Comença una nova dècada. 2020 ha nascut amb nou govern a Espanya, el primer govern des de 1978 amb formacions a l’esquerra del PSOE ocupant ministeris. Un fet històric que posa damunt la taula nous reptes com a poble i també nous horitzons de transformació democràtica per al nostre país.
Arribar fins ací no ha estat una tasca fàcil. Des de la irrupció del 15M a l’any 2011 fins a arribar al govern de l’Estat, passant pel procés català i el sorgiment de Podemos com a traducció política de les mobilitzacions socials, s’han trastocat profundament moltíssimes estructures i construccions nacionals. El paper del País Valencià durant tots aquests moments i fites històriques ha estat ben rellevant.
El 15M va tenir un impacte molt important a la nostra terra. Va ser una de les primeres grans irrupcions ciutadanes a la política valenciana des de feia moltíssims anys. Una escletxa profunda s’obria en la construcció de l’hegemonia popular després de 20 anys. Al capdavall, aquesta hegemonia pivotava sobre una construcció cultural sorgida del blaverisme que va convertir el valencianisme en una sofisticada forma d’anticatalanisme, amb el que això comportava per la cultura democràtica de la nostra terra. A partir del 15M, sembla que una gran part de l’energia social i de les forces transformadores valencianes van despertar per posar-se en moviment.
Només un any més tard, al febrer del 2012, esclatava la primavera valenciana. Una forta mobilització social impulsada pels estudiants que lideraven, per primera vegada, una protesta en clau valenciana. Una protesta pròpia que sembrava futur i que ja començava a anticipar el paper d’avantguarda que acabaria tenint el País Valencià en el cicle polític-electoral 2015-2019.
Les condicions subjectives d’un poble colpejat massa vegades s’estaven redefinint, amb noves demandes que desbordaven completament la capacitat d’un PP corrupte fins a la medul·la. D’aquesta manera vam arribar al 2015 amb dos victòries importantíssimes. Per un costat, l’Alcaldia de València. Símbol de la corrupció, els balafiaments i el blaverisme barroer representat en la figura de la seua alcaldessa, Rita Barberà. Una plaça presumptament inexpugnable va ser guanyada per les forces del canvi. Era el primer alcalde de Compromís, recolzat per Podem i PSPV, de la història de València.
I després, el gran terratrèmol. La victòria clara a la Comunitat Valenciana de les forces del canvi. PSPV, Compromís, Podem i EUPV van sumar 1,3 milions de vots, un 54% del total de vots emesos. Uns resultats que es van mantenir sis mesos més tard a les eleccions generals. Amb una participació propera al 80% del cens, quasi 7 punts més, les forces del canvi van sumar el 50,61% dels vots. Més de la meitat. Un canvi en el sentit del vot dels valencians i valencianes que expressava la predisposició a reconstruir l’hegemonia a la nostra terra.
En aquell moment, el PSPV va trencar la línia general del PSOE pactant un govern amb Compromís dintre i Podem com a suport extern. En altres autonomies, com ara Andalusia, el PSOE mirava a la seva dreta i pactava amb Ciudadanos. Ací, a la nostra terra, vam arrossegar el PSPV cap al canvi i aquesta fita va marcar un nou rumb que ha condicionat a la resta de l’Estat, arribant fins al Govern de l’esperança de PSOE-UNIDAS PODEMOS d’aquest any.
No han estat uns anys fàcils. Les expressions i impulsos constituents han avançat a tota Espanya i molt sensiblement a Catalunya. Els nostres veïns del nord, van canalitzar aquestes pulsions a través del procés constituent liderat per la societat civil catalana (ANC i Òmnium Cultural) amb unes mobilitzacions massives i sostingudes en el temps que han qüestionat i convertit en obsolet el sistema autonòmic espanyol. Una crisi territorial de dimensions estratosfèriques que ha enrocat la governabilitat a Catalunya, però també a Espanya.
