Les propostes en aquestes matèries no donen resultats en quatre anys i, per tant, és difícil que els polítics vulguin posar-se a la feina. Jo comprenc i em sembla lògic que la classe política doni prioritat a qüestions com la sanitat i l'educació. Ara bé, el que no comprenc és que en aquesta temàtica no es mogui fitxa. Hem millorat en la gestió de l'emergència, els serveis meteorològics han funcionat molt bé, els plans s'han activat,... fins al punt que s'han minimitzat molt els riscos. Sense una bona planificació i una bona prevenció, i amb les característiques d'aquest temporal, podrien haver hagut moltíssims més morts i no n'hi ha hagut. Crec que és quelcom que hem de valorar. Gestionar l'emergència és fonamental però la bona gestió és aquella que s'avança al problema, la que es bassa en la prevenció. Això significa no tenir la població ni les infraestructures exposades; ni planificar creixements en zones de primera línia de costa inundables.
La qüestió és que el que vostè proposa és impopular.
Sí, clar. D'això en saben molts els francesos, que en són pioners a la mediterrània i que ja fa molts anys que afronten aquesta qüestió a través del Pla Prevenció de Riscos de França. A cada municipi hi ha una taula de concertació on hi ha els representants de les associacions de veïns, els sindicats, els pagesos, els tècnics, els empresaris i els polítics de l'Estat i del municipi. Són taules complexes, on cal invertir molt de temps i esforç. Hi ha municipis que no atenen als consells que els transmeten des de l'administració superior i prefereixen continuar assumint el risc. Aleshores l'administració els fa signar un document de compromís com que han optat per aquesta via. Al remat, la concertació és això: seure a parlar i consensuar i si no acceptes les condicions, has d'assumir-ne les conseqüències. El que tampoc no pot ser és que esperem que l'administració ens ho solucione tot i nosaltres no posem de la nostra part.
En aquest temporal hem vist la desaparició de pràcticament totes les platges de la mediterrània. Com caldria actuar, ara?
Ací tornem a entrar en una qüestió de consens social. Tenim el 50% de la costa artificialitzada. La platja és un ecosistema natural, que comença a 200 metres submergida pel mar; després hi ha la part on col·loquem la tovallola -per entendre'ns-; després hi hauria les dunes, que fan de connexió; i finalment la rereplatja. En la majoria de les nostres platges hem remenat la part submergida -on hi havia barres de sorra que fan de barrera natural per determinades onades -i hem variat la seua topografia i hem substituït les dunes per passejos marítims. I en alguns casos hi ha una línia de tren que passa al costat de la línia de platja.
Tot això succeeix en un sistema natural que des de fa segles és regressiu, és a dir, un sistema natural on l'erosió guanya a la sedimentació. Ara és encara més regressiu perquè les rieres i rius que haurien de portar sediment o tenen presses o han estat impermeabilitzades per la urbanització humana. A això cal sumar els ports esportius, que tenen greus efectes sobre el sistema natural. Per tant, estem en un context que és, naturalment, més erosiu que sedimentari. Si, a més, amb l'activitat humana li llevem capacitat sedimentària, no tenim res a fer: les platges es perden i només tenim ocasió de regenerar-les artificialment. Potser si deixarem que es regeneraren a soles, al cap d'un temps es recuperaria; però òbviament aquest temps potser no s'ajusta a les necessitats humanes. Per tant, estem davant d'una contradicció entre els ritmes de la natura i la velocitat que els éssers humans volem imprimir en les nostres activitats i recursos. Per tant, no hi ha una solució perfecta. Cal que hi haja discussió i arribar a consensos.
-Hi ha una qüestió essencial que no es pot perdre de vista: les platges són fonamentals per a la indústria turística.
Si es vol donar prioritat a la indústria turística i es considera que té sentit gastar milers d'euros en regenerar les platges, endavant; però caldrà assumir aquest cost. Fa molt de temps que expliquem açò, però el problema és que no agafem el toro per les banyes. Algun dia haurem de comprendre que el territori s'ha d'ocupar de forma sostenible.
La qüestió és que la inacció ens duu a assumir infraestructures que són una bestiesa des del punt de vista dels cicles naturals: ampliacions de ports esportius, regeneració de platges, urbanització de zones litorals amb criteris que fan esgarrifar,... Entenc que hi ha poders econòmics als quals no interessa que es discutisca açò. Però el que no entenem des de l'àmbit de la ciència és que els responsables públics no es mullin. L'evidència científica hi és; només es tracta de prendre-hi mesures.