Ara, al 2020, després de vuit anys de procés català podem arribar a fer algun balanç dels resultats que ha obtingut. Victòries electorals i morals. L’independentisme no ha deixat de créixer a les urnes en cap convocatòria electoral. Sempre ha sumat més vots que a l’anterior convocatòria del mateix procés electoral. De la mateixa forma, les victòries judicials a Europa i la capacitat de reclamar i disputar la democràcia, la república i els drets civils han permès que l’independentisme obtinga també victòries morals importants durant aquest cicle.
Aquestes victòries electorals i morals han seduït a una part minoritària de l’esquerra valenciana que veu en el procés català un model a seguir per al futur. O un model a “envejar”. El principal problema és, però, que de moment, l’independentisme català no ha obtingut cap victòria política. Ni la independència està més propera, ni el poble català més unit en l’horitzó d’aquesta independència.
La primera lliçó principal que podem extreure del procés independentista es que només quan l’independentisme es preocupa per canviar Espanya s’aconsegueixen victòries polítiques reals. El paper d’ERC, possibilitant el primer govern de progrés amb partits a l’esquerra del PSOE formant part de l’executiu, és el paper que esperem de les forces constituents catalanes. Quan Catalunya empeny per canvis a Espanya, Espanya canvia i avança cap a un model més just, més sobirà i més plurinacional.
Al 2019, les forces del canvi al País Valencià vam patir un lleuger retrocés electoral. Encara estem al voltant del 50% dels vots (a les eleccions generals, amb una mobilització molt important de Vox al 10N, vam sumar el 49,56% dels vots, una mica per sota del enorme èxit del 20 de desembre de 2015). Però, encara amb aquest lleuger retrocés, és l’any en què Unides Podem ha entrat a governar juntament amb Compromís i el PSPV al Botànic II.
Un dels principals reptes que tenim com a projecte amb l’entrada al Govern és la reconstrucció del País Valencià:Disputar el valencianisme del segle XXI, treballant en la construcció d’una idea de poble que permeta dotar d’una identitat política constituent, progressista i federal el conjunt del poble valencià.
Hem de ser capaços de superar les velles baralles i començar a redefinir col·lectivament nous horitzons de futur realistes i amb possibilitat de connectar amb el sentit comú de la gent que viu en aquesta terra.
Hi ha una identitat pròpia valenciana que connecta amb les forces de transformació del conjunt de l’Estat. Una força federalitzant que empeny cap a una nova idea d’Espanya: democràtica, al servei de la gent i plurinacional. Una tradició republicana que ha mirat cap a l’Espanya progressista en el seu conjunt.
El País Valencià fa temps que ha estat avantguarda. De fet, quan Catalunya renuncia a disputar el canvi a Espanya, escollint el camí de la via pròpia cap a la independència, deixa un buit que nosaltres hem sabut recollir. Catalunya i el seu govern tensionava i tensionen amb el govern central, però nosaltres des del País Valencià hem pogut aportar un impuls en positiu d’un nou model de governabilitat i d’un impuls descentralitzador i federal cap a la transformació no només del País Valencià, sinó del conjunt de l’Estat.
Ara, amb el nou acord de govern a Espanya, s’obren noves finestres d’oportunitat. Aquest govern i aquesta legislatura és la que ha de lidera la segona transició o la segona transformació d’Espanya. Un repte enorme que exigirà la millor de la nostra capacitat política per arribar a bons ports.
L'esperit popular, de poble, ha d'omplir les institucions de govern tan al País Valencià com al conjunt d’Espanya és una de les tasques irrenunciables. Així com seguir convocant i construint poble des dels governs, per poder disputar-ne l’hegemonia però també per blindar drets que puguem conquistar des d’aquests.
En l’impuls cap a la segona transformació d’Espanya hem d’intentar estar tots units empenyent en una mateixa direcció constituent. Cap a la plurinacionalitat, la sobirania i els drets de la majoria social. En aquesta legislatura ens juguem la dècada, però probablement també la direcció que prenga aquest segle XXI. No podem fallar.